4.1.09

Seixanta, anys, té el meu amor, laralaralaralala

Cuando pierda todas las partidas
cuando duerma con la soledad
cuando se me cierren las salidas
y la noche no me deje en paz.
Cuando tenga miedo del silencio
cuando cueste mantenerse en pie
cuando se rebelen los recuerdos
y me pongan contra la pared.
Resistiré para seguir viviendo
me volveré de hierro para endurecer la piel
y aunque los vientos de la vida soplen fuerte
como el junco que se dobla
pero siempre sigue en pie.
Resistiré para seguir viviendo
soportaré los golpes y jamás me rendiré
y aunque los sueños se me rompan en pedazos
resistiré, resistiré...


En una estona de la tarda de dissabte em vaig quedar mirant, ho confesso públicament, el Cine de Barrio, perquè passaven una peli del Dúo Dinámico i els feien una entrevista. És una llàstima que aquest espai no es renovi una mica i no aprofitin l'avinentesa per a oferir-nos alguna cosa més que la sèrie completa de Paco Martínez Soria per milionèsima vegada. Hi ha moltes pel·lícules oblidades o que mai no acostumen a emetre. Fa molts anys, em sembla que pels matins, es van dignar passar-ne unes quantes d'aquelles de cinema negre barceloní, que sempre s'espatllaven per la moralina final, però que estaven prou ben fetes i gràcies a les quals podíem recuperar paisatges antics de la ciutat, perduts per sempre. Una vegada, la més exòtica que recordo, a aquest inefable Cine de Barrio van passar La Venganza, amb una Carmen Sevilla en estat de gràcia. Carmen Sevilla era molt maca de jove, ara s'ha inventat un personatge caricaturesc i estrany, però era una actriu elegant, fina, que sabia fer una mica de tot i jo crec que amb una bona direcció i orientació hauria estat tota una altra cosa. Aquesta tendència de la gent de la faràndula a esdevenir una caricatura d'ells mateixos no sé si és autodefensa contra el pas del temps o ironia subtil que costa de copsar.

També m'agradaria repassar el cinema d'època i històric: Mariona Rebull, Locura de Amor, Reina Santa, El Clavo... Fa també molts anys van passar, en català, pel·lícules que en el seu temps no es van poder doblar per raons òbvies: Maria Rosa, Verd Madur, El Judes. I també n'hi ha moltes de més modernes que han desaparegut del mapa. Què s'ha fet, per exemple, de L'orgia? I de Laia?

Bé, el cas és que no anava a parlar de cinema, sinó del Dúo Dinámico de la meva adolescència, que es conserven molt bé, primets i simpàtics, com sempre, encara que tinc entès que el senyor de la Calva ha passat algun tràngol de salut que deu haver superat, és clar. M'agradaria més que es deixessin els cabells 'naturals', la veritat, blancs o 'absents', però potser ja seria demanar massa, tractant-se d'artistes de renom. Jo era una adolescent enfervorida, en la seva època. Recordo que feien uns festivals al Palau dels Esports per anar als quals havies de bescanviar etiquetes de llet d'ametlla, a Ràdio Espanya. La meva mare sempre rondinava perquè li fèiem comprar la llet i després ningú no se la bevia, ja que a casa en aquella època consumíem, com molta gent, la llet condensada El Castillo. Un dia, de petita, en vaig trencar un pot sense voler i la meva mare va tenir un disgust immens i m'encalçava pel volt de la taula del menjador per estovar-me, tot era molt car, aleshores.

Una vegada, amb una amigueta, vam anar fins al carrer Aragó, on vivia Ramon Arcusa. No sé com es poden fer tantes bestieses, de joveneta. Hi penso i encara em fa vergonya ara. Ens va obrir la seva mare i ens va dir que si volíem ens podíem esperar al carrer, que ells sortirien aviat per anar a actuar. Van baixar, es van ficar en un cotxe i ens van dir adéu, a nosaltres i a una caterva de jovenetes cridaneres super-emocionades com nosaltres. Admeto que en els festivals xisclàvem i tot, en veure'ls...

Una companya de l'escola tenia el pare metge, a Can Valero. Per pujar i baixar des de Montjuïc a l'escola s'aplegaven tot un grup de nenes i, en una ocasió, al migdia, van veure el Dúo Dinámico que es feia una sessió de fotos pels jardins, crec que la que he penjat deu ser de la sèrie en qüestió, d'aquells temps dels pullòvers vermells i verds. Van estar parlant amb ells, els van donar fotos i vam al·lucinar, com diuen ara, amb la seva envejable aventura. El Manolo era més xerraire, explicaven, i l'altre més seriós, però guapíssim. Ens sabíem totes les lletres, aleshores no teníem tocadiscos ni en somnis. Ens refiàvem de la ràdio i de nosaltres mateixes, jugant a les artistes de renom. Una veïneta de la meva escala es va trencar una cama cantant Quisiera ser, a causa de l'emoció que posava en la interpretació, que li va provocar una mala relliscada. Més endavant van canviar una mica de look, com es pot veure en aquesta filmació que penjo, ja dels setanta, on se'ls veu una mica més glamourosos, però, per a mi, els autèntics, són els dels cabells polits i els jerseis acolorits.

Pocs anys després els nostres gustos van canviar i dir que t'agradava el Dúo Dinámico, encara que t'agradés, feia vergonya i provocava les mirades despectives dels nois una mica més grans, que escoltaven els Platters i fins i tot, més endavant, els Beatles passats pels Mustangs. A més, va començar la Nova Cançó a escoltar-se en segons quins ambients i ja volíem oblidar-nos dels nostres somnis infantils, tot just acabats de superar. Ells mateixos, el Dúo Dinámico, han explicat en ocasions que van percebre aquells canvis i que per això van dedicar-se a la música, però des d'altres vessants. Han escrit cançons de gran èxit, per a tota mena de cantants, n'hi ha de molt bones, de mitjanetes i algunes de fluixetes, però sempre són prou dignes, encara que a la lletra en ocasions hi trobis rimes massa fàcils. Qui estigui lliure de pecat...

Els dúos van proliferar, amb l'èxit del Dinámico. Aleshores era moda escriure als artistes, per tal que t'enviessin fotos dedicades, no sé si ara es fa, això. Els que ens van contestar més vegades van ser uns nois d'un dúo que es deia Rubam. Una vegada que els vaig mencionar en un post em va posar un comentari el fill d'un d'ells, per cert, cosa que em va fer molta il·lusió.

L'amic de Saragatona ha penjat una versió en català del Resistiré tonada emblemática d'aquests autors. La veritat, jo em quedo amb la versió del Consorcio o la del mateix Dúo Dinámico. Jo crec que es una bona cançó, que et ve al cap quan te'n passa alguna, gairebé sense voler. Queda bé recitar Marti i Pol o Margarit quan cal, però de vegades, a l'hora de la veritat, quan van mal dades, evoques més aviat Machín, el Dúo Dinámico o la Conxa Piquer, la veritat. Fins i tot van explicar que algunes associacions de malalts els havien demanat permís per a utilitzar-la com a himne, coses així. Jo encara sóc fan d'aquests senyors, fa alguns anys va sortir un recopilatori que em van regalar els fills i, la veritat, vaig pensar que eren molt millors del que volia recordar. Han estat sempre discrets amb la seva vida privada, van fer alguna pel·lícula, ocasional, com la del dissabte, però fins i tot no eren mals actors, es defensaven molt bé i donaven una imatge molt més moderna que d'altres de caire molt més folklóric.

Bé, ara ja no tinc tants prejudicis i puc dir que m'agradaven i tot. I que m'agraden, i que m'agraden...



12 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

no ho diguis a ningú, però vaig veure un tros de la peli a Cine de Barrio. Considerem-ho una confidència secreta. A mi m'agradaven força, la que més potser "quisiera ser".

la paraula clau té nom de detergent: TERSIDIN

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
Jo també en vaig veure un trosset, és que senceres no s'aguanten, la veritat, a més, per sentir una cançó t'has d'empassar un bon tros de peli sense música.

Què és això de la paraula clau???

F.Puigcarbó ha dit...

la paraula clau, es la que haig d'escriure per deixar-te el comentari, i em va fer gracia el nom TERSIDIN, la d'ara es kedracq, aixó es perquè no deixin comentaris màquines, però es pot treure també.

ferran ha dit...

Júlia, canvia el meu enllaç que no funciona, per la meva mania de tancar blocs. Escriu "El acorazado Potemkin", i l'enllaç: www.miflamanteblog.blogspot.com

No són molt "carques" les pelis de Cine de barrio? però a part de carques em refereixo a dolentes. No?
Mireu "Rocknrolla". I també si podeu "My blueberry nights". Es bon cinema, per mi. D'aquí una setmana estrenen "Valkiria".... jejeje.... feia anys que no anava al cinema i ara gairebé hi vaig un cop per setmana. Per això m'he empassat cada "trunyo", com "Australia", no s'aguanta.
En fi, bon dia de reis!!!

Deric ha dit...

certament hi ha moltes pel·lícules espanyoles i catalanes encara més que han quedat en el més terrible dels oblits.

Júlia ha dit...

Òndia, Francesc, no hi queia, fins i tot havia pensat escriure una mena de poema amb 'paraules clau' que fossin legibles, he, he.

A dormir aviat, ke venen els reis...

Júlia ha dit...

Ferran, he de renovar tots els enllaços i fins i tot he pensat eliminar-los perquè ni hi són tots els que estan ni hi estant tots els que són, i, a més, em sap greu no tenir 'censada' gent que visito o esborrar-ne d'altres que estan ensopits. Ja m'hi posaré que ara em fa mandra.

Sobre el cine de barrio, la majoria són molt dolentes i les repeteixen excessivament, d'això em queixo, que hi ha molt de 'cine de barrio' interessant i poc conegut, per recuperar.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Deric, molts oblits.

A més hi ha pelis dolentes amb trossos bons, per exemple, actors com Pepe Isbert dignifiquen qualsevol cosa. També és interessant recuperar paisatges antics, ciutats, modes... el vessant sociològic dóna més informació que no pas els llibres d'història. Recordo una vella peli filmada a Madrid, amb Julita Martínez i Isbert on encara es veien cases sense parets, com a resultat de la guerra, encara que tal cosa ni es mencioni. O la Barcelona de 'Hay un camino a la derecha', el Born, el Somorrostro. I les atraccions Apol·lo de Apartado de Correos 1001 o l'Esparreguera de El Judas. O les oficines de 'Las secretarias'. Tot això és el que m'agrada recuperar, més enllà de la història.

Júlia ha dit...

...potser hauria d'haver dit 'més enllà de les històries'. La història sí, que hi és present, d'una manera o d'una altra.

Júlia ha dit...

Ferran, en aquesta foto sembles un anglès aristòcrata, parent proper dels hereus del regne, he, he, en lloc d'un osonenc lletraferit...

Sani Girona Roig ha dit...

Hola a tothom,
Dues cosetes.
La primera, Júlia, que ja saps que no m'oposo a la paraula ni al concepte, sinó a que tu te'l vulguis mig aplicar. No et toca ni de bon tros. Ergo, miraré d'impedir-ho tant com pugui ;-))))

Segona: dubto que hi hagi algú que qüestioni la bondat d'aquestes pel·lis que comentes. Especialment perquè tots els de les nostres generacions entre els 50 i els 60 hem après a fer-ne diferents tipus de lectura: sociològica, sexciològica, sociocultural i històricopolítica...i fins i tot emocioterapèutica .
Dubto que trobis ningú que s'atreveixi a "enriure's" dels qui segueixen Cine de Barrio.
L'arruga és bella i l'horterada acaba sent història del cinema.
Tot és qüestió de perspectiva o del color i del gruix de les ulleres ;-)

Acabo amb un prec. Sóc tan particular que tinc només dos amics seguidors declarats del meu bloc.
Fes que siguin tres i clica el meu Dipofilo perquè consti que em segueixes tu també encara que sigui mentida!
Tres són companyia i jo ja em sentiré força acompanyat ;-)

Fins aviat

Júlia ha dit...

Hola, Sani, si et fa il·lusió, així ho faré, doncs, he, he.

Ara estic refent tots els enllaços, perquè en tenia que no em funcionaven, gent 'desapareguda', etc.