5.9.08

Faig una pausa... per anar a esmorzar

Escoltava la ràdio aquest matí de matinet i entrevistaven un humorista català. Entre moltes altres coses ha parlat de la censura. Més o menys ha dit:
-Avui pràcticament no té pes la censura política, a l’hora de fer humor. Però sí que m’han tocat el crostó quan m’he ficat amb algun anunci, ‘ep, que ens retiraran la campanya i ens paguen xxxxxx milions d’euros’, m’han dit. I és clar, aleshores penses si val la pena…

Això no és cap novetat, tots ho sabem, però encara em sorprèn que no hi hagi cap campanya en contra de les campanyes. Un boicot contra productes comercials excessivament reiteratius i pesats en els seus anuncis seria relativament fàcil d’endegar, via mòbil, per exemple. Però em temo que no veuré aquest somni realitzat mai dels mais.

Hi ha anuncis bonics, evidentment. Hi ha qui diu que el millor art és aquell que es fa en publicitat, car el mecenatge ho permet. És possible. És un sector que mou molts diners i, per tant, força intocable. Només es mou alguna cosa quan, de vegades, de forma ingènua i de vegades excessivament transcendent, es considera que s’ha atacat algun col·lectiu, cosa de la qual es queixava fa poc per la tele un ‘creatiu’ hispanoamericà. Recordo aquell anunci on sortia un heavy protestant a l’avi perquè el volia fer menjar formatge, jo ho trobava divertit, però el van retirar. O un altre on feien humor sobre la pagesia… Més enllà d’això, pista lliure.

En aquest sector, allò de qui paga mana és ben evident. Ja n’he parlat en d’altres ocasions i fins i tot en vaig fer un poema seriós i potser massa transcendent, que podeu trobar a La Pols dels Carrers (aprofito el post per fer-me publicitat subliminal, ja que no l’he de pagar apart), es deia Fem una pausa per anar a publicitat, i me’l va inspirar el fet que, quan va passar l’atemptat de Madrid, en senyal de dol es van aturar tots els programes televisius, però no pas la publicitat ni el futbol. El futbol encara va generar un cert debat; amb la publicitat, muts i a la gàbia. La tevetrès va començar fent anuncis només en català però aviat va haver de baixar veles i tornar-se comercialment bilingüe.

La publicitat aclaparadora també es dóna a la ràdio. Catalunya Ràdio n’és un bon exemple, hi ha programes durant els quals tallen l’emissió un munt de vegades per anar posant anuncis. De vegades els anuncis anuncien programes de la mateixa emissora, en tele i en ràdio i, per acabar de reblar el clau, tenim la, per a mi, força inútil, publicitat institucional. Els anuncis acaben tan lligats a la nostra vida que els antics ens emocionen i tot. La publicitat canvia per tal que tot segueixi igual, i si cal que surti un noi fent anar la rentadora, perquè ara toca això, doncs es canvia la senyora del detergent, que preguntava a la veïna per la blancor de la seva roba, per un solter emancipat o un pare responsable. Les begudes alcohòliques desapareixen, llevat de les cervesetes, però hi ha tot un munt de porqueries energètiques, productes dietètics i el que calgui que prenen el poder.

No sóc absolutista, hi ha anuncis intel·ligents, divertits, els de la ONCE, per exemple. Com en tot, quan es repeteixen massa ja no fan gràcia. N’hi ha de bonics estèticament parlant, per això mouen peles i es poden permetre postes de sol hawaianes i músiques de fons excel·lents. Estic en contra, però, de l’excés i de la bestiesa constant. Ara cada dia em repeteixen una pila de vegades un que odio de forma viscera, el d’una nena que pinta la paret a cops de galleda sense esquitxar res i que jo pensava que anunciava pintures i resulta que anuncia galetetes que aprimen o una cosa així. Cada vegada em costa més d’entendre que anuncien, molts d’ells.

La Trinca va fer una cançó que encara és actual, que bonics són els anuncis, que fan per televisió, que boniques les musiques, ai lairet, lairet, lairó, són tan macos els anuncis que tu sempre exclames, quina llàstima que els treguin per posar programes… les cançons de protesta no serveixen per a res, és clar, moltes vegades els mateixos que les composen i inventen no protesten ni segueixen les consignes musicals, de fet.

Quan algun programa, alguna pel·lícula, no té publicitat i et deixen contemplar-la de dalt a baix, seguida, és un veritable goig. Altrament ja no saps què estàs mirant. Surt un personatge important, l’escoltes amb veneració intel·lectual i el tallen per on els sembla per posar una ximpleria. Avui el tema estrella és la salut, la higiene, aigües minerals, productes que no engreixen, llocs on t’arrangen el que sigui, begudes no calòriques i d’altres temes per l’estil han colonitzat l’espai dels antics conyacs i dels rellotges de marca. Pocs detergents, poques rentadores i un estil suposadament modern, no masclista, respectuós amb la diversitat cultural i ètnica, o sigui, amb nens blancs, bruns, rossos, de color castanya o del que calgui. Ja estem lluny d’allò que deia un anunci antic, presuma de niños rubios… Ara has de presumir de nens multiculturals. Però en el fons, tot és fullaraca i plàstic.

Bé, he dir que sóc humana, i que si m’unten amb una pila de milions –d’euros- per posar publicitat al blog potser faré una excepció, és molt fàcil predicar quan no has tingut ocasió de pecar. La veritat, no crec que m’arribi aquest moment tan crític i pel que en trauria de posar uns quants anuncis petitets d’aquests del google a la dreta, de moment, no val la pena, no em surt a compte i puc presumir d’incorruptible. Ai, ai, tots tenim un preu…

La veritat, els anuncis d’abans, aquells sí que resultaven entranyables. Recordeu, per exemple allò de la tableta okal es hoy un remedio muy sencillo, yo a ninguna parte voy sin llevarla en el bolsillo, y cuando emprendo un viaje, por lo que pueda pasar, al hacer el equipaje pongo un sobrecito okal, okal, okal… O un de fulles d'afaitar, un producte estrella de la meva infantesa, soy el fantasma barbudo, soy un tipo pistonudo, no me pueden afeitar, ay ay ay mamita ay ay. A mi m’agraden, aquestes cantarelles. Tinc les meves debilitats, m’agradava de la tele aquell dels torrons, vuelve a casa por Navidad, o el de les nines de Famosa que anaven al portal. És que Nadal encara és Nadal, malgrat tot. De la ràdio d’avui me n’agraden alguns de minoritaris, poc reiteratius, concretament un en català que també fan per Nadal, aquell en el qual una veueta canta ‘Reis Valls, són els teus reis’ i el del sabó L'Oca que acaba fent cuac, cuac, cuac, cuac. Em sembla genial i em sona a anunci republicà. A més el sabó és bo, i que consti que no tinc comissió.

En Capri tenia un monòleg en el qual presentava l’alcalde d’un poble tot dient:
-Aquí teniu l’alcalde que us dirà quatre tonteries.
Hi he pensat sovint quan en algun acte escolar hem presentat algú que anava a fer el discurs ocasional, fins i tot quan m’han presentat a mi per parlar del que fos: aquí teniu la Júlia que us dira quatre tonteries...
Jo crec que en lloc de l’educat:
-Fem una pausa per anar a publicitat.
S’hauria de dir:
-Ara venen els anuncis, us diran quatre tonteries, aprofiteu l’estona per anar a l’ordinador a mirar La Panxa del Bou.
Però potser em farien pagar i tot…

20 comentaris:

antoni ha dit...

Parlant d'anuncis "antics", m'ha fet gràcia que s'hagi recuperat un anunci de quan encara no tenia deu anys, el del "Moussel un producto Legrain, Paris...". Recordo que de petit m'agradava anar a casa dels avis perquè en gastaven i m'agradava l'olor que feia, força diferent de la majoria dels xampús a 'ús en aquella època.

Francesc Puigcarbó ha dit...

t'anava a dir el mateix, Moussel han recuperat l'anunci de fa una munió d'anys, ara discrepo, l'olor si era molt bona, per+o ressecava molt la pell.
Quan als anuncis, es l'ùnic que val la pena de la televisió, sovint mentre escric la tinc posada i quan fan anuncis me la miro. N'hi ha de molt bons, dels d'abans a mi m'agradava el de Filomatic d'en Gila, el del gustirrinin.... i també el del Cola Cao que ha esdevingut ja un clàssic.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Antoni, fa gràcia veure aquests anuncis i també té interès el programa 'La rentadora' per mirar les coses 'des de dins'.

L'olor del Moussel m'agradava molt també, té raó en Francesc en dir que resseca, però els sabons d'abans pecaven força d'això, ara fa temps que no el gasto, però no s'ha deixat de vendre mai, per cert.

Júlia ha dit...

Aixi, Francesc tu ets dels de 'quina llàstima que els treguin per posar programes', he he.

Ja veus que et dono la raó amb això del Moussel no sé si ara han millorat la fòrmula.

Es que el cola-cao té molts anys, jo per la ràdio en lloc d'entendre 'lo toma el futbolista que es el amo de la pista' entenia 'lo toma el futbolista que es el amo del lampista'.

Uns de molts clàssics de la ràdio eren els de Palmolive i Lux, palmolívese y embellézcase, Palmolive le da suavidad... Es va criticar molt l'ús d'oli de palma en aquells productes, no sé si era veritat o no el que s'explicava. I també el Lux, 9 de cada 10 estrellas de cine usan Lux...

Però a mi sempre m'ha agradat més la cosa nacional, para juventud, belleza y lozanía, Bella Aurora cada día.

Francesc Puigcarbó ha dit...

aixó de la Bella Aurora em recondueix a la Elena Francis, verge santa, som molt grans!!!!!!!!!!!!!!!

el llibreter ha dit...

És com quan vaig al cinema: quina ràbia que tallin els tràilers per donar pas a la pel·lícula!

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

PRIMER VA SER LA MONTSERRAT FORTUNY.ELENA FRANCIS,VA SER POSTERIOR.QUINS TEMPS.....LA MEVA MARE DEIA "POBRETES DONETES" A LES DONES QUE ESCRIBIANT CARTAS A AQUESTES SOPOSADAS SRA. JUGANT......

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, però gràcies a la Bella Aurora estem com unes floretes del jardí, he, he.

Júlia ha dit...

Bon dia, Llibreter, doncs sí, una cosa així, haureu de posar més publicitat a les llibreries, he, he.

Júlia ha dit...

Jo vaig conviure amb totes dues, la Fortuny a la Ràdio Espanya i l'altra a la Barcelona, però m'agradava més la de ràdio Barcelona i a més la donaven a l'hora del berenar. No creguis, van tenir la seva funció en aquell context de tants secrets i males consciències.

Precisament ara ha sortit el llibre d'una senyora (va sortir a La Contra de la Vanguardia, també) que contestava les cartes que no es radiaven perquè eren massa fortes, i fa esgarrifar el país que palesen: violacions en l'àmbit familiar, moltes dones maltractades de forma ferotge, tot això que la gent creu que 'abans no passava' i que passava en secret, multiplicat per deu. No hi havia divorci, la dona no treballava, es tenien molts fills per pobre que es fos, els pobles estaven molt aïllats, hi havia molts barris amb barraques, cal recordar-ho, i matar la filla o la dona per deshonra era fins i tot ben vist i tenia poca pena de presó. També neguitejava molt el tema homosexual, aleshores penat per la llei i tolerat una mica en el món de l'espectacle acanallat, i també li escrivien homes amb aquest problema.

Explicava la senyora en l'entrevista que ella intentava animar-les però que no es podien donar alternatives, amb aquell panorama.

Es veu que només radiaven les políticament correctes d'aleshores.

Luis Rivera ha dit...

Si no m¡equivoco, Montserrat Fortuny era a Radio españa, y la Francis a Radio Barcelona. I certament la segona es va menjar a la primera.

Deric ha dit...

confesso que m'agraden els anuncis, hi ha de boníssims!

Júlia ha dit...

Tens raó, Luis. Jo crec que el fet és que ràdio Barcelona tenia molta més audiència pel que fos, s'escoltava fins i tot el so millor. Molts programes tenien 'doble', els contes de Tambor tenien a ràdio Espanya els de Cascabel, als vespres, Taxi Key tenia a ràdio Espanya l'inspector Nícols i la Fortuny tenia la Francis. Es feien una mica la competència.

Júlia ha dit...

Deric, malgrat el que he dit n'hi ha de bons, de molt bons i n'hi ha que també 'm'enganxen', què hi farem, és que el dimoni té molts bons mitjans per temptar-nos, he, he.

Luis Rivera ha dit...

Una petita confesió, julia. després de 35 anys en el sectror publicitaria, ara no soporto ni un sol anuncia i poractico a tv el zapping com un poseit, per desesperació de l'Ana, a la que tant se l'hi dona

Francisco Ortiz ha dit...

Escribes, analizas, meditas, sonríes y nos haces sonreír: tus textos, permíteme que te lo diga, son magistrales. Así como suena. Admirables y con un tono y una sabiduría tranquila que los tocan con algo que los hace estar a la vez muy dentro y muy fuera del tiempo.
Yo detesto la publicidad. Sea la que sea. La ponga quien la ponga y venda lo que venda. Me da igual. Me parece mentirosa siempre.
Un saludo afectuoso.

Júlia ha dit...

Luis, el meu marit no treballava en publicitat i també els té una fòbia horrible, jo també els aguanto, fins i tot em fan riure, de vegades.

Júlia ha dit...

Francisco, que me sonrojo virtualmente con esas alabanzas, jeje.

Siempre se puede tomar en broma, pero realmente mucha de la que emiten es patética e incluso la que tiene cierta gracia la pierde por la reiteración.

pere ha dit...

El que em sembla una passada en el món dels anuncis per la tele és que des de fa un temps no en tenen prou a passar-los en una franja determinada (de vegades interminable) sinó que a més te'ls passen fins i tot enmig d'una peli. Estàs mirant, per exemple, una escena emotiva de “Casablanca” i de sobte apareix un homenet a la part inferior de la pantalla que t'adones que és Homer Simpson que va de dreta a esquerra per anunciar que no et preocupis que aviat s'acabarà la peli i et podràs refer. No sé, això d'estroncar els sentiments no deu ser bo.

Júlia ha dit...

Ai, Pere, tens tota la raó, és que la cosa resulta, ja, escandalosa. El que no acabo d'entendre és si la cosa els surt rendible, als anunciants -als anunciadors, segur-, deu ser que sí...