25.7.08

Quan volíem ser Brigitte Bardot


Fa uns dies vaig veure un d’aquests programes excel·lents, sense pretensions, però ben fets i agradables de contemplar, que fan sovint a la televisió de Barcelona.

Pertanyia a una mena de sèrie en la qual diferents personatges parlen de músiques lligades a la seva vida. És un programa que no sé ben bé quan l’emeten, per sort l’acostumen a repetir i sempre que me l’ensopego és per casualitat.

En aquesta ocasió estava dedicat a Àngel Casas, de qui ja he parlat en alguna ocasió i pel qual sento una simpatia generacional immensa. Casas sempre manifesta que no és mitòman, jo crec que tampoc, però, si ho fos, un dels meus mites seria ell mateix.

Quan era molt joveneta una vegada vaig anar a Ràdio Barcelona a veure un programa que feien, d’aquells encara en directe, els diumenges pel matí. Crec que era Casas, molt jove, qui el presentava. Amb les meves amiguetes d’aquell temps el vam trobar molt lleig, massa ‘gordo’, quant tens pocs anys i poc seny t’agraden els nois de cos de fideu i amb cara de nena. El meu preferit de l’època era Tony Perkins, per cert, que anys després el mateix Casas entrevistaria, ja tocat de mort per la sida.

Perkins era una ombra, aleshores, i en canvi Àngel Casas ha millorat amb el temps i ara és un senyor madur de molt bon veure amb un munt d’anècdotes divertidíssimes i interessants per explicar, que escriu també molt bé i que, com en tants altres casos, la televisió curta de vista dels nostres temps es permet de no aprofitar en absolut.

Casas va estar brillant com sempre, en el programa dedicat a recordar músiques. Allà va sortir des de Pink Floyd al limón del limonero, tema que també m’evoca divertides tardes de festa juvenil i patxanguera. Va parlar de la censura absurda d’aquells temps, quan ja malalt Franco els prohibien de posar a la ràdio coses com ara se va el caimán o adiós mariquilla linda. Va admetre, cosa que poca gent fa, que si tornés a començar la seva vida canviaria moltes coses i va evocar un altre mite de l’època, Brigitte Bardot, de la qual van posar un disc, doncs la noia també va cantar una mica i, pel meu gust, millor que la Bruni. Crec que aquella cançó tan forta que després va cantar la Birkin amb el seu home, je t'aime mais non plus, fent tota mena de suggerents sospirs i alirets l'havia gravat primer la Bardot i que la repetició va obeir a un afer de gelosia femenina. La veritat és que la versió brigittiana, poc coneguda, pel meu gust, és fins i tot molt més sensual, però tot són gustos.

Manifestava Casas que a ell, de jove, la Monroe no li deia gaire res. Que la seva era la Bardot. La d'ell i la de molta gent. Brigitte Bardot ha envellit, té idees una mica estrafolàries i ha tingut la sort de no morir jove, per això la seva imatge juvenil, aquella imatge que feia tronar i ploure i que tantes noies volien i volíem imitar s’ha esvaït força. Marilyn va morir jove i de forma tràgica, altrament potser no en vendrien tants pósters. Moltes pelis de la Bardot no van arribar a casa nostra fins molt més endavant i encara. La cosina d’una amiga meva s’hi assemblava i tots els xicots anaven de cul per ella, la veritat. Jo vaig patir molt perquè no m’hi assemblava en absolut, era el temps del domini de les noies de nas arremangat.

Bardot va protagonitzar una moda molt bonica i alegre, la dels vestits curts, de quadrets de colors, amb alguna punteta blanca ribetejant les mànigues o l’escot. Jo en vaig tenir un i malgrat això del nas i que tampoc no dominava l’estil despentinat de la francesa, amb aquell vestit em sentia molt a gust i fins i tot atractiva. Recordo unes fotos d’ella amb aquell marit tan sonso, Charrier, tots dos a la cuina de casa seva, un d’aquests reportatges ximples de les revistes. També, crec, havia flirtejat amb Sacha Distel, cantant que també va lligat a cançons immenses, com aquella del monsieur caníbal, o la de la mànega perduda amb tot el cos der bombers en dansa, buscant-la.

Fins i tot a l’actriu li van dedicar una cançó, una samba que feia: Brigitte Bardot, Bardot, tu estilo triunfó, triunfó, BB, BB, el secreto de tu hechizo y de tu encanto no lo sé. O una cosa així. La primera gent que sortia a França amb sis-cents o gogomòbil anava a veure estriptís a Perpinyà, com diu el text de Joan Oliver, però també la Bardot, qui, per cert, no va tenir massa sort amb els directors ni amb els arguments que li oferien, encara que tampoc no era la Moreau, les coses com siguin.

Perdoneu que no pengi fotografies ni enllaços, però sóc pel Pirineu Aragonès, amb un connexió que no m’acaba de funcionar.




22 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Brigitte Bardot (en el meu poble, no se per quina raó, li deien, tal com sona "Brigite Bardote") era la estampeta a la que dirigien totes les nostres esperances pecaminoses, que eren immenses... Una autèntica santa dels pobres adolescents que encara creien en el pecat.

El veí de dalt ha dit...

Doncs a mi m'agradava la Romy Schneider!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo era més de la Claudia Cardinale, que vagi bé pels pirineus.

gulchenruz ha dit...

Ui, jo sóc novell, però també era de la Claudia Cardinale. Ara sóc de la bufona Keira Knithgley (res a veure amb les 3 santes que escrviu aquí, però coi, m'agrada molt!).

Ensuma aire fresc, aprofita... jo també hi pujaré un dia d'aquests, als pirineus catalans.

Júlia ha dit...

Això de pronunciar els noms estrangers 'tal com raja' era molt freqüent per tot arreu, Gregorio, i en canvi ara, al cole, quan ho faig, la gent jove em mira com si jo fos l'abuelita de la família Ulises.

Precisament Casas també va parlar d'això del pecat,i de com el pecat i la repressió que l'atiava era més punyent que la repressió política, de la qual no érem conscients.

Júlia ha dit...

Veí, tu eres dels 'fins', també hi havia els de la Natalie Wood, que no entenc com no l'han mitificat més, per cert. Un final tràgic, també.

Sobre l'Schneider, per a mi n'hi ha dues, l'ensucrada de Sissí i la resta i l'adulta i bona actriu de després, tampoc no va tenir massa sort.

Júlia ha dit...

Molt maca, també, Francesc, i bona actriu, actualment és una senyora estupenda, encara.

zel ha dit...

Jo em volia assemblar a la Natalie Wood, però clar, mai vaig aconsegir res més que no fos dur el mateix pentinat...

Bons dies i frescos!

Júlia ha dit...

Aquesta si que costa de pronunciar 'tal com s'escriu', Ferran. Per cert, és maca, però un secall, la veritat, ara us agraden aquests fideuets...

Anònim ha dit...

EL MILLOR HOME DE LA B.B.PER MI VA SER AQUELL CANTANT TAN LLETJ,CREC QUE ES DEIA GOLDBERHG,UN HOME AMB UN TROS DE MORBO INCREIBLE.LA SEVA MARE TENIA CASA A CADAQUES,ERAN JUEUS I ES DEIA QUE TOTE LA 2 GUERRA,HI VAN VIURE REFUGIATS. JUGANT AMB BCN.........

Júlia ha dit...

Ai, Zel, jo ni el pentinat, doncs els meus cabells són una bírria. Ara, cal dir que totes aquestes famoses en persona perdent força, he, he.

Júlia ha dit...

Jugant amb Barcelona, no et referiràs a Gainsbourg? Aquest de qui comentava que va cantar amb ella Je t'aime...?

Era un cantant molt bo, estrany, lleig, i autodestructiu, es va casar amb la Birkin i una filla seva, Charlotte, és ara una molt bona actriu.

Jasapski ha dit...

Júlia, si et ve de gust veure els programes de les bandes sonores, els trobaras a la web de Barcelona TV. És veritat que estan molt ben fets, un pel curts.

jaka ha dit...

La B.B. era monisima... i portava unas pentinats xulisims.
Ai, quan de temps que ha passat!!!

(:D

Anònim ha dit...

TENS RAO JULIA AMB REFERIA A GAINSBOURG,PERO NO RECORDAVA BE EL NOM.JO NOMES CONEXIA DE VISTA A LA SEVA MARE JUGANT........

Violant de Bru ha dit...

Aprofito per felicitar-te el Sant amb un dia de retard. Felicitats!!!
Per cert i el teu aniversari quan és? Et vull inclore al calendari poètic!!!
Una abraçada!

Gregor ha dit...

Jo també admiro al Angel Casas,el últim programa que feia a tv2 els dissabtes nit estava força, tenia un toc nostàlgic a totes les entrevistes que m'encantava. Realment ja el podria fitxar tv3, però no ara predomina la simpatia superficial de programes com el club, o de la Júlia Otero, i el seu pessadet programa dels nens/es. Bona estada als pirineus, jo el divendres m'en vaig cap L'Escala,ja falten només dos mesos per la próxima tertúlia. una abraçada.

Júlia ha dit...

Jasapski, és una sort poder recuperar programes de tele i ràdio per l'ordinador. Sí, una mica curts, però val més així... 'lo bueno, si breve'...

Júlia ha dit...

El que no sabia era això de la relació d'aquest cantant amb el nostre país, s'haurà d'investigar.

Júlia ha dit...

Jaka, el temps vola, efectivament, aprofitem-lo, doncs, sense complexos. Eren uns pentinats-despentinats que es van posar molt de moda, llàstima que el meu pèl no fos dels millors per a tals tendències.

Júlia ha dit...

Violant, jo celebro el sant pel maig, el dia 22, no sé si ara hi ha alguna altra santa Júlia. L'aniversari, el 24 d'abril, dia després de Sant Jordi, sóc Taure, tossuda i constant.

Júlia ha dit...

Precisament, Gregor, no entenc massa per què es va acabar el programa que menciones quan sembla que era dels de més audiència de la cadena, considerant la Ventafocs en la qual s'ha convertit el canal català de la 2.

Bones vacances, doncs, i a esperar el retorn de les tertúlies, a veure si actualitzo el 'nostre' blog, que des d'aquí la cosa va molt lenta.

Certament no sé què els veuen a l'Otero, sobretot quan es posa 'de bon rotllo' (que quan vol té un altre to, més seriós i efectiu), ni a la Mascó, que és també molt pesada. Per cabar-ho d'adobar, això dels nens ha fet fortuna i a la primera en tenim un altre. Jo ho prohibiria, això de tants nens explotats pels mitjans. Cobren???