6.11.08

De la llum de la raó a la de les bombetes halògenes



La perfecció dels costums consisteix en viure cada dia com si fos el darrer (Marc Aureli)
No n'hi ha prou en fer el bé, s'ha de fer bé (Diderot)
Un bon pare val per cent mestres (Rousseau)

Hi ha qui encara se sorprèn de la poca relació de la teoria amb la vida real de qui la formula. I això que en el context popular ja trobem frases ben clàssiques, com ara aquella que no és pas el mateix predicar que dar trigo (segur que hi ha l'equivalent català, però no em ve al cap). Les expectatives excesives provoquen molts desenganys però entenc que hi ha ocasions personals i col·lectives en les quals l’entusiasme resulta esperonador, i fins i tot imprescindible, perquè les grisors ambientals acaben per ofegar l'optimisme vital. Aquest canvi de president americà ve acompanyat d’una gran curiositat, però també de l’escepticisme negatiu dels antiamericans-mani-qui-mani, que són un munt, molts d'ells d'una gran i dogmàtica irracionalitat pre-enciclopèdica, la veritat. Un exemple literari sobre les il·lusions en el canvi és, per exemple, aquella novel·la de Morris West, amb peli posterior, sobre un santpare de l'est, que resulta modern i progressista. En la realitat allò es va produir, amb el senyor Woytila, però, vaja... Pel que fa a la política, un personatge de Sagarra, Luard el mariner, al Cafè de la Marina, que és la meva obra de teatre preferida d’aquest autor, diu, si fa no fa, a algú que sembla entusiasmar-se amb el tema dels canvis governamentals: i digues, què en treuràs de la política, si t’has de mullar el cul a la barcada i no has de sortir mai de la misèria? Avui, per sort, hem sortit de la misèria una gran majoria, a la nostra societat de l’ara i aquí, que ens sembla el melic del món, però jo de la política, propera i llunyana, n’espero, tan sols, que vagi funcionant tot amb una mica de dignitat, que no vagin mal dades, i encara gràcies.

Sagarra va dedicar a Luard una balada, un retrat contundent causat per la mort del mariner, i probablement es va inspirar en una persona real:

Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l'as, i el cavall, i la grogali
fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I, si les peces són de migra o d'urpa
Luard sempre fa un sol entrellucar;
i, després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
«Sí, mira! Va com va!...»

Luard era un filòsof del poble, d’aquests que sovintejaven a les petites comunitats d’abans. Al món hi ha hagut molts filòsofs de tota mena, alguns han tingut èxit i d’altres no. Quan estudiava recordo moltes teories del professorat sobre el fet que a Espanya no hi hagués massa filòsofs ni músics, no se sabia si era a causa del clima i de les tertúlies de carrer, per exemple, cosa estranya, doncs els grecs clàssics també feien molta barrila a l'exterior. Imagino que ara la cosa deu haver millorat, gràcies a l’aire acondicionat i les calefaccions, potser. Era Plató, qui creia que amb un filòsof governant tot aniria bé? El cas és que n’hi va haver un, que va governar, el gran Marc Aureli, però el món va continuar tenint molts i molts problemes. De vegades els bons períodes de govern d’algun lloc han estat regits per pràctiques mediocritats, afortunadament, perquè una cosa és la teoria filosòfica i l’altra fer bullir l’olla i al capdavall l'atzar i el caos hi juguen molt, en tot plegat. Les bones intencions excessives i l’interès en fer realitat els somnis polítics, per decret, porten males conseqüències.


Estic llegint un llibre molt interessant, Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales, que comentarem a la Tertúlia del grup 99. Els enciclopedistes formen un ramell de gent diversa i atractiva, que cerquen, com se sap, la llum de la raó. Molts, la majoria, van tenir sort, ja que van morir abans de la revolució francesa o van poder camuflar-se durant aquells fets sagnants, tant i tant mitificats, fent allò tan nostrat de la puta i la ramoneta. Un col·laborador sensat i honrat dels enciclopedistes, Malesherbes, que malgrat el nom o potser per això, a més va esdevenir un gran entès en botànica, va tenir la mala pensada de voler ser coherent i defensar el rei en els mals moments. Li va costar la vida, la seva i la dels seus, filla i néts, tots guillotinats en nom de la llibertat. Una il·lustre i intel·ligent guillotinada, Madame Roland, va dir, en pujar a la guillotina, allò tan repetit i terrible, perquè és ben veritat: Llibertat, quants crims es cometen en el teu nom! Repetit i tergiversat i utilitzat segons convé, com passa amb tantes coses, és clar. Els crims totalitaris i despòtics són repugnants, els que es cometen en nom de la llibertat, de la democràcia, d’un futur millor, són absolutament inquietants, palesen que no sabem mai de qui ens hem de refiar, però les lectures suposadament progres encara els intenten justificar i explicar amb retòriques gastades.

Les revolucions compten amb lectures posteriors que sovint obvien el bany de sang en què es van convertir i que gairebé ens prohibeixen pensar si calien tants morts malgrat ‘la causa’ fos justa, mirada, és clar, amb els ulls del nostre present còmode, cronològic i geogràfic.

Per cert, no descobreixo res de nou, però Rousseau, que tant va escriure sobre educació, enviava els fills (fins a cinc) a l’hospici per tal que no el destorbessin. Tostoi escrivia i escrivia i no volia que el destorbessin, tampoc, mentre la seva dona vetllava un dels fills malalt, moribund. I això que la protagonista rousseauniana de Guerra i Pau acaba posant en pràctica els consells del filòsof i pedagog francès, pel que fa a qüestions tan casolanes com la lactància natural. Que ja ho diu l’evangeli, respecte als fariseus, feu el que diuen però no feu el que fan. Per cert, ja que he citat a Morris West, gran bestsellero dels meus temps joves, voldria dedicar un petit record a Crichton, gran autor del present, traspassat encara jove pels temps que corren, també metge, per cert. Ai, si els metges-escriptors d'èxit i amb diners moren també, què serà de tots nosaltres, per més que tinguem cura de la nostra dieta i fem exercici moderat???

7 comentaris:

Deric ha dit...

M'ha encantat el títol del post!
Avui he sabut de la mort d'en Crichton, m'he quedat de pedra.

Júlia ha dit...

Bon dia, Deric. Sorprèn perquè encara era jove, un gran autor i moltes coses més. Hi ha qui li diu el Verne actual.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ja no recordava Morris West, va ser un precursor d'aixó dels Best-sellers. Quan al que dius de Rosseau i els seus fills, ja ho saps prou tuque una cosa es la teoria i una altra la pràctica. ai!
no passa res, es el petitó que ara li ha donat per mossegar i clava unes queixalades vampirescas....

Bon cap de setmana.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, Morris West és tota una època, avui està una mica oblidat però aquell llibre 'El abogado del diablo' i d'altres van tenir un èxit immens.

Compte amb les mossegades, ep.

Deric ha dit...

jo no diria tant per comparar-lo amb el Verne, però a mi m'agraden els seus llibres, et fan passar bones estones. De totes maneres les seves primeres obres eren molt millors que les darreres, tenien més ciència, més aventura, més emoció.

Júlia ha dit...

Deric, això de les comparacions sempre és inexacte, més encara quan Verne té més 'edat'. Per cert, el pobre Verne va quedar durant anys -i encara dura- reduït a 'autor juvenil', cosa que no era pas la seva intenció.

Roba estesa ha dit...

Dispenseu l'atrotinada entrada. Si ve de gust:

http://robainterior.wordpress.com

Moltes mercès.