16.1.09

Barbuts i barbats



Estem passant la setmana dels barbuts, sants, que, si no vaig errada són Sant Maur, Sant Pau Ermità i Sant Antoni o Anton, el del porc de Sant Antoni (hi ha qui diu que era una porca, l'animalet), el més famós de tots tres. De vegades he vist que algú hi afegia Sant Sebastià, cosa estranya, car aquest sant sempre es mostra amb poca roba, gens de barba, ple de forats fets per les sagetes dels companys, i, de fet, diuen, és com una mena d’icona gay, encara que no sé d’on li ve la fama i la imatge de capdavanter defensor de la diferència eròtica.

Ja he parlat alguna vegada de les barbes i és que jo, de jove, tenia un heroi ideal i imaginari que portava ulleres, fumava amb pipa, lluïa una llarga barba i s’explicava com un llibre. Els progres de la meva època, molts, eren així. Després un gran nombre d'aquells nois tan interessants es va afaitar i treure les patilles, quan ja aquests atributs pilosos no eren signe d’esquerranisme militant.

Jo crec que la barba, en general, afavoreix els senyors. Això de les barbes i bigotis va com va i resta subjecte a modes i costums. Ramon y Cajal, gran barbut, que opinava amb molta gràcia de tot, va veure com la barba passava de moda i ho lamentava car, deia, i tenia raó, que la barba millora l’aspecte masculí i dissimula mancances estètiques. He vist xicots amb boniques barbes que, quan aquestes s’emblanquinen, se les afaiten, gran error. Sembla, segons m'han dit quan els he preguntat per l'afaitada, que es veuen vells. Al cap, amb menys pèl, sembla que no es nota tant l’emblanquinada i, a més, sempre es pot recórrer al xampunet color. La barba ha estat un signe eròtic evident, que ja cantava Mistinguette passada per la Núria Feliu allò dels barbuts que ficaven la barba per sobre o per fora dels llençols, ai, senyor, quines picardies.

Sant Antoni és un sant molt simpàtic, però els Tonis I les Antònies tenen més tirada a celebrar el de Pàdua, el dels casaments, potser perquè aquest d'ara, amb això de ser el patró dels rucs i tota mena de bèsties, no resulta adient per al patronatge familiar i es presta a bromes pocasoltes. Córrer com el porc de Sant Antoni es una dita que fa referència a la gent que no és mai a casa i sempre està de gresca, ‘ja tornes a sortir, sembles el porquet de Sant Antoni!’, em deien, de jove. Sant Antoni, amb la reducció de bèsties de càrrega i transport, va veure davallar la seva fama, però ha revifat amb tant d’animal de companyia i amb l’afició actual a l’equitació i a recuperar tradicions antigues. El barri de Sant Antoni, veí del meu, celebra des de fa anys una lluïda Festa Major i els Tres Tombs continuen en actiu. Què n’és de bonic, el cuplet:

Els voltants de l’església de Sant Antoni
A les deu ja eren plens de gom a gom,
I la gent tot fent fressa i fent xivarri
S’esperava per veure passar els Tres Tombs…

Ai Antonet, del meu cor,
Rei dels Tres Tombs, jo per tu,
Que en donaria de tombs....ai (sospir profund)
Ja en pots estar ben segur, ben segur...


Amb permís del benvolugut Víctor Pàmies que és el rei de la paremiologia bloguera, m’he permès fer un breu recull de dites i refranys barbats, per tal de fer meditar els lectors i lectores que, en setmana tan significativa, passin per aquesta casa virtual:

Qui no guarda, mai alça la barba
Poca barba i vermella de color, no hi ha res pitjor
Si sale con barba, San Antòn, y sinó, la Purísima Concepción...
Barba de tres colors, barba de traidors
Posar la barba en remull
Cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar
Bé sap el gat la barba que llepa...
A perdiu per barba, a tant per barba
Quan la barba es comença a emblanquir deixa la dona I agafa el vi…
Alba roja, barba molla
Barba blanca, senyal de vellesa (
o de bellesa, segons textos)
Barba remullada, és mig afaitada.
Bé sap el gat la barba que llepa

El barber de Llavorsí, fa la barba i paga el vi
Els papers parlen, les barbes callen
Poca barba i vermella de color, no hi ha res pitjor
Tenir barbes de boc
La barba fa al baró, la llana al moltó i la cua al moixó



Recomanaria doncs, als senyors, joves i vells, un retorn a la barba, a la barba de veritat i no a aquestes coses ridícules que s’han posat de moda. I si és blanca, millor, que fa interessant i intel·lectual. Vaja, que sóc barbòfila, ja ho veieu. Aquest és inventat, ep:
Barba blanca al teu coixí, bona nit i bon matí...

19 comentaris:

rebaixes ha dit...

Aquí, Júlia, fem festa major. M'agradat aquest post i em refereixo al tema. Sembles una enciclopèdia, en saps tant i ho escrius tant bë. Et felicito.Encara que sigui virtualment, et convido a festes, un ROSSEGÖ si que el trobarás per que no defalleixis per el llarg cam´d'anar i tornar, Anton.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Déu n'hi do, Júlia, quina barbada!!

Em permeto afegir-ne alguna altra a la teva bona llista:

- a dona barbuda, de lluny la saluda
- a la barba del boig tothom aprèn a rapar
- a les barbes amb diners, honors fan els cavallers
- a perdiu per barba i peti qui peti
- a tant per barba
- amb home barbamec en tractes no em met
- amb la dona i el barber, procura estar-hi bé
- barba ben remullada, barba mig afaitada
- barba blanca, senyal de vellesa
- barba de boc, ni de lluny ni de prop
- barba espessa honra, barba meca deshonra
- barba grisa, flor de cementiri
- barba llarga honra porta
- barba roja, molt vent porta
- barbeta xinxola, morrets de cassola, nasset de pinyeta, ullets de pipiriueta, seites de pedacet, cruc, cruc, un carbassonet
- bé sap el gat la barba que llepa
- com més poques barbes, més poca vergonyes
- déu nos guard d'un hom barbut (però també: d'home de poca barba, Déu me'n guarda)
- el barbamec sempre sembla un noiet
- el qui arreplega i no guarda, mai no alçarà barba
- els qui neixen la setmana dels barbuts són molt peluts
- fer-se la barba d'or
- home barbut no és saberut (però també: home barbut, home de seny)
- la barba només és pèl
- la cabra, pels seus pensaments, té la barba davall de les dents
- la pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts
- no et fiïs de geperut ni d'home barbut
- per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans
- pluja menuda, dona barbuda i home sense barba, Déu ens en guarda
- primer va la barba que el seny
- quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar
- quan vénen els tres barbuts (sant Pau Ermità, sant Maure i sant Antoni) vénen els freds cascarruts
- qui barba té, amb ella s'entreté
- qui deixa, les barbes s'arrenca
- qui té molta barba té molta força
- ser barbablanc -a
- ser barbabrut -a
- ser barbaclar -a
- ser barbaclos -osa
- ser barbaespès -essa
-ser barbaflorit -ida
-ser barbafort -a
-ser barbafresc -a
- ser barbagrís -isa
-ser barbamec
- ser barbanegre -a
- ser barbapunyent
- ser barba-reveixí -ina
- ser barba-roig -roja
- ser barba-ros -rossa
- ser barba-serrat - ada
- ser barbat -ada
- sota la barba blanca es cria el bon infant

miquel ha dit...

Gràcies pel post, Júlia -hahaha, jajaja-. Tindré molt en compte tot el que dius i especialment el teu refrany.

(En un dels meus pobles, el patró és sant Antoni del tocinet. Fa anys que no hi vaig. Malenconia...)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Caram, molt interessant! M'ho pensaré això de deixar-me barba!

Júlia ha dit...

Anton, potser celebres el teu sant en aquest Anton? Si es així, felicitats, i sinó, també i mercès pel comentari i pel rossegó.

Júlia ha dit...

Víctot, em trec el barret i faig 'la ola' davant de la teva aportació exhaustiva!!!

Júlia ha dit...

Pere, ni se t'acudeixi afaitar-te!!!!

Júlia ha dit...

Ep, Xiruquero, que per alguna fotografia difusa que has esquitxat pel blog em sembla que ja en portes, ep, ep, no m'enredis...

Deric ha dit...

això dels sants no és per a mi, ara bé el tema barbuts, sí, però crec que no a tothom li queda bé i tampoc crec que s'ha de portar descuidada, al contrari.

Anònim ha dit...

Doncs avui he anat a veure els 3 tombs i resulta que els fan el dissabte que ve, però finalment hem anat a donar un volt pel teu barri i hem dinat a la bodegueta.

Júlia ha dit...

Deric, d'acord, però crec que en tot plegat hi pesa, i molt, la moda. Hi va haver èpoques de barba generalitzada i també recordo els bigotis de postguerra, finets i acurats, que duian des de Clark Gable a Franco i tot el jovent de l'època de les meves cosines més grans i dels meus tiets més joves. Per no parlar de les 'patilles' dels seixanta-setanta que ara fan riure o dels arrissats Maiquel Naic del cotxe fantàstic. O dels pelats dels darrers anys. Hi ha modes que ens escauen mes que no pas altres però el que està de moda no incomoda.

S'ha de dur cuidada, d'acord, però també hi ha la moda de dur les coses descurades, les rastes no tenen pas un aspecte massa acurat. En fi, viure per veure.

Júlia ha dit...

Doncs suposo, Gregor, que veuries la gran festa institucional-municipal de carrers que feien al meu barri, Gregor. Sí, crec que ara els Tres Tombs els fan el darrer cap de setmana, de tota manera hi ha molta gresca per l'Avinguda Mistral, i per a vosaltres, que teniu criatures, hi ha un munt de coses i d'atraccions de fira. Espero que dinéssiu bé a la bodegueta poble-sequina!!!!

Pep Canício i Querol ha dit...

Jo porto barba des dels disset anys i se'm va tornar blanca ja en fa uns quants, a diferència del cabell, que no ha perdut color. M'envelleix però també -perdoneu la fatxenderia- m'embelleix (o així ho crec). De fet ella i jo ja resultem inseparables. Gràcies a tu, Júlia, i a vpamies per les aportacions.

Francesc Puigcarbó ha dit...

as la senyora no li ha agradat mai gent que porti barba, i jo mai doncs me l'he deixa't, hauré d'esperar a deixarme-la quan allò de ves-te'n Antón que el que es queda ja es compón. Sort que no llegeix el bloc.

Pep Canício i Querol ha dit...

La meva mare, un cop passat l'ensurt inicial de veure l'any 71 un castrista a casa, esdevingué una ferma partidària de que no m'afaités. En canvi, mon pare, que sempre havia volgut dur una barba com l'Abraham Lincoln, no ho aconseguí mai: li mancà la llicència marital.

Júlia ha dit...

Pep, m'alegro que siguis fidel a la teva barba blanca!!!

Sobre el teu pare, el matrimoni, com en el cas d'en Francesc, demana aquests sacrificis. El meu espòs té mania a les arracades, no li trec raó en l'opinió que portar coses penjades de les orelles és una mica estrany, però de tant en tant m'hi penjo quelcom d'amagat ja que tots tenim incoherències vitals necessàries per a la supervivència en un món tan estrany.

Júlia ha dit...

Francesc, fas molt ben fet de creure la senyora i respectar els seus gustos, en un camp com el matrimonial cal fer sacrificis.

Sempre en pots tenir una de postissa per a quan no et vegi, és més difícil que amb les meves arracades, és clar. I els postissos encara no són perfectes, ni molt menys, les perruques, per exemple, servitud dels calbs nostàlgics.

M. Antònia ha dit...

Fas molt bé Julia de posar-te a vegades arrecades. Crec que a vegades és quelcom que et fa una personalitat o una altre segons el model. Abans jo me'n canviava sovint i ara per mandra em poso les més petites, és clar que a l'hivern és més incomode dur-les llargues.

Júlia ha dit...

Maria Antònia, jo no he estat molt 'arracadera', el meu pare també els tenia mania, però de tant en tant me les penjo, he, he.