Raquel Meller, història frívola -o no tant?-

Com sabeu, formo part d’un grup d’història del barri i cada mes organitzem una xerrada. Aquestes xerrades són de temàtica i tipologia diversa, segons possibilitats. Sempre les fem el darrer dimarts de mes, de dos quarts de vuit a les nou del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Aquest mes de juny, el darrer dimarts de mes ha estat el dia de Sant Joan, festiu, i la xerrada s’ha ajornat al proper dimarts, 1 de juliol. La dedicarem a Raquel Meller, gran artista, avui poc coneguda i la faig jo mateixa. No sóc cap experta en cuplet ni en artistes però resulta que per casualitat disposo de dues biografies de Meller i també d’una pel·lícula en vídeo, La venenosa, sobre un delirant argument del controvertit Caballero Audaz, de la qual passarem un fragment.

M’ha motivat a fer la xerrada constatar com n’és avui, de poc coneguda, aquesta cantant i actriu, quan havia estat famosa i homenatjada a bastament. He parlat amb gent jove que ni tan sols sabien qui era ni què feia. Jo vaig créixer, de petita, sentint parlar molt d’ella. Se’n parlava molt bé com a artista però no tant com a persona, doncs tenia un caràcter força difícil. Havia fet pel·lícules mudes, doncs era també una gran actriu, molt expressiva, i amb un atractiu immens. En la seva època va ser lloada per personatges importants com ara Sarah Bernardt i Charlot la va voler contractar per a una pel·lícula, sense èxit, car ella tenia ja un contracte millor. Va treballar a França, a Hollywood. Se la pot considerar de la categoria d’una Josephine Baker, però al nostre país s’obliden aviat aquests mites que en d’altres contrades són respectats, recordats i reivindicats.

Avui és gairebé impossible trobar les seves pel·lícules i molt difícil aconseguir discs amb gravacions seves, si no és a través del mercat de segona mà, per internet i encara gràcies. Durant els cinquanta, amb l’èxit de Sarita Montiel, el cuplet va revifar i la mateixa Meller, que va morir el 1962 va criticar durament les interpretacions de Montiel i d’altres cantants d’aleshores. No va cantar només cuplets sinó també tangos i cançó de diferents gèneres. Amb ella el cuplet va assolir una gran qualitat i va passar a ser, com el tango, un gènere de culte, més enllà del xaronisme que fins aleshores havia dominat el tema. A Madrid s’ha fet, amb gran èxit, durant, crec, tres temporades, un musical de petit format sobre l’artista, però, malauradament, no ha arribat a Barcelona.

La història frívola també és història i la història seriosa sovint és molt més frívola del que sembla. Meller va alternar amb personatges d’aleshores, importants, com el mateix Alfons XIII, que la tenia en gran estima, malgrat el seu mal caràcter. Va viure quan no era famosa al carrer Salvà, del Poble-sec, però havia nascut a Tarazona, a l’Aragó, en una família de classe gairebé mitjana que es va trobar amb dificultats i va haver d’emigrar cap a Catalunya. Ella va fer de cosidora, i sembla que va continuar cosint per gust, tota la vida. El seu tarannà responia al tòpic de l’aragonesa tossuda, per cert.

Quan va morir se li va fer el petit monument, una font, a prop de l'Arnau, teatre dels seus grans èxits, avui en un estat lamentable. El mateix promotor de la ubicació, Angel Zúñiga, es planyia una mica més endavant de la tria ja que el Paral·lel havia esdevingut una 'carretera de cotxes'. Fa poc, uns dels molt brètols no identificats ni multats que corren pel cap i casal van malmetre la font, decapitant la cantant. Al menys, l'han adobat de nou. Per cert, se la reivindica com a riojana, aragonesa, i, és clar, catalana. De fet, va ser una ciutadana del món, una parisenca durant la seva època d'esplendor i una barcelonina en els seus primers temps artístics i també en els crepusculars. No us n’explico més coses, ja que aleshores no vindríeu a la xerrada... Si us decidiu, hi ha la possibilitat d’endegar un sopar pel barri, després, ep, poca broma.

Benet 'versus' Terribas

Ahir es va emetre pel canal 33 la darrera entrevista del programa S (avis), el nom del qual ja reflecteix la suposada originalitat que es faroneja darrerament en endegar jocs de paraules, a l’estil de visc(a) Barcelona. L'entrevista ja s'havia emès, crec, amb motiu de la mort de l'historiador i polític, però jo no l'havia vista sencera.

Sempre és i ha estat interessant, molt, llegir i escoltar el senyor Benet. Es remarcable constatar que moltes bones entrevistes a personatges importants, el contingut de les quals pot generar polèmica, s’emeten o escriuen a diaris i revistes quan són morts. Recordo, i segur que en trobaria més, les de Joan Oliver i Maria Rúbies, per exemple.

Aquest programa, en general, ha estat prou bé, però la modalitat de canviar d’entrevistador/a cada vegada no m’ha convençut, perquè l’ha fet irregular. No vull caure en el parany nostàlgic, però ja no es fan entrevistes com les d’abans, a la tele. Haver triat un bon entrevistador per a tots els personatges hauria donat un to regular i, crec, més seriós al programa. Per cert, en la propaganda del programa gairebé sempre han posat davant el nom de l’entrevistador, que, actualment, és, en general, l’estrella de les entrevistes.

També em demano per què s’havia de fer al 33, quan la majoria de persones entrevistades han estat d’una gran categoria. Bé, com diu la cançó, qui pregunta ja respon...

La senyora Terribas, a qui no li trec mèrit periodístic, sobretot perquè, tal i com està el panorama, els bojos fan bitlles, i perquè hi ha qui opina que l'ascens ha estat una trampa evident, de vegades em posa una mica nerviosa a causa del seu tarannà impacient. Van sortir molts temes a l’entrevista, temes molt importants, sobre els quals Benet no es va poder esplaiar a gust o, si ho va fer, no ho vam veure. Sembla que la qüestió era poder parlar de tot com fos, i, d’entrada, amb alguns temes l’entrevistadora ja hi deia la seva d’entrada.

Opinar contra corrent sobre temes com la mal anomenada memòria històrica està mal vist, però el senyor Benet, que no pot ser de cap manera sospitós d’oportunisme ni conservadurisme arnat va dir ben clar allò que molta gent pensa:

La memòria històrica democràtica és un disbarat! És el mateix que feien a la URSS i els feixistes italians: feien una història democràtica a la seva mida...

Llàstima de la pressa entrevistadora, doncs. D’aquest temps televisiu tan poc adient a la reflexió. Benet va ser dur amb Tarradellas, avui es comencen a dir coses que abans no es gosava dir. Em queda un dubte, que potser en el moment adient ni tan sols Benet no va gosar parlar tan clar, però els pactes eren els pactes i tots som humans i possibilistes o febles en algun moment. Sobre Companys, va ser, al meu entendre, excessivament pietós i comprensiu, no comparteixo massa la seva visió, al menys, no pas totalment. No es va parlar prou d’altres temes, sobretot del present, ni d’altres polítics encara vius, com ara Pujol, Maragall... Que poc s’han aprofitat els personatges com Benet aquestes darreres dècades! La història oficial, tergiversada, ha anat fent forat i hem de plànyer, com l’entrevistat, la gran ignorància vigent, que els poders públics, tan ignorants com la resta, no fan res per eliminar del mapa vital de la nostra època. Descansi en pau el president que mai no vam tenir i que hauria pogut donar a la nostra política un altre nivell i un altre contingut.

El dia de Sant Joan n'és dia de festa grossa

He celebrat la revetlla en un càmping de Cambrils. He anar durant molts anys de càmping, n’he conegut de bons, mitjans, dolents i cutre-salsitxeros. Aquest era dels grans i ben arreglats però amb unes normes dràstiques i draconianes: pagament per avançada, dipòsit de cent euros, entrada tardana i sortida matinera, supermercat amb pagament només en efectiu i d’altres mides que, vull pensar, responen a una necessitat de control en previsió d’abusos, controls que, com tots, castiguen als complidors i honestos i no eviten coses com ara alguna gresca nocturna del veí, per exemple, o una tele clandestina a l’indret on es prohibeix l’ús de l’estri.

El càmping és un món estrany, un poble on es fan amistats, on es viu massa a prop, en general, els uns dels altres, i on es comparteixen espais comuns sense manies. Són indrets que la literatura i el cinema encara no han aprofitat prou, encara que a Rencor, una pel·lícula excel·lent però amb un final que grinyola una mica, se’n fa un retrat despietat i sense complexos. M’ho he passat molt bé anant de càmping, i he anat de càmping en diferents modalitats, també: estades puntuals, estades breus, estades llargues. Les estades excessivament llargues dels campistes comporten un assoliment de categoria colonialista per part dels clients que resulta perillosa, ja que, malgrat que ens agrada la temporalitat que l’indret ofereix, existeix una tendència a marcar territori perillosament humana.

No és el mateix la tenda de quan ets jove que la caravana o la tenda familiars, amb nens corrent amb la bici per tot arreu, lliures i contents. Tampoc és el mateix l’estada tranquil·la de la gent jubilada. Jo, en aquesta ocasió, he anat a uns bungalous, amb una colla de la meva edat. La paraula bungalou m’evoca paisatges californians de les novel·les de la ràdio, que era el primer lloc on vaig sentir el mot, exòtic i entranyable. Hem fet una excursioneta al santuari de la Mare de Déu de la Roca, preciós indret que encara no coneixia, regentat per una amabilíssima parella que disposen de restaurant i hospedatge. A més, hem pujat a Llebaria, poble on acaba una impressionant i enigmàtica carretera, avui molt ben arreglat, gairebé sense gent, però amb molts poemes penjats pels carrerons, entre els quals un de Vives i Sarri, gran poeta, vinculat a l’Hospitalet (de Llobregat). M’he immergit en aquests llocs turístics cambrilencs o d’on sigui, gairebé no-llocs, atapeïts de botigues de tota mena, restaurants diversos i riades de gent adelerada, suposadament amb dies de lleure per a relaxar-se de l’estrès, que és una malaltia moderna i multisimptomàtica.

La revetlla va estar molt bé, el mateix càmping oferia, per un preu raonable, un sopar força bo, coca, xampany i música en viu, si per música en viu s’entén un senyor tocant un organet d’aquests que fan de tot, i cantant, això sí, molt bé, acompanyat per una noia en minifaldilla que va fer les delícies dels meus amics madurets. La veritat és que, si considero les limitacions de l'orquestra, he d'admetre que el repertori era variat i tradicional, com cal en aquestes circumstàncies, la parella tenia molta grapa, i no hi havia massa gent, cosa que va fer que la pista de ball l’omplíssim nosaltres, d’una mitjana d’edats de seixanta i pocs, i que puguessim moure l’esquelet al ritme de clàssics de sempre com ara els incombustibles cerezo rosa, el gato montés o cielito lindo, sense menystenir alguna cançó més moderna i pimpinelenca. Vaja, que va estar molt bé tot plegat. I cap a les dues a la claparede que ja n’hi ha prou, al menys per a mi. De tornada vam fer un tomb pel pantà de Riudecanyes, evocador i melangiós, sobretot si fa calor i calitja, i vam dinar al Ciurana de la Teixeta, un restaurant dels d’abans, que fa olor d’abans, una sentor profunda de fum, escudella i carn a la brasa. Per cert, pels carrers d'un dels poblets visitats he sentit, per uns instants, olor de garrofes, aroma que jo comercialitzaria si fos perfumista i que abans amarava molts raconets rurals.

Només m’ha espatllat la festa veure aquest senyor, en Mugabe, al diari. Quants pobles que pateixen, oblidats de la comunitat internacional, sacsejats per les conveniències econòmiques diverses que els mantenen en les urpes de dictadors estranys i oligarquies temibles!!! Constato que he tingut sort, a la vida, encara que em queixi de tant en tant de molèsties absurdes o de la mancança de coses totalment prescindibles i de luxe. Tot és atzar, encara que ens entestem a posar-nos medalles pels nostre mèrits individuals i/o col·lectius. Per acabar-ho d'adobar, he llegit aquests dies surrealistes comentaristes periodístics de tots colors donant lliçons de democràcia a tort i a dret, i tant pobres com som. Si, de fet, fa quatre dies -històrics- que bufem cullera, a casa nostra!!!

Memòries d'una mestra gairebé velleta (VIII)

L'ESCOLA DE DONYA RAMONETA

Vaig iniciar aquesta mena de sèrie amb rerafons pedagògic-costumista en ordre cronològic, si fa no fa. Però el pensament no acostuma seguir aquest ordre acurat. Recordo que un dels mèrits que s’atribuïa als primers llibres d’allò que fou anomenat el boom de la literatura hispanoamericana va ser, precisament, la confusió temporal. Anava jo aleshores a la Normal i el gran professor Tuson, que va caure per Sants de casualitat, ens va fer conèixer el tema, a més de posar-nos en contacte amb un monument poc conegut, aleshores, com La Regenta. No llegeixo ara amb aquell afany juvenil de descoberta, però recordo que un d’aquells primers llibres, La ciudad y los perros, ens va produir un neguit estrany i un entusiasme devot. Amb els primers llibres de Vargas Llosa no acabaves d’entendre el que passava fins al final, després ell va canviar, i ha anat canviant, hi ha qui li té mania perquè s’ha tornat tan dretà, però continua sent, quan vol, un bon i gran escriptor.

Tot plegat ve a tomb perquè aquests dies, a punt de jubilar-me, m’ha vingut al cap la Pilar M., una companya que vaig tenir quan ja m’havien suprimit l’aula, vaig anar a raure en una escola propera a la que estic ara, i on fou la meva companya de nivell. Era uns deu anys més gran que jo, havia viscut a la Seu d’Urgell, allà, m’explicava, era una mestra important, aquí a les persones grans ja se les tenia una mica en una consideració de mòmies irreversibles. El seu marit era jutge i a través d'ella vaig accedir a un munt de sucoses anècdotes judicials. Vaig riure molt amb ella i hi vaig treballar molt a gust. Em va passar, entre d'altres, un llibre que es diu ‘Como morimos’, li agradava parlar de la mort i de la malaltia de forma normalitzada i no entenia que la gent fes tant d'escarafalls per dir càncer al càncer. Després, ella mateixa va passar pel tràngol de no voler parlar-ne, d’aquestes coses, amb motiu d’una malaltia greu del seu únic fill, càncer de testicle. Era un noi brillantíssim i excel·lent, que ara ja té fills petits. El noi va superar l'entrebanc però alguna cosa li devia quedar a dins, a la Pilar, del patiment i l’angoixa de tot plegat. L’any en què s’anava a jubilar va patir un vessament cerebral i ja no se'n va sortir. El seu marit també s’havia jubilat, volien viatjar, els agradava veure món i podien fer-ho, però així és el destí. Sempre he pensat que, malgrat tot, és una sort morir com ella, de pressa, sense pensar-hi, deixant encara en les persones estimades un record de plenitud i empenta.

Teníem, totes dues, aleshores, cinquè. Va ser aquella l'última generació de l'EGB, la lechebé, com es deia, en broma. Els nois i noies del meu grup eren força espavilats i intel·ligents, però els seus eren d’una altra manera, més infantils i joganers. Vam fer un recorregut per les muralles i el barri antic de Barcelona, en els textos que van fer els alumnes després els meus evocaven els romans i recordaven el tema amb seriositat fonamentada. Els seus, molts, escrivien sobre anècdotes divertides, que havien vist un gat, que si encalçaven coloms, que un li havia donat una empenta a l’altre. Les llavors sempre produeixen fruits diferents, segons la terra, que ja ho diu l’evangeli, i no voler entomar l’evidència ens ha portat a un igualitarisme absurd que ara sembla voler arranjar-se, sempre des de dalt, és clar, i sense comptar per res amb els mestres de la tropa, que són els més afectats.

Recordo, encara amb un somriure, com, en ocasió del final de l’EGB, amb la venda amb marketing de la reforma, que tant bé havia d’anar per bandejar de forma definitiva el fracàs escolar (sic) em va aconsellar que passés a secundària, aleshores ho hauria pogut fer amb facilitat:
-Si jo fos més jove, ho faria. Això de la primària, sobretot les escoles d’una línia, amb tantes dones i la majoria ja grandetes, serà l’escola de donya Ramoneta...

No em vaig decidir, perquè no tinc carisma i sé que la disciplina em costa d’obtenir i em produeix fatiga pedagògica greu. Vaig cursar un postgrau d’educació especial i vaig haver de canviar d’escola. Recordo la darrera vegada que ens vam veure, vam estar una llarga estona xerrant a la cantonada de Rocafort-Gran Via. Ella havia d’anar cap amunt, jo cap avall. Em va explicar tot el problema del fill, ja superat. Ella mateixa se sorprenia d’haver-ho volgut mantenir en secret:
-No volia que tothom em preguntés, fixa’t, jo, que criticava els qui no volien parlar d’aquests temes amb naturalitat.

Era creient, no com jo, que sóc molt descreguda. Anava a cursets de teologia i de vegades s’enfadava per les lectures que es feien avui dels textos antics, ja tot era, és, simbòlic, interpretable, imprecís, no hi ha res consistent. Havia anat a Israel feia anys i hi volia tornar. Recordo que vam riure com dues adolescents en aquella cantonada, sobre anècdotes escolars de l’estil de les escoles de donya Ramoneta. Després, al cap d'uns mesos, era jo a colònies, i em van trucar de la seva escola, explicant-me el que li havia passat. En pau descansi i al cel sigui, si és que hi ha algun cel, és clar. I espero que, si n'hi ha, no ens facin fer oposicions per entrar-hi ni un concurs de mèrits.

Allò de l’escola de donya Ramoneta ho he recordat moltes vegades, ahir mateix ho comentàvem amb un mestre de secundària que està casat amb una mestra de la meva escola i sempre assisteix a les celebracions escolars, algun dia posaré exemples de totes les bestieses que s’amaguen sota aquesta denominació que tant bé defineix un estat de coses absurd i carrincló, que ha anat farcint les aules dels infants i les teories educatives amb tota mena de ximpleries diverses.

VIATGES ANTICS

EL TREN DE L’ALBA

El tren era misteri, llum, la tendra
llunyania somniada. No hi havia
més viatges que aquell de cada estiu
per anar a veure els oncles de Girona.

Omplíem la maleta, tan feixuga,
de vestits ben planxats, de roba blanca,
de mocadors i alguna tovallola
i fins i tot llençols, doncs a les cases
aleshores, hi havia poca roba
i tot era precari, just, escàs.

I també hi afegíem unes capses
de galetes, present indispensable,
per als oncles que tan bé ens acollien.

De bon matí, a l’estació de França,
ens sorprenia una munió de gent.

Venia a la ciutat, en aquella època,
en tren, des d’aquell sud remot i clar,
tot una allau de personatges pobres
que cercaven una nova esperança,
o, tan sols, el valor de sobreviure.

Maletes de cartró, farcells de roba,
ens semblaven encara més humils
que nosaltres i això ens encoratjava
i ens amarava d’un orgull injust.

Jo era petita i tot era present.
El meu món reduït, sense migranyes,
era ple de futur i d’aventures,
assenyalades pel camí del tren
ple de pobles petits i de flors fresques,
que escampaven sentors de lligabosc,
de gessamí, de menta i satalia.

Sèiem damunt la fusta del seient
de tercera. La maleta surava
per sobre els nostre caps. El sol sortia
i escampava clarors de vida nova
damunt dels arbres de la Ciutadella.

Una emoció profunda ens inquietava
en sentir com les rodes començaven
a entonar una cançó de compàs feble
i en olorar el carbó i el fum i veure
les partícules negres voleiar
com un estol de diminuts follets.

Jo m’apuntava el nom de tots els pobles
per on passàvem, en una llibreta,
gastada, de l’escola, perquè encara
als marges blancs, hi cabien paraules.

Tot era lluny, molt lluny, en aquells anys.
Els pobles eren pobles, i pel mig
es veien horts i boscos, i esbarzers.
Cases d’estiuejants privilegiats,
poblaven el miratge inabastable
d’algun barri més blanc i més polit
a les viles, camí del nostres somnis.

Els camps eren segats, el blat tallat
s’aplegava a les garbes. Els pallers
esmaltaven d’or nou els horitzons
i acollien les garses cridaneres.

Girona era el destí, la ciutat vella
i gris, amb els seus rius no gaire nets,
abocadors de fàbriques famoses,
i amb rastelleres de gitanos nòmades
acampats a les seves ribes verdes.

Girona d’uns estius massa feixucs
I calorosos, amb el mar tan lluny.
Aquell seu Montjuïc era tan ple
d’immigrants i esperances, com el nostre.

Recordo que una anglesa ens va donar
unes pessetes, al carrer, on jugàvem,
perquè li va semblar que érem molt pobres.

Ja no retrobaré les estacions
plenes de llum i noms desconeguts
on les heures i blaves campanetes
cobreixen la misèria i la tristor
amb el goig de la vida renovada.

Tenir futur i no tenir passat...
No saber encara que tot el que ens acull
a l’estació on el viatge acaba
no té vernís exòtic, ni és res més
que un lloc com tots, una ciutat poblada
de somnis construïts amb cristall fràgil
l'indret que vam imaginar tan bell.

Júlia Costa

Cyd Charisse, dansant entre núvols

No puc evitar la temptació de repetir post matiner i dedicar el segon a un dels meus mites. M’assabento pels diaris en línia que ahir va morir Cyd Charisse, precisament fa poc la recordava, en llegir la referència que Àngel Casas en fa, al llibre sobre entrevistes realitzades en els seus programes televisius.

Cyd Charisse era guapíssima, assenyada, intel·ligent i ballava de forma excel·lent i meravellosa. Es va dir que les seves cames les havien assegurat en no se pas quants milions de dòlars, ella mateixa, en l’entrevista amb Casas, ironitzava sobre el tema. Aquells musicals, quan els veia de petita, em semblaven màgics, com si els ballarins volessin i llisquessin sense cap dificultat sobre el món gris i quotidià que ens envoltava.

Cyd Charisse, quan va deixar de ballar, va continuar fent cinema, televisió. Es va casar molt joveneta amb un ballarí, de qui va agafar el cognom. L’any 1948 es va tornar a casar, amb el cantant Tony Martín, que ara ha quedat vidu, i amb qui han compartit més de seixanta anys de matrimoni, que si en tots els casos és un mèrit, en els dels actors i les actrius de la legendària Amèrica, encara ho és més.

Quan era petita, una de les pel·lícules d’ella que em va impressionar i agradar més va ser Brigadoon, aquella del poble mític que tan sols ressuscita cada cent anys, un conte, de fet. Descansi en pau dansant entre núvols!

La bella vellesa poètica

Arribar a molt gran pot fer que t'oblidin o que t'honorin. Si encara estàs en forma, deu ser un goig, malgrat tot. Han donat el Premi d'Honor a Montserrat Abelló, així que recupero un antic post de la meva antiga 'Panxa del Bou', del mes d'abril de 2006, que vaig dedicar-li. Fa poc parlava amb un familiar de Joana Raspall, que hauria pogut estar una altra candidata al Premi en qüestió, i que té més de noranta anys, també. Aquest premi moltes vegades ha tingut la seva polèmica, sobretot quan el món literari català desvetllava més interès pel marro intern, i és que barrejar honor i literatura és, en ocasions, espinós. Sempre sortia allò de si s'havia de donar o no a Josep Pla. I també va ser molt sonat allò de fer venir en Josep Carner i després no donar-li perquè, segons deien 'sotto voce', rapapiejava, que és una cosa freqüent que podem fer quan envellim massa. Un premi merescut i, a més, a una senyora gran i de la zona tarragonina, que ja té mèrit, tal i com van els reconeixements literaris nostrats! Precisament dilluns, al grup de lectura, vaig poder escoltar Olga Xirinacs, brillantíssima, planyent el poc ressò que fins fa poc havien tingut els autors de Barcelona cap avall, fins ara. Potser no és exactament així, perquè, per exemple, tampoc Maria Àngels Anglada no va tenir el reconeixement que mereixia i vivia a l'Empordà, és clar.

Fa uns dies, en un d'aquests canals de televisió que sorgeixen de tant en tant de l'espai eteri i que veig amb granet o de forma deficient, vaig escoltar Montserrat Abelló. És tracta d'una autora cultíssima, amb una vida molt activa, que ha viscut durant molt de temps a l'estranger i ha traduït textos importants de l'anglès. Malgrat tot això, malgrat haver-se relacionat amb el bo i millor de la literatura catalana, és, penso, poc coneguda. Per la xarxa podeu trobar moltes coses sobre ella i també força poemes. Una mostra:

De Vida diària, extret d'Al cor de les paraules, pàg. 47.

Sóc com una ombra

perduda en la nit.

Estimo el raig de sol,

l'oreig del mar,

la rialla fresca,

el dolç somriure,

la mà forta.

Aquesta tarda d'estiu,

plena de llums

rosades, blaves, verdes,

massa crues.

Però caldrà que em posi,

com cada tarda,

a repassar la roba,

ficar les mans dins l'aigua bruta,

i destriar entranyes innocents.

Cosir botons,

empènyer la planxa.

Només de tard en tard,

puc agafar la ploma.

Em dolc del pit i de l'esquena,

però diré que aquesta tarda

és rosa i blava,

única, molt tendra,

inoblidable.

Perquè l'he viscuda

i és meva.
I això que estic cansada!

De El blat del temps, extret d'Al cor de les paraules, pàg. 128.

Sóc plena de dolor

de records que em reclamen.

I és inútil que m'esforci

a oblidar.

I els rostres i els núvols

se m'allunyen;

com en una tarda massa calorosa d'estiu.

I la rosada que refresca ja no arriba.

Sóc terra assedegada.

De Dins l'esfera del temps, extret d'Al cor de les paraules, pàg. 281.

Voldria escriure

amb força,

de foc els versos

sense deixar entreveure

ni l'ombra dels meus dubtes.

Acudits i fideuàs

En l’anterior post feia referència al Rector de Vallfogona i al fet que, quan jo era petita, en corrien molts acudits. Jo no sabia qui era, intuïa que era un capellà maldestre i poc cultivat, que feia riure tothom. Fins i tot pensava, de forma errònia i ignorant, que era totalment imaginari, el personatge.

El meu oncle capellà en sabia una rastellera, d’acudits del rector, i tenia molta gràcia per explicar-los. Una iaia de la meva escala, de Blanes, també n’explicava molts. Eren tots força innocents, és clar. De vegades es comenta que la tradició oral s'ha perdut, però jo crec que no és així, car en trobades informals d'amics la cosa ressuscita i també s'expliquen avui tota mena d'anècdotes, llegendes urbanes i brames diverses, de forma desacomplexada i riallera. En transcric alguns perquè així quedaran penjats per internet, on, per cert, ja es pot trobar molt de material sobre Vicenç Garcia.

Doncs resulta que una vegada van regalar un cabrit al rector mentre aquest era a dir missa. La majordoma no sabia com cuinar-lo i temia que el mossèn s'enutgés si no li encertava el gust, així que se’n va anar a l’església, es va posar al darrera de tot amb el cabrit a les mans i l’anava ensenyant al rector.

Aquest, girant-se cap a la gent, va fer, cantant a l’estil gregorià:

‘Dona nostra, dona vostra,
vos que del cabrit feu mostra,
mig rostit i mig fregit,
cap I pota a la cassola,
in secula seculòrum,
amén’

En una altra ocasió hi va haver un important robatori. El rector va manar a tot el poble que anés a l’església, que ell llançaria una pilota i amb l’ajuda de Déu la pilota tocaria el culpable. Però la pilota va picar en una columna i va anar a parar al cap del rector:

‘Germans caríssims –féu-, de rebot no val’.

Durant una llarga sequera, de les d'abans del canvi climàtic, que també eren prou importants, va anar tot el poble a l’església per demanar pluja. El rector es va negar a començar les pregàries:

‘Homes de poca fe, heu vingut a demanar aigua i ningú no porta paraigua’ –els va dir, als feligresos.

Em sap greu haver oblidat moltes d'aquestes contalles. A la història literària de qualsevol país sempre hi ha algú d'aquest tipus, que passa a la història mitificat com a graciós i ocurrent. En castellà expliquen moltes anècdotes, per exemple, sobre Quevedo.

L’Herald de l’Eixample em va fer notar que no havia mencionat l’Editorial Millà, amb allò del català, mare de totes les llengües. De l’Editorial Millà, una mina bibliogràfica, era també un llibret d’acudits que recollia facècies humorístiques que ara ens costarien d’entendre. Recordo un acudit breu que feia el meu avi, i que després crec que vaig llegir a aquell libret:

‘He vist un gat que feia bu-bup, vuit dies que no menjava’. Avui, la majoria de gossos nostrats ja no fan bup-bup sinó guau-guau, al menys a nivell popular, per influència del castellà, però ningú sembla interessat per ara a normalitzar el llenguatge d'aquestes animals domèstics, i, és clar, avui l’acudit no té gràcia. Tampoc els gats catalans feien miau sino meu i marrameu, cosa que fa pensar que tot és del color del cristall amb què es contempla, com deia Campoamor, però també segons l'oïda nacional que ho percep.

Tot ha canviat molt però, reciclats I adaptats al present, m’arriben de vegades per email acudits i narracions que són molt antigues, qui sap si ja van sortir d’algun text clàssic. Una mena d'endevinalla antiquíssima és aquella de l'animal que va amb quatre, amb dos i amb tres peus, segons l'edat. També deu ser molt antiga, car l'he llegida situada a moltes guerres, aquella història de la monja molt velleta a qui uns soldats no volen violar, a causa de l'edat i que protesta 'la guerra és la guerra'! Avui potser sembla masclista, és clar, i, a més, mostra com aquesta activitat soldadesca de violació en la disbauxa, ha estat constant. L'antimilitarisme de fer volar colomets però, em sembla una mica suïcida, tal i com va i ha anat el món. Pel que fa al bon rector, és encara una figura poc coneguda, i per a més desgràcia els entesos van considerar que la seva època literària era la Decadència. Els anys catalans més hispànics i trabucaires no toquen, en aquest temps nostre ple de glorioses i tergiversades relectures històriques, però sembla que els trabucs encara són vigents a nivell folklòric.

Ahir, pel matí, vaig caure en el parany d’anar a fer un volt per Montjuïc, escoltar els comentaris de la gent era interessant, perquè constatava el fet que cadascú es munta la història com li convé, com pot i com voldria que fos. La Catalunya més vallfogonesca feia pinya a l’entorn del carnaval casteller i una colla de trabucaires, la majoria més grans que jo, engegaven trets suposadament innocents, però que et podien malmetre el timpà.

Una matrimoni gran que pujava cap amunt amb dos gossos enormes i simpàtics em va preguntar:
-Fan una festa, oi? Ara ja és de Catalunya, oi, el castell?
Els vaig explicar allò de la fideuà i van continuar amunt, animats, però em temo que no devien arribar a temps de tastar cap de les tres mil racions que es van quedar tan curtes.

Avui, com sempre, el pa i circ continua vigent, encara que del pa haguem passat a la fideuà i del circ a les festes populars reivindicatives. Per la tarda vaig veure per la tele en Raimon, m’havia agradat molt i encara m’agraden algunes cançons, però em pregunto si els nous temps no precisen de cantants joves i ardits, ni que sigui de teloners. És com això que li hagin donat el Sant Joan a Porcel. Sobre els cantautors clàssics, corre la brama popular que els més reivindicatius són els més pesseteros, però m'agradaria certificar o rebutjar la informació i tinc curiositat per saber què va cobrar ahir el cantant, per exemple, si és que va cobrar, ep que no ho sé (?). Aquests temes monetaris poden reforçar o contradir el missatge polític i musical, em sembla. De tota manera, al menys podien haver donat l'oportunitat a algun cantautor de la primera volada, que em consta que n’hi ha uns quants de remarcables sense sort mediàtica. Precisament, en els inicis de la Nova Cançó, Espinàs cantava:

Oblidem velles cançons/ que encomanen la tristesa (...)
Si bonic era aquell cant/ i bonica aquella lletra/ i bonic aquell passat/ ja no ens plau mirar endarrere...

Doncs això, que les cançons raimòniques ja són velles i encomanen la tristesa i que potser que mirem al futur sense tantes històries, que no són, ni molt menys, Història amb majúscula. Que una cosa és el respecte i consideració a les avui ja una mica patums supervivents de la Nova Cançó i l’altra promocionar nous valors que cantin coses adients als temps que ens envolten i que ens parlin del que de veritat ens preocupa, als vells i als joves, que n’hi ha uns quants, esperant oportunitats, ep. I demanar que les diguin també amb ironia i fins i tot amb un punt groller, que el xaronisme crític i la tradició dels rectors trencadors és molt important per a sobreviure.

També, en veure els poders municipals, tan retratats, em va venir al cap la cançó de la Trinca:

L’Alcalde va amb la vara/ tothom està per ell/ de tant que s’estarrufa/ no hi cap dins de la pell...

I també vaig recordar en Capri, que en monòleg, fa, presentant el discurs d’un batlle:

-Aquí hi ha l’alcalde que us dirà quatre tonteries...

Per cert, el Rector de Vallfogona, el de veritat, va escriure sobre Montjuïc, sobre el d’aleshores, tan diferent de l’olímpic i casteller que ens han etzibat:

En tos marges, en tes fonts/ seria cosa d'oir/ si los rossinyols cantassen,/ les històries que hauran vist. (...)

El Rector fa referència en un llarg poema a les ermites de la muntanya, on anaven moltes casades a demanar descendència si la cosa no funcionava sense mediacions divines. Sembla que anaven a la de Santa Madrona, però també a la de Sant Julià i a la de Sant Beltran, amb aquesta intenció. Han desaparegut les ermites propiciadores de fertilitat i, és clar, la natalitat ha fet una davallada immensa.

I acabo ja, de nou amb el Rector:

De ací al devant no es dirà/ lo que el món solia dir:/ que el tenir o no tenir/ era ser o no ser, ja.

Diu que Amor governarà,/ i en sa república rara/ valdrá la cosa més cara/ sols un demanar cortés:

Diuen que és mort lo Interés;/ jo no en crec res.

De quan tothom llatinejava

Diferents qüestions que convergeixen en la lingüística popular em fan reflexionar de bon matí sobre el tema.

Al Coc Ràpid es menciona la frase ‘hem perdut l’oremus’, habitual fa anys. Jo també havia sentit titllar algú de sursum corda, i la veritat és que ser un sursum corda, segons qui ho deia, es prestava a diferents interpretacions. Les frases fetes relacionades amb la religió i el llatí resultaven habituals en el llenguatge popular, ja que pràcticament tothom anava a missa, molts nois havien fet d’escolans, i la gent d’estudis tenia nocions avançades de llatí. De vegades es feia broma grollera, com ara allò del ora pronobis, pubis pronabis, o la resposta, que cal llegir en català occidental a ‘orate frates’, que era ‘el cul me grates’. També s’explicaven molts acudits del Rector de Vallfogona, que jo no sabia qui era, aleshores, per no allargar-me els comentaré un altre dia. En aquells reculls de frases humorístiques tipus ‘el català, mare de totes les llengües’, n’hi havia una en suposat llatí que em feia molta gràcia i el meu avi repetia: 'avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis’.

En recollir coses del pis de la meva mare m’he sorprès del pes de la tradició religiosa, del munt de missals, missalets, estampes, rosaris i llibres d’oracions tipus ‘Imitació de Crist’ que han acompanyat la meva nissaga al llarg del segle XX i des de mitjans del XIX. Jo anava a missa amb missal perquè em resultava més distret llegir que oir la missa sense res a les mans. Les misses resultaven avorrides, molt, però eren un lloc de retrobament de la gent i et miraven molt malament si no hi anaves. És més, si no hi anaves el diumenge i et mories al vespre, te n’anaves de cap a l’infern, cosa que neguitejava en extrem el son dominical, ja que era aquell un dels pocs pecats mortals a l’abast dels infants. També era prou avorrit el rosari, però en aquest cas, no resar-lo no comportava conseqüències tan dramàtiques, encara que s'havia dit que quan tots els catòlics el resessin en família, Rússia es convertiria. I ja s'ha convertit, però em sembla que no pas a causa dels rosaris familiars. Pel que fa a la missa, més endavant es va intentar innovar, a partir del Concili Vaticà II, per fer la cosa més participativa, guitarres, cançons en català, espirituals negres... Al principi era bonic, modern, però la veritat és que alguna de les poques vegades que hi he anat, darrerament, a missa, per qüestions de compromís que no de fe, m’he trobat amb tota mena de coses estranyes, diverses, una mica ridícules i tot. Tant és així i tant frívola m’ha semblat una gran part del que he vist i viscut en el context de la litúrgia innovadora, que gairebé, si no fos que em poden titllar d’integrista i fatxa i cal anar amb compte amb aquest tipus de penjaments injustos, defensaria la possibilitat del retorn del llatí al culte, que no al cult.

I és que, en un comentari al blog de fa poc, Ramon ens rectificava un ‘incult’ arribat des d'un altre comentari d’un bosc interior. Després de meditar i aprofundir sobre el tema resulta que la cosa no és tan clara i que precisament l’inculte’ es va preferir per l’equívoc que podia representar això d’incult, que sona com ‘incul’ i mencionar el cul, segons en quins contextos cul-turals podia resultar inadequat. Això no ho dic jo, ho diu l’Alcover-Moll en línia, així que poca broma. Avui dia, quan el cul ja no és el tabú d’abans, potser la cosa aniria d’una altra manera, però al capdavall aquestes coses conformen sòlides tradicions semàntiques i com que de la llengua se’n fa bandera i de la bandera se’n fa llengua oficial, doncs toca passar per l’adreçador segons la normativa vigent.

Pel que fa a les misses, una frase feta que jo havia sentit dir quan una senyora s’assabentava que el seu espòs tenia una querida, era: ‘per ella seran les misses però jo sóc la catedral’. 'Pagar les misses' era també un comentari habitual, ja que aleshores la majoria de misses s'havien de finançar. Quan una cosa 'anava a missa' era veritat inqüestionable i quan d’un infant es deia que ‘sabia llatí’ volia dir que la sabia molt llarga, mentre que si no sabia ‘ni el parenostre’ calia portar-lo a l’aula de recuperació, el que passa és que aleshores no n’hi havia i el mestre s’havia d’espavilar amb els recursos migrats de l’època. Una altra frase habitual era ‘ser un jesuïta’, que implicava un cert grau de dissimul i hipocresia, ara els jesuïtes se m’enfadarien, és clar. Un ou dur precisava, per estar al seu punt, el res d’un credo. A la literatura antiga, en castellà i català, s’hi troben moltes frases amb referències al llatí o a qüestions religioses, que avui ja no s’entenen, doncs si l’amic de Salt no havia sentit parlar de Dino Risi com podem pretendre que els nostre infants sàpiguen qui era la Magdalena i per què plorava, o perquè s'ha d'anar net com una patena en moltes ocasions importants?

Jo ignoro moltes coses d’avui, i de vegades em sento ja una mica al marge de les converses juvenils, el seu imaginari és diferent, la seva mitologia ha canviat molt i el món també, al menys en el nostre context social, perquè tot canvia de forma atzarosa i imprevisible. Resulta recurrent i divertit, en les converses dels qui ja som grandets, recordar moltes anècdotes, fets i personatges del passat, sovint intranscendents, lligades a aquest imaginari col·lectiu que va conformant-se en cada generació. Per cert, les misses antigues també s’amanien amb cants i harmòniums, però es cantava des dels coros enlairats, cosa que donava al cant ressonàncies adients. Ara els concerts a les esglésies es fan des de l’altar, és clar, per tal que puguem veure els intèrprets, però el so acostuma a ser deficient, encara més si no són plenes de gent. Les esglésies s’estan aprofitant força per això dels concerts, però sovint no són pas els llocs més indicats per al tema, al menys no pas totes. Recordo que als casaments, a Santa Madrona, quan jo era petita (els casaments es feien, molts, a l’hora de la missa habitual), hi cantava una noia amb una veu meravellosa i cristal·lina, cantava l’Ave Maria, i d’altres cants en català de vegades, sobretot per Nadal, per Setmana Santa. Com que no la veia, perquè era a dalt del cor, la seva veu tenia per a mi un alè misteriós, màgic.

El masclisme religiós feia que les nenes no puguessin esdevenir escolanets, cosa que quan era petita representava per a mi un trauma profund. Els escolanets, a l'aparador de l'altar, van ser, per a moltes de nosaltres, de petites, el primer objecte del desig a l'abast. Les generacions anteriors a la meva jugaven a fer altars, els més benestant podien accedir a miniatures comercialitzades que es poden veure als museus de joguines i els més modestos feien altarets amb cartrons i estampes. Encara recordo jo mateixa haver jugat, al terrat de la meva escala, de molt petita, amb d'altres infants, a fer processons, amb escombres i amb algun nen disfressat amb faldilles que dirigia la celebració. Dir que en llatí la missa no s'entendria no és una raó massa adient, jo m'haig d'empassar moltes coses en anglès, el llatí d'avui, i tampoc no les entenc pas. És una llàstima que la reivindicació de les misses en llatí hagi sortit d'on ha sortit, la veritat, perquè ara sempre arrossegarà l'etiqueta retrògrada. També és una llàstima que el llatí sigui avui una curiositat acadèmica gairebé. Acabo, perquè si algú llegeix aquest post deu pensar que a veure quan arriba l'ite missa est.

Ciao, Dino Risi

Quan jo era joveneta, els nois i noies una mica més grans que jo presumien en ocasions d’anar a veure pel·lícules suposadament agosarades. Una de les pel·lícules que va marcar època va ser ‘L’escapada’, Il sorpasso, al ritme de la música de la qual vam moure l'esquelet adolescent durant moltes tardes de diumenge de les d’aleshores, en aquelles festes particulars habituals entre amics.

Jo vaig veure per primera vegada la pel·lícula ja de gran, a la filmoteca. La vaig trobar immensa. També, uns quants anys després, va tenir un gran èxit una altra pel·lícula del mateix director, ‘Profumo di donna’, de la qual es va fer al cap del temps un remake americà prou digne, però que no va fer oblidar l'original italià, amb un Gassmann genial, com sempre.

El director d’aquelles dues pel·lícules i de moltes més, Dino Risi, ha mort recentment, el 7 de juny i em sembla que no se n’ha parlat excessivament, molta gent jove gairebé el desconeix. Malgrat que va estar en actiu fins fa quatre o cinc anys, només cal donar un repàs a la seva filmografia per esbrinar tot el que no hem arribat a poder contemplar del director. Arriba poc cinema francès, poc cinema italià i el mateix es pot dir de la música popular. Hem passat, com va ironitzar una vegada Riba, crec que parlant amb Unamuno, ‘directament a l’anglès’.

De tant en tant arriba alguna cosa i si la promoció és acurada i donen temps per a què funcioni el boca-orella, la cosa encara va força bé. La comèdia italiana té hereus interessants dels antics actors i molts dels joves d'aleshores encara belluguen. El mateix es pot dir, però, fins i tot, de moltes pel·lícules de la pell de brau, catalanes i castellanes. N’hi ha que ni tan sols no arriben al cinema convencional i s’han de conformar amb la televisió, com ara una versió força bona de Solitud de Romà Guardiet de principis dels noranta, per posar el primer exemple que em ve al cap.

Hi ha la tele, però sembla que es complauen en refregir-nos els mateixos títols una i altra vegada, amb tants anuncis pel mig que ja no saps què estàs mirant, poques vegades es recuperen pel·lícules com les que he mencionat i si les passen acostuma a ser en horari una mica surrealista i desavinent. La BTV encara ens dóna alguna sorpresa, les coses com són.

Mentre crec que a L’escapada (guardacomedondolo, guardacomedondolo...) no li ha passat l’arròs, a alguns èxits d’altres temps com ara aquella de Un hombre y una mujer (dabadabadà, dabadabadà), que per cert van passar fa pocs dies, els anys les han situat en el no-res. En la meva època jove es valoraven molt les escenes eròtiques, que ara fan riure, i recordo que al despatx on treballava aleshores es va estar discutint molta estona sobre si l’escena de llit entre Trintignant i Aimée s’havia fet -o no- col·locant un llençol protector entre el senyor i la senyora.
-Sí, sí, però alguna cosa deuen notar... –va fer una companya, molt enfadada a causa de l’agosarament cinèfil que ja clarejava en la nostra reprimida societat i que anunciava la davallada irreparable dels bons costums d'abans.

Per cert, ara mateix, aquesta tarda, mentre planxava amb gran afició, veia per enèsima vegada el poema pedagògic aquest del Sidney Poitier aconseguint educar una colla de brètols. A mi aquestes metodologies didàctiques que als actors, quan fan de mestres, els van tan bé mai no m'han funcionat, però, és clar, no tinc la planta d'aquest senyor ni la seva mirada penetrant i una mica maliciosa. Poitier ja és un iaio de vuitanta anys, per cert, amb una colla de filles molt maques, algunes de les quals també fan cinema. El cinema de profes excel·lents i incompresos sempre ha estat un gènere recurrent. Quan a algú del meu temps, de jove, li preguntaven si es casaria amb un negre, normalment responia:
-Home, si fos en Sidney Poitier...
I és que el color no fa la cosa, hi ha elements estètics de molt més pes, a la vida.

M’hauria agradat més poder veure L’escapada, aquesta tarda, m’hauria sortit millor l’activitat de planxa domèstica a ritme de twist en italià. No me la passaran, en homenatge al director traspassat? Sisplau, si algú té influència...

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos

Carnaval casteller

Com que en diferents ocasions he fet referència al Castell de Montjuïc, i malgrat que ja he reproduït l'article de l'historiador Gabriel Cardona, al diari El País del 8 de juny, Montjuïc, el gran camelo, al meu blog del Balcó al Poble-sec, pel seu interès i perquè diu coses que avui sembla que no es puguin dir sense perill de ser condemnat a l'ostracisme per part dels benpensants el penjo també aquí:

El castillo de Montjuïc se levantó con finalidades militares y también sirvió como prisión, igual que todos los castillos del mundo. Sin embargo, las ciudades europeas cuidan y miman sus castillos como parte entrañable de su propia esencia, aunque hayan albergado presos sus mazmorras, disparado cañonazos sus bastiones y rodado cabezas en sus patios.En cambio, Montjuïc, el castillo de Barcelona, sufre una empecinada campaña de desprestigio, alimentada por el oportunismo y el desconocimiento. Se ataca a la vieja fortaleza como si sus piedras fueran responsables de los disparates de nuestros antepasados y se la inculpa con tres argumentos esenciales: la levantó Felipe V para reprimir Barcelona, sirvió de plataforma al ejército español para bombardear la capital de Cataluña y fue la gran prisión y patíbulo franquista, nada de lo cual es cierto.

Felipe V hizo levantar la Ciutadella con finalidades represivas, pero no Montjuïc, cuyo primer recinto ya se había obrado 43 años antes de que naciera, precisamente durante la Guerra dels Segadors, a fin de que defendiera la ciudad de la amenaza del ejército real del marqués de Los Vélez. Durante la guerra de Sucesión, tuvo Montjuïc guarnición austracista, y el 21 de abril de 1706, la población civil barcelonesa se movilizó para defender su castillo del ataque de los borbónicos. La ampliación, que le dio su actual forma, no comenzó hasta 1751, cuando Felipe V ya llevaba muerto cinco años, y fue una meritoria edificación ilustrada, obra del ingeniero Juan Martín Cermeño, realizada durante los reinados de Fernando VI y Carlos III.

Los cañoneos contra Barcelona desde Montjuïc no fueron obra del odio castellano contra Cataluña, sino del enfrentamiento de dos generales progresistas contra el ala izquierda del progresismo popular, que tenía su feudo en la ciudad. El 3 de diciembre de 1842, Baldomero Espartero hizo bombardear Barcelona para reducir la rebeldía de quienes, poco antes, lo habían llevado al poder. Pero mucho más violento fue el cañoneo ordenado por Joan Prim i Prats, general y diputado progresista por Barcelona, que el 7 de septiembre de 1843 dañó o destruyó 460 edificios.

Tampoco fue el castillo una pieza básica en el aparato represivo de Franco. Durante la Guerra Civil, los republicanos fusilaron en la fortaleza a 37 militares y 21 civiles, y la utilizaron también como prisión. Cuando la guerra terminó, el principal escenario de los fusilamientos franquistas de Barcelona fue el Camp de la Bota y sólo fueron ejecutados en el castillo de Montjuïc el presidente Companys, el general Escobar y cinco mandos de la Guardia Civil. Tampoco fue el principal centro de reclusión barcelonés, sino la Modelo. En la montaña de Montjuïc se habilitaron como prisión dos edificios: el Palacio de las Misiones y el castillo, cuyo número de internos fue siempre muy inferior al de la cárcel.

Todas estas realidades son oscurecidas por falaces argumentos que presentan el castillo como símbolo de pasadas opresiones. Si seguimos por este camino, acabaremos condenando la catedral como expresión del oscurantismo eclesiástico, las atarazanas porque construían galeras de guerra y hasta el monumento a Colón por haber incitado el colonialismo.

El castillo de Montjïc es una joya histórica y arquitectónica, que contiene colecciones inapreciables. Entre ellas, numerosas piezas reunidas por Frederic Marès en todo el mundo, pistolas de Ripoll, cañones de la histórica fundición de Barcelona y la mejor muestra mundial de armas portátiles de la guerra civil de 1936-1939. Sin embargo, ya los primeros cañones han sido transportados a Madrid, porque eran símbolos del militarismo y el españolismo. A este paso, veo tomando el mismo camino al Cristo de Lepanto y los cuadros de Fortuny, por ser iconos del militarismo contra el Tercer Mundo, y las colecciones de Montjuïc pueden acabar instaladas en Zaragoza, donde ya tienen valedores esperando la oportunidad. Perder es siempre fácil. Recuperar puede ser imposible. A la pelea para rescatar los papeles de Salamanca puede suceder, dentro de un tiempo, la trifulca para recuperar las colecciones de Montjuïc.

Gabriel Cardona es historiador.

Fer-se gran

Ahir vaig anar a sopar a Bellvitge. Em fa mandra sortir a sopar, encara més si és lluny de casa, però tenia un compromís, m’havien convidat les famílies dels alumnes de sisè, que acaben la primària enguany.

Vaig arribar a l’escola actual pel primer de setembre de 1998. El 92-93, amb la supressió d’aules, em vaig trobar en una situació de provisionalitat que es va allargar durant cinc anys. Per casualitat vaig anar a parar a la meva escola, Bernat Desclot, on acabaré la meva vida professional oficial aquest curs.

He vist créixer aquesta colla de nois i noies al llarg de nou anys, doncs. Ha estat un grup on he entrar força, a fer-los informàtica, reforços... Dels qui van venir a P-3 alguns han marxat, per diferents circumstàncies, normalment canvis de domicili i n’han vingut d’altres. Ha estat un grup amb sort, perquè la sort compta molt, també, en aquest tema, no ha tingut elements discordants, d’aquests que desestabilitzen les colles, el professorat ha estat content amb ells, aproven tots amb notes acceptables, són simpàtics i força bons companys entre ells, encara que de vegades hi hagi hagut, com és natural, els seus conflictes.

De procedència forastera n’hi ha una colla, però s’han integrat d’allò més bé, no tant, em sembla, les famílies, que potser tenen d'altres problemes que no pas organitzar el comiat de sisè dels seus plançons. Els pares i mares autòctons, en general amb més disponibilitat de tota mena, van cuidar-se del transport dels qui venien tots sols i fins i tot de finançar el sopar de qui no podia participar per motius econòmics. S’estan fent grans i comencen a ‘contestar’, com diem els grans i com és lògic i previsible i ahir ho vaig comprovar, en el tracte amb els pares i mares, que ja comencen a espantar-se davant dels canvis hormonals que s’enceten. Són, crec, molt joves per anar-se’n de l’escola, però el muntatge dogmàtic de la reforma educativa, que amb tant de bombo i plateret ens van vendre, així ho va determinar. No poder comptar amb primària i secundària al mateix edifici ha castigat l’escola pública, com sol passar sempre i fa poc fins i tot el conseller parlava de tenir-ho tot junt, com si fos una gran descoberta, la de la sopa d’all. Qui té quatre duros s’estima més, i és ben normal, fer entrar els fills a un centre on surtin ja grans i, com en alguns casos, i s'esdevé en escoles concertades grans, amb un mòdul professional fet i tot.

No tenir a l’escola aquells adolescents d’abans ha disminuït molt la conflictivitat però també la vitalitat. Què hi farem. Jo crec que no era el mateix entomar l’adolescència de persones que coneixies des del parvulari que, com passa ara, amollar-los a l’immens mar de la secundària, en un centre nou, molt gran, encara que em consten els esforços d’una part del professorat, -que a tot arreu hi ha de tot-, d’aquesta etapa per fer-ho el millor que poden. Per no parlar del que va representar aquest canvi a pobles on la secundària s'ha d'anar a fer a un altre de més gran! Com en tot, hi ha algunes escoles privilegiades públiques, que van tenir la sort d'aconseguir-ho, però són quatre i 'escollides', encara que no sé pas amb quins criteris. No totes les públiques són igualment 'públiques'.

Deixo de banda el tema professional. Resulta que el sopar es va fer a un restaurant de Bellvitge. Feia temps que no anava a aquell barri, la darrera va ser amb motiu de la inauguració de la magnífica biblioteca que han aconseguit. Recordo l’època en què tan sols hi havia l’ermita i camps, jo era de l'edat dels de sisè, i un veí de l’escala ens va portar amb el sis-cents nou de trinca, al meu pare i a mi, d’excursió, a missa a l’ermita. Va ser el primer lloc on vaig veure dir missa de cara al poble, gran novetat. Després, com per art de màgia, van sorgir com bolets els blocs massa alts I van desaparèixer els camps i pastures que en tantes fotografies es pot comprovar com s’inundaven sovint, a causa de trobar-se en la zona que es troben.

Una companya de treball de l’oficina on havia treballat de jove, quan es va casar s’hi va comprar un pis, i va tenir molts problemes, esberles, acabats dolents, ja és prou sabut com es feien les coses dels pobres, aleshores (i potser ara i tot). Quan jo cercava escola, el 78, per demanar al concurset, ens vam aventurar per Bellvitge, per carrers sense asfaltar, amb el cotxe; una colla de veïnes arrauxades ens van increpar de mala manera ja que ens vam ficar per un lloc en contra direcció, mal indicat. Els veïns i veïnes d’aquells barris eren molt lluitadors I arrauxats, aleshores. Gràcies al seu arrauxament es van aconseguir moltes coses.

Hi havia algun arquitecte eteri i fashion, d’aquells de la gauche divine i els vespres bocaccians que havia manifestat que aquests barris només tenien com a solució l’enderroc integral. Un altre arquitecte, en aquest cas un arquitecte-poeta, admetia fa un temps que havia firmat molts permisos per endegar blocs de poca qualitat, i que tots ho feien, és clar. Tants arquitectes mentalitzats, esquerrans, moderns, innovadors, i tan lleig com es fa tot d'entrada! Fa poc, en una xerrada, vaig escoltar una intervenció en el sentit que es potencien projectes d'estudiants d'arquitectura destinats a edificis singulars, rarets, trencadors, però poca cosa relacionada amb habitatges, per cert. Sempre té més prestigi projectar una piràmide que una barraqueta familiar o un bloc de pisos per a gent humil. Em temo que és aquesta una professió que encara resulta excessivament elitista per moltes circumstàncies. Els ajuntaments d’esquerra van potenciar les millores, per comprar vots, diuen els crítics. Però, no és legítim, fer això? No ho fa tothom? En tot cas es va fer força bé, en general. Avui Bellvitge és un barri digne, amb parcs i arbres que, amb les pluges d’aquesta darrera primavera estan esplèndids. L’alçada dels blocs, com que els carrers són amples, no resulta tan feixuga con en d’altres indrets més fatxendes. Molts veïns que sentien com una mena de frustració en viure allà, ara n’estan orgullosos, la majoria. Hi ha molt de jovent i moltes iniciatives veïnals, no tant arrauxades com les d’abans perquè les coses han canviat molt, per bé i per mal. Una amiga va escriure fa anys una narració que em sap greu no saber on la tinc, amb motiu de la presentació d’uns materials escolars a l’Hospitalet en la qual un nen se sorprenia d’escoltar com la gent bescantava el seu humil barri, un barri que, per a ell, era el millor del món. La gent que no s’hi relaciona té de L’Hospitalet una idea estranya i és que es viatja molt però es coneix molt poca geografia propera.

Ahir contemplava l’alegria de les mares i pares, encara molt joves, dels nois i noies de sisè. Vaig empassar-me un munt de fotografies, -avui en fem tantes i tantes que ja no fan ni gràcia, la veritat-, i vaig recordar molts moments a l’escola, que havia oblidat. Ahir, també, els pares i mares van treure digitals i filmadores i au, a retratar i a retratar. La colla d’alumnes, encara unes criatures, van acabar encalçant-se pel restaurant i tirant-se paperets i molles de pa, fins que va començar la projecció. Es veien de parvulets, fent mones, cantant nadales, disfressats d’edifici gaudinià, sense dents, i aplaudien rient, suposo que se senten molt grans, en aquest moment de la seva vida.

No voldria semblar carrinclona, però aquell ambient, la companyonia entre nois i noies de tantes procedències diferents, l’alegria general amanida amb excessius decibels musicals, com cal avui en dia, em va reconciliar amb aquesta vida que de vegades sembla tan absurda. Ahir tots eren iguals, però, de fet, no ho són, ni tindran tots les mateixes oportunitats a partir d’ara, malauradament, perquè hi ha molts d’altres condicionants a la vida i la sort, ai, la sort, compta molt. Encara el demà és excitant, misteriós, ple de possibilitats, al seu davant. Què serà de tots ells? Em van venir al cap les paraules d’un avi al seu nét, en una excel·lent pel·lícula que va passar de puntetes pels cinemes ‘Vida y color’ , on es reflectia també la vida en un barri suburbial en construcció, a mitjans dels setanta, davant les queixes del nen sobre l’escola:
-Mai no seràs tan feliç com ara.

I és que per ser feliç, ni que sigui a estones, cal una certa inconsciència que aviat es perd pels viaranys del món adult, què hi farem.

Meditacions matineres

Sembla que no ens podem escapar d’algun tipus de dogmatisme que control o intenti controlar les nostres vides. Si fa anys va ser la religió qui manegava la nostra vida social, avui són els poders públics i l’establiment del pensament correcte i ortodox, el que ens permet poques alegries i la burocràcia que criticaven fa anys, instrument de tots aquests poders controladors, ens continua ofegant. És clar que res no és comparable i que ara respirem una mica millor, la veritat, això si no ens ens engeguen l’aire condicionat. Els perills de no fer bondat s'han reduït molt, certament.

Ja he parlat en alguna ocasió del ressò que tenen les entrevistes a La Contra vanguardiera, seguides per molta gent. Com en els bons temps de l’Avui, la Vanguardia, en general, actualment, es comença a llegir per la contraportada. La veritat és que les entrevistes tenen grapa però s’ha d’admetre que acullen tota mena de coses, també, propostes estranyes, idees raretes, personatges singulars que venen llibres diversos. Hi ha qui diu que la gent paga, i molt, per sortir-hi, avui dia es paga per tot. De fet, moltes són promocionals: de llibres, de seminaris, de congressos...

Això no treu mèrit a aquelles entrevistes que són realment interessants. Dimecres, un senyor que també ha publicat un llibre a Proa, parlava, sense complexos, de la immigració i dels molts tòpics que es barregen sobre el tema. En resum, deia, la cosa beneficia als rics i perjudica les classes més humils, que veuen reduïdes les seves ajudes i envaïts els seus barris quan aquests començaven a conformar alguna cosa més que un conjunt de persones i prou.

Tot es pot matisar, i aquest senyor ho fa. Ni es tan bona com diuen, ni tan dolenta, expressa. I, efectivament, els immigrants fan feines que la resta no volem fer... al preu que les paguen. Els rics, els progres benestants, tenen servei domèstic barat i persones que els cuiden els iaios a preu de saldo. Sobre els barris, el meu és el segon de Barcelona amb més immigració, però recordo els vuitanta, quan era pràcticament un barri mort, i tampoc no sento cap mena de nostàlgia.

El fet és, però, que expressar segons quines opinions de forma pública no queda bé i que fent-se el progre molta gent actua de forma absolutament totalitària i dretana, fatxa, vaja. Parafrasejant la dita popular, no diguis fatxa a ningú que no ho sigui més que tu. Però com que cap geperut no es veu el gep i sempre s’ha de ser emmascarat per una paella, doncs... Això ho ha expressat en ocasions Salvador Cardús, parlant de l’escola actual, institució que, reproduint esquemes bonistes vigents i eteris fa anys ha esdevingut tan conservadora com la d’abans. Quan hi ha un dogma establert costa de canviar i de vegades fa una mica de basarda canviar-lo o proposar que es canviï, perquè, per la llei del pèndol, anem a parar a l’altre costat amb una gran facilitat.

Per exemple, a mi em molestava que es fumés a tot arreu de forma indiscriminada, però com que fumar era aleshores ‘modern’ vaig haver de patir molta fumera. Recordo un dels darrers escrits de Montserrat Roig, en el sentit que, explicava, durant un temps juvenil i arrauxat havia admès la necessitat d'un cert nivell de violència i ara ja li feien molta llàstima els guàrdiacivils assassinats o ferits. A un nivell temàtic molt més frívol, a mi ara encara m’empipa més que la gent fumadora hagi de trobar-se al carrer o per racons ocults i patir el menyspreu de fins i tot una bona part de la classe mèdica, si té aquest tipus de vicis, com expressava l’Antoni fa uns dies al seu blog. Un altre tema, trobo bé que es financiïn projectes que altrament no tindrien futur, però d’això a viure de subvencions i subvencionetes, com ens està passant, doncs no, la veritat. Per no parlar de com ha evolucionat l’ensenyament, on l’esquema un mestre-un grup ha passat a convertir-se, a causa de la justa -en origen- demanda d'especialistes i suports, en un puzzle d’horaris i grups i grupets que el que fan és fer perdre el temps i generar molta feina inútil per tal de justificar jornals.

De tota manera, penso actualmente que la societat es mou per estranyas i incontrolables forces, sovint imprevisibles i que no hi podem fer res, llevat d’algun cas puntual o d’alguna conquista emblemàtica, com la de la conservació del ginjoler barceloní. Poc és molt, és clar. Com en el cas d’aquell gris funcionari de la magnífica pel·lícula japonesa ‘Viure’ (Ikiru), que acabava la seva vida lliurant-se a l’assoliment d’un projecte veïnal, una petita placeta per als infants. De vegades em fa por a nivell veïnal o professional plantejar fins i tot reformes viables, doncs he vist que quan s’assoleixen es transformen també en dogmes intocables i solidificats i en podria posar molts exemples. I, el que és pitjor, generen un feix de burocràcia absurda i prescindible, admesa de forma arega per una gran majoria, sembla. Perquè al capdavall, volem ser pràctics i viure tranquils i sabem que engegar a dida segons quins aspectes de la convivència pot portar-nos problemes. Ens cal sovint, com ens deien els grans d'abans que no volien esdevenir herois ni màrtirs, fer el paperot, fer la puta i la ramoneta i, sobretot, intentar no fer mal a ningú. Perquè la regla d’or encara és d’or, que ja Sant Ferriol la va assumir i li va costar la pell, el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. Ves, meditant sobre el tema del sant, m'adono que de la història, més que no pas la regla d'or seguida pel bandoler reformat, ens n'ha restat allò de la bota que sempre raja -aparentment-. I, sí, ens hem pensat que coses com l'aigua o la societat del benestar són com la bota de Sant Ferriol, ves.

Què en farem, del 'castell'???

M’han arribat alguns emails de persones interessades per la història, fent referència, des de punts de vista diferents, però coincidents a l'hora de demanar la conservació del conjunt, a la qüestió del Castell de Montjuïc, sempre polèmic. Fa poc, en una xerrada veïnal, malgrat el context arrauxat, poc propens a acceptar cap mena de mirada objectiva i raonable sobre el tema, el conferenciant, davant d’una abrandada proclama individual sobre la ‘recuperació’ del castell va voler matisar que el castell no es ‘recuperava’ ja que sempre havia estat militar, que, en tot cas, canviava de mans. I també va afegir que l’entorn de la muntanya és el que és, paradoxalment, perquè la zona militar va evitar la construcció desmesurada que hauríem d’empassar-nos avui, si les coses haguessin anat d’una altra manera.

Ja s’han tret uns quants canons del lloc, sembla que sense protestes ni polèmiques massa evidents. Avui les armes estan mal vistes, en aquest temps hipòcrita, de bonisme suposadament esquerrà, que ens amara. El museu militar prové d’una donació d’abans de la guerra, per cert. Però em fa més por que una pedregada pensar en quines lectures pacifistes plenes de tòpics ens poden amollar els poders culturals. Precisament jo crec que no hi ha res millor, per treballar sobre la pau, que encarar de forma realista la guerra, la repressió i la violència de tots colors. Podrien deixar el castell com està i fer un museu de la invasió turística a aquest hotel desmesurat que ens han colat, sense massa soroll per part de la ciutadania mentalitzada i que domina el paisatge muntanyec amb la seva lletjor inqüestionable, per exemple.

Sovint sembla que al castell no hi haguessin afusellat ningú més que Ferrer y Guardia (escric la ‘y’ perquè aquest senyor, controvertit, que, com en tants casos, una mort injusta va redimir dels seus errors i va beatificar de forma absoluta, no va voler mai catalanitzar res del seu entorn i més aviat era contrari a la qüestió, encara que avui no se’n parli), Companys o el General Goded. I és que els morts de ‘poca categoria’ morien al Camp de la Bota, avui zona frívola i turística, com la platja d’Argelers, per exemple (¡!). O a qualsevol racó del Morrot o de la Rabassada, anteriorment. Un bon feix de gent ‘de dretes’ va ser afusellada i estovada al castell durant la guerra, alguns d’ells tenien responsabilitats però també hi havia innocents, o gairebé, que es trobaven en el lloc inadequat en el moment crític, encara que avui no es vulgui parlar del tema ni esbrinar res en cap biografia que trasbalsi la història oficial que toca. Malauradament, la informació sobre aquells fets, que per un costat se silencia o oblida, per l’altra només només es pot trobar, també molt tergiversada i manipulada, en indrets patrimoni de l’integrisme més arnat i franquista, i això fa que molta gent parenta d’aquelles víctimes que pertanyien al partit poc valorat de la bona gent s’estimi més que ni se’n parli, la veritat.

Personalment crec que el castell hauria d’oferir una lectura realista del que ha estat durant tota la seva història, recordar tots els que hi van patir i morir i deixar els canons on són, com el de Palamós de la cançó, perquè així ho han fet altres indrets europeus, i també el museu militar, remodelat i adaptat als nous temps s'hauria de mantenir. No estaria de més recordar, per exemple, que els catalans van ser durant segles grans afeccionats a les armes i al bandolerisme, i uns grans fabricants de pistoles i trabucs. Caldria recordar també la presència de Rizal, el filipí, gran oblidat avui, que va romandre al castell de pas cap a la seva terra, on seria afusellat. Deixar l’estàtua eqüestre del general, al museu, ben visible, per tal que es recordés també que fins i tot durant uns llargs anys de la pactada transició, amb aquells ajuntaments tan democràtics del moment, ningú no va gosar piular sobre la qüestió. Fer proclames enceses quan no comporten cap risc és, al capdavall, quedar bé amb poc gasto.

Però em temo que es prioritzarà l’estil estalinista d’esborrar de les fotografies tot allò que no respon al que cal i convé. Els Photoshops funcionen molt bé, a tots els nivells, i com deia algú, no hi ha cap derrota que una pàgina d’història –o un espai museïtzat- no pugui arranjar. I em temo que haurem de patir des de desfilades de moda pocasolta a tota mena d’atzagaiades suposadament culturals, pels fossats i els interiors redissenyats, que mentre el turisme ragi, tot s’hi val. Descansin en pau, si els deixen, els esperits de tants represaliats de forma injusta, i el destí faci que no hagin de patir massa músiques estridents ni bestieses diverses.

Del Poble-sec a Texas!!!

He tingut durant molt de temps un blog dedicat al meu barri, Un balcó al Poble-sec, que ara he passat al blogger, renovat i modernitzat, ampliant-ne la temàtica al conjunt de la ciutat de Barcelona.

Així mateix, una veïna de vida una mica alternativa, Margalida Gotié, que durant un temps va tenir un blog emblemàtic, Memòries d’una vedette a l’atur, i a qui conec força, m’ha demanat que pengi al nou BALCO les seves aportacions, car ja no esta per blogueries darrerament. A més, es veu que agosarats visitants li amollaven comentaris poc refinats, que pel món virtual hi ha de tot.

És un blog per a barcelonins i barcelonines desacomplexats, i militants poble-sequins o poble-sequencs, que encara no s’ha fixat el gentilici canònic. I també per a tots els tafaners i tafaneres interessats en la diversitat, la multiculturalitat, el patrimoni, la tradició, la història i la geografia properes. Per cert, aprofito el tema per reivindicar que, ens agradi o no, per ara i si les autoritats vigents de la filologia nostrada no canvien la normativa, hem d’escriure POBLE-SEC, encara que ja sé que el guionet aquest posa nerviosa molta gent. És clar que potser escric això i la norma ja l'han variada, que ja sabeu que això del guionet ha fet vessar molta tinta aquests darrers anys. Bé, si algú té notícies sobre el tema, que me les faci arribar, doncs.

Vaig a fer com la tevetrès i els altres canals de tele, que es passen la meitat del temps fent-se autopropaganda:

LLEGIU UN BALCÓ AL POBLE-SEC!!!! VISITEU EL BLOG EMBLEMÀTIC DEL POBLE-SEQUISME MILITANT!!! Que ja ho deia l'antiga cançó de la Trinca amb lletra de l'enyorat i admirat Jaume Picas (autor de grans lletres, encara que admeto que en aquest cas no es trobava pas en l'estadi més elevat d'inspiració poètica, per cert):

Del Poble-sec a Texas/ yes, yes, yes/ mentre hi hagi dos sexes/ yes yes yes/ no cal gastar complexes/ yes yes yes/ però cal tenir reflexes/ yes yes yes

Dimonis familiars

Ahir vaig anar al cinema de forma espontània, i no faré avui vers muntanyolenc sobre la pel·lícula, perquè potser és massa tràgica per inspirar-me’l, encara que la vida i la mort, fins en els seus moments més difícils, poden presentar tints de tragicomèdia, és clar.

Sidney Lumet, amb més de vuitanta anys, n’és el director. Lumet és un director de llarguíssima trajectòria, amb alts i baixos, èxits, fracassos, i mediocritats realitzades amb ofici, cosa que el fa més humà, em sembla, que no pas si fos un geni inqüestionable. Un director dels d’abans que resulta plenament modern, més que no pas molts de jovenets amb aspiracions desmesurades.

El títol de la pel·lícula, Antes que el diablo sepa que has muerto, a mi, personalment, no m’agrada perquè em sembla massa llarg, potser en anglès sona millor, ep. Sembla que la frase ve, segons expliquen, d’un vell brindis irlandés, que diu, més o menys: tant de bo puguis ser mitja hora al cel abans el dimoni no sàpiga que has mort! És una història familiar i dramàtica, problemes generacionals, fills fracassats, relacions difícils i un intent de robatori destinat a sortir bé i que surt de la pitjor manera possible. Recordo una vegada que va venir Amos Oz a Barcelona i que explicava que ell ha escrit molt sobre famílies, sobre famílies desgraciades, i com aquest tema és plenament universal. Les tragèdies familiars són inquietants, només cal llegir els diaris per saber que s’esdevenen amb molta més freqüència de la que voldríem. La por al desconegut no amaga que sovint els drames més temibles els provoquen gent propera a les víctimes. Què són Hamlet, Otelo, sinó històries familiars, al capdavall?


Lumet explica la història a trossos i no pas de forma lineal, fa salts en el temps, i això, que per una banda resulta interessant i neguiteja força, per una altra té també les seves servituds. El final, que no us explicaré, tampoc no em va acabar de convèncer, sembla que s’hagi d’acabar d’alguna manera i, mira, ho han fet així. Tampoc el principi m’ha convençut, una escena de sexe que, pensada en el context de la pel·lícula em sembla més aviat destinada a trasbalsar i enganxar l’espectador des del començament i que no acaba d'encaixar en el context general.

Però els actors estan molt bé, encara que alguns con Finney I Hawke sobreactuïn una mica. O que el personatge de la Tomei resulti tan mal aprofitat. El més interessant de la història és la reflexió moral implícita, present en les paraules que Seymour Hoffman, excel·lent, amolla sobre la seva vida, que és, en realitat, una suma de fragments que no connecten, un fracàs d’un estil diferent al del seu germà petit, un immadur de qui ha estat engelosit i a qui ha arrossegat cap a la tragèdia sense saber que, precisament, agreujaria el drama amb les seves pors. És una història a l’entorn de la decadència moral, a més.

La pel·lícula ha rebut crítiques entusiastes i també algun pal moderat. El fet és que l’ofici es nota i que en el context del que avui es pot veure als cinemes, deunidó. Una mica massa llarga, com la majoria de les que fan ara, servituds suposo del mercat. Mentre que s’oblida el pes d’obres mestres com ara els Dublinesos, per exemple, una petita joia breu, gairebé sense, ni tan sols, història pel mig. La menciono perquè fa pocs dies la van passar per televisió i em va tornar a sorprendre i meravellar.

Sense tele i sense seny

Una servidora ja es fa gran i no se sorprèn de gairebé res. Però una de les bestieses que encara em provoquen una certa angúnia és quan m’endinyen com a notícia bomba qualsevol fet intranscendent i poca-solta. Les notícies dels noticiaris són plens de coses absolutament prescindibles mentre que els fets seriosos i les situacions dramàtiques de veritat, barrejades amb la resta, semblen fullaraca. Això sí, de tant en tant no ens escapem de veure algun cos mutilat, taques de sang –aquesta afició a enfocar la taca de sang, quan no hi ha res més, resulta preocupant- i operacions de cirurgia amb unes quantes tripes o pulmons en primer pla.

Avui, llegeixo aquesta perla, sobre uns nens que a Estrasburg han participant en l’excitant experiència de viure uns quants dies sense tele ni consoles, però consolats pels molts jocs i tallers que la comunitat que els envolta els ha organitzat:

Han estat 10 dies sense televisió, sense ordinador i sense consola de jocs. Deu dies d'abstinència tecnològica que han convertit els 254 alumnes d'un col.legi de primària d'Estrasburg (a l'est de França) en autèntics herois de la pantalla. Paradoxes de la societat mediàtica, la gesta d'aquests nens d'entre 6 i 11 anys, sotmesos voluntàriament a aquesta experiència inèdita a Europa, no ha parat de sortir en els informatius de totes les cadenes de televisió.

Malgrat la temptació de veure's a la televisió i disfrutar dels seus cinc minuts de glòria, la gran majoria dels escolars han aguantat el tipus. Havien estat preparats per fer-ho. Abans de llançar l'operació, anomenada Repte, 10 dies per veure les coses d'una altra manera, el director de l'escola Ziegelwasser, Xavier Rémy, va buscar la complicitat tant dels escolars com dels pares del barri popular en què es troba el centre. "Alguns fins i tot han baixat el televisor al traster", comenta el director, orgullós de la "serietat" amb la qual els nens s'han pres el repte...


Em temo que algú no passi l’experiència, una mica elaborada, al paper convencional i que d’aquí un temps no ens vinguin les orientacions curriculars amb un afegitó sobre la conveniència de repetir la cosa per les nostres contrades. A l’escola, amb l’escola i, suposadament, per a l’escola i els infants, es pot fer de tot, tota mena de provatures, com a la cuina del Bulli. El fet paradoxal és que els nens surten a la tele perquè no miran la tele, ves, quines coses.

Doncs hi ha molts nens, molts més que els d’Estrasburg que passen sense tele i gairebé sense bufar cullera, pencant molt més que els adults en edat laboral del món que va gras, o sobrevivint com poden, ves. Que al barri dels francesos ben peixats la cosa hagi tingut un cert ressò, o a la tele local de la ciutat, passi, que tots som humans i hem tingut nens petits. La resta, un producte d’aquesta societat còmoda, que quan no raja l’aixeta, tant la de l’aigua com totes les altres, més simbòliques, ja no sap quin pito tocar ni a quin sant dirigir-se. Ja ho deien els meus pares, quan no volien empassar-nos les farinetes amb grumolls: ‘De quin pau feu rosegons, massa tips!!!' Al capdavall, la filosofia és una mica la d’aquells programes de la masia de primers de segle, o de l’illa dels famosos.

Sisplau, que no se’ls acudeixi endegar experiències rares i deixar-me sense ordinador un mes i mig!!!!

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos