7.8.08

Parole, parole, parole

La blogosfera sembla una mica silenciosa, al menys pel que fa als coneguts habituals. Així que no sé si val la pena explicar alguna cosa més sobre la pel·lícula comentada en el post anterior de forma tan maldestra. Feia temps que no anava al cinema, la veritat és que el panorama de la cartellera no resulta massa engrescador: les pel·lícules que estan bé ja les he vist i temo la refrigeració habitual que sovint obliga a anar al cinema amb rebeca de perlé.

A la meva filla, que domina l’italià (em refereixo a l’idioma) li agrada anar a veure pel·lícules d’aquell país. Malauradament, d’italianes i franceses, avui, poquetes. Així que vam anar a veure plegades aquest Caos Calmo, que s’aguanta i fins i tot emociona una mica gràcies a la interpretació de Moretti i de la noieta que fa de filla seva. Es pot veure, però, segons la meva opinió, no és pas res de l’altre món, malgrat el cameo polanskià i una escena de sexe inserida amb calçador que més aviat fa riure. Un xicot molt ben plantat que interpreta el germà del protagonista és, per cert, un fill de Gassman, l’immens, fill que va tenir amb la bellíssima i avui poc recordada Juliette Mayniel, actriu que es va retirar jove. Sobre el noi, és allò que diuen del menjar, si tot el que hi poses és bo...

La música és bonica. Al final, quan acaba la història, s’escolta una canço, Amore transparente, cantada per Ivano Fossatti. Durant molts anys, sobretot al llarg dels seixanta, els cantants italians eren molt populars entre nosaltres. A partir dels setanta la cosa va canviar molt i ja en sabem poca cosa, tant dels nous com dels clàssics que continuen feliçment en actiu i que són una bona colla. Fossatti és un veterà que porta molts anys cantant i component, encara que a casa nostra no se’n canti ni gall ni gallina. Va tenir durant molt de temps una relació sentimental amb Mia Martini, una altra gran senyora de la cançó italiana, que malauradament no va ser capaç d’entomar els alts i baixos de la seva carrera i va posar fi a la seva vida abans de fer cinquanta anys.

Fa molt de temps, durant una llarga temporada, a les sis del matí feia un programa David Escamilla, Música del món, programa que va arribar a ser molt popular entre els matiners, a la recordada Catalunya Cultura, emisora de vida curta i inexplicable. Posava bona música, llegia poemes i xerrava. Potser resultava una mica pesat, però el programa m’agradava, sobretot per la tria discogràfica que feia i el presentador acabava per fer-se entranyable, em consta que tenia una bona audiència. De la noche a la mañana, va desaparèixer de les ones matutines, cosa a la qual ens tenen acostumats les patums del mitjà radiofònic català més escoltat del món. Pel que fa a la música francesa, per sort, es manté incombustible el Boulevard de com ràdio, a càrrec d’Enric Cusí i que per molts anys. Ignoro si sobre música italiana hi ha alguna cosa semblant, em temo que no.

Per als qui vam créixer gronxats per cançons franceses i italianes, a més de les de casa, castellanes i, més endavant, catalanes, el panorama actual és desolador, la veritat. Ni pelis ni música, només de tant en tant i amb comptagotes. Tot un món proper i desconegut que se'ns amaga, amb alguna excepció com aquest Caos Calmo que ha aconseguit surar amb un cert èxit. Un altre tema seria incidir en la manca d'espais musicals a televisió, en el fet que, llevat de Tele Taxi, ni tan sols els cantants hispànics ens arriben amb fluïdesa, per no parlar de cantautors o de grups de caire -suposadament- més folk. Per una banda es protesta del tractament centralista espanyol a Catalunya i per l'altra els recursos que tenim es malmeten d'allò més, pel que fa a l'àmbit cultural, que és on podríem anar fent més forat amb constància i guanyant-nos el respecte dels irredempts. No és estrany que a Catalunya Cultura li canviessin el nom tan aviat. No estem massa per cultures ni culturetes en aquests temps de carnestoltes mediàtiques a tutti pleni.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

m'hi vaig enganxar molt al programa de l'escamilla, començava just a l'hora que agafo el cotxe per sortir, recitava també prou poesia i entre d'altres em va donar a coneixer Jamie Collum i Carmen Paris. Era un molt bon programa i Escamilla com el seu pare sap comunicar molt bé, però aixó de Catradio es un desori, el que funciona s'ho carreguen.

Gabriel Jaraba ha dit...

David Escamilla és un amant de la cultura italiana perquè li vé per part de mare: es diu David Escamilla Imparato. Una cosa meravellosa d'en David és que estima amb bogeria els seus pares. La biografia que va escriure de Salvador i el memorial del seu decès són exemples a tenir prou en compte en aquest temps de barbàrie.

Tan encegats pel cinisme francès, els catalans hauriem de mirar més cap Itàlia. Entre els meus herois --sí, tinc herois, colla de descreguts, perquè tenir herois forma part de l'optimisme democràtic i progressista-- estan Garibaldi, Mazzini, Carlo Rosselli i el gran Camillo Benzo, comte de Cavour, un veritable modernitzador europeu. Evviva Itallia!

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
a mi m'han donat molts disgustos: la Catalana de Lletres, els Viatgers de la Gran Anaconda, Música del Món i, com a remat, el 'cas' Bassas.

Em tenen mania?

Ara la Catalunya Cultura ja no és cultura ni és res.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Gabriel, ho sabia perquè Escamilla pare forma part del meu imaginari sentimental també. Durant un temps, de jovenetes, feiem broma amb les amigues sobre aquesta preferència dels senyors de casa per les estrangeres.

No m'estranya això que dius de la família, sembla que va ser un gran pare i em sembla que sempre devia prioritzar la família a la carrera, l'Escamilla del meu temps.

Sobre França, sempre hi va haver a casa nostre un cert conreu papanates amb els gavatxos, i molta imitació. No els trec mèrit, però ja es veu com li ha anat al català per aquells verals.

En general, però, m'agraden uns i altres i jo no tinc herois, en general m'he adonat que no suporten una biografia seriosa, la veritat.

Sóc una descreguda iconoclasta, ho admeto, em sap greu, però he perdut la fe. No pas l'optimisme, ep.

Júlia ha dit...

Per cert, la COM podria atendre el meu suggeriment i encarregar-li a l'Escamilla fill un programa de cançó italiana a l'estil del Boulevard o d'un que fan sobre el tango, a veure si em llegeixen el blog i s'ho pensen.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ara es Catalunya despistada, en comptes de Catalunya Cultura, de fet, la cultura la varen perdre prou aviat, i no per aixó tenen més audiencia, tot plegat és un desastre aquesta i la Catradio que va camí del pedregar,.

Unknown ha dit...

Júlia,
els que has de fer és buscar la'adrelecde Catradio i reenviar-los el teu post.

Les ampolles al mar amb missatge inclòs tard o d'hora acaben ales mans d'algú.
Fes-ho pensant que et diran que sí.
Sort

Júlia ha dit...

Hola, Sani, doncs no els he reenviat el post als de Catalunya ràdio, perquè estic tipa d'enviar-los protestes per la supressió de tots aquests programes, però he enviat un suggeriment a la com sobre un possible programa de cançó italiana que portés Escamilla. La veritat és que no crec que em facin cas però qui sap, potser algun dia... De fet tenen el de cançó francesa i un de tangos i un d'òpera i són més conservadors en el bon sentit de la paraula, pel que fa als programes propis.