16.11.08

Xais, coloms, gallets i guilles


Ahir, a La Vanguardia, Imma Monsó incidia en un tema que no és nou però que va molt bé que persones dels mitjans, de prestigi reconegut i no relacionades de forma directa amb el món de l’ensenyament, o al menys, que no tenen la fama mediàtica amb aquest motiu, reprenguin sovint: Que cal protegir les veritables víctimes d’un sistema falsament igualitari que no té mitjans per marginar qui es dedica a fer barrila a hores de classe o a destorbar la resta amb actituds de pinxo dominant. Monsó titola el seu article El silencio de los corderos i em sembla que tots els qui treballem o hem treballat a les aules de qualsevol nivell hi podem veure reflectides moltes situacions:

Me refiero al colectivo, nada despreciable, formado por los alumnos educados, aplicados, delicados o temerosos. Esos críos, que llegan a la secundaria con la peregrina idea de progresar en sus conocimientos (en lugar de pasarse el día mirándose al espejo, limándose las uñas o cascándosela), esos ingenuos que se han creído lo que los padres les han repetido hasta la saciedad (que hay un valor a priori que es el respeto al prójimo, y que ese respeto incluye escuchar al que habla con real o fingida atención), se encuentran con el siguiente panorama: Si el profesor es afable, o joven, o si la asignatura es considerada "de menor importancia", la juerga reinará en el aula y el exhibicionista de turno campará a sus anchas.
Que se olvide la pequeña víctima de aprender italiano o mitología griega, porque no logrará distinguir la voz del profesor de las de sus compañeros. Si se le ocurre preguntar algo, el profesor (por lo general medio sordo a causa de los decibelios que soporta día a día), se lo hará repetir tantas veces que la criatura acabará por desistir y aburrirse. Puede que acabe riendo las gansadas de algunos por no llevar la contraria a la mayoría. Una vez su atención cortocircuitada por las interrupciones constantes, las aventuras de Perseo o las de Jasón pasarán a segundo término, cuando no a mejor vida…

Sempre ha estat mal vist el pobre mestre-tites, l’empollon o empollona, sense més virtut que estudiar i mirar de tirar endavant, encara més si no excel·lia en activitats, per exemple, esportives. Avui la cosa s’ha agreujat encara més amb l’obligatorietat de mantenir a classe persones que no tenen cap mena d’interès pel que s’explica i a les quals no es donen alternatives. Que això s'hagi de fer a primària, passi, però a partir de la secundària la cosa s'agreuja i calen solucions dràstiques en moltes ocasions. Però continuarem fent volar coloms. Hem anat construint una societat amb exigències a la baixa que han portat a llocs de poder i decisió moltes mediocritats de tota mena, em sembla, perquè en el món educatiu i fins i tot en el polític, resistir és vèncer, com deien a la guerra, i els tossuts ambiciosos, encara que siguin una mica curts de gambals, arriben molt més amunt que els brillants escèptics, que es cremen en moltes ocasions.

Monsó acaba amb unes conclusions que semblen òbvies, però no crec que tingui, per ara, massa èxit en la comunitat benpensant del moment que senyoreja els terrenys pedagògics, psicològics i de tota mena, hi ha massa gent vivint del cordero, com deia la cançó dels vienesos. Fa uns dies en una tertúlia matinal del senyor Cuní, sobre això de l’institut valencià on han posat càmeres per reduir disbarats, amb l’acceptació de tota la comunitat educativa, vaig sentir moltes bajanades per part d’experts i expertes en coses tan imprecises i cantelludes com el mobbing escolar: que cal dialogar, que s’ha de confiar en els nois i noies, que nosequè i nosequantos. O sigui, que els pobres xaiets i xaietes del sistema han de continuar aguantant els pinxos mentre es fan volar coloms i colomets.

La fórmula del éxito es obvia: o segregar a los alumnos dispuestos a mantener el mínimo de respeto, o regresar a una disciplina férrea. De ese modo, los que no se enteran porque no quieren seguirán sin enterarse. Pero, en cambio, los que no se enteran porque ahora no les dejan, harán subir el ranking del informe PISA como un cohete. La actitud en el aula incide directamente en los contenidos, y mientras esto no tenga arreglo, ya pueden ir haciendo leyes hasta el día del juicio final.
¿Una verdad incómoda? Puede. Llevo muchos años viendo a esas víctimas día a día y estoy hasta las narices de que pasen por víctimas sólo los chavales inadaptados, a los que llevamos años dedicando un sinfín de tiempo y recursos. Claro que hay que cuidarlos también, pero de ninguna manera sacrificando, como se está haciendo desde hace años, a las víctimas silenciosas (nunca mejor dicho), del sistema educativo.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Es pot dir més alt, però no més clar, només que res del que diu Imma Monsó és cert, el problema no és la mainada, mai és la mainada el problema, ve de més enllà, de l'entorn familiar i de la abdicació de l'ensenyant, aquesta és l'arrel del problema - em sembla - Quan jo tenia 9 o 10 anys i la mainada erem com abans i com després, i com sempre un salvatges incontrolats, va venir a l'Academia Caldes el profesor Burgos. El profesor Burgos era falangista de bona fé i una persona molt culta, encara ens saludavem fins no fa gaire (fa temps no el veig) Doncs aquest home, un falangiste aferrissat, ens va ensenyar i fer estimar el llatí. Possiblement perquè ell també l'estimava. No culpem a la mainada que és el més fàcil. La culpa està molt repartida, però ningú, a diferència de la veritat, la vol assumir.

Júlia ha dit...

Discrepo respectuosament d'això que dius 'mai és la mainada', ja que n'he vist de tots colors. De mainada, com d'adults, n'hi ha de tota mena, fins i tot de famílies normals surten coses estranyes, i l'home -o l'infant- no sempre és bo per natura, com deia Rousseau, qui, per cert, enviava els seus fills a l'hospici.

També hi ha mestres dolents i dolentíssims, no diré que no, ep.

Sobre les famílies, en general fan el que poden i per altra banda d'allà o no n'hi ha no en pot rajar, a l'escola hem de prescindir de tot això de les famílies, em sembla.

Francesc Puigcarbó ha dit...

deixem-ho en gairebé mai.....

miquel ha dit...

M'ha agradat l'article de la Monsó. És veritat que la realitat és més complexa, que té molts condicionants, però el que diu va a missa.

Quan a fer-se el que es pot, no ho fa ningú, ni profes ni pares ni alumnes ni, sobretot, l'administració. I els "experts", els externs especialment, menys que ningú.

Júlia ha dit...

Res a dir, Pere, totalment d'acord. I no hi veig solució... de moment.

Francisco Ortiz ha dit...

Nunca segregar, nunca separar. Está claro que hay fallos, que el sistema educativo falla en muchas cosas, pero los tremendistas nunca tendrán mi apoyo, más aún cuando hablamos de educación pública. Siempre me huelen a elitismo estas críticas, a niños bien y niños mal. No puedo remediarlo.

miquel ha dit...

segregar, separar? Bé podem dir transvasament segons les necessitats; encara que el mot també estrà mal vist. Vasos comunicants podria ser una bona opció de denominació, encara.
Cal aconseguir els millors resultats possibles, i això es pot aconseguir en una petita part a través de grups fluctuants segons les necessitats d'aprenentatge de cada moment. En fi, massa llarg per desenvolupar, i massa costos per a l'administració i per al contribuent.

Anònim ha dit...

EL ALTRE DIA,FENT LA MEVA TASCA DE VOLUNTARIA,AL HOSPITAL DEL MAR,UN NOI DE UNS 25 O 26 ANYS,HAN VA DIR."OJALA ALGUIEN ME HUBIESE METIDO UN PAR DE O.... A TIEMPO" SE ESTA MORINT DE HEPATATITIS. "YO ERA UN BUEN CHICO,PERO DEBIL Y CONSENTIDO" CREC QUE TOTS TENIM QUE CONSIDERAR LA NOSTRE "BEATITUD" JUGANT......

Júlia ha dit...

Francisco, llevo -llevaba, que este añome jubilé-muchos años en la enseñanza y yo tampoco era partidaria de separar a nadie, pero me parece absurdo tener que mantener en el sistema personas que no desean estudiar, de momento, a las que habría que dar alternativas y, siempre, la posibilidad de reprender los estudios. El problema es complejo y difícil de solucionar, si tienes amigos que sean profesores, sobre todo en secundaria y en ies un poco o muy conflictivos ya te contarán como van las cosas...

Júlia ha dit...

Pere, un problema complex, però no crec massa en transvassaments i grups flexibles, per la meva experiència, encara que tot es pot fer si es fa ben fet, que al capdavall potser és el que falla, fer-ho bé. Com deia Dierot, més o menys (i en francès), no n'hi ha prou en fer el bé, s'ha de fer 'bé'.

Júlia ha dit...

Hola, anònim,
El problema de la 'bufetada a temps' és que no se sap quan és el temps adient ni qui està qualificar per a donar-la, quan les coses ens van malament tendim a donar la culpa als altres, cosa molt humana, que potser en tenen una part, però no pas tota, la responsabilitat individual compta molt, i també sovint l'atzar i les circumstàncies...