25.9.08

Coses de casa

Com que en aquest blog hi escric per distreure’m no m’agrada incidir en temes polèmics i un dels temes polèmics que tenim, des de fa anys i panys, a casa nostra, és el de la llengua. Però avui faré una excepció tardorenca.

Em molesta d’allò més que em pontifiquin sobre el que he de parlar i el que no he de parlar, sobre com som els catalans (i les catalanes) i com hauríem de ser, quan a tot arreu hi ha tants caps, tants barrets, malgrat que les enquestes, estudis i llibres d'història vulguin inferir, de tants tarannàs, lleis universals. He viscut i treballat, m’he divertit, en castellà I català. Vaig haver d’estudiar-ho ‘tot’ en castellà fins que vaig fer Humanitats a la UOC. No ho vaig viure, aleshores, com una imposició, era el que hi havia i el meu barri era –i és- ple d’immigrants i el català el parlàvem quatre gats i encara en el dialecte xava-barceloní, tan menyspreat per les elits. La llengua m’ha vingut donada pel destí, no ha estat una tria personal, tampoc ho és la família encara que, si és normal, també te la sols estimar, és clar.

Molt abans dels reciclatges vaig fer cursos i cursets de català. Quan es van donar títols adients jo ja en sabia una mica i em van convalidar el que havia fet pel títol de Mestra de Català, he vist molts canvis de camisa a l’ensenyament i a fora, pel que fa als sentiments nacionalistes i a les militàncies. Les persones tenim una capacitat d’adaptació sorprenent, sobretot si del canvi de camisa se'n pot treure alguna cosa. Ara, a la pràctica, gairebé sempre parlo i escric en català, però si em cal o si em ve de gust no em fa res escriure i parlar en castellà, llengua que considero també meva, la veritat.

Explico tot això perquè ja he llegit a la premsa, en pocs dies, alguns treballs ‘de camp’ de periodistes que van al Raval a veure que s’hi parla, o que viatgen pel metro entre les classes obreres per constatar fets evidents. S’adonen, en un dia d’estudi aprofundit, que, ai, les converses es passen al castellà amb molta facilitat, que les diferents nacionalitats que conviuen en aquests barris no es barregen, que utilitzen el castellà com a llengua franca. Doncs sí, així és el món. M’agradaria saber on viuen, ells, i si per allà s’hi parla molt català o no. Sempre hi ha persones que des d’un punt de vista etnològic transiten per indrets que els semblen exòtics i que se’ls miren des de fora. L’observació externa passa de la badoqueria de la multiculturalitat etèria i folklòrica a la inquietud militant per un fenòmen que s’accepta de forma irremediable, però que millor que no hi fos. Però és que hi és, hi serà i hi hem de conviure. Per la part alta també es parla molt castellà però el fet no desvetlla tant d'interès, sembla.

El català no guanyarà mai la batalla de la quantitat, no l’ha guanyada mai. Ha guanyat batalles de qualitat, de convenciment no imposat. La gent es catalanitzava, quan jo era joveneta, perquè el context social no oficial era acollidor, centres parroquials i excursionistes, encara que editessin publicacions en castellà, feien moltes coses en català i aquests indrets tenien molt de ganxo pel jovent. Persones amb iniciativa van promoure, quan van poder, publicacions de qualitat, coses com la Nova Cançó, edicions de llibres amb grapa que no sortien –encara- simultàniament en castellà. És feia poc, però era interessant, i d’aquesta manera s’atreia a molts fills de castellanoparlants immigrats, encara, que, inevitablement, no s’arribés a les grans masses. Era aquell món una mica elitista, ho admeto, i no es va saber atreure gent més normaleta. Hi havia una cultura catalana més popular i populista, Capri, la Trinca, les versions catalanes de cançons lleugeres que feien cantants de moda. També aquest vessant més popular s’ha esvaït en el record. Amb moltes iniciatives, a casa nostra, es fan arrencades de cavall i aturades de ruc, i quan la cosa té èxit, mor d'èxit, de vegades perquè l'organització era precària i poc seriosa, la veritat. I perquè quan en coses pràctiques s'hi barregen massa el misticisme, l'actitud de servei, la generositat juvenil, arriba un moment en el qual la cosa s'esberla davant de les dures realitats vitals, de l'economia i de la política pràctica. Quan algú fa voluntariat i un dia s'assabenta que el del costat cobra, i molt, té un gran disgust, la veritat. Per posar un exemple.

Els principis de la TV3 van ser també molt interessants. Jo vaig viure a l’escola el pas a ‘mirar la tv3’ de moltes persones que no la miraven mai, perquè a l’hora de dinar es parlava de coses com ara els programes del Puyal, fins i tot de la recuperació de sèries com Dallas. Els infants, massivament, es feien del club Super3, encara se’n fan però tot plegat ha perdut molta pistonada. Ben aviat, però, coses com la publicitat van 'admetre' el castellà, sense que ningú digués ni piu. Ara, amb això de l’aniversari, sembla que criticar TV3 resulta poc patriòtic, com, també, criticar l’Avui. La cosa arriba a extrems divertits, segons molta militància, les sèries de tv3 són fenomenals, quan han degenerat en molts casos en un doll de desgràcies diverses i traduïdes a algun dialecte hispànic farien riure molt. Això les serioses, les d'humor també van relliscant pel pendent de la grolleria i la sal gruixuda. Fa uns dies, en un excel·lent programa de cançó francesa, el presentador va fer unes reflexions sobre TV3, crítica positiva, parlava de la propaganda excessiva d’ells mateixos que fan, del fet que sembla que són els millors, quan molta gent enyora un passat molt més exigent. És una de les poques crítiques serioses i aprofundides que he escoltat. Hi ha qui posa TV3 ‘per defecte’ facin el que facin. Hi ha qui no la posa mai, també ‘per defecte’. Hi ha pocs canvis. Normalment no es va a buscar informacions o programes remarcables, sinó que es tenen costums solidificats. En ràdio la cosa és més complicada, hi ha força emissores que utilitzen el català però sembla que només existeixi Catalunya Ràdio.

Un altre tema és l’escola. No vaig ser partidària de la immersió en el seu moment, sobretot en el context on jo treballava. No es pensa prou ni es vol analitzar el que representa el contrast entre la immersió interna i el món exterior, contemplada amb ulls de gent jove, i el català que s'aprèn és poc viu, li manca carrer. Ara la qüestió encara s’ha complicat molt més, amb tanta gent de fora. Vaig assistir de joveneta a moltes xerrades sobre la importància de la llengua materna, per escoltar després que la llengua materna no tenia importància i que l’important era el context social. Però és que el context social és molt complicat i divers. De vegades, la imposició produeix l’efecte contrari, encara més quan algú s’ensopega amb un fanàtic dels pronoms febles. Sé de molts mestres que en el seu subconscient, malgrat ensenyar-lo, encara rebutgen el català perquè els van amargar el reciclatge a base d'un empatx de pronoms febles. Vaig dur els meus fills a una escola molt catalana, aleshores encara no hi havia immersió. Parlant amb ells i amb d’altres joves de l’època he admès, en converses amicals, que allà també els adoctrinaven. I molt, si sóc objectiva. No m’ho semblava, aleshores, és clar. No era amb la mateixa metodologia que havien utilitzat amb mi, pel que feia a la religió i a la hispanitat, és clar. Fa uns dies, crec que era el senyor Cuní, en un debat força caòtic sobre l’escola (i van...), explicava que als seus fills quan eren petits, els mestres els van fer sortir pel carrer amb enganxines contra l’Otan. L’escola primària sempre cau en aquesta mena de paranys, sovint pressionada per tendències externes, que creuen que aquesta institució té molta més importància de la real, quan el fet és que les colles que es fan durant l’adolescència i la joventut són, a la pràctica, les qui marquen el tarannà personal i fins i tot les opcions lingüístiques. La gent creix i reflexiona, però tant pots tornar-te un fanàtic d’allò que t’han predicat com rebutjar-ho i anar-te’n a l’altra banda, o esdevenir una mica cínic i anar surant i fent el paperot per sobreviure, intentant no fer mal a ningú, cosa que, al capdavall, resulta molt més pràctic. Quan més catalanisme arrauxat gastem més hi perdem, també, o m'ho sembla a mi, en el catalanisme cultural, en el qual hi ha molt per fer, refer i inventar.

22 comentaris:

vpamies ha dit...

Júlia, avui discrepo el teu plantejament.

Perquè si apliquem aquest liberalisme espontani a les llengües passa com a la jungla: que sobreviu el més fort. O com a la mar: que el peix gran es menja el xic. I això vol dir que les llengües amb menys recursos desapareixen.

És la trampa que apliquen els governs forts, amb llengües fortes: deixem que cadascú faci com vulgui. Però és clar, t'adreces a un lloc oficial i només t'atenen en castellà, o et demanen que parlis en cristià (sic).
I mira quantes lleis de l'estat espanyol, per exemple, protegeixen el castellà. Moltes. I com es posen quan des de Brusel·les els diuen el mateix: amb anglès ja ens entenem tots! O quan se senten perseguits als Estats Units perquè no reconeixen el castellà al costat de l'anglès. No et sona la mateixa cantarella de què ens queixem els catalans respecte del castellà?

Podríem seguir amb infinitat d'exemples. Liberalisme a la tele! És clar, quan més del 90 per cent de la programació és només en castellà i si vas a Poblet, en una visita guiada en català, com n'hi ha de programades en castellà, en anglès o francès o no sé quantes llengües més,només que hi hagi una persona que no entén el català d'un grup de cent, ja canviem al castellà, perquè tots som molt educats.

No és això, Júlia. Les llengües es defensen i s'aprenen parlant-les i dignificant-les amb un bon ús.

Estic d'acord amb tu que els treballs de camp d'en Puigpelat són poc rigorosos i difícilment servirien de base sociolingüística per a cap estudi. Però fan un acostament preocupant a la realitat.

Anònim ha dit...

JO SOC DE UN BARRI,ONT LA NOSTRA PARLA, TAMBE ERA "XAVA",I AL FAIG SERVIR TRANQUILAMENT, ES UN CATALA PASSAT DE MODA,PERO CREC QUE MOLT AUTENTIC. TRABALLO AMB EMIGRANTS I SEMPRE SISTEMATICAMENT UTILITZO UN ESTRANY IDIOMA,BARREGO LES DUES LLENGUES. TRES PARAULES EN CATALA,CINC EN CASTELLA. I ANAR FENT,AL FINAL ELLS FAN COM JO.JUGANT AMB B......

gulchenruz ha dit...

CATALÀ de CATALunya, CASTELLÀ de CASTELLA. És fàcil. Proposo un canvi de nom, CASTELONIA, total, parlen castellà uns 6.800.000habitants, dels 7.000.000 que som.

I ho diu qui escriu un blog en castellà, que no menysprea per res el castellà i que no té problemes en expresar-se en castellà.

Perquè no s'ha d'imposar parlar català a catalunya? si no es fa s'acabarà perdent, inevitablement.

Reafirmo, recolzo, el que diu vpamies.

Catalunya fa anys que va deixar d'exisitir i ara amb aquest govern que regala llibres bilingues (castellà i anglès)......

Ho sento, hi he ficat la política pel mig. és que malauradament es inevitable.

Marali ha dit...

M'encanta que hagis tret el tema de la llengua en el teu post. Jo estic totalment d'acord amb tu, quan a les reunions de pares els mestres ens deien la importància de la llengua materna jo els deia, d'acord, llavors fereu les classes en les 2 llengües oi? perquè pels fills de la meva veina la seva llengua materna és el castellà. És quedaven una mica descolocats, i sortien en que haviem triat una escola d'ensenyament en català i jo que els deia, naturalment que si, però no heu de parlar de la importància de la llengua materna. I és veritat que fa uns trenta anys, a les escoles del CEPEC els mestres no podien deixar d'adoctrinar tot i que els pares ho retreiem, també els meus fills varen fer treballs referents l'OTAN i tenien clar que OTAN NO, malgrat el que parlàvem a casa.
A mi em sap greu que s'hagi fet del nostre idioma una identificació política de independència. I aseverar que si ets català i t'estimes Catalunya i parles català has de ser independentista. Si escrius també en castellà i parles en castellà no ets català. La política de subvencions per la música de la Generalitat de ja fa molts anys
no és donaven a músics o cantants o artistes catalans si no s'expresaven en català, per això sempre rebien les subvencions els mateixos.

Francesc Puigcarbó ha dit...

em cansa aquest debat, potser hauriem de deixar la gent i la llengua que anessin fent la seva, com fins ara. Tot el que soni a imposició mal assumpte i el paisatge és el que hi ha i no el canviarem.

M. Antònia ha dit...

Estic d'acord amb la Julia i la marali. Crec que una cosa és l'ensenyament de la llengua i una altra l'adroctinament polític. És trist que de la nostra llengua hagim fet i es faci tanta política.
També vaig anar a classes i vaig fer bastantes lectures sobra la llengua materna, la conclusió era llegua materna= llengua catalana, les altres no existien.
Les llengues evolucionen, no crec que quedin llengües com ho eren el segle XII, per exemple;(crec que queda a Israel una comunitat que parla com a la edat medieval es parlava aquí.
Ara tirem més a voler i admetre la llengua anglesa, que mereix tots els meus respectes, que l'espanyola, sense tenir en compte que la nostra deriva del llatí. Tenim molts anglicismes i no fem res per erradicar-los.

Júlia ha dit...

Víctor, probablement no m'he explicat prou bé, m'ho sembla pel teu comentari. Jo no dic que no s'hagin de fer coses a favor del català, ara bé, crec que no es pot anar a mirar si la gent humil parla o no parla el que sigui, és des de dalt on s'ha de fer una política adient i no de capelletes o restrictiva. Quan la tevetrès fa el que fa, quan els ajuntaments no contracte cantants catalans, quan la generalitat, etc., què volen que fem els humils mortals amb la nostra convivència quotidiana?

A més, una cosa és el que ens agradaria que fos i l'altra la realitat, la realitat és que fins i tot a països amb llengües oficials sòlides, però amb grups de gent no massa nombrosos, moltes produccions culturals es fan 'directament' en anglès, com ara als països nòrdics, per exemple.

És un problema complex, on es barregen moltes coses, algunes d'elles absolutament viscerals per cert. Posant lleis i normatives i obligacions he constatat que de vegades s'aconsegueix just el contrari del que es busca, vegis el que ha passat amb l'ensenyament religiós, per exemple. I em temo que molt de jovent no militant, amb el tipus d'ensenyament lingüístic que es dóna a escoles i instituts optarà per triar el que els sembli que potser no serà el català i triar, diuen, no és trair, encara que molts ho pensin i voldrien que tothom ho pensés.

Molta gent, com jo mateixa, no acaba de combregar amb que una cosa és 'la nostra llengua' i l'altra la forastera, sinó que ha conviscut amb totes dues amb els seus alts i baixos. La realitat és que les llengües minoritàries, fins i tot amb estats propis, ho tenen pelut i a la història n'hi ha molts exemples.

Júlia ha dit...

Anònim de 'jugant amb BCN', durant molt de temps hem sentit quin 'català' era el bo i també quin castellà, o quin anglès. Moltes formes dialectals s'han menystingut i encara costa de fer entendre que la llengua és, precisament, per entendre's. La resta són altres coses, diverses, entre les quals una certa visió de la política cultural. És impossible que dues llengües que tenen el mateix origen i que conviuen constantment no es barregin i 'contaminin' -en el bon sentit de la paraula, que també el té.

Júlia ha dit...

Gulchenruz, doncs jo crec que precisament el problema és que s'hi barreja 'aquesta' política, mentre la política cultural seriosa no es veu enlloc.

Jo crec que en el món on vivim no es pot obligar a res i menys en el context on ens movem, que és el que és i no pas el que ens agradaria que fos.

Com obligaries a parlar català? Amb multes?

Júlia ha dit...

Marali, com has pogut constatar pel contingut del post, estic molt d'acord amb tu.

Fins i tot no em semblaria malament que es donessin prioritàriament subvencions a produccions en català, per part de la Generalitat, el problema és, com molt bé dius, que sempre van 'als mateixos'.

Sobre el CEPEC, una història complexa, he tingut molts desenganys veient actituds molt dictatorials en aquests centres, el que passa és que l'època era 'aquella' i es feia passar molt de bou per bèstia grossa.

Sobre l'independentisme, penso com tu, ara sembla que se n'ha de ser a la força i que no hi han d'altres opcions, tan legítimes com aquesta. A més, observant el context polític, i la classe política que tenim, a tots nivells, encara ho veig tot molt més negre pel que fa a aquest tema.

Júlia ha dit...

Francesc, tens raó, ja no volia parlar d'aquest tema, però, mira... avui no me n'he pogut estar. En tot això passa com amb el refrany castellà 'creia un ciego que veía y eran las ganas que tenía'. El context és el que hi ha i, efectivament, no es pot canviar. Fer volar coloms em sembla ingenu. Pel maig del 68 deien, siguem realistes, demanem l'impossible, però ja veiem com va acabar tot allò, encara que ara se'n facin lectures mitificades.

Júlia ha dit...

Doncs sí, M. Antònia, tens raó.

A Itàlia i Alemanya es van haver d'inventar un estàndard amb motiu de la unificació, entre dialectes alemanys hi ha més diferència, segons m'han explicat, que entre algunes llengües llatines, les llengues romàniques no havien estat res més que llatí xava i mal parlat i són moltes més coses les que ens uneixen que no pas les que ens separen. Les llengües, efectivament, evolucionen i canvien i es fixen segons convé i segons hi ha els centres de poder. Però una cosa és la lingüística i l'altre la política o un tipus de política.

De tota manera, insisteixo, no crec que obligant a res s'aconsegueixi altra cosa que rebuig o fanatisme. Com deia la cançó 'que la terra no es partida, com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat'.

Per què, en el context on ens trobem, què fem amb Mallorca, València, la Catalunya francesa? I amb la Franja de Ponent? Fins on arribaria l'obligatorietat? Allò de volem, volem, volem, països catalans, on ha anat a parar? té viabilitat?

En definitiva, crec que tan sols si es promou un context cultural català de qualitat i atractiu s'aconseguirà surar en aquest mar de despropòsits diversos.

Júlia ha dit...

Al Víctor:

Jo crec que no defensat pas el liberalisme a la tele sinó que només he constatat que tevetrès, que havia estat un pal de paller del català popular, ha anat abdicant i cedint terreny al populisme i a la xaronada, a més de, també, al castellà.

En tot cas, m'agradaria saber quines propostes viables de defensa de la llengua es poden fer, que siguin acceptables per la majoria. Penseu que a les escoles públiques l'alumnat és, en gran part, estranger.

Júlia ha dit...

No voldria fer-me pesada, però, pel que fa a l'escola, quan es va institucionalitzar la immersió lingüística seguint models canadencs (!) es va assegurar des de 'les altures' que així es guanyaria 'la batalla del carrer'. Doncs ja veieu com ha anat. I és que la batalla del carrer es guanya al carrer i no pas a l'escola.

vpamies ha dit...

El que és ben clar, Júlia, és que no es pot imposar un liberalisme agressiu on cadascú faci el que vulgui quan la situació sociolingüística de les dues llengües ñes diferent, perquè llavors la llengua minoritzada només pot seguir perdent presència.

Davant d'aquesta situació de desigualtat, que a més ha vingut provocada per una situació anòmala de persecució i minorització, calen polítiques de defensa i promoció de la llengua pròpia. O això o passar als llibres d'història, com eldàlmata i tantes altres llengües.

I és política, perquè són les decisions polítiques les que poden fer canviar aquesta tendència, com ha estat política tota la picabaralla sobre valencià i català. però potser m'estic anant cap a altres temes, ara.

Júlia ha dit...

Víctor, crec que en moltes coses ens posaríem d'acord, ara, potser discrepem en el 'com' s'ha de fer.

El tema del valencià és política, perquè tot ho és, segons com es miri, però també reflecteix un sentiment popular, ens agradi o no, d'amplis sectors d'aquelles terres, encara que hi hagi minories molt combatives.

Precisament el que volia explicar i no me n'he sortit és que apel·lar a la moral individual en aquests temes, pel que fa a la gent normaleta, amb plantejaments una mica místics, mentre els qui tenen el poder cultural 'passen' bastant del tema, malgrat parlin molt, no em sembla adient perquè de vegades s'aconsegueix ben bé el contrari.

L'obligatorietat no ha estat mai efectiva o ho ha estat de forma molt superficial, perquè el món és el que és.

vpamies ha dit...

Però és que jo no parlo en termes d'obligatorietat, sinó de disponibilitat.

Portar la quitxalla a veure una pel·lícula en català és gairebé una aventura, aconseguir-los jocs per a la consola en català és una utopia, perquè no n'hi ha CAP. Zero, ni un.

Aquí cal actuar, perquè el greuge comparatiu és superlatiu.

I vaig a comprar aliments i difícilment trobo els ingredients detallats en la meva llengua. I vaig a la farmàcia i no puc trobar cap prospecte en català. No cal seguir. Com deia: disponibilitat.

Júlia ha dit...

D'acord, Víctor, si no dic que no al que dius, una altra cosa és... hi ha una solució? Estem en un món d'oferta i demanda, ens agradi o no. Si fins i tot llengües com el castellà estan cedint terreny a l'anglès! Al capdavall, ens agradi o no, també, el llatí es va acabar menjant els substrats. Una cosa és conservar acuradament una ermita romànica i l'altra que per a establir-hi una empresa es construeixi una ermita romànica. Ja sé que ser tan realista no està ben vist, però una cosa és el que voldríem o voldrien uns quants i l'altre el món real, en el qual per damunt de la cultura planen molts altres interessos.

vpamies ha dit...

Caram, per no voler parlar d'aquest tema ha donat prou de si, no?

Júlia, no dic que sigui fàcil. Si ho fos, no haguéssim arribat a la situació que hem arribat amb la llengua. Però abaixar els braços només provocarà que la situació empitjori. Penso que no podem fer d'estruç en aquest cas i, com diuen els entesos, el català es mantindrà si el parlem els catalans. Això és prou clar. :-)

I en aquests moments d'una forta allau immigratòria, cal aconseguir que els nouvinguts l'aprenguin i l'usin. I per què ho facin i s'incorporin en català en aquesta terra d'acollida cal que vegin un benefici real en l'aprenentatge de la llengua i que el necessitin realment.

Júlia ha dit...

Això està molt bé, Víctor, però insisteixo, en un món on gairebé, per molt que prediqui 'es passa a l'anglès' això ho veig gairebé un somni. Estic tipa de veure gent molt militant que quan li han pagat quatre rals s'ha passat al castellà o a la feina en castellà, veig difícil que, llevat de casos molt concrets, ni els nouvinguts ni els recalcitrants vegin cap necessitat real d'aquest aprenentatge. Encara més quan molts d'aquí que presumeixen de catalanisme no tenen cap interès cultural seriós. Els nouvinguts petits ja l'aprenen, a l'escola, però el fet és que després, moltes vegades no el necessiten, però ells són els més innocents, hi ha molta classe mitjana i alta, amb cert poder polític, que quan li convé es canvia de jaqueta i envia els fills a escoles angleses. La realitat és així, una altra cosa és el que ens agradaria.

vpamies ha dit...

Això ha acabat en un diàleg a dues bandes, però m'interessa molt el que comentes i crec que, en el fons, no tenim unes postures gaire allunyades.

Júlia, jo no sabria viure conformat. Si hi ha alguna cosa que no m'agrada, miro de canviar-la. Des de la petitesa d'una acció solitària es poden moure moltes coses i remoure moltes consciències.

Hi trobaria molts símils, des de la gota serena i insistent que pot acabar deixant petja en una pedra fins al punt de suport que necessitava Arquimedes per moure el món.

Bon cap de setmana i salutacions ben cordials des de Vallromanes!

Júlia ha dit...

Admeto, Víctor, que els anys m'han fet tornar 'passota' amb molts temes, entre els quals aquest, a nivell individual faig el que puc, que no és gaire, però m'emprenya que m'ho prediquin des de dalt els que menys raó tenen per fer-ho. He vist molts canvis de camisa, és com allò de l'evangeli sobre els fariseus 'feu el que diuen però no feu el que fan'.

Aquest tema sempre és polèmic.

Igualment, bon diumenge!