2.10.08

De quan les noies fèiem el Comerç

Llegeixo al blog Totxanes, totxos i maons, un post sobre una possible prova que es vol instaurar en finalitzar la primària i que sembla que no servirà per a res. El tema és sucós, però el que volia comentar és un paràgraf a l’inici del post que diu el següent:

La gent de la meva edat -és a dir, els nascuts a finals dels anys 40 o a principis dels 50- vàrem haver de fer un examen d'ingrés per veure si podíem entrar al Batxillerat o no.

Els qui no passaven eren reconduïts cap a una cosa que es deia "Comerç" i que venia a ser com un ensenyament de cultura general aplicat a les necessitats del dia a dia i, és clar, de rang inferior (acadèmicament parlant) al Batxillerat.

La memòria és traïdora i cadascú recorda la seva pròpia història com li abelleix. No és cert que els qui no passaven l’examen d’ingrés anessin a fer Comerç. Durant molt de temps, en aquelles èpoques, el Comerç no era una cosa sinó que va consistir en uns estudis seriosos, orientats a treballar en despatxos i oficines, tant o més difícils que els de Batxillerat, amb exàmens que es feien, en part, orals, a llocs com l’Acadèmia Pràctica o la Cots. No anaven a fer comerç els alumnes més rucs, sinó aquells a la casa dels quals no tenien previst fer-los ‘estudiar’, per motius, sobretot, econòmics. L'examen d'ingrés no era el mateix per a tots, sinó que ja ens separaven a l'hora d'anar-nos a examinar, segons el que s'havia de fer després. Les del Batxillerat anaven a un institut, en el cas de la meva escola, al Verdaguer, i les del Comerç a alguna Acadèmia especialitzada, com la Pràctica, al carrer Pelayo.

Fer el Comerç comportava estudiar molta comptabilitat, s'havien d'omplir llibres seriosos de comptes fets a mà, el Diari, el Major, i molts més, amb assentaments amb plometa, tinta de tinter i en lletra redondilla (i tot això amb onze, dotze anys) i també molt de càlcul comercial, mecanografia, francès comercial i taquigrafia. En el Comerç, però, no s’oblidava el tema cultural i també es feia història, geografia econòmica, dibuix geomètric, llenguatge i literatura. Recordo que un dels llibres que estudiàvem, que m’encantava i encara guardo, era Las civilizaciones, de Pla i Cargol. Tot, és clar, en castellà.

Amb el temps, el plan de desarrollo i els canvis en les feines comercials, aquell Comerç va perdre prestigi, sobretot perquè no era un ensenyament oficial. En set o vuit anys tot va canviar molt i el Batxillerat es va generalitzar aviat. En la meva època escolar la gent que no podia fer ni tan sols Comerç cursava una mena de cultura general i a treballar, el fet d’estudiar Comerç, Batxillerat o res en concret venia determinat per les possibilitats econòmiques i això va durar fins els anys 60, més o menys. Les noies, per motius obvis de l’època, fèiem molt més Comerç que no pas Batxillerat, a la meva escola eren una minoria les qui cursaven el Batxillerat. Encara més, a moltes escoles ‘de nenes’ ni tan sols no s’estudiava Batxillerat. I encara més greu, a la meva escola, de monges però de barri (pel fet que no teníem escola pública a l'abast, aleshores), hi havia tres categories: les del batxillerat i piano -una minoria-, les del comerç, la majoria, i un grup de nenes menys afavorides socialment que no feien res més que aprendre el que es podia en una aula unitària, anaven amb una bateta blanca en lloc d'uniforme, pagaven menys i sortien per una altra porta. He de dir que a finals dels cinquanta i principis dels seixanta la cosa va canviar i es va eliminar aquella discriminació, ja que per l'església nacional corrien també aires de renovació.


Ho recordo bé perquè jo vaig estudiar aquell Comerç, amb molt bones notes, per cert, i a l’escola van cridar els meus pares i els van dir que millor que també fes Batxillerat, car el Comerç acabaria per no servir per a massa cosa, malgrat la seva dificultat. En un any vaig acabar dos cursos de Comerç, amb Revàlida, i vaig cursar l’ingrès i el primer de Batxillerat, cosa que va fer que anés un curs endarrerida, però no era l’única, ja que les noies vam patir aquells canvis en el sistema educatiu i moltes famílies van decidir també, de forma una mica tardana, que la filla fes el Batxillerat. En acabar el Batxillerat Elemental d'aleshores tenia quinze anys, i vaig començar a treballar a un despatx. Tot el que vaig arribar a estudiar més endavant ho vaig fer a la nit i com vaig poder, gràcies també al fet que els estudis nocturns, amb els canvis socials, van anar proliferant. Em sap greu que es menystingui aquell Comerç que, certament, va quedar aviat obsolet, però que em va donar molta feina. Encara guardo tota una capsa amb els llibres de comptabilitat i un bonic diploma final amb el títol de comptable, que em van atorgar a l’Acadèmia Pràctica amb Sobresaliente i tot.

Una anècdota, a l’Acadèmia Pràctica, on m’anava a examinar, hi havia una aula on feien reproduccions de quadres famosos amb la màquina d’escriure, tota una feina artesanal i dificilíssima, suposo que aquelles habilitats ja s’han perdut gairebé per sempre, com també la cal·ligrafia, que comportava fer lletra gòtica i lletra redondilla, a més de moltes altres. Aquí aviat es perd tot, la cal·ligrafia és encara un art valorat a molts països. Per cert, com que a les cases particulars modestes ningú no tenia màquina d’escriure, de vegades les famílies les llogaven, com van fer els meus pares, a hores o durant uns dies, per tal que poguéssim practicar més estona. Ai, quins temps aquells, com ha canviat tot, i no pas sempre per millorar.

15 comentaris:

rebaixes ha dit...

Tot el que dieu és la veritat pura i potser dura. Si senyora, jo firmaria el que vos tant fàcilment heu escrit.El meu germà gran feu batxillerat, jo el segon Comerç. No cal dir res més. Aquest article vostre el podríem posar ben emmarcat. De caligafia també feiem lletra anglesa...Gràcies per e que feu. Dir la realitat. L'avi Anton.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La Nuri també va estudiar comerç, a la Academia Almi, com tu dius en aquelloa época solien fer comerç moltes noies, i era com molt bé detalles una formació seriosa i prou complerta, sobretot en aquella época. Després hi havia la cosa aquella de la falange que si va haver d'apuntar perqué si no no podia anar a França on hi tenia els tiets i cosins, no se si n'has parlat abans d'aixó, valdria la pena explicar-ho, com lo de la bona acció de cada dia, no se si t'hi havies trobat. Les monges ens deien que cada dia haviem de fer una bona acció, ajudar a una persona gran, o coses així i si ho feiem ens donaven una estampeta en la que hi havia una oració que s'havia de llegir tres vegades i aixi - deien - es salvava una ànima del purgatori. Confesso que m'hi aplicava i oficialment vaig salvar un munt d'ànimes del purgatori.

Júlia ha dit...

Doncs sí, avi Anton, eren uns estudis prou seriosos, orientats a la feina administrativa. Teniu raó, lletra anglesa, que era la més habitual, inclinada i correcta.

Júlia ha dit...

Això era el 'Servei Social', s'havia de fer per poder tenir passaport o treure's el carnet de conduir, segons els estudis que tenies havies de fer més o menys mesos, com que el Comerç no era 'oficial' tocava fer-ne més temps. A Magisteri també s'havia de fer un curs de 'tiempo libre' patrocinat per l'emblemática secció femenina també, on, a més de gimnàstica i coses més o menys distretes, com el teatre llegit, feies murals amb frases de José Antonio i coses així.

Janet ha dit...

Felicitats per l'article, Júlia. La meva germana gran (nascuda el 57)també va fer Comerç.

També recordo que ella tenia moltes ganes de treure's el carnet de conduir, però no volia fer el "Servei Social". Un matí, el meu pare es presentà a casa amb enlairant un diari en el que sortia la notícia que, des d'aquell moment, el "Servei Social" deixava de ser un pas previ obligat per a obtenir el carnet de conduir.

Felicitats pel bloc, Júlia.

Janet

Júlia ha dit...

Gràcies, Janet. Sí, recordo que poc a poc van anar reduint l'obligatorietat del Servei Social per a segons què. Recordo que també fèiem coses com ara Economia Domèstica.

Arare ha dit...

Júlia, recordo que a la meva escola només erem quatre les noies que feiem el batxillerat. Les altres vint-i-escaig de la classe feien comerç!

Bon post, reina de les paraules!
fins a la tarda!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Certament,Júlia, és com dius i la memòria és traidora.
Et puc assegurar que els millors contables que he conegut -m'he mogut en el mon financer- havien fet gairebé tots el comerç: la majoria van començar per aquí, després van fer el Peritatge Mercantil (això ja no existeix, és clar), per al que no calia el Batxillerat, només un exàmen d'entrada. Posteriorment, si en volien més, feien el Professorat Mercantil (que tampoc existeix).
Tot plegat equivalia, si no m'equivoco, a la actual llicenciatura d' empresarials.
Amb una diferència important pel què he vist fins al final de la meva vida professional: en sabien un rato més.

Agradi o no a qui sigui, si es vol mig arreglar aquest actual desori de l'educació, no queda més remei que simplement fer marxa enrera en moltes coses.
Retrocedir no és dolent si s'evidencia, com és el cas, que s'havia pres un camí equivocat.

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Arare, això confirma el que he explicat, el batxillerat era absolutament minoritari, encara més entre les noies.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Tens raó, després hi havia qui feia el peritatge, el professorat...

Bon dia, Xiruquero.

Deric ha dit...

ho recordo del que m'explica la meva mare

Júlia ha dit...

Hola, Deric, és que deu ser de la meva quinta, he, he.

pere ha dit...

Em portes records de l'època en què vaig fer classes a sou de l'Òmnium. Durant un curs en vaig fer en una acadèmia del teu barri. Em sembla que el propietari es deia senyor Macau i de tant en tant s'asseia a l'aula una bona estona a contemplar el que jo explicava a l'alumnat de Comerç -més noies que nois-.

Júlia ha dit...

Així que eres d'aquells pioners de l'Òmniu, eh, Pere. No sé quina academia devia ser, n'hi havia hagut un munt d'aquelles d'abans...