9.9.08

Anècdotes aragoneses


Resulta que sóc a Tarazona, a un petit hotel que és com un museu dedicat a Raquel Meller, ja que les parets son decorades amb tot de fotografies, retalls de diari, cartells de pel·lícules, postals i d’altra documentació sobre l’artista, que va néixer en aquesta ciutat. És un hotel petit, em diu l’amo que la casa és sefardita i que té sis-cents anys, que el meu llit, restaurat, en té dos-cents. Estic impressionada.

Hi ha una minúscula sala per esmorzar, auto-servei. Al meu costat, en una altra taula, dues noies guapíssimes, simpàtiques, acompanyen dues iaies, una d’elles va amb cadira de rodes. Formen part d’un grup que va a la Expo, a Saragossa, un grup de gent gran o amb deficiències i les acompanyants no sé si són voluntàries o infermeres, en tot cas tracten les senyores amb amabilitat, simpatia i un gran afecte.

Una de les noies porta un tatuatge enorme a l’esquena, que es veu sota la samarreta i a causa d’aquests pantalons tan baixos que estan de moda. Una altra noia porta un pircing al nas i explica que es farà un tatuatge, també, unes mitges llunes i no sé què més.

-Con lo guapas que sois, es que no lo entiendo, si fueráis calvas, o con una nariz enorme, todavía… que os lo arreglaráis, pero con lo guapas que sois… -diu una de les jaies, molt educada.
-Es moderno –fa la noia, rient- tu nieta también lleva, eh?
-Ya se lo digo, que no me gusta… y el pelo verde, se puso.
No fico cullerada encara que me’n moro de ganes, estic d’acord amb l’opinió de les jaies, no sé què li veuen, al tema, però no goso dir res. L'esplèndida i contundent joventut saludable de les noies encara em fa més estrany que puguin caure en el parany d'una moda tan ximple. La dona que va en cadira de rodes està trista.

-No hay que estar triste, hoy, hay que estar contenta –li diu una de les noies, mentre li posa el cafè amb llet i un bon tros de pa de pessic.
-Me acuerdo de mi hija deficiente, aunque está bien cuidada, en una residencia muy buena, pero no paro de pensar en ella… fue la quinta. Cuando le dije a mi marido que esperaba el quinto me respondió que los hijos eran un tesoro, era muy religioso, pero él se fue, murió, y yo me quedé con los hijos y sin él.
-Pero saliste adelante
–li diu una de les noies joves-.
-Sí –fa la dona, orgullosa- todos tienen carrera -remarca- pero esta, pobre, siempre les digo, que si yo falto no la abandonen, los hermanos…

Les noies pregunten a la senyora si va ser aleshores que es va posar a treballar de mestra.
-Qué va, yo ya lo era, trabajando de maestra conocí a mi marido, era labrador…
De sobte la conversa m’interessa més. D’on deuen ser? Potser de Navarra, un dels avis del seguici porta una boina negra, immensa. Imagino el que em podria explicar aquesta senyora de la seva època, de l’escola, d'on va venir -aleshores et podia tocar un remot indret, molt allunyat de casa teva i de la teva terra, ara la gent de la professió es queixa si ha de fer més de vint quilòmetres- de com compaginava escola i família, de la feina de pagès. L’altra senyora mira les fotografies de Meller. A més, també posen música amb cuplets cantants per l’artista, la Violetera, doña Mariquilla.
-Quizá vivió aquí, no sé…

Es el meu moment d’intervenir. Explico a les senyores i a les noies que va néixer a Tarazona. Sobretot a les noies, els dic que va ser molt famosa, que va viure a París, que va treballar a Amèrica. Que va viure al Poble-sec, el meu barri. Però han de marxar i s'acomiaden. Les noies repassen una petita nevereta portàtil amb medicaments, insulina, calmants… És un goig veure aquestes xicotes guapíssimes, malgrat els pírcings i els tatuatges, amb aquest ànim, aquest optimisme i aquesta disponibilitat.

Se’n van cap a la Expo, amb la mandra que em faria a mi d’anar-hi. Però ara les acompanyaria i tot, de bon grat, per tal que la mestra en cadira de rodes m’expliqués les seves experiències, la seva història. Tant de bo el destí faci que quan sigui tan gran trobi qui m’acompanyi a algun esdeveniment multitudinari amb aquesta alegria generosa de les noies que tenen cura de les iaies. Aquestes coses, ai, són les que no surten mai a la televisió, la bondat, la bona voluntat, l’amistat entre generacions, la joia resignada i nostàlgica dels vells que no estan sols…

12 comentaris:

Anònim ha dit...

CERTAMENT,TARAZONA ES UNA CIUTAT QUE FA PAXOCA,EL SEU MUDEJAR IMPRESIONA,LÀJUNTAMENT,EL BISBAT I AQUELLA PECULIAR PL.DE BOUS,QUINA SORT TENS.PER CERT ES VERITAT QUE RAQUEL,VA DELATAR A MATA-HARI PER GELOSIA?. BE, EL DIA 12 O 13 TORNAREM,PER MOTIUS PERSONALS,EM RETRASAT ELS ENIGMES,ESTEM FOTUTS. JUGANT ........

Francesc Puigcarbó ha dit...

crònica d'un poble. Quan viatjava pel nord d'Espanya preferia les fondes o pensions als Hotels, hi ha molta més calidesa. Que vagi bé el garbeiu per Tarazona,.

Gregorio Luri ha dit...

Només se m'acut una cosa amb sentit: ¡Amen!

Júlia ha dit...

Del mudéjar i la resta, ja en parlaré també, juganer barceloní.

Sobre la qüestió, jo no ho crec pas, encara que es va dir i la Meller tenia mal geni. Es va dir perquè la Mata-Hari havia estat amant del marit de la Meller, abans no és casessin, Gómez Carrillo, però aquest senyor era un casanova i no va ser l'única. Vaig llegir una biografia de Mata Hari fa temps i crec que no va ser així, Hari va ser el boc expiatori i un cop d'efecte poca-solta del govern, que volia exemplificar el tema, el que havia espiat era poquet i malament, més aviat havia xerrat massa pr fer-se notar. Hi ha molta llegenda en tot plegat. No crec ni tan sols que hi hagués necessitat que la denunciés ningú, la Mata-Hari. Un dia en parlarem més.


Doncs, res, a preparar nous enigmes i reprendre el tema, que estan molt bé.

Júlia ha dit...

Això és un hotelet, però molt maco, petit i cèntric, el mal és que no hi ha bar ni res, t'has d'espavilar, només et donen esmorzar, Francesc.

Júlia ha dit...

Un amén filosòfic com el seu, senyor Luri, té un gran contingut semàntic i un pes immens en el context de la meva Panxa.

cerillasGaribaldi ha dit...

Me cuesta, pero lo leído me ha encantado. Las situaciones que nos rodean, ni organizadas ni previstas, son las que nos ofrecen los momentos más interesantes de nuestras vidas. Aparte de haber plasmado esta vivencia en tu Blog, seguro que la llevarás dentro para siempre. Y lo que más gracia me ha hecho es que intervinieras; yo también lo hago y los míos me miran raro....
Besos, Ignacio

Magda ha dit...

Una petita història explicada amb una gran calidesa. La millor manera d'aprendre: els altres.

zel ha dit...

I són les coses que encara ens fan creure en la bondat humana... jo quan veig joves amb gent gran, m'emociono...

Júlia ha dit...

Buenos días, Ignacio, gracias por el comentario. Yo creo que con un poco de esfuerzo, entre las lenguas hijas del latín nos podemos entender bastante con un poco de esfuerzo, el resto es 'política'.

Cuando era más joven no acostumbraba a 'intervenir', los años te vuelven más atrevida.

Júlia ha dit...

Gràcies, Magda, bon dia i bon cap de setmana.

Júlia ha dit...

Jo també, Zel, i, afortunadament, ho veus amb molta més freqüència de la que es pensa 'en general'.