8.8.08

Memòries d'una mestra gairebé velleta (IX)




Jo vaig estudiar magisteri amb un pla que va durar dos dies, com sol passar en aquest país, que quan els qui manen no saben què fer, endeguen plans d’estudi nous i així, mentre es redacta el nou, es prova i tot plegat, molts d'aquests que viuen de l'escola sense ser a l'escola justifiquen el sou i no es fa res efectiu, perquè s'espera a consolidar el pla, segons expliquen. I qui dia passa, any empeny. Una vegada a l'excel·lent sèrie Sí, ministre, passava quelcom semblant, per no fer res s'encarregava un estudi. I això que allà són anglesos!!!

El meu era el pla 1967, que semblava molt innovador. Del 68 al 73 seria ministre el senyor Villar Palasí, figura que crec caldria revaloritzar, ja que els canvis educatius, amb totes les traves que s’hi van posar, van ser importants durant el poc temps en el qual va ser ministre. No ho sé del cert, però havia sentit a dir que ell també havia estat mestre i que per això sabia de què anava la cosa. Van ser aquells els temps del Libro Blanco. Villar Palasí, em sembla, encara es viu. D'aquelles lleis i d'aquell llibre blanc, poca cosa en queda, malgrat que van ser a l'orígen del present que ens agombola. Del llibre blanc al currículum festuc, avui en revisió, ha plogut molt, però no pas tot el que hauria estat desitjable i convenient. Allò dels trenta punts de l'Escola Nova ja és arqueologia.

Un canvi important dels temps del desenvolupament tecnòcrata va ser l’ampliació de la facilitat per fer estudis nocturns. Així vaig poder estudiar jo. El Pla 67 ja demanava el batxillerat superior d’aleshores. Fins aquell moment un podia fer magisteri amb el batxillerat elemental, eren uns estudis molt senzills i breus, però malgrat això he conegut grans professionals de l’època, la veritat. Crec que si avui fessin a molta gent passar aquelles revàlides del batxillerat elemental, tindríem sorpreses molt desagradables. En aquells temps del twist encara es podia ser mestre amb disset o divuit anys, vaja. També es va facilitar que els mestres puguessin continuar a la universitat, amb estudis diferents dels de de pedagogia, que havien estat l’única possibilitat fins aleshores. Hi ha molts professionals de diferents àmbits que van ser mestres, en la seva llunyana joventut. Abans gairebé s'amagava, això d'haver estat mestre de tropa, però ara és, fins i tot, un honor poder dir: jo també vaig ser mestre. Aleshores ens van passar de mestres a professors d'egb, cosa que va provocar molts debats. Ara ens han retornat als orígens. Són coses simbòliques però que tenen un rerefons polític molt substanciós: mestre, professor d'egb, treballador de l'ensenyament, tècnic educatiu, diplomat en educació. Diuen que, finalment, la carrera serà una llicenciatura, però és que ja les llicenciatures, avui, tampoc són el que havien estat, és clar.

El Pla 67 estava inspirat en un Pla del temps de la República, el Pla Professional, encara que, és clar, amb moltes rebaixes. Segons tinc entès, la República preveia una selecció a l’entrada a la Normal, però assegurava la plaça de mestre a tots els estudiants triats, sistema lògic i seriós. El Pla 67 preveia l’accés directe al final, que primer havia d’afectar tothom, després a la meitat d’alumnat i al final a quatre gats.

Era un pla de dos anys i un de pràctiques, pagades. El gruix dels continguts eren didàctics, això sobre el paper, orientats a la pràctica educativa. Estava molt bé, en teoria, però, és clar, comportava una despesa important. Aquí sempre fem arrencades de cavall i aturades de ruc i després es diu que la cosa no ha funcionat i, au, un pla nou. Al final l’accés directe exigia tenir bona nota, no comptar amb suspensos, coses així. La nota de l’any de pràctiques era un tant per cent molt important i això va fer que algun gandul amb retòrica aconseguís pujar molt la mitjana durant aquell any en actiu. La veritat és que només van ser un cas o dos, aquests, en la meva promoció. Com que hi ha gent que creu que tot s’obté per recomanacions, en una ocasió vaig tenir una discussió amb una mestra castellana que m’assegurava que tothom qui assolia una plaça tenia recomanacions. No sé si al seu poble passava, però a Barcelona segur que no, al menys de forma general. Fins i tot recordo que amb motiu d’unes oposicions, un professor de la Normal que formava part del tribunal ens va mostrar la muntanya de recomanacions que li havien arribat, rient, i ens en va llegir una que fins i tot estava... en vers!

Com que sempre hi ha persones mentalitzades a qui no agraden les coses com estan, per objectives que semblin, van fer córrer la brama que els qui aconseguien l’accés directe eren uns pilotes. Jo vaig ser de la primera promoció del nocturn, vaig tenir plaça i he de dir que les persones que he conegut que provenen d’aquell accés directe, en general, han estat sempre gent molt treballadora i responsable, la veritat, i que de pilotes, res de res. D’altres promocions, ja no ho sé, hi devia haver de tot, perquè el trepa que sol·licita bibliografia i fa parrafades a l’aula és una espècie recurrent i eterna, en el món acadèmic, des del parvulari fins al doctorat.

Villar Palasí va durar poc, el meu pla també, l’accés directe es va acabar, i tot va canviar. Ha canviat tant que ja no sé pas per on navego. Aquest any, moltes noies joves que conec han aprovat oposicions, perquè s’han convocat moltes places. El jovent dels nostres temps té molta tendència a cercar feines d'aquest tipus, la iniciativa en altres àmbits va de baixa. Semblava que amb les descentralitzacions autonòmiques els funcionaris minvarien però crec que la cosa va en augment progressiu. A mi, com a mare, m’agradaria tenir els fills funcionaris i casats com déu mana, però admeto que això és una deformació conservadora, inherent al procés biològic habitual de les senyores amb descendència. De moment, no me n'he sortit. El fet és que molts mestres s’han pogut col·locar de forma estable cosa que mostra el poc cas que s’ha de fer a les prediccions. No fa gaires anys s’aconsellava no fer magisteri de cap manera, perquè hi havia overbuquin. Doncs amb la sisena hora i les especialitats s’ha col·locat gairebe tothom, ves. Va haver-hi uns anys en els quals per entrar a estudiar magisteri no feia falta nota de cap mena i vam tenir mestres jovenets, a l’escola, una mica rucs, doncs els havien donat l’última carrera que havien posat a la llista. Això de la nota de tall és una bestiesa, doncs va subjecte a la llei de l’oferta i la demanda i a les modes professionals, variables com el vent. Després el tema va variar força i la cosa va millorar altra vegada.

El meu director de la Normal d'aleshores, el senyor de Guzmán Gómez-Lanzas, explicava que quan aprovaves oposicions, (parlava de les de càtedra), amb tota la feina que tenies, pensaves: ahora, a descansar. No m’estranya. El fet és que enguany he viscut el procés de preparació d’oposicions de molt de jovent, he fet de conillet d’índies simulant el tribunal en el cas d’una parenta meva, i sé de moltes mares que han fet el mateix amb les filles i fills (més filles que fills, aquest és un altre problema de la primària). S’havia de controlar el temps de l’exposició oral, per dir-ho ‘tot’ en vint minuts. He escoltat els rollos temàtics que cal preparar-se per a especialitats com ara pedagogia terapèutica, una enumeració de teories etèries i de noms d’experts vigents avui en el panorama pedagògic que toca: Vigotsky, Ausubel i la resta. Fins que en surtin de nous...

M’he reprimit, però tenia ganes de dir a les aspirants el següent:
Quan hagueu acabat l’exposició li dieu, al tribunal que creieu que ho heu fet molt bé i que aprovareu, però que tot això és un rotlle macabeu que no serveix per a res, i que segons us ha explicat una mestra amb molts anys d’experiència només fem que fer volar coloms, a l’escola i endegar bestieses, i que el que s’ha de fer és recuperar els plans republicans i veure què i com s’ensenyava per a ser mestre i el que es feia de veritat a les tan alabades escoles dels anys trenta... I que a l'escola s'ha d'ensenyar a llegir, escriure, pensar i comptar i la resta són trons.

Potser haurien entès que la mestra protestona ja rapapiejava, i no s’haurien pas enfadat. He de dir que tampoc no m’agrada l’excés d’especialització actual, la papanateria de començar l'anglès amb les beceroles i que a les escoles siguem més mestres que nens i nenes, gairebé. Es perd temps i es malmeten esforços i es fa molta feina inútil, amb tant de grups i de grupets i de suports que no serveixen per a massa. Em temo que això no passa tan sols a l’escola. Cada vegada el que es diu resta més allunyat del que es fa. O potser ha passat sempre i jo no me n'adonava perquè estava per altres coses. Pel que fa al català, he de dir que en sabien tant o més quan el fèiem sense immersió, al menys a l'escola on era aleshores, de gran majoria castellanoparlant, que no pas ara a molts indrets. Perquè en aquesta matèria, com en tantes, la quantitat i els recursos no van de bracet amb la qualitat, hi ha molts altres factors que incideixen en el tema.

Però bé, estic contenta, les meves joves conegudes han aprovat, tenen feina fixa i podran demanar una hipoteca. El sou, d'entrada, i considerant com està el panorama laboral, és excel·lent, la veritat. Es queixen una mica, a veure on ens enviaran... Estan ben acostumades, a treballar a prop de casa, a anar a dinar amb el papa i la mama. Fa uns dies xatejava amb la profe d'anglès, una joveneta molt treballadora i espavilada, però que estava amoïnada perquè li semblava que li havien donat Santa Coloma de Cervelló! Ai, aquells temps en els quals et podien enviar amunt i avall de la pell de brau, batalletes de iaia, però no estaria malament que s'oferís l'opció de poder anar a voltar per verals menys propers. Amb els anys potser fins i tot aquestes generacions entusiastes del constructivisme l'oblidaran o qüestionaran, renovaran l’escola i tornaran als orígens, qui sap. Això, si l'escola continua sent una institució vigent (in illo tempore eren molt populars llibres que en dubtaven, com ara El fracaso de la escuela, La escuela ha muerto, Summerhill, que avui semblen pintorescos però que tenien les seves raons, i que almenys representaven una reflexió sobre el rerefons ideològic de la institució). Per cert, després de Villar Palasí va venir aquell Julio Rodríguez que volia fins i tot canviar el calendari acadèmic. Si és que hem tingut de tot i més... i el que veurem, encara.

Sobre les recomanacions i enxufes, n’hi havia i n’hi haurà, però, al capdavall, considero l’oposició el sistema més just, perquè tens l’opció de recórrer i repassar el que has fet. El sistema substitutiu, de mèrits i afinitats, encara em sembla més susceptible de corrupteles i amiguismes. En això no hem millorat gaire i el clientelisme, en molts àmbits professionals, gaudeix de bona salut. L’amiguisme, la parentela i el caure bé o malament, cosa que mereixeria un altre post. Hi ha massa subjectivitat i condicionaments diversos en molts sistemes d'avaluació que actualment fan fortuna per aquest món d'aparences.


Com deia un gran professor de la Normal de la meva època -n'hi havia de molt bons, encara que hi hagi qui vulgui dubtar del fet que en els temps ombrívols també es cantava-, el senyor Llopis, persona d'una objectivitat avaluadora immensa: los niños, a pesar de todo, aprenden...


4 comentaris:

Albert, l'Herald ha dit...

M'ha fet gràcia l'esment de Summerhill perquè jo el vaig fer ahir. I és que fa anys que no en sentor parlar.

Júlia ha dit...

Doncs tens raó, Albert, i tant que se n'havia parlat! Ja sol passar, això, amb els temes educatius.

Deric ha dit...

et torno a dir el de sempre: a veure quan ho publiques tot això en format llibre!

Júlia ha dit...

Deric, quan trobi editor. Es clar que sempre puc recórrer al bubok però he de comptar amb possibles lectors, em sembla que el mercat està saturat, hores d'ara.