31.1.09

Jugant al set... i mig





En Pere, benvolgut blogaire saragatonià, em passa un meme. Vaig prometre no fer més memes i em temo que no el faré, o que faré una cosa que no sera el que em proposa, encara que em sembla que la interpretació de la proposta ha estat diversa i polifacètica. Vet aquí que s'han de compartir set fets personals o una cosa així. Precisament aquests dies estic meditant sobre els nombres, a partir del fet que en un postgrau de la uoc al qual em vaig apuntar, estem llegint i comentant la Vita Nuova de Dant, llibret en el qual el poeta usa i abusa del nou per fer volar coloms sobre la seva idealitzada estimada que no veurà envellir. El nou, tres vegades la Santíssima Trinitat, és un nombre simbòlic i miraculós. Molts nombres ho són. El set també és un nombre màgic. Els símbols numèrics van ser molt importants durant segles, ara persisteixen però en sabem la feblesa. Els set colors de l'Arc de Sant Martí podrien ser molts més o molts menys i el mateix els nou planetes del Sistema Solar que ni són tots els que hi ha ni hi ha tots els que són. La nostra època ens aboca a l'escepticisme, què hi farem. Sobre nombres de poca categoria, sempre m'ha fet pena el pobre quatre, quan es diu, despectivament: eren quatre gats, hi havia quatre arreplegats, eren quatre i el cabo...


Comentaré, doncs, set experiències d'aquests darrers dies, que em provoquen perplexitat, temor o interès, fent les meditacions adients sobre els temes tractats, i així compleixo, encara que no em veig amb cor de passar el meme a ningú, car el passaria a qui me'l passa i tot plegat resultaria una mica complex.

Primera: Miro per la tele això de la granja de gallines, que en Francesc recull al seu blog i també la curiosa situació d'un pastor d'eugues que ha de posar cinta adhesiva als esquellots. Tot plegat perquè molesten als residents de cap de setmana, els sons de les campanetes. Els humans ens queixem de tot i quan més ben peixats anem, més ens queixem.

Segona: En la mateixa línia, també per la tele, escolto l'esverament dels poders públics a Tarragona davant d'un autobús que utilitzen molts nens i nenes per anar a escola, ja que sembla que els han fet gratuïts per a la mainada. La majoria són nens immigrants, és clar, cosa que no s'acaba de dir amb claredat per raons òbvies de la ximpleria vigent. No hi havia cap problema fins que es va voler fer això de la gratuïtat, cosa que mostra com creem problemes on no n'hi ha a base de bestieses electoralistes. No trigarem en endegar una llei que marcarà una edat adient per tal que els infants vagin sols. A la meva escola el curs passat van esbroncar un pobre senyor xinès que té un restaurant perquè les dues nenes, de cinc i quatre anys, venien soles al cole. Cal dir que tan sols havien de travessar un parc, ple de gent a aquella hora del matí. Tots els nostres majors serien a la presó, hores d'ara.

Tercera: Contemplo al blog del cafeter una fotografia d'Anita Ekberg, que m'evoca, és clar, el record de Mastroianni, company seu a la Fontana de Trevi d'una època perduda. Algú comenta al blog que va envellir 'malament', l'Ekberg. Ai, em pregunto com s'envelleix bé, és clar. Al vespre, sapejant, em topo amb l'Emmanuelle perpinyanesca i tot. Recordo que la vaig veure en un d'aquells viatges més enllà de la frontera, tan encuriosits, de la meva joventut. Els mites eròtics coberts de roba mullada ja no són el que havien estat. Per cert, recordo que un mestre jove, dels meus anys esvalotats, tenia una mena de còmic amb una versió picant -per dir-ho finament- de les relacions entre la Blancaneus i els set nans del bosc.

Quarta: En la mateixa línia de demanar normes, segueixo el debat sobre els resultats de les ventades, amb els poders diversos passant-se la pilota. Una cosa que surt de tant en tant als debats i que sembla admesa és que el temps està canviant i que es poden donar coses estranyes. Ja vaig escoltar això l'any de la nevada, el 62, quan tothom es queixava del fet que l'ajuntament no tingués màquines llevaneus. No sé que n'hauríem fet, després. Voleu dir que tot canvia tant? O és que l'imprevisible existeix? Tan estrany és que aquest any hagi 'tornat' a fer fred quan deien que ja no feia fred? No puc evitar riure quan algú jove diu 'feia vint anys que no passava'. Ai, senyor, com canvia la perspectiva vital, amb l'experiència! Normes, normes i lleis i caps de turc, que ens diguin exactament quan i com podem o no sortir de casa i cap a on hem d'anar, què hem de menjar i tota la resta. Com acabarem, pobres de nosaltres?


Cinquena: M'agrada la menció que fa Gabriel en el seu blog (on, per cert, fa uns dies també tocava el tema del risc i de la seva exageració actual) de les cinc passes de Sócrates per a una bona vida, resum tret d'un altre blog interessant. Cinc, un altre nombre important. Medito, a partir de la lectura, sobre el que cal fer per a viure, al menys, en pau. Vaja, que fa molts segles que se saben, aquesta mena de coses, però que no hi ha manera d'evitar ensopegades.


Sisena: Torno del meu viatget i m'assabento d'unes quantes notícies dolentes, relacionades amb coneguts i malalties. Com en el cas del temps, escolto gent gran comentar que abans no se sentia l'existència de tants càncers i virus diversos i etcètera etcètera. Creiem que tot és evitable, que hi ha uns factors que ens aboquen a la malaltia per una mena de culpa individual o social, pel motiu d'alguna cosa que no fem bé, tornem a una mena de pecat original amb una facilitat que encara em sobta. La vida s'ha allargat, mengen el que volem, tenim bons hospitals -millorables, però dignes-, però estem instal·lats en la queixa i el neguit, massa farts, que deien a casa, quan refusàvem menges de bona qualitat que no ens venien de gust. Sempre hi ha un passat, no sé on, amb terres de Xauxa idealitzades i joventuts eternes.


Setena: Una tragèdia, aquesta evitable, s'esdevé a prop de casa. En un petit pis del Raval proper moren una mare i dues criatures, a causa d'un incendi evitable. Llegeixo en alguns diaris virtuals comentaris d'aquests que posa la gent, que em mostren com n'és d'atrevida, la ignorància, i que encara hi ha qui pensa que el Raval i rodalies són un conjunt d'habitatges de gent miserable i marginal. Surt a tot arreu que el pis era molt petit. De pisos petits n'hi ha per tot arreu, també. Fa uns dies, en una tertúlia televisiva sobre el Paral·lel i la rehabilitació del Molino vaig copsar també aquest sentiment en una presentadora jove que dubtava sobre l'interès de la zona. La percepció de les coses és ben diferent, segons passen en un lloc o en un altre. O és que ja no recordem aquell balcó d'un pis benestant i modernista de l'Eixample que es va enfonsar, amb el resultat d'una persona jove morta? El problema real potser és que es renta la cara als edificis, a causa de la gran demanda existent, s'adoben els interiors i es fan reformes d'aparador, sense revisar el que cal revisar, de vegades fins i tot a causa dels veïns fatxendes, que prioritzen, com en tantes coses, el que es veu. Un comentari sobrer i poca-solta, al meu entendre, ens informa que el pobre pare, que treballava de nit, en saber-ho va haver de rebre atenció psicològica. Sisplau, si em passa alguna cosa, no vull ni psicòlegs ni capellans. Que consti.

Sobre el set, em venen molts exemples al cap del seu valor simbòlic, però el que m'agradava era recitar els set pecats capitals, tots ells amb antídot. Tant de bo només fossin set, els pecats capitals, em temo que són molts més, hores d'ara...


I com he explicat, ho sento, però no passo el meme. Bé, el passo a qui vulgui, de forma voluntària, meditar sobre nombres, notícies i collonades (amb perdó per la paraula, sobre el valor semàntic de la qual podríem meditar a bastament). Per cert, i parlant de coses estranyes, aquí.

9 comentaris:

Luis Rivera ha dit...

Para tu colección, Julia: "cuatro y no más". Si, es verdad, el cuatro parece un indigente, muy poca cosa. Pienso si no será porque rompe al equilibrado y agresivo tres, trio, triángulo, tríada. El cuatro es el tres y uno más, que lo hace habitable, pero...

F.Puigcarbó ha dit...

aixó de Tarragona ja ho vaig sentir, i és clar, nosaltres que quan erem mainada voltavem, sols arreu, que anavem a cops de pedre en les barralles de carrers, menjant pa amb vi i sucre i sobrevisquent al DDT, ens consta d'entendre tan de proteccionis-me.
Ah! "con un seis y un cuatro aqui tienes tu retrato".
Quan a la del paraïgues, és el que pasa quan es posa la gorra i l'uniforme a qualsevol indolent mentalm indocumentat.

Bon cap de setmana

Júlia ha dit...

Buenos dias, Luis, efectivamente, el pobre cuatro no ha sido muy bien tratado en el refranero.

Júlia ha dit...

Francesc, tens molta matèria per a les teves 'collonades', tal i com va tot!

Con dos unos al revés, aquí tienes mis pies...

zel ha dit...

A mi també me'l van passar, i quan el faci, em sembla que quedarà aturat a casa, perquè tampoc m'agrada fer memes....

pere ha dit...

Ho veus com no era tan difícil? És clar que t'ha sortit un meme curtet... però intens.
Encara crearem a Facebook un club dels amants dels memes sense destinatari a continuar-los.

Júlia ha dit...

Zel, segur que t'animes, a més, qui pot dir que no al Pere? Ara bé, una altra cosa és fer la cadeneta de la Verge del Carme, això sí que no, ep.

Júlia ha dit...

Òndia, Pere, seria una gran idea, després de les Trasformacions, endegar una cosa així d'apassionant!

antoni ha dit...

Realment sorprenents algunes de les coses que comentes. I és cert, sol queixar-se més de gana qui té la panxa més plena. És la cultura de la queixa i del NIMBY, tan arrelada darrerament entre nosaltres. Massa sovint hi ajuden els titulars dels mitjans de comunicació. Per cert, una petita correcció: la generalització també és dolenta. Les esquelles no molesten "als residents" sinó a alguns poca-soltes de cap de setmana. Que consti en acta.