9.12.08

Reflexions educatives desacomplexades

Ahir vaig assistir a un enterrament, el d’un germà d’una meva tia, que tenia ja noranta-set anys. Les poques vegades en les quals l’havia vist, de petita, m’inspirava un profund respecte. Era mestre i havia estat durant molts anys director de la famosa Escola del Mar de Barcelona.

L’Escola del Mar i la del Bosc van ser, durant anys, les restes emblemàtiques del que havien estat les escoles de la República. El fet és que, amb els anys, el seu sistema d’ensenyament, que va recuperar el centre privat Garbí, em semblava ja una mica obsolet. En educació, com en tantes coses, s’acostuma a viure de glòries passades. Una companya de feina, avui ja amb néts, duia els fills quan eren petits, de l'edat dels meus, a Garbí i admetia, en converses informals, que no hi havia massa diferència entre el que feien en aquella escola i el que fèiem nosaltres al Samontà hospitalenc, però que allò que canviava era, és clar, el tipus d’alumnat i de famílies, tema per al qual pagava.

Al Poble-sec vam dedicar una xerrada a l’escola del Bosc, fa anys. Els antics alumnes d’aquestes escoles són fidelíssims al seu record, la meva tieta i el meu oncle, germà de la meva mare, ja traspassat, es van conèixer en aquell centre escolar i van continuar sempre mantenint contactes amb els companys d’estudis. Hi ha un element, però, que de vegades s’obvia: aquells centres triaven l’alumnat, al menys en la seva etapa de després de la guerra civil, quan van passar a municipals.

L’escola del Bosc era propera al Poble-sec, però no tothom hi podia anar. Per als barraquistes es van habilitar d’altres escoles, parroquials, o com la Tronchoni, dirigida per la falange. Ja en aquells anys no tothom anava a escola, per cert. Fa poc vaig anar a una xerrada molt interessant sobre immigració, va sortir de nou el problema de l’escola, l’oposició, interessada, entre pública i privada, que sempre té èxit. Al final, el conferenciant, lligat a la Generalitat, va admetre que el problema gros era l’habitatge, el seu preu, i que la concentració d’alumnat immigrant a la pública era causa directa d’aquesta distribució de l’oferta de vivenda barata en barris més marginals, per dir-ne d’alguna manera, encara que el terme em sembla molt injust. Fins i tot va admetre que era molt difícil ficar-se amb el tema immobiliari, cosa que em va semblar greu i inquietant, venint d'una persona amb un càrrec polític.

Encara fa uns dies, en un sopar d’amics, hi havia qui em deia que a la pública no es preocupen dels alumnes com a la privada. Sovint percebo que no s’adonen del fet que jo ‘era pública’ i he d’escoltar coses com aquesta de tant en tant, en boca d’amics i parents, per a càstig diví de la meva professionalitat retrospectiva en crisi. El fet és que la gent creu que si paga, i si paga força, l’atendran millor. No sempre és així, ni de bon tros, com tampoc un jersei car surt sempre millor que un comprat al basar xinès per la desena part del que val el de marca, que sovint ha estat teixit als mateixos obradors. Això és aplicable a restaurants, perruqueries i moltes altres coses.

He contactat pel facebook amb antics alumnes del Samontà i crec que tenen la percepció d’haver pogut gaudir d'una bona escola i d'uns bons mestres. Malauradament, les públiques estan subjectes a oferta i demanda i molts centres com aquell van haver de tancar, la memòria dels humils sempre és més fràgil que no pas la dels benestants, en tot cas no podran dur els seus fills a l'escola on van anar ells. S’oblida també el fet, gravíssim, que la pública no pot oferir tota l’escolaritat obligatòria en el mateix edifici, mentre que les privades concertades poden agafar els infants des del parvulari fins que han acabat, fins i tot, la formació professional, en algunes ocasions. Això va ser un dels greuges de la reforma pel que fa a la pública i això també empeny les famílies, quan poden, a triar escola, a més del fet subjectiu d'una reflexió molt humana, de l'estil: si guanyo quatre peles me les gasto en l'educació dels meus fills. Sóc la primera en criticar aspectes relatius a l’ensenyament i a les seves mancances, de les quals, ai, si els mestres en tenim alguna culpa és tan petita com la d’aquell ruc al qual la comissió d’animals experts va condemnar a mort per haver olorat una flor, mentre els peixos grossos i amb poder havien fet tota mena de disbarats i encara en presumien.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

MOLTES GRACIES, ETS MOLT AMABLE.
JUGANT .......

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M’ha cridat força l’atenció la citació que fas del polític que troba “molt difícil ficar-se amb el tema immobiliari”, i no perquè em sorprengui.

Som del mateix barri. Jo hi era en aquesta xerrada i no em sorprèn que també t’hagis fixat en aquest punt que ràpidament va esbandir com si es tractés d’una cosa menor. Més essent el ponent un càrrec de la Generalitat.

Tinc per costum no intervenir en el torn de preguntes de les xerrades en general, quan qui parla és un polític. Per vàries raons: perquè, essent en públic, cap polític, avui per avui, se sortirà del guió, punt primer; i segon, perquè la majoria de les preguntes dels intervinents –que sovint son irrellevants i no gaire reflexives- serveixen més per a fer un monòleg de lluïment que no pas per a aclarir cap suposat dubte.

Em vaig quedar amb la pregunta “ I per què cony ens creiem que han de servir els polítics, doncs?”.
És a dir, com que amb l’escola tothom hi té a dir, perquè es creu que hi entén alguna cosa, xerrameca a portadores i a navegar amb vela llatina pels dolços mars de la progresia.
Ah!, però si governar volgués dir transformar per a millorar determinades coses…”amb el sector immobiliari hemos topado, amigo Sancho”. Ei, fora problemes.

A la Generalitat hi governen uns que es diuen d’esquerres. Una gent que fa temps que es reclama de l’esquerra i aprofita cada dues paraules per a dir-ho.
És clar que no son tontos, ser d’esquerres és molt guai, però voler transformar la societat com es plantejàven els idearis és fotre’s en llibres de cavalleria que et poden complicar l’existència. I fer bellugar la poltrona.

Jo fa temps que no em reclamo de l’esquerra. Tal vegada, penso ara, no n’hagi estat mai si l’esquerra és “això”. Potser també per això em va cridar l’atenció aquella acceptació, -potser capitulació?-, davant dels problemes que exigeixen voluntat i capacitat, i sobretot, que comporten riscos. Les dues primeres condicions no les han tingudes mai. De la tercera, dels riscos, com a bons funcionaris en fugen com esperitats.

En fi…perdona la extensió.

Dani ha dit...

El tema de la immigració crec, s'ha tractat en el món de l'educació de dues maneres, supravalorant els avantatges i minimitzant els inconvenients o viceversa, però sempre s'ha tractat amb tòpics.
Hem d'entendre que que a mig curs t'arriben 5 alumnes que ni tansols tenen un idioma en comú amb el professor, ens trobem davant d'un "repte", però alhora ens trobem davant un "problema". La única diferència entre ambdues paraules són el nombre i qualitat de treballadors socials, mestres, professors, psicòlegs i mitjans que hi hagi de per mig, és a dir, el volum del paquet pressupostari.
En una societat en la que ens les donem tant de democràtics, no ens podem permetre el luxe de deixar d'exigir un paper rellevant de l'escola pública, i que aquesta sigui la prioritat respecte a altres models.
En educació no es pot parlar de massificació a les aules, en tot cas hauriem de minimització d'aules respecte alumnes. Ja que el fet que hi hagi més alumnes no és un problema, el problema és que no hi hagi suficients infraestructures per atendre a la sana demanda d'accés a la cultura per a tothom. Crec que de vegades oblidem que aquests nens i joves seran els adults del futur. D'una bona escola pública, depen arribar a ser un poble culte i crític en el futur. Ens hi juguem molt, de vegades sembla que hi hagi qui ho oblida, o qui realment prefereix un futur inculte i acrític perquè ja li va bé...
Amb els nous màsters ja s'ha vist a les universitats... En comptes de plantejar-se que hem arribat a la utopia que fins i tot els escombriaires tinguin coneixements universitaris és un problema. I que cal tornar a fer de la universitat un lloc elitista (no intel.lectual sino econòmic)

Francesc Puigcarbó ha dit...

comentari al marge.- Parles de jerseis, doncs bé, jo treballava en una empresa que fabricaba texans propis i també per a una marca molt coneguda, tot era exactament igual, llevat del preu, els de l'empresa meva 3000 i els altres 12.000.- PVP

Montse ha dit...

Saps què? després de llegir-vos a tots plegats, començant pel teu post, em quedo amb una mica de cadascú i amb tot de tots plegats. Aprenc. Amb vosaltres, aprenc força!

Sobre això que diu en Francesc, jo coneixia una senyora, pantalonera i sastressa, que tallava i cosia pantalons per a una marca famosa. A ella li pagaven 100 pts. per pantalons i a la tenda els venien per 50.000. Non comment!

per altra banda i atenent al que dius, Julieta, digue'm per què tot allò que es paga és més valorat? i encara, per què els polítics porten els seus fills a escoles privades i després els fan anar a estudiar a l'estranger? Perque mola més?????????

Júlia ha dit...

De res, Jugant amb Barcelona, endavant!!!

Júlia ha dit...

Hola, Xiruquero,

Ja fa molts anys, a Rosa Sensat, vaig assistir a un debat informal sobre 'el dret a tenir escola al barri'. Cal dir que qui defensa aquest dret sovint és algú que té un bon pis en un bon barri. Ja aleshores vaig dir que els habitants de barris amb dificultats tenien 'també', doncs, el dret a triar escola, per exemple, i parlant de Barcelona, a Sarrià, però és un tema pelut, perquè resulta més fàcil fer la crítica de sempre a la concertada i obviar el tema immobiliari, lligat també a prejudicis de les famílies que, quan veuen que a la seva escola hi ha massa immigració -això passa ara però passava els setanta amb la immigració espanyola- els canvien de centre. El mateix ponent, si ho recordes, va explicar que els seus fills anaven a una pública amb un deu per cent d'immigració i que uns centenars de metres enllà hi havia una escola que tenia més del cinquanta per cent.

A l'escola pública on m'he jubilat hem tingut una immigració 'sostenible' d'un vint per cent, més o menys, uns centenars de metres més enllà, en una zona d'habitatges barats i dolents arriben, a les escoles, al 80 o 90 per cent. Tot això també s'ha de tenir en compte i la qüestió immobiliària és la mare dels ous pel que fa a la formació de guetos, ara i fa anys.

Júlia ha dit...

Dani, tens raó, però caldria saber què és o no és una 'bona escola'. La pública d'avui, en general, és força bona i té força recursos, amb molts menys hem fet molt més. Hi ha un problema gruixut d'organització i objectius. I també el que he dit, dels guetos formats per barris o zones de barris més marginals que fan que l'escola 'd'allà' tingui problemes o 'reptes', com molt bé expresses. Costarà molt defugir tants de tòpics i tant de bonisme papanates, em sembla. L'esquerra tòpica que suposo que és la que menciona el xiruquero, la dels 'progres', s'ha desprestigiat amb tanta tonteria multicultural i ecològica quan, en general, sabem que els seus predicadors viuen molt bé i porten els fills a bons coles, de la qual cosa me n'alegro, és clar.

Ja fa anys vaig llegir uns llibres molt interessants de John Holt, un d'ells era 'El fracaso de la escuela', ja parlava dels problemes escolars i propugnava un retorn al preceptor antic, amb la gent que hi ha ara a les escoles i una redistribució menys complexa i més 'normal' es podrien fer aquests petits grups amb tutors fixos, però em temo que anem per un altre costat.

Júlia ha dit...

El problema és de recursos, sí, però no tot són els recursos, Dani, sinó també la bona organització. Ara hem anat augmentant el personal a les escoles sense massa resultats pràctics.

De tota manera porto molts anys a l'escola, ja m'he jubilat, i cal admetre que hem fet passes de gegant, impensables trenta anys enrera, la veritat. La massificació inevitablement sembla que porta una certa pèrdua de qualitat...

Júlia ha dit...

Sé molts casos d'aquests, Francesc, tot és qüestió d'etiquetes i de 'pijeria'... i de la botiga que ho ven.

Júlia ha dit...

Montse, perquè som humans i quan toca als nostres fills no ens valen les teories etèries i caiem en els tòpics. Jo he tingut alumnes que han prosperat i estudiat gràcies a l'escola pública, però després han portat els seus fills a la privada, i quan més cara i pija millor, la gent paga per les relacions socials, més que no pas per l'ensenyament, encara que costi d'admetre-ho, això.

Un estirabot: Fins i tot la prostitució de luxe cobra fortunes i 'l'altra' misèries, tot és qüestió d'embolcall i teatre. Per això la meva mare deia aquell refrany 'para ser puta y no ganar nada vale más ser mujer honrada'.

Dani ha dit...

En això et donaré la raó Júlia. Si jo he decidit ésser professor (quan per fi em cridin de la llista) ha estat en part perquè em crec l'ofici, (igual que tu, dono per suposat).
Però si bé m'han marcat els bons professors que he tingut (anant sempre a la pública), també n'he trobat de molt dolents, i pel que dius de l'organització, és cert, al menys per la breu experiència en les pràctiques, que hi ha en alguns casos una llei del mínim esforç per part d'alguns i una falta dimplicació. Encara són molts els que entren a la classe sense tenir ni idea de com estructuraran la lliçó ni de tan sols saber quin tema toca aquell dia, i acaben fent llegir el llibre alumne rere alumne, per tal d'esbrinar un mateix per on van els trets...

Júlia ha dit...

Dani, de professors dolents, mediocres i molt dolents, n'hi ha a la pública, la privada, l'institut, la universitat... Llegia fa un temps en algun lloc que, de fet, es recorden sempre els bons professors que s'han tingut (o professores), però, que, de fet, han estat una minoria, cosa que reflecteix molt bé el cinema, la literatura, on el personatge del professor ardit, solitari, innovador, topa sovint amb la societat que l'envolta.

Cal dir que no tots som 'sempre' bons, tenim etapes vitals d'entusiasme, de voluntat, de depressió, d'avorriment, una mateixa persona pot despertar records molt bons en uns i dolents en d'altres, també el temps castiga, això queda molt ben reflectit en aquell poema de León Felipe, copio un fragment:

Que no se acostumbre el pie a pisar el mismo suelo,
ni el tablado de la farsa, ni la losa de los templos
para que nunca recemos
como el sacristán los rezos,
ni como el cómico viejo
digamos los versos.
La mano ociosa es quien tiene más fino el tacto en los dedos,
decía el príncipe Hamlet, viendo
cómo cavaba una fosa y cantaba al mismo tiempo
un sepulturero.
No sabiendo los oficios los haremos con respeto.
Para enterrar a los muertos
como debemos
cualquiera sirve, cualquiera... menos un sepulturero.

L'administració, és clar, hauria de garantir sempre uns mínims de professionalitat en tothom, a banda dels moments vitals i de les mediocritats en actiu, però... si els de dalt són els primers que sovint no fan el que han de fer i són també 'dolents' i s'acomoden als càrrecs!!!!

Tu ets molt jove, però jo he vist moltes reconversions de persones que volien canviar el món, van entrar a la política oficial i ara són rics i s'han acomodat al sistema.

No vull fer com les iaies, perquè a mi em feia ràbia que m'ho diguessin quan era jove, però el temps et canvia, vulguis o no. Pel que fa a l'escola, tota la gent innovadora de la meva època juvenil amb alguna ambició ja no és a l'escola, molts són 'més amunt'. El drama de l'ensenyament és que per millorar socialment t'has de dedicar a una altra cosa (universitat, política), encara que hi tingui relació. No fa massa anys crec que era el doctor Ferraté que es queixava que a la politècnica no podien 'fitxar' els bons estudiants per a professors, doncs el sistema no ho permetia i la majoria 'fugien' a l'empresa privada. El sistema de provisió de places de docents a les universitats és lamentable, en general. Pel que fa als qui formen els ensenyants... em sembla que no en trobarien gaires, avui, que hagin trepitjat les aules durant una temporada llarga, així doncs es fan volar coloms i teories per tot arreu, cal justificar sous i publicar coses per assolir els doctorats, per això crec que encara és més fàcil treballar a primària que en nivells més 'elevats', elevats en edat dels qui s'eduquen no en mèrits dels educadors.

Jesús M. Tibau ha dit...

cal apostar de forma decidida per l'escola pública. Jo sempre hi he anat i n'estic orgullós. He tingut bons mestres i altres no tant, com és natural.

Júlia ha dit...

Sí, Jesús, evidentment, però no totes les públiques són igualment públiques, d'això em queixo, crec que hi ha factors, com ara el sector del barri on es troben els centres, que són molt més determinants a l'hora de la veritat. Per posar un exemple, són molt més integradores les concertades del Raval que no pas les públiques de les Corts, a Barcelona, és clar.