17.9.08

Mal educats, obesos, deprimits, violents i inconscients

Sóc la primera en fer, quan cal, crítica positiva -o negativa- sobre l’ensenyament dels nostres temps, encara que trenta anys de práctica no em donen cap més crèdit que el de l’observació directa dels indrets concrets on he treballat, doncs quan més saps d'una cosa més t'adones que no en saps res de res. Encara menys quan durant anys he estat mestra i res més, ni llicenciada, ni llicenciosa, ni doctorada, ni post-graduada.

Malgrat tot, malgrat els llençols perduts en tantes bugades destraleres, crec que hi ha molts elements educatius que han millorat. Que l’escola pública tingui menys universitaris en nòmina, acollint com acull tota la capa social, no m’estranya gens. Què de tots aquests desafavorits socialment que accedeixen a l’escola pública que toca i no pas a a cap altra, de famílies humils i amb pocs estudis, que tiren endavant a base de fer més hores que un ventilador, n’hi hagi una minoria brillant que arribi a fer estudis i carrerons, és un gran mèrit, constatable, crec, fàcilment, encara que les dades globals siguin les que són i que després els desclassats dels carrerons portin la fillada a centres elitistes, més aviat per les relacions socials que per altra cosa, siguem sincers.

Però, ai, malgrat siguis optimista ben informada, l’excés d’informació fa que engeguis la televisió i et mostri la realitat que no has pogut copsar de forma directa. Els nostres infants tenen una educació decadent i mediocre, mals resultats, encara més si van a la pública, són obesos i tenen mals hàbits dietètics, hi ha un gran nombre d’assetjadors escolars violents, i també un gran nombre de desgraciadets amb malalties mentals, depressions i d’altres desgràcies diverses. Però que no recordeu allò 'de poeta y de loco, todos tenemos un poco'? A més, se senten sols, tristos, abandonats, i es refugien en l’ordinador i la vídeo consola, dimonis del nostre temps. Els pares i mares són uns irresponsables educatius i, a més, estan collats per hipoteques i deutes i només fan que treballar. Sobre la infantesa, a més, plana un doll de pederastes perillosos... El fet és que ahir vaig entomar un noticiari on estudi, rere estudi, m’anaven amollant aquestes realitats intangibles. Ah, i encara més, a la que comencen a festejar, aquests nois i noies no fan servir condons i es droguen un dia sí i un altre també. Per acabar-ho d’adobar, encara que he pogut gaudir d’unes vacances raonables i he constatat el fet d’una ocupació hotelera important, resulta que estem en crisi constant i progressiva i que anirem molt pitjor i que el jovent ho té negríssim, encara que identificar el negre amb una cosa dolenta sigui políticament incorrecte, hores d’ara, perquè black is beautiful, que deien.

Una gran part dels noticiaris és fullaraca sobre cinema, futbol i moda, i l’altra, sovint, crònica criminal. De tant en tant m'amollen també una carrandella d’enquestes i estudis diversos, encara que mai no m’expliquen clarament la metodologia seguida en aquests estudis, ni les persones concretes que els han endegat; fer estudis, enquestes i projectes em sembla que deu ser un sector laboral amb un gran rendiment i que genera molts llocs de treballs, cosa que suposo va prou bé per pal·liar l’atur que també ens atenalla. No sé si era la boja de Chaillot qui llegia un diari on només hi havia bones notícies, avui no el trobaríem pas, aquest exemplar. Si et lleves amb ànim i alegria, ja vindrà algun estudi a mostrar-te la trista realitat del món que t’envolta.

Ai, si haguessin fet estudis en el meu temps, no vull ni pensar el que n’hauria sortit! Desnutrits, analfabets, bufetejats, abandonats pels carrers i camps, treballant de forma prematura, amb pares invisibles a causa del pluriempleo i mares esgotades, que havien de rentar a mà, pujar escales amb bosses pesades, tenir cura de marits, criatures i avis malalts, respirar tabacs pudents i mirar de no quedar-se embarassades amb ajuda de mètodes inexistents! I a més, arrambats als tramvies i aglomeracions per part dels pederastes d'aleshores, pels reprimits, entomant exhibicionistes, mal informats pel que feia al sexe en general. Taladrats espiritualment per la religió d'aleshores, uf. Devem ser una colla de desgraciats i desgraciadetes. Parafrasejant Campoamor: En aquest món tan traïdor, res no és fals ni és veritat, tot és segons el color de l’estudi realitzat...

Des d’un altre punt de vista, Saragatona també fa referència al tema, avui, per cert.

15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

podria abundari més, però crec que en el comentari d'avui he trobat la resposta a aquest fracàs, penso m'he explicar prou bé, i si no m'ho dius, que intentarè ampliar-ho.

"Mal educats, obesos, deprimits, violents i inconscients", o sia jovenalla, més o menys com sempre, des que aixó va començar...

Júlia ha dit...

No sé qui fa aquests estudis ni que ens volen predicar amb tant de rotllo, només beneficien als qui cobren subvencions per endegar-los, la veritat.

rebaixes ha dit...

M'agraden encara que no estic a l'altura per discutir-los, però dona gustt llegir-te.Et vaig trobar el dia del Jesus,per un comentari a ell i no em penedeixo d'haver entrat aquí. Té posat en els Blocs que visito i quan puc... L'avi Anton.

miquel ha dit...

Tens raó en la quantitat d'estudis (i de negrituds), alguns dels quals de dubtosa utilitat, perquè una cosa són les dades i l'altra què es fa amb aquestes dades i com.
Quant al fet que a la pública han millorat molts elements educatius, no ho dubto, però, en canvi, també crec que hi ha -deixa'm posar una de les darreres paraules de moda efímera- més perplexitat: què volem i com ho volem fer, es pregunten sovint els ensenyants; els forajdors de plans d'estudis diuen què volen i com ho volen cada dos per tres; els qui no pertanyen al ram és pregunten, i ara què volen? Els alumnes, a veure-les venir. En fi, ja m'entens, que en la qüestió de valors, objectius , etc., com en qualsevol època els centres d'ensenyament reflecteixen la societat -ja n'hem parlat algun cop- i saber com funciona la societat actual és una feina de "xinos" (deu ser políticament correcte el nom?)
Uf, Júlia, això és un debat inacabable, amb tantes variables...!

Anònim ha dit...

PER RAONS PROFESIONALS,CONEC MOLTS MESTRES,QUE ESTAN MES QUE "FOTUTS"GRACIES ALS SEUS ALUMNES. I PUC GARANTI QUE SON CANALLA MOLT DIFERENTS A FA 10 O 15 ANYS ENRRERA. AGREDITS,FINS I TOR PER ELS PARES,DEPRIMITS I ATERRITS.AQUESTA ES LA VERITAT DE MOLTS BARRIS......PROU. JUGANT.....

Júlia ha dit...

Hola, avi Anton, com veus aquí som molts avis i àvies o en edat de ser-ho, gràcies per la visita, ara te la tornaré.

Júlia ha dit...

Pere, estic d'acord, el que falla són els objectius dels estudis i dels plans d'estudis, què volem aconseguir, què cal saber...

Faria falta un debat molt ampli, però hi ha molts interessos pel mig, de vegades força divergents i els qui tenim menys veu som els de la 'base', i, sobretot, és l'educació un tema en el qual tothom es veu amb cor de ficar cullerada. A més es fa creure a la societat en general que tot té solució a l'escola, cosa que no ha estat mai certa i avui menys que mai, és la meva opinió.

Primer que res haurien d'incidir en els qui formen els educadors i en els qui paguen als qui formen els educadors... En tot cas, en el darrer graó de la cadena de responsabilitats estem els mestres que fem el que podem amb els mitjans que tenim... bé, també hi ha de tot, és clar, en la professió, no vull fer volar colomets.

Júlia ha dit...

Anònim, discrepo afectuosament del que afirmes, són coses que es diuen sovint, jo també conec molts mestres i n'he coneguts molts, el context social ha canviat, l'escola també i no sempre per millorar en moltes qüestions de fons. Els infants reflecteixen els adults de l'època, no crec que ara hi hagi més violència que abans, només cal donar una ullada a la literatura per veure quin pa es donava fa anys a famílies, escoles, entre companys, en un context en el qual un grau important de violència restava pràcticament institucionalitzada.

Una altra cosa és que no sabem ben bé per on naveguem. Respecte a l'experiència personal, cadascú de nosaltres parla segons li ha anat a la fira, jo porto més de trenta anys al camp de batalla i n'he vist de tots colors i he treballat a escoles molt diferents, encara que tot plegat tampoc no vol dir res.

En aquests darrers anys la població de l'escola pública ha canviat a causa de la immigració però durant els setanta la immigració va ser molt important i les escoles teníem aules amb setanta, cinquanta, fins i tot cent nens (en sé casos directes, alguns de grans que no sabien ni les beceroles, amb famílies molt nombroses i amb molts problemes, i no ploràvem tant com ara, la veritat.

Anònim ha dit...

CERTAMENT QUI FALLA ES LA FAMILIA.AVANS SEMPRE EXISTIA UN AVIA, QUE "CONTROLABA" ARA CAMPAN BEN SOLS. FA POC TEMPS VAIG TRACTAR AMB UNA MESTRE,QUE VA ABORTARTAR DE UNA PATADA DE UN ADOLESCENT. JUGANT.......

Montse ha dit...

Arggg, que desgraciadets que som, snif,snif,snif...


que jo sóc més o menys de la teva quinta!

De veritat, em sembla que no hem sortit pas tan malament!!!

petons, maca!

Júlia ha dit...

Arare, tu ets més joveneta i els anys, quan més avancen, més compten, he, he. Un exemple: la renovació del carnet de conduir, que cada vegada s'ha de fer més seguit.

Però, sí, no hem sortit malament del tot, per això crec que tampoc 'els d'ara' estan tan malament malgrat les escoles, que com deia el senyor Llopis 'los niños, a pesar de todo, aprenden'.

Jo crec que el que es realment important l'aprens per pròpia iniciativa quan hi tens interès, l'escola serveix per a poc i no sé pas perquè se'n parla tant, la veritat.

I, a més, tothom en sap, del tema.

No veig pas que facin tantes taules rodones per opinar, per exemple, sobre la tasca dels arquitectes que fan cases mal acabades i lletges...

Els metges, però, ja comencen a rebre.

Igualment, una abraçada, reina dels marts propers i llunyans.

Júlia ha dit...

...perdó, dels mars, no dels marts.

Montse ha dit...

Una mica marciana si que ho sóc, hehehe...

Anònim ha dit...

Aquests dies reflexionava sobre això mateix i les meves conclusions no sé si són simplement fredes o declaradament cíniques:

¿Hem viscut potser el somni de que l'escola havia de ser diferent de la societat de la qual naixia? ¿Com seria possible tal contradicció?

En produïr el que produeix --rucs mimats sense formació--, ¿no està fent precisament el que demana la societat? ¿Formació, per a què, en una societat basada en una economia de baixa productivitat (construcció i serveis)? ¿Per què hauria de formar capes sòlides de ciutadans crítics capaços de ser professionals competents, si només cal una petita clapa dirigent ensinistrada tècnicament per fer anar el tinglado?

Tota la mandanga institucional i cultural al voltant d'aquestes coses són només cants de sirena per distreuure'ns d'això, em sembla. El problema és que d'aquestes noves fornades de gent sense formació no surt un nou proletariat sinó tota una altra cosa...

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Gabriel, el fet és que el que en pot sortir d'aquestes fornades és, encara, una gran incògnita lligada a l'economia i l'evolució dels valors vigents.

El que encara em sorprèn és la confiança en el poder de l'escola quan els resultats mostren coses ben diferents.