9.8.08

Històries de Llopis i Llepes


En el post anterior recordava al senyor Jesús Llopis de la Normal, autor d’un excel·lent manual sobre Història de l'Educació. Era aquest un professor molt correcte i educat, amb un bigotet de l’època. A la classe hi havia un alumne progre, d’aquests que pontificaven per damunt del bé i del mal, sempre protestavava, amollava llargues parrafades suposadament esquerranes i criticava els seus exàmens perquè, deia, eren memorístics. Això de ser memorístic, en aquella època, era un gran pecat. He de dir que jo me'l mirava amb admiració juvenil, el progre, aleshores, pecats de joventut.

El cert és que en els exàmens del senyor Llopis, objectius i acurats, la majoria de gent treia bones notes perquè per a assolir uns bons resultats has de saber, objectivament, què et demanaran, cosa que no passa amb sistemes més eteris. El progre divergent va insistir tant que el professor va acabar per posar dos tipus d’exàmens, era un home dialogant. Un de ‘memorístic tradicional’ i un altre en què s'havia de consultar, opinar, i tot això que amb el temps s'ha convertit en dogma avaluatiu. El xicot es va quedar tot sol fent la prova proposada, però la veritat és que els temps van jugar a favor seu i va ser d’aquests que va treure bona nota gràcies a l’any de pràctiques i es va beneficiar també d’unes oposicions a inspecció ‘no-memorístiques’, sinó per mèrits i coses així. A més, no va anar al poble que li va tocar, com la resta, sinó que per relacions pedagògiques diverses també es va poder quedar per Barcelona, en el seu primer destí, gràcies a coneguts i saludats, perquè aquestes són les misèries del progressisme suposadament avançat i objectiu, que acaba recorrent molt més a l’amiguisme i als del partit que no pas la resta dels mortals anònims que formem part de les masses silencioses i alienades.

El cognom Llopis és una variació catalana del López castellà, tinc entès. És un cognom d’aquells que fa gràcia i no sé per què. Potser perquè a casa deien una canterella en broma que feia, més o menys: En Llopis i en Llepes en fan un bagul, en Llopis la tapa i em llepes el cul. Aquestes bromes divertides no es transmeten per la immersió convencional i canònica i per això el català escolar no arriba al carrer com caldria. Els renecs catalans s'estan perdent i les cançons agosarades, més enllà del disc que va editar un grup efímer que es deia Follim-Follam, una cosa així, no han reeixit massa.

Quan jo era joveneta, un dels primers discos de festa particular, àlies guateque, que vaig escoltar i ballar era un dels Llopis, gran conjunt d’orígen cubà amb cognom català o valencià, doncs hi ha molts Llopis per València. Era un d’aquells grups que traduïa el rock anglosaxó amb molta grapa, més endavant també escoltàvem els Teen Tops, per exemple. Sempre em vaig quedar amb les ganes d’acabar d’esbrinar el misteri de la Puerta Verde, encara que en un tebeo de Claro de Luna van transformar l’enigma en narració romàntica. Estremécete, la Puerta Verde, No seas cruel, ai, quants records.

Uns dels tebeos preferits del meu fill de petit eren els del Súper López i fins i tot hi va haver un intent de traduir l’heroi, immens, a Super Llopis, va arribar a sortir-ne algun àlbum en català. Malauradament, el mercat del Mortadelo no s'ha sabut catalanitzar i l’elitisme cavallfortià, remarcable i convenient, no ha sabut anar més enllà de la seriositat aprofundida i frivolitzar l’oferta. Ara ja s’ha fet tard i ja s’ha perdut fins i tot el mercat fi. Recordo que un dels eslògans de promoció del Cavall Fort feia: és una mostra de respecte per als nens i nenes que l’han de llegir. Massa respecte també pesa, la veritat. De tota manera, és una bona revista, que ha fet algun esforç per modernitzar-se, les coses com són, i els volums enquadernats que teníem a l'escola sortien força, a la biblioteca, encara que el seu públic infantil era minoritari i selecte. Diumenge passat en vaig veure una pila als encats, a tres euros volum, llàstima que no tinc prou espai i m'he hagut de desfer fins i tot dels que tenia a casa, de l'època dels meus fills, i també dels Tretzevents. Que els temps canviaven me'n vaig adonar quan vaig comprovar que el meu fill petit, nascut el vuitanta, ja no connectava amb la revista, mentre que la meva filla gran, de la generació que va complir vint-i-cinc anys el dos mil, n'era una bona lectora.
Quin garbuix de post.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Estem nostàlgics,els Llopis foren posiblement els primers de introduir el Rock n'roll, després els Teen Tops de l'Enrique Guzman, que fins hi tot havien protagonitzat un parell de pelis d'adolescents. ARA LA PUERTA VERDE TENIA UNA LLETRA QUE SEMBLAVA LA CANÇÓ ENFADOSA.BON DIUMENGE

Anònim ha dit...

Jo també vaig llegir el tebeo de Claro de Luna sobre La Puerta Verde. Aquí està la lletra original:


Midnight
one more night without sleepin' -
Watchin'
till the morning comes creepin'.
Green door
what's that secret you're keepin'?
There's an old piano and
they play it hot behind the
green door
Don't know what they're doin'
But they laugh a lot behind the green door.
Wish they'd let me in
So I could find out what's
behind the green door.
Knocked once
tried to tell 'em I'd been there

[ Find more Lyrics at www.mp3lyrics.org/bHP ]
Door slammed
hospitality's thin there.
Wonder just what's goin' on in there.
Saw an eyeball peepin' through a smokey cloud
Behind the green door

When I said
Joe sent me

Someone laughed out loud
behind the green door.
AII I want to do is join
the happy crowd behind the
green door.
Midnight
one more night without sleepin' - . . .
Saw an eyeball peepin' through
a smokey cloud . . .
Wish they'd let me in
So I could find out what's
behind the green door.

El que passa amb la famosa porta verda és que la cançó aludeix, segons he revisat en alguns materials que tinc sobre música dels 50 i 60, a alguns elements de la cultura popular americana que són significatius:

Clubs privats de música rock, beguda i dones (honky tonk) d'accés restringit, sobre tot a joves i menors.

Clubs de beure durant la llei seca (speakeasy clubs), on cal una contrasenya per entrar-hi.

Carnet sindical de color verd, sense el qual no es poden accedir a bons llocs de treball, que porten prosperitat i bona vida.

Cal tenir en compte que els primers rocks s'inspiren en la música folk, i en aquesta hi va haver una influència sindical molt important (el moviment obrer americà era un moviment que cantava, com aquí quan Clavé. The Red Songbook és una compilació magnífica de les cançons d'agitacií i vaga dels famosos Wooblies, els membres d'Industrial Workers of the World, al qual pertanyien Woody Guthrie, Pete Seeger i Joe Hill).

Júlia ha dit...

Dels Teen Tops tinc un disc d'aquests de 45 rpm, Francesc, amb versions de rock en castellà. El Guzmán era molt bufó, va fer una peli amb Rocio Dúrcal i m'encantava allo de dame, dame, dame, felicidad, que sólo tu me puedes dar... Un hit va ser Popotitos, de tots aquests.

Es veu que per la seva terra el Guzmán encara canta i tot.

Júlia ha dit...

Gabriel, ets una enciclopèdia, m'encanten totes aquestes informacions. Quan era jove treballava amb una amiga teva jo i una vegada vas donar una xerrada sobre música moderna a un club que es deia Drive, jo no hi vaig poder anar, però recordo que tothom va quedar bocabadat. Totes les coses tenen lectures molt més aprofundides que sovint se'ns escapen si algú no ens les 'llegeix', mercès.

Anònim ha dit...

¡Caram,o sigui que tu treballaves a la Harry Walker amb la Rosa Maria Illamola! Doncs és més que amiga meva, és la meva germana de l'ànima; segueixo en contacte amb ella i amb el seu marit. Ha estat un personatge decisiu a la meva joventut i ens estimem amb bogeria. Encara me'n recordo de la xerrada al Club Drive...

I per cert, Popotitos tenia un títol original no tan innocent sinó un xic insultant: Bonie Moronie, és a dir Pepeta Gilipolleta.

Júlia ha dit...

Doncs una amiga meva a qui deien Popotitos tindrà un disgust si sap el títol original, Gabriel!

Amb la Rosa Maria havíem tingut força relació, i vaig treballar nou anys a l Walker, t'ho explico per email que és molt llarg. El mundo es un pañuelo.

Anònim ha dit...

El teu comentari de que Llopis ve del Castellà Lopez em fa recordar el pasat cuan tota la peninsula Iberica parlaba Arab i nomes nosaltres parlabem llengua cristiana, en llengua cristiana teniem llops i llopis, per lo que podem dir que lopez es una castellanització del nostre Llopis.
Salut i força.