17.12.08

Elegia interfrisenca





A la meva edat ja no m'agrada perdre cap element del paisatge d'aquests que m'han acompanyat al llarg dels anys. Encara menys si la pèrdua s'acompanya d'aquesta buida xerrameca oficial que tant sovinteja. El cas és que han fet volar Interfrisa de forma espectacular, ràpida i eficient.


Vegeu:
Hereu ha ponderat l'eficàcia amb la que s'ha destruït un edifici 'emblemàtic' que malgrat tot suposava un 'impacte visual' per a la ciutat i que era 'incoherent' amb un port 'més obert a la ciutat'.


Emblemàtic, com tants d'altres que s'han polit sense dir res. Impacte visual, n'hi ha de pitjors, pel meu gust. Incoherent, doncs depèn. El conjunt portuari no és pas que sigui un idíl·lic paisatge pirinenc, és clar. En fi, que calia enderrocar-lo per fer el que hi vulguin fer, tema en el qual no em demanaran opinió i que no cal recórrer a tanta retòrica per explicar que s'ha pres una decisió. Al capdavall l'edifici no era la Sagrada Família, no el visitaven els turistes ni res. No l'havia projectat cap arquitecte fashion.


Quan jo estudiava a la Normal vaig fer un curset que es deia d'Alimentación y Nutrición, destinat a formar gent que s'hagués de cuidar dels menjadors escolars. Aleshores no hi havia monitors i gairebé sempre eren els mestres els qui feien la vigilància i seguiment d'aquest servei que tant s'haurien de revisar i millorar, però no entraré en el tema que no toca.


Durant el curset ens van dur a visitar algunes empreses, com ara la històrica Nutrexpa, on ens van oferir berenar i una visita en la qual es palesava a bastament la distància social entre els treballadors i, sobre tot, treballadores de la fàbrica i els aleshores privilegiats informàtics del temps de les fitxes perforades. Una impressora massissa entonava la canço del Cola Cao, mentre en aquells papers amb marges foradats es dibuixava la imatge del negrito del áfrica tropical d'aleshores, un clàssic de la música publicitària, com sabeu. Tot això de la informàtica es trobava a les beceroles i era una novetat que encuriosia tothom.

Una altra visita va ser a Interfrisa. Recordo aquell interior com una mena d'estrany escenari de terror fred perquè vaig sentir allà el fred més salvatge que he experimentat mai; malgrat que els treballadors anaven protegits em va semblar que haver de fer feina en aquell interior, fosc i glaçat, devia ser duríssim. Recordo també una rastellera de vedells encarcarats i decapitats, el nostre món té aquests interiors cruels, amagats de la majoria de la gent, que sovint no volem o no podem veure. Quan vaig ser a una visita en grup a la cooperativa de Guissona ens van explicar que no mostraven els escorxadors, perquè impresionaven molt. No m'estranya. A aquella pel·lícula crepuscular i magnífica que és The Misfits, el personatge de Gable, que es dedicar a matar cavalls destinats a menjar per a gossos, diu una cosa així com ara com menys es mata, més dolent sembla. La visió d'un cadàver, humà o d'animal, fa angúnia. La visió de muntanyes de morts de tota mena ens insensibilitza, perquè ens converteix en impotents i resignats davant l'inevitable.

Descansin en pau les runes d'Interfrisa. Entre les cendres hi ha, ai, un moment emblemàtic de la meva vida que no em produïa pas, encara, cap impacte visual sinó una tendresa llunyana i aquest sentiment enyoradís lligat al ràpid pas del temps.
Interfrisa formava part de la meva petita història juvenil. Quan passava pel seu davant, en cotxe, acostumava a explicar, fent-me pesada i repetitiva, que una vegada, fa molts anys, hi havia estat. D'aquell curset de nutrició en recordo poques coses més, entre les quals les fortes contradiccions entre dos dels savis conferenciants sobre el valor del rovell d'ou cru, tema apassionant, avui superat pel bescantament i menyspreu vers el pobre rovell, en altre temps menja de luxe destinada a malalts i febles, perquè, diuen, conté colesterol i d'altres punyetes. El valor i perills dels aliments han anat variant, com tantes coses, car tot, fins allò que sembla més estudiat i científic, és relatiu i, a més, mai t'expliquen perquè és dolent allò que abans era bo i a l'inrevés, vegis la sardina a la brasa. Quan menys ous es mengen més dolents semblen.


4 comentaris:

Dani ha dit...

Júlia, t'entenc perfectament.
Tot i ser molt jove, jo he vist desaparèixer antigues bodegues, he vist com es tapaven amb asfalt les antigues vies del tranvia, he vist com el meu parbulari anava a terra i quedava al descobert aquell mural del pati que jo havia pintat amb els dits, o el llindar de mig pam des del qual saltàvem movent ràpid les mans convençuts que si ho feiem amb molta obstinació algun dia aprendriem a volar... Recordo també encara l'antiga vaqueria on hi havia vaques prop d'on ara cau l'illa diagonal, el pontet on seia amb els meus amics veient passar els trens i on vaig veure i escopir immediatament el meu primer glop de cervesa, el banc on per primer cop em vaig citar amb una noia... Cap d'aquests llocs existeix avui, i quan passes per davant un dia i te n'adones que ja no hi és, t'ho prens de manera personal. Han borrat a cops de mall i excavadora una part del teu passat, una part teva...
De vegades hi ha llocs que poden semblar insignificants i "incoherents" però als que lliguem un munt de sensacions o petites històries personals...

Deric ha dit...

primera notícia!
és trist i emprenyat perdre els paisatges que estimes

Júlia ha dit...

Hola, Dani, des de molt jove ja comences a veure com es va perdent el teu paisatge infantil, fins i tot allò que sembla que mai no canviarà arriba un temps que canvia. Avui mateix escoltava Permanyer parlar d'aquest llibre que ha tret, de fotografies, tipus 'regal nadalenc' sobre la Barcelona burgesa. Aquella Barcelona, avui tan 'clàssica' de l'Eixample era nova, fashion i va comportar grans pèrdues i gent de l'època (Rusiñol, Apel·les Mestres) es planyien. L'equilibri entre la conservació i la dinamització urbana és difícil, més encara amb un turisme molt mal gestionat, em sembla que acabarem matant la gallina dels ous d'or a aquest pas.

Júlia ha dit...

Efectivament, Deric, però em temo que resulta inevitable i irreversible. Tempus fugit.