19.10.08

Teories fràgils

Hi ha un tema sobre el qual m’adono que torno de tant en tant, potser perquè sempre em sorprèn una mica. És el de la vanitat humana, que no podem defugir i que ens fa pensar que tenim les regnes de la nostra vida ben agafades, que tot és possible amb voluntat, que el món evoluciona de forma progressiva i positiva o que l'educació és omnipotent.

Malauradament, la realitat sovint ens sacseja de moltes maneres, per mostrar-nos la nostra feblesa. L’evidència més gran és la mort, inevitable, per moltes precaucions que prenguem, i molt sovint lligada també, si s’arriba a vell, a un procés de deteriorament humiliant i temible.

Ens movem entre mites, mites històrics, patriòtics, culturals, personals. Un tòpic actual que fa fortuna és considerar que les grans ciutats són, pel que fa a la vida de gent, pitjors que les petites viles o els poblets. De fet, històricament, la gent va començar a ser més lliure a les ciutats, i sembla que les grans solituds no afavoreixen pas les bones relacions. En les guerres, per molts motius, sovint hi ha esdeveniments més greus i salvatges a les idíl·liques zones rurals que no pas a les concentracions urbanes més grans. El miratge del paradís perdut empeny la gent a cercar paratges per viure, que considera que seran millors i que acaben esdevenint iguals o pitjors, perquè, segons la meva opinió, la pau, la tranquil·litat, i això tan subtil i imprecís que anomenem ‘qualitat de vida’ és un estat interior de la persona. Cap paisatge ens transformarà si no hi estem disposats i en el barri més sorollós es pot trobar la pau, la felicitat o quelcom que se li assembli. Escric això perquè acabo de llegir que s’ha detingut una banda de traficants de droga a Berga, bonica ciutat, on sembla que aquestes coses no puguin passar. Passen coses a tot arreu, els diaris en van plens, i les televisions, però la ciutat gran continua entomant estranyes crítiques, sempre absurdes i esquitxades de llocs comuns i de tòpics, i comentaris ximples de tertúlies mediàtiques per passar l’estona.

Llegeixo també notícies sobre el judici a aquests joves que van cremar la pobra indigent del caixer. Que uns joves de casa bona i catalana facin això afegeix llenya al foc, segons com es miri. Hi ha molta ambigüitat en aquesta mena d’informacions. Per una banda pot ser que els privilegis de classe ajudin els condemnats, però per l’altra també s’ha donat molta més informació d’aquest atac que d’altres que s’han fet a indigents, amb resultats igualment dramàtics, per part de persones de condició social més baixa o d’immigrants, per exemple. Hem viscut uns anys de gran confiança en l’educació, encara es creu que l’escola i, sobre tot, la família, pot aconseguir-ho gairebé tot. Veure que coses d'aquesta mena passen a les millors famílies té un component morbós i desvetlla la inquietud i la tafaneria sobre com són aquestes famílies aparentment sòlides i convencionals.

En una reunió al barri, parlant de l’educació i de la importància del context familiar, algú va intervenir i va fer referència a aquests fets, per opinar que no tot rau en l’educació ni en els pares, tampoc. Qui parlava coneixia una de les famílies dels agressors del caixer, que havien compartit amb els propis fills agrupament escolta i excursions. Les respostes a la seva intervenció van ser d’escepticisme, alguna cosa hi devia haver en aquelles famílies, alguna perversió amagada, que hagués donat aquelles cadells violents, uns assassins, de fet. Per més que la persona que intervenia va assegurar que no era així, que eren famílies normals, he de dir que pocs el van creure. Com pot ser, això? Reculls el que sembres! Ai, que en som, d’innocents! El pitjor és que la pobra família que té la desgràcia de tenir un fill que fa algun disbarat, a més, es veu condemnada socialment i resta sota sospita. Deu ser molt dramàtic i dolorós ser mare o pare d’una víctima. Ser mare o pare d’un botxí ha de ser encara pitjor, em penso. He conegut alguna família amb fills amb problemes greus de drogadicció i s’han hagut d’escoltar també aquest tipus de comentaris, la culpa és dels pares, de l’entorn, ves a saber... Una meva tieta, aleshores amb fills adolescents, fa molts anys, recordo que una vegada, amb la meva mare, comentant algun fet delictiu greu, protagonitzat per jovent, deia això, precisament ‘sempre penso en els pobres pares’.

Certament, hi ha fills difícils que han sortit de famílies desestructurades, violentes. Però, afortunadament, hi ha molts fills i filles de famílies impresentables que se n’han sortit prou bé. I a l’inrevés, per desgràcia, de famílies normals, tranquil·les, de bona gent, en pot sorgir algú estrany, desarrelat, cruel. No en sabem res, o molt poc, de nosaltres mateixos, encara. El que passa pel cap de la gent és un misteri, les malalties mentals encara són a les beceroles, pel que fa al seu estudi i al seu tractament, i, encara pitjor, no tots som sempre de la mateixa manera, tampoc. Hi ha qui si troba l'ocasió propicia esdevindrà un monstre i qui, ni tan sols en els pitjors moments, serà capaç de matar una mosca.

A l’escola, quan els nois i noies fan alguna malifeta, la majoria dels pares cridats a declarar es defensen, són els companys, els amics. De vegades l’evidència els desborda, però un fill és un fill, evidentment, i fins i tot en els casos més dramàtics no se’ls acostuma a abandonar a la seva sort, sempre es cerquen explicacions exculpatòries. Hi ha un refrany castellà molt gràfic, sobre el tema: ‘a nadie digas ladrón si tienes hijo varón, no digas puta a ninguna si tienes hija en la cuna’. El refrany ve d'uns temps en els quals ser lladre i puta eren el pitjor que es podia ser, segons el sexe. Actualment hi ha coses pitjors, és clar. Avui estan mal vistos, encara no sé el perquè, valors com la pietat o la compassió, però en aquests casos familiars fan, crec, molta falta encara aquests sentiments.

Volia parlar de moltes més coses, però per no acabar fent un post quilomètric i il·legible deixaré aquí el tema fins al proper capítol.

9 comentaris:

rebaixes ha dit...

És que fer un comentari se'm fa difìcil, per que acato tot el que dieu amb sumisió. M'ho crec com ho dieu i ho sento així. Quin matiz puc possar-hi jo? Es podria ampliar però les conclusions serien iguals o molt similars.
Vos teniu por de fer-ho llarg i cansat, jo ho trobo curt i plaent, per que es com si en el fons meu interior m'anés dient totes les connotacions que hi definiu com un seguit de gadufols pujant l'aigua de la vostra sènia.
Es un gust llegir-vos. Anton.

Francesc Puigcarbó ha dit...

si a tot! algun dia haurè d'explicar la història d'uns amics que s'en varen anar a viure a la Cerdanya per criar cabres i fer formage i coses d'aquestes bucóliques.....

Júlia ha dit...

Gràcies, Anton!!!

Júlia ha dit...

Ui, Francesc, en sé unes quantes, d'aquestes aventures 'neorurals'!!!

Gabriel Jaraba ha dit...

La idea de que el motiu de les conductes irregulars o delictives rau en la família o l'educació és un dels efectes nefastos d'un corrent de pensament col.lectivista que, sense explicitar-ho, treu responsabilitat a l'individu. Segons aquesta idea, un és "com el fan", quan en realitat un és "com el fan més com es fa". Els que creiem en l'invidualisme democràtic --que no està en contradicció amb el socialisme, sinó que el completa i l'allunya del totalitarisme-- pensem que la ignorància i la mala formació no excusen la responsabilitat dels propis actes. I a més, una altra qüestió que terroritza benpensants d'esquerra i dreta: l'existència fefaent i activa d'el mal.

Anònim ha dit...

ANTON,PER UN MOMENT,EL MEU PARE HA TORNAT, ELL PARLAVA COM VOSTE.QUINA DELICIE D'EXPRESSIO. JUGANT AMB BCN.......

pere ha dit...

Amb el teu permís deixo una altra vegada la meva firma al final del post, si m'ho permets.

Júlia ha dit...

Molt d'acord, Gabriel, i encara més, deu ser això del mal, però hi ha gran nombre de factors sobre la conducta humana que se'ns escapen i sobre els quals som uns grans ignorants.

Júlia ha dit...

T'ho permeto, Pere.