30.3.09

Coll i corbata


Amb motiu de la manifestació dels representants de les PIMES he sentit unes quantes vegades per la tele comentaris d'algun locutor sobre el fet que es veien colls i corbates a la manifestació. Mentre els locutors que deien això duien, ells també, coll i corbata, a la manifestació en qüestió, de petits empresaris i autònoms, hi havia corbates però també descamisats amb jerseiets i senyores vestides amb tota normalitat.

Encara no hem superat l'associació de la corbata i la camisa a una mena de conservadurisme vital i professional. Molts treballadors de coll i corbata d'avui guanyen força menys que funcionaris o professionals diversos que van vestits informalment amb roba molt cara, però els esquemes absurds continuen funcionant. Com se sap, les entitats de crèdit i diverses empreses exigien fa temps molt més que no pas ara aquest uniforme professional a la gent jove. Fa molts anys, anant per la Rambla amb el meu nòvio, empleat de banca, que venia de treballar, una tarda de dia de Sant Jordi, un carallot de cabell greixós se li va acostar i estirant-li la corbata va començar a ficar-se amb ell dient coses com ara 'mu anarco, compañero, mu anarco...'. Per sort, la cosa no va anar a més i vam aconseguir desfer-nos de l'anarquista condicionat per esquemes estètics de poca volada.

Tots recordem quan el senyor Felipe González i d'altres es posaven les camises de quadrets per anar a mítings, després la cosa va canviar força. També recordareu com el senyor Bargalló, de curta durada, feia ostentació de la seva no-corbaticitat. Jo no tinc res a favor ni en contra del coll i corbata, però em sembla una bestiesa immensa continuar atribuint-li una relació amb qualsevol postura política o inferint del seu ús que el portador és un explotador capitalista o un fatxa.


Fa alguns dies, també, per la tele, en el programa del senyor Cuní, parlaven d'això d'Andorra, que ja no serà un paradís fiscal. Algún progre de la tertúlia va manifestar que què farien els empresaris, ara. I el senyor Cuní va dir que no només els grans empresaris, sinó que els paradissos fiscals van molt bé a futbolistes, cantants, i d'altres professionals diversos, (amb els quals la progressia militant no sol ficar-se si no és per anar a aplaudir les seves actuacions).


Sobre els petits empresaris, quan jo treballava a L'Hospitalet, a Can Serra concretament, els senyors esquerrans que treballaven a la Seat amb setmanades força bones, i que remenaven les cireres a les associacions de pares i a les veïnals, consideraven capitalista el pobre botiguer del barri que tenia una petita papereria, i van propiciar que no es venguessin en el seu establiment els llibres de text, sinó a l'escola. La papereria ja no hi és, no sé si la competència en la venda va tenir res a veure en el tema. L'amo d'una altra modesta papereria del meu barri, avui també tancada, em va explicar una vegada com havia notat això de la venda per part de les ampas dels llibres de text, que abans representaven per a ell un guany important i necessari per subsistir. Cal dir que moltes ampas fan servir part dels beneficis derivats de la venda de llibres per a endegar festetes i festasses diverses i que ja s'ha parlat en d'altres ocasions d'aquesta mena de competència estranya als llibreters.


Potser ja seria hora d'anar canviant de xip i d'analitzar qui és o no capitalista de veritat i qui és o no d'esquerrà de veritat. I d'anar reflexionant també sobre el paper dels petits i mitjans empresaris i sobre el de molta progressia fashion.

29.3.09

Makarenkianes anacròniques

La lectura d'un article (ni post ni apunt ni posta a punt) d'en Francesc Puigcarbó m'ha empès a reprendre el tema escolar, tema polèmic, com sempre. Quan el meu pare es va jubilar, més d'una vegada, en trobar-se nombroses escoles per Montjuïc durant els seus passeigs matiners, recordo que em deia : quan feu classe? Més d'un dia penso jo el mateix, ara; un matí d'aquests en què vaig sortir aviat de casa, de camí cap al centre de la ciutat, potser em vaig trobar uns trenta grups d'escolars pel carrer, més aviat de secundària i sense comptar els d'estrangers en viatge d'estudis. I era un dimecres! Cal sortir tant? O cal mantenir una oferta cultural de consum a base d'aquestes sortides de grups i grupets de gent, per mantenir, de retruc, tota una colla de gent que viuen del cordero, com deia una cançó dels Vienesos? En aquest cas del cordero educatiu.

L'educació té molts problemes, molts dels quals són, ara per ara, irresolubles, perquè responen a un tarannà social i polític dels nostres temps que costarà molt de redreçar, encara que tinc esperança en la llei del pèndol, llei que també pot resultar inquietant, és clar. En un comentari a l'escrit puigcarbonià de referència, una professora parla de la responsabilitat familiar i tot això. Crec, la veritat, que no cal anar-nos tirant la pilota de la família a l'escola i a l'inrevés. Les famílies són el que són i crec que l'escola té un paper més enllà de la família i molt diferent, que ha d'assumir sense comptar, d'entrada, en allò que es fa o no farà a casa.

Hem viscut també en una mena de miratge col·laboracionista, però avui pares i mares treballen, en general, i les famílies són diverses i moltes, sobre tot les més modestes, prou problemes tenen perquè els anem a cercar massa sovint per implicar-les, tant en consells escolars inoperants com en la confecció de vestits de carnaval fets amb bosses de deixalles, destinats a demostrar a la societat veïnal que la nostre escola és més marxosa que la del costat.

Quan jo vaig acabar magisteri ja havien canviat el pla d'estudis, el del professorat i el dels alumnes. Hi ha hagut tants canvis i provatures al llarg del temps que és impossible fer cap valoració seriosa dels resultats aconseguits. En general, crec que l'EGB va anar prou bé i que va fer anar a escola i estudiar moltes persones que altrament s'haurien quedat pel camí. En lloc de perfeccionar-la de forma acurada es van anar assajant canvis dràstics, conformant-los amb discursos teòrics, teories psicològiques i el que calia per vendre. Canvis dràstics sobre els papers, perquè en realitat, a primària, continuem fent el mateix de sempre, llegir, escriure, comptar, però amb llibres i llibrets diferents, cada dia més justets i amb més sants, per donar vida al sector editorial, que també ha de viure. Llegir, escriure, comptar, i un milio i mig de bajanades diverses que s'han anat posant de moda, és clar.

Els qui ensenyen els mestres no són, en la seva gran majoria, mestres, cosa que seria impensable en qualsevol altra professió de caire tan pràctic com aquesta. I si alguns d'ells han estat mestres, ja no se'n recorden, perquè promocionar, quan ets mestre, vol dir canviar de feina. El mateix pel que fa als polítics que remenen les cireres educatives, que parlen del que no saben, però, vaja, als polítics tampoc se'ls demana massa que entenguin del seu tema, que per això estan els assessors, els experts, els qui fan enquestes i els productors de burocràcia. Villar Palasí havia estat mestre, crec, i molts inspectors dels vells temps havien arribat a ser-ho passant per un llarg escalafó que comportava conèixer l'escola en directe. No enyoro el passat, molts aspectes han millorat, però d'altres s'han bandejat perquè, se suposa, s'havia de canviar tot. El cos de directors, per exemple, que en cop de modernitzar-se es va suprimir, mentre avui es plora la manca d'aquest perfil professional, inexistent encara.


Fa anys, en el temps de l'EGB, un dels problemes que hi havia era el nombre de professors a segona etapa, que semblava excessiu i que fomentava la dispersió de l'alumnat una mica complicat, que fins aleshores havia anat fent prou bé. En lloc de millorar el tema l'hem empitjorat, i ara hi ha un munt de professors i especialistes a partir dels tres anys, i un munt de grups i grupets que entren, surten i transiten per l'escola, les seves rodalies i part de l'estranger, de forma gairebé histèrica. El nombre de professors per alumne ha augmentat molt, millorant allò que en diuen la ratio, però a efectes pràctics, cal admetre que la cosa no ha canviat massa des d'aquells temps en els quals érem tants caps tants barrets.


Fa uns dies vaig veure per televisió el meu admirat doctor Siguán, que parlava de com abans es volia tenir una cultura general molt àmplia i ara tot es superespecialització. Avui et pots trobar amb tot un jove doctor en prehistòria que rellisqui, quan parla d'història medieval, en temes en els quals qualsevol batxiller elemental d'abans hi hauria dit la seva. O amb un informàtic que no sàpiga qui era el Rei Wamba, ni tan sols a què es va dedicar Jaume I. O amb un advocat del present que patini quan vol transformar pessetones antigues en euros d'avui. I això que aquell batxillerat dels meus temps ja no era, ni de bon tros, com el republicà, el d'aquell pla professional, que evocaven els grans de totes les ideologies.


Recordo del doctor Siguán un comentari de fa anys, en un programa de la tele d'aquells del senyor Puyal, avui també enyorats veient el que veiem. Parlaven del sou dels mestres, sou que havia millorat força, sobretot en començar a treballar. El doctor Siguán va puntualitzar sobre el tema, si un metge, un enginyer, un pintor, fins i tot un fuster, arribaven a ser molt bons en la seva matèria podien arribar a tenir prestigi i diners, però el millor mestre del món era ignorat totalment i ningú no el coneixia. Més encara, no hi hauria forma de saber qui era, és clar. Vaig tenir un director a mitjans dels setanta que recordava amb tristor com en els seus temps republicans es parlava de pedagogia als patis, i de la societat, i de filosofia educativa, això ho deia quan encara, algunes, llegíem llibres com ara el Poema Pedagògic o L'escola ha mort, o fins i tot, Summerhill! Perquè ara, ai, senyor, no crec que existeixin massa debats d'aquest estil, ni als patis ni a les reunions diverses que es perden en burocràcies inútils i elecció de temes carnavalescos. O en consideracions corporativistes poc aprofundides i en planys victimistes que no troben mai ressò en propostes viables i efectives, que sorgeixin de la base real del professorat en actiu.


Malgrat tot això, pel que fa a primària, crec que s'ha de reconèixer l'esforç de molts professionals que, errats o no, fan el que poden i penquen molt i molt. Penso que molta part de la pau social que, amb totes les mancances que hi pugui haver, tenim en aquesta societat multicultural dels nostres temps, és gràcies a l'escola primària i als lligams socials que s'hi estableixen, sobre tot en les escoles de barris més modestos, i en això no faig la tramposa distinció entre privada i pública, aspecte que cal matisar, i molt. Un altre tema és la secundària i, encara més, la secundària obligatòria. Però quan es parla d'educació es generalitza i no es fan massa distincions. Opino que a la primària no hi ha fracàs ni de bon tros. Malgrat les moltes bestieses que ens fan fer els poders educatius de torn, els nens i nenes aprenen i molt. Un altre professor, en aquest cas de la meva Normal de Sants, que jo admirava força, el senyor Llopis, sovint, després de comentar aspectes lamentables d'aquella escola de l'època, puntualitzava: a pesar de todo los niños aprenden.


Però després de primària la cosa s'espatlla i ningú no sembla reconèixer aquest esforç dels mestres, més aviat de les mestres, ja que el tema de la feminització de les carreres quan aquestes es desprestigien socialment o econòmica seria un altre aspecte que no es vol tocar ni analitzar massa. Em refereixo al desprestigi econòmic, de consideració social real perquè de festes i lloances abstractes ja ens en fan, de tant en tant. Encara que tothom s'estimaria més tenir un fill enginyer, futbolista o actor de cinema, abans que mestre, no ens enganyem. De la mateixa manera, oblidat ja aquell cos únic d'ensenyants que es volia conformar en temps d'impossibles revoltes, quan més grans són els alumnes que tens, menys hores treballes, més cobres i millor et consideren, és un fet, això.


No em volia allargar i m'he allargat. Persones més importants que no pas jo, com el mateix doctor Siguán, Salvador Cardús o el meu admirat blogaire filòsof i cafeter, senyor Luri, s'adonen prou bé de com va tot i ho han reflectit seriosament en paper. Però, i els libres seriosos fets per mestres en actiu, on són? Ai, això seria demanar massa, és clar. I em temo que, en cas de publicar-se, cauríem en el bonisme eteri i en teories que no fan res més que remenar fum, perquè també ens han acostumat a empassar-nos acomplexats/des totes les teories que ens amollen des de dalt i hem patit i patim poca autoestima intel·lectual, aquesta autoestima que, sembla, generem de forma excessiva entre els nostres alumnes, nens i nenes d'avui, pocs en nombre, una mica o molt mimats i amb un futur incert, com ho són tots els futurs.


Ara que se celebra el segon centenari de Larra (llegeix Larra, el jovent d'avui?) que deia que escriure al nostre hispànic país era plorar jo el parafrasejaria canviant escriure per educar. De fet, més d'una vegada havia sortit a punt de plorar fa anys, de joveneta, d'alguna classe d'aquelles de segona etapa, on jo intentava explicar poesia i l'alumnat es dedicava a amollar rots intempestius o a llençar arròs amb canyetes de plàstic als veïns. I he vist plorar moltes mestres, joves i no tan joves, àdhuc xicots, també, a causa del que han d'entomar de vegades a les aules difícils, sense tenir el consol, ni tan sols, de rebre la solidaritat de la resta, perquè d'aquests temes no se n'acostuma a parlar de forma seriosa i en tot cas es titlla el pobre desgraciat de responsable del que li passa. Vaig anar a veure La classe, per cert, i vaig veure que el problema és força general, perquè sempre hem intuït, erròniament, que nord enllà la cosa rutllava, llàstima que a casa nostra no som capaços de fer pelis realistes de tema educatiu d'aquest estil o del de Hoy empieza todo, per exemple.


En una ocasió vaig llegir, fa anys, un escrit de Fernando Fernán Gómez que parlava dels grups d'adolescents que li enviaven al teiatru on ell representava una obra clàssica. Deia, molt assenyadament, que el teatre s'ha de gaudir de forma absolutament voluntària i individual i que portar-hi grups de jovent que té més ganes de fer barrila i lligar que no pas de gaudir del monòleg del batlle de Zalamea era un absurd total. Però ara tot són grups, masses immenses de jovent amunt i avall, però també de turistes i vellets. La cultura ja no és el que podia haver estat, és clar. Vaig caure en el parany dissabte d'anar a veure els murals aquests de Sorolla i la situació era digna d'una pel·lícula de Berlanga, llàstima que no sóc directora de cinema. L'escola no és res més que el primer graonet de tot un seguit de despropòsits, en el nostre temps. Per tant, parlar d'educació sense parlar de la resta, no serveix de massa. Ética, estètica, política, pedagogia... tot va de bracet.

26.3.09

Cultureta oficial i cultura autèntica


Volia escriure sobre Ricard Salvat però els meus amics Arare i Saragatona ja han dit tot el que jo podria dir i molt més. He parlat de Salvat en d'altres ocasions. No el vaig conèixer personalment, tan sols, a banda de seguir el seu teatre, vaig cursar amb ell dues assignatures fa molts anys, en les aules nocturnes atapeïdes de gent i de fum -més de cent, érem- dels altos estudios mercantile (em deixo la 's' final expressament, car el rètol va estar durant anys de lletra caiguda, a la facultat). Són de les poques classes universitàries d'alt voltatge que més recordo, per la personalitat del professor i la seva saviesa. D'aquells continguts vaig viure molts anys i em van servir per endegar un pre-reciclatge de català que es va fer l'any 1978, molt interessant però que després es va bandejar amb la institucionalització del tema, perquè a casa nostra som especialistes en perdre llençols i coixineres a totes les bugades. Que Meteora, l'editorial que m'ha publicat dos llibres, hagués recuperat la seva novel·la oblidada em va produir una estranya emoció, per la coincidència amb la publicació de la meva, més o menys. Sobretot, em va reafirmar en la meva convicció sobre el fet que aquesta editorial és d'aquelles serioses i professionals, agosarades i exigents amb allò que publiquen, a l'estil de l'antiga Magrana independent, de les quals en queden, ai, molt poques.


Ahir va ser un dia estrany i ple d'esdeveniments. Pel matí vaig anar a l'Arxiu, a la recerca de documentació sobre la Setmana Tràgica, un temible centenari que se'ns acosta i que ens amollarà, m'ho temo, molt discurs progre de pa sucat amb oli, ja que m'he compromés a fer una xerrada i un itinerari sobre el meu barri en aquells dies arrauxats i violents. Tot plegat per constatar que el millor llibre, de bon tros, sobre aquells fets, és encara el de Joan Connelly Ullman, del qual molts copien descaradament i que em produeix cada vegada que el fullejo una admiració i un respecte enormes per la seriositat i rigor que mostra. És més fàcil fer pel·lícules de bons o dolents o santificar personatges d'una gran complexitat, com Ferrer y Guardia que no pas perdre hores i hores cercant documentació, sobretot si aquesta es troba sense digitalitzar, que aquest seria un altre tema, també.


Per la tarda vaig presentar la xerrada de Pau Vinyes i Roig , historiador i moltes coses més, sobre Joaquim Ventalló, a la meva biblioteca, amb una assistència reduïda, però molt interessada en el tema, que va generar un ambient molt especial. La xerrada va ser excel·lent, una lliçó d'història del país, perquè la dilatada vida del periodista mostra la complexitat de la política i de la societat i defuig els esquemes de manual i les memòries històriques simplistes que ens volen fer empassar. Després vam anar a sopar, el meu marit i jo, a la Bodegueta del Poble-sec, amb Pau Vinyes i Núria, de l'Editorial Juventud, editora dels Tintíns traduïts al català per Ventalló, una persona encisadora que em va agradar molt de conèixer. L'Editorial Juventud és un altre mite, per a mi, i és miraculós que encara sigui independent i continuï en actiu, amb els temps que corren. Una vegada, quan era adolescent, vaig estar a punt d'anar-hi a treballar, però a la Harry Walker em van apujar el sou i m'hi vaig quedar. Coses de la vida atzarosa, vaja.


A quarts de dotze de la nit em va telefonar Manel Haro, de Ràdio Cornellà, per fer-me una entrevista sobre L'inici del capvespre. Per aquestes estranyes casualitats de la vida en Manel em va recordar que el 2003, quan em van donar el premi Candel de narració històrica, ell era el noi premiat amb el guardó de literatura juvenil. Avui he remenat l'armari i he retrobat el llibret que es publica amb motiu dels premis i la narració de Manel Haro, excel·lent, Éssers del temps perdut. També he recuperat una imatge d'aquell acte, amb Manel Haro i el meu admirat Paco Candel, en pau descansi.


Jo crec que la veritable cultura catalana es mou en aquests àmbits veïnals, locals, associatius, de petites i coratjoses editorials i de mitjans de comunicació modestos, de forma extraordinària i sovint menystinguda pels suposadament grans i oficials. Un parell de conegudes, innocents i ingènues, em van dir fa uns dies, després d'haver llegit el meu darrer llibre: el que has de fer és anar al programa de l'Om. Precisament ahir per la tarda entrevistaven a l'Om una guapa, jove, alegre i valenciana presentadora que també ha escrit un llibre, a les portes de Sant Jordi, com cal, i en castellà, és clar, amb una temàtica, pel que va explicar, estil Bridget Jones. La noia té grapa, joventut, bellesa, ego, seguretat i carisma i segur que ven molts més llibres que no pas jo i que si un dia ve al Poble-sec, que no ho crec, genera una assistència massiva de públic, superior fins i tot a la del Murakami de moda. Així és el món i així és aquest país on quan passa alguna cosa paga el del mig o el de sota de tot i els de dalt continuen tan panxa. Però aquest és un altre tema, oi?

22.3.09

Joaquim Ventalló, educació, futbol i periodisme





Dimecres, 25 de març, hem convidat al Poble-sec l'historiador Pau Vinyes, del Centre Ignasi Iglésies de Sant Andreu, per parlar del publicista, escriptor (i moltes coses més) Joaquim Ventalló, sobre el qual està preparant una publicació. La conferència serà a dos quarts de vuit del vespre a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec).

Ventalló va néixer el 1899 i va morir l'any 1996, amb noranta-set anys, una llarga vida, doncs, plena de trasbalsos i amb una activitat immensa, diversa i que avui, com passa amb tants personatges de la nostra història, és poc recordada, perquè sovint tendim més aviat a mitificar les rauxes que no pas el seny, a casa nostra.


Periodista des del 1915, es va convertir en secretari de redacció de La Publicitat en tornar de la guerra del Marroc (del 1923 al 1930), i redactor del setmanari d'esquerres L'Opinió, del qual va ser també director (del 1931 al 1934). Va dirigir La Rambla (del 1934 al 1936) i va ser un dels fundadors de El Dia de Terrassa.

Com tantes persones que van rebre per totes bandes durant la Guerra Civil, amenaçat per la FAI, va haver de marxar a França i entre el 1936 i el 1942, va col·laborar amb la revista Catalunya, mentre es guanyava la vida com a venedor de fruita al mercat central de Les Halles. A París va viure l'entrada dels alemanys i els bombardejos que va patir la ciutat. Va tornar a Barcelona el 1942 sense possibilitats de treballar com a periodista i exercint de representant comercial.

No va tornar a treballar per a la premsa fins al 1966. Va col·laborar a Crònica Social, L'Estevet, Mirador, Destino, La Vanguardia, Tele-estel, Punt Diari, Tele-exprés, Diario de Barcelona, Hoja del Lunes, El Noticiero Universal i l'AVUI. Junt amb Josep Maria Lladó, un altre gran periodista, va fer cada dijous l'espai La dignitat deia memòria, a Catalunya Ràdio, fins al 1992.

Com a escriptor, va cultivar la novel·la, la prosa de no-ficció, la critica i els estudis literaris. Entre altres, va publicar Pau Canyelles, exdifunt (1931), L'educació com a fonament del respecte als drets humans (1968), El que hi ha i el que no hi ha en el llibre blanc sobre educació (1970), Els intel·lectuals castellans i Catalunya: tres dates històriques: 1924,1927 i 1936 (1976). Com a traductor va treballar a la col·lecció de Tintín, i va traduir aquests llibres al català. El seu combat pel manteniment de les escoles municipals de Barcelona es va reflectir en les tres edicions de Les escoles populars (1968,1970 i 1980). Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi (1984), la medalla al mèrit de l'Ateneu de Barcelona i el premi Godó Lallana (1980).

Com a polític, Ventalló ser president de la Joventut Nacionalista des de molt jove. Les seves activitats van començar per la lluita contra la Unió Monàrquica nacional a principis de segle. A les eleccions del 12 d'abril de 1931 va ser escollit per les llistes d'Esquerra Republicana de Catalunya a Barcelona i va ser regidor de Sant Andreu. Quan es va proclamar la República, Ventalló va assumir el càrrec de tinent d'alcalde i president de la comissió de cultura, fins al 1934. En saber que era a la llista negra de la FAI va fugir, el 9 de setembre de 1936, i es va posar a disposició de l'ambaixada de la República a París.

Jo el vinculava a l'educació perquè va col·laborar en la represa de les Escoles d'Estiu i perquè el llibre sobre les escoles populars va ser molt important a l'època. Ventalló va donar, aleshores, moltes conferències sobre educació. Avui tindríem dificultats per trobar en llibreries convencionals les seves publicacions. Ara, que tant es parla de les relacions amb el govern espanyol i de l'escola, un repàs a les reflexions que va fer Ventalló sobre aquests temes potser ens faria un gran servei. Encara més: interessat pel futbol, va ser el primer en retransmetre un partit en català per ràdio, l'any 1924. Un partit que es va disputar a l’estadi Gal d’Irun entre la Real Unión d’Irun i el Barça, amb victòria blaugrana.



En aquests temps de reflexions arrauxades potser va bé reflexionar sobre les reflexions assenyades dels qui que ens precediren. No us perdeu la xerrada i aprofiteu l'ocasió per fer turisme pel meu barri!!!!

18.3.09

100 JOC LITERARI A CAN TIBAU DE L'EBRE!!!!!



No he sabut dir que no i aquí teniu la meva...

COL·LABORACIÓ AMB EL 100è JOC LITERARI

El blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com) arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:

En l’espai dels terrenos que avui ocupen a l’esquerra del Passeig de Gràcia les cases situades entre els carrers de València i de Mallorca, per l’estiu de 1860 hi havia instal·lats els jardins de l’Euterpe, a on els cors d’En Clavé, després d’haver fet s’aparició com a humil estudiantina en el carnestoltes de 1847, es trobaven al ple d’aquell esclat de gloriosos èxits, que fonamentaren a mitjans del passat segle, la regeneració artística-musical de Catalunya.

Sense donar-se compte de lo que sentia, però fruint l’encís d’aquella novetat, la gent treballadora invadia els balls corejats que en dit locaL s’hi donaven les tardes i vetlles dels dies festius; mentres que les classes acomodades, malgrat un cert recel o sorpresa, que no sabien acabar de definir, envers aquell fadrí torner, que sense mestres ni estudis de cap mena…

Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us dono aquestes pistes:

L’autora és una dona.
No trobareu aquest llibre als taulells de novetats de les llibreries habituals...
És una de les obres de narrativa més conegudes d’una de les primeres dones que trobareu mencionades en el meu blog, Tèrbol Atzur…
És una ‘novel·la de costums barcelonines’ ambientada entre 1860 i 1875.


La il·lustració també és una pista...

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món .

Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres del senyor Tibau, dedicat.

17.3.09

Fem un món millor!!!!

L'altre dia, per casualitat, em vaig ensopegar per la tele amb un documental sobre la cançó Imagine. Abans de començar ja t'avisaven que hi sortia la Yoko Ono, perquè sembla que hi ha qui no la suporta, per cert. Yo crec que tant ella com el marit eren un bon parell de cuentistes, com deia vulgarment el meu iaio, d'aquells d'agafa fama i fote't a jeure.

Que la cançó sigui bona o no és opinable. Com en el cas de l'obra de Gaudí a casa nostra i d'altres formes culturals admeses de forma massiva com a inqüestionables, sobre tot perquè donen diners a raig, es fa difícil destriar el gra de la palla. Però que, de fet, s'han convertit en un mite, tant ella com el seu autor, mort de forma brutal i incomprensible a causa d'un guillat d'aquests que de tant en tant trasbalsen les nostres pacífiques vides, això és un fet. Jo sóc molt poc amant de mites de la classe que siguin, literaris, polítics, musicals... Normalment els mites no aguanten una biografia desacomplexada. La música mitificada i mitificadora em resulta inquietant perquè agermana la gent de forma irracional i exalta els ànims en el sentit que calgui. Per això servien les marxes militars, també. Veure segons quins concerts de la transició amb tanta llumeta de misto encesa i persones plorant fins i tot de forma una mica histèrica, cosa que abans m'emocionava, ara em fa una angúnia profunda i em neguiteja. Per a acabar de mitificar algú no hi ha res més adient que una mort injusta i prematura, envellir de forma normalitzada i decadent resulta absolutament vulgar, per als mitjans de comunicació.

En el documental hi sortia molta gent d'aquesta que, lluny del meu tarannà, és absolutament mitòmana, gent que va a venerar la tomba del cantant i li dona les gràcies plorant per haver viscut, gent que atribueix a la cançó un missatge d'amor universal i eteri en l'estil fem un món millor. Pel mig del documental, la veu lúcida d'un senyor assenyat, qui, com el nen del conte del vestit de l'emperador, deia que la cançó era carrinclona, plena de llocs comuns i repetitiva. I, a més, que fer un mite pacifista i d'amor universal a l'entorn d'un senyor que lligava els gossos amb llangonisses i tenia armaris a temperatura adient per desar els seus abrics de pell, era una cosa totalment... surrealista. Recordo comentaris semblants a l'entorn d'altres concerts benèfics d'estrelles del rock els quals donant un molt poc per cent del que guanyen acabarien amb la misèria, però que són lloats sense manies com a esquerrans de casta i profetes del nostre temps. En fi, món de mones.


La veritat és que hi havia coses que feien riure i molt, com per exemple que el Lennon i la senyora van fer teràpia primal, que consisteix en estirar-te per terra i cridar per reviure el moment del part i alliberar-te de les tensions que aquell moment et va produir. O com quan la Yoko Ono explicava el seu art conceptual i com havia venut, suposo que prou cares, unes ampolles que semblaven pots casolans de melmelada, on hi havia mig de tot, mitja moneda, mitja taronja, mitja baldufa, per simbolitzar que ella era també una meitat i tot això, amb el seu marit emocionat, no sé si seriosament o perquè l'estaven filmant. Encara més, com en d'altres casos, va sortir el tema de la mare que el va abandonar de petitó, que és ben trist, però que també ha patit altra gent que després no ha pogut pagar-se teràpies tan cares.


Un moment que també em va fer riure i em va provocar fins i tot vergonya professional aliena va ser quan va sortir l'escola on havia anat el senyor John, una escola a la qual han posat el nom de l'artista. La mestra, amb tota la bona fe, feia cantar als nens la cançó comentada, que s'havien après de memòria, els amollava una rastellera de bestieses sobre la pau i l'amor universals, els deia que tanquessin els ulls i imaginessin. En fi, tot tan absolutament ridícul i hilarant que vaig perdonarme a mí mateixa per les moltes bestieses que quan estava en actiu, fa quatre dies, havia perpetrat a expenses dels meus innocents alumnes. No vull ni pensar com es deuen sentir els companys de classe d'aquest senyor, en pau descansi, i que possiblement era un trapella de categoria, quan ara, potser convertits ells mateixos en mestres, professors, electricistes o bibliotecàries, i recordant que aleshores ells eren els alumnes models i treballadors, s'adonen de com n'és d'injusta, la vida. Per més inri a Barcelona li hem dedicat una plaça. I tants catalans i catalanes que dormen en l'oblit desacomplexat, ves!!! Precisament fa uns dies el senyor Cuní, parlant del tema dels paradissos fiscals, va replicar a un progre que culpava tots els empresaris capitalistes de fer aquesta mena de coses. També ho fan molts artistes, i cantants, i futbolistes, li va dir. Però sembla que en el camp de la mitologia es perdona del tot la incoherència, el capitalisme, el consumisme, l'evasió d'impostos i la picaresca diversa.


L'escola era anglesa i uniformada, del nord on la gent és culta, neta, lliure, desvetllada, feliç i treu bons resultats educatius, i això em va conformar amb el meu entorn, després de la inquietud que m'havia provocat contemplar les reaccions dels nostres parlamentaris davant les lúcides i assenyades paraules d'Inger Enkvist, de les quals em vaig assabentar per diversos canals, entre els quals una visita al senyor cafeter, lúcid i savi, també ell, en temes educatius del nostre temps. En todas partes cuecen habas o a tot arreu se'n fa, de bolets, quan plou. I encara que no plogui. Ai, que patirem!!!

15.3.09

Presentació a Vilanova i la Geltrú


Gràcies a l'excel·lent escriptora Sílvia Romero, de forts vincles poble-sequins, divendres vaig anar a Vilanova, a la llibreria MA'AT a presentar el meu llibre, que podeu veure entronitzat en aquesta mena d'altar del Corpus de la llibreria. Vam ser poca gent, els divendres hi ha moltes activitats per tot arreu, però el cert és que vaig passar una estona inoblidable, amb uns quants amics com el Sani Girona, que ha penjat al seu blog fotografies i fins i tot podcasts amb gravacions de tot el que vam debatre i comentar.

Em va semblar molt emotiva la presentació, que em va fer la Maria Rosa Nogué, a qui jo no coneixia i amb qui vam connectar de seguida. També va ser magnífica l'acollida de la llibretera i les facilitats que va donar l'editorial. En resum, un inici de capvespre amb moltes complicitats i per a recordar sempre. Mercès a tothom.

11.3.09

Pedagogia recreativa per a mestres jubilades

Des que m'he jubilat em sembla que fa molt de temps que no sóc a l'escola. El fet és que les escoles continuen més o menys com sempre, encara que jo no hi sigui, i no crec que es puguin millorar seriosament des de dalt, com s'està fent. Ara que sóc a casa alguns matins m'adono de quants programes sobre educació fan per la tele i la ràdio mentre els mestres treballen. Resultat: opinen els sindicalistes alliberats, els catedràtics de pedagogia i etcètera. Suposo que per tele i ràdio es diuen molts disbarats de tota mena, quan el tema no et toca de prop t'ho empasses tot, però quan saps una mica de que va sorprèn l'atreviment que té la ignorància mediàtica.

En la professió de mestre, ben al contrari que en la de metge, els qui formen els mestres no són mestres. Alguns potser ho van ser, fa moooolt de temps, però el fet és que la teoria i la pràctica cada dia es troben més i més allunyades. El fet que molts mestres hagin fet després pedagogia o psicologia hauria d'haver estimulat l'intercanvi, l'experimentació seriosa, però no ha estat així i sembla que una manera de prosperar professionalment és, de forma inevitable i ancestral, abandonar la professió, abandonar la primera línia, vaja.

Ara, amb la matriculació, es diu altra vegada que es vigilarà la picaresca que fa que es demani una escola que no toca. Un tema que no es vol debatre, i que sembla que tothom té per assumit, és si resulta just tenir tants punts a causa de la proximitat a l'escola. Actualment el que discrimina és el lloc on vius, moltes vegades; si no tens diners per viure a un altre barri o a un altre indret del barri, menys marginal, doncs a sobre et tocarà l'escola marginal, que ningú vol perquè acull tots els problemes de la rodalia. No seria millor barrejar una mica la gent del nord, del sud, de l'est i de l'oest? Això ho pateix més la gent d'aquí, els autòctons, ja queels nouvinguts al principi matriculen on els toca, encara més endavant ja seleccionen. Al Raval mateix m'he trobat pares i mares que després d'un temps d'estar per aquí han acabat per triar les concertades del barri, o del barri veí, per cert.


Encara més, es donen curiositats, com això que la de més a prop sigui la d'un altre municipi, perquè una vorera és d'Esplugues i l'altra de L'Hospitalet, per exemple. Jo, afortunadament, vaig poder portar els meus fills a una del cepec de Les Corts perquè la del meu barri, també del cepec, immersa en les lluites polítiques de l'època, va acabar per desmuntar-se, gràcies a les discussions i abandonaments dels mateixos que li havien de donar suport, pares i mares inclosos. En aquells temps de la Nova Cançó jo prioritzava el tema del català, i per això triava aquest tipus d'escoles, encara que després vaig veure que no és or tot el que lluu ni bona pedagogia tot allò que té marca. Avui, evidentment, no podria fer-ho, totes les del cepec es van convertir en públiques per decisió política dels qui manegaven el tema. Avui, amb l'experiència dels anys, crec que em seria igual dur-los a un lloc o a un altre. La cosa donaria per vessar molta tinta -virtual-, hi tornaré en una altra ocasió.


Per sort, hi ha moltes escoles públiques dignes per tot arreu, avui. La majoria ho són. Però, ai, hi ha el tema de la immigració que tampoc no és igual a tot arreu i que en uns llocs és d'un noranta per cent i tres travessies més avall o més amunt, d'un vint per cent. Jo sé que la gent fa petites trampetes per tal que els seus fills o néts, avui que tants iaios tenen cura dels infants, vagin on no els toca. El millor fora un sorteig obert i que cadascú demanés l'escola que vol o, en tot cas, atendre a raons personals serioses. Si la família d'un nen o nena del Raval o de la Mina vol que el seu fill vagi a una escola pública de Sarrià, per què no ha de tenir tants punts com el de Sarrià, que, a més, té més euros que no pas ell i més possibilitats de triar-ne una de concertada o privada????


Això no es debat massa perquè els qui manen, normalment, si tenen els fills a la pública és a una 'bona' pública. Bona, segons percepció general, que no sempre respon a cap realitat científica, és clar. Per això no entenc massa que un polític que visqui, per exemple. a Sant Just o a Sant Cugat, on les públiques són molt dignes, i que podria quedar d'allò més bé portant els fillets a la pública em matriculi les criatures a una privada fatxenda. Coses de la vida, vaja. Vanitats, al capdavall.


No estic mai d'acord, des de fa anys, amb les vagues a l'escola. L'altre dia escoltava per ràdio el professor Carratalà, molt gran i amb molta experiència, republicà indubtable, que opinava el mateix. Una obra, deia, no es queda sense lavabos pel fet que els obrers han fet vaga, però a l'educació allò que no s'ha fet ja no es fa... Per cert, també va fer una interessant explicació sobre la paraula uebos, que ve d'opus i no pas d'ous i que dóna un sentit molt diferent a la frase manda huevos -uebos-, que darrerament agrada molt als polítics. Sembla que el sentit primigeni seria una cosa així com ara noblesa obliga i que amb aquest sentit es troba en algun passatge del Cantar del Mio Cid.

Allò del fuero y el huevo -uebo- també tindria, potser, un sentit ben diferent, doncs. Gairebé no he trobat res sobre el tema llevat de l'anotació d'una persona que va triar aquesta paraula en aquella antiga iniciativa d'apadrinament de termes en desús. Vegeu aquí. No sé com he anat a parar als uebos partint del tema escolar, coses de l'edat...

7.3.09

Quan Sant Tomàs era una festa...


Avui el meu pare hauria fet 92 anys. Va morir amb 84, com passa el temps! El meu pare era d'una família de Mieres, de la Garrotxa. Amb els anys he sabut que la família del seu pare, del meu avi, vaja, va anar a raure a Mieres fugint de la zona de Camprodon, a causa de les guerres carlines, doncs sembla que eren carlistes convençuts i que amb aquelles guerres van perdre el poc que devien tenir.

Sabem poc de les guerres carlistes i crec que sense explicar una mica les guerres carlistes malament podem entendre molts aspectes de la guerra civil. El cas és que Mieres era un bastió carlista, Bosch de la Trinxeria explica en les seves memòries excursionistes com el van segrestar i retenir en aquest poble fins que la seva família va pagar trinco-trinco a la causa.

Els meus avis de Mieres, que tenien taller de carreter, en casa llogada, religiosos i complidors, van tenir tretze fills, dels quals en van viure 11. El meu pare va ser el més petit. A partir del cinquè o sisè ja els van anar posant el sant del dia. Al meu pare, doncs, li van posar Tomàs perquè va néixer el dia de Sant Tomàs d'Aquino. Amb els anys, quines coses, li van canviar el dia del sant, cosa que me'l tenia molt enfadat i gairebé mai no vam celebrar el sant pel nou dia de celebració, 28 de gener. La casualitat va fer que el meu avi matern morís, precisament, un 28 de gener.

El dia de Sant Tomàs, quan jo era jove i se celebrava pel març, era molt sonat. Els estudiants sortíem de tasques i de gresca, començava a fer bon temps i a allargar-se la tarda i era un bon moment per fer amistats i lligar. Els carrers dels volts de la Mercè, atapeïts de locals de sangria i patates braves, eren una festa. Cantàvem temes clàssics, agermanats al volt d'aquelles taules greixoses, com ara allò de el niño que tiene Asunción... que avui seria homòfob i políticament incorrecte o com allò altre dels estudiants navarresos encalçant criades, avui misògin i classista, i de vegades fins i tot entonàvem també baixant de la font del gat una vella es fot de cap, que tampoc no resulta massa educatiu. Jo crec que el Sant Tomàs del gener no és ben bé el mateix. En general, els sants ja no són el que havien estat i, a més, aquest sant Tomàs ha patit les ires de molta progressia doncs l'educació filosòfica de la meva joventut va abusar molt dels seus ensenyaments.

A les monges, quan jo era petita, ens deien que en castellà s'havia de dir Santo Tomás i que d'aquests santostomasos n'hi havia tres: el d'Aquino, l'apòstol i el de Villanueva. Per això, explicaven, fent un acudit innocent, al cel hi havia tres santos y un san Tito.

Per la xarxa he trobat un blog on fan una entrevista a Sant Tomàs d'Aquino, quines coses, i aquests s'explica d'allò més bé i raona que el tomisme no s'ha acabat i que hi ha molt a descobrir o redescobrir sobre el tema. Vegeu
aquí.


A mí, el nom de Tomàs no m'agradava, però ara m'agrada. Al meu fill li vaig posar Bernat perquè em semblava més contundent i català però si ara tingués un fill seguiria les antigues tradicions i li posaria Tomaset o Manelet, que era com es deia el meu sogre, la veritat, perquè els noms normals han acabat per esdevenir exòtics i estranys. I si li posés Tomàs, triaria el d'Aquino, gran savi del seu temps i potser el celebraria pel març i tot.

6.3.09

I és que si una s'ho combina...


I es que si una s'ho combina,
Caterina,
fa la feina de la casa
i veu la tele matutina.
De primer fan els dibuixos que em distreuen la canalla,
que ni es renten ni m'esmorzen amorrats a la pantalla.
I llavors fan les noticies i un "reprís" de la vigília,
i aprofito per anar a la plaça a comprar per la família.
Més tard surten uns que expliquen a quin preu va la patata,
es veu que en ser de la tele els hi deixen més barata.
Després surt fent l'aeròbic aquella xicote seca,
i passo el drap a tots els mobles a ritme de discoteca.
I és que si una s'ho combina
Angelina,
fa la feina de la casa
i veu la tele matutina.
Els serials si que em distreuen! Em preparo la galleda
i frego el terra de la sala plorant com una bleda,
i és que ser tan milionari només porta molèsties.
Me'ls passa cada cosa! Com pateixen, pobres bèsties!
I la sèrie mexicana fa plorar pels descosits,
jo m'eixugo amb la flassada se m'enganxa fent els llits,
i ploro en veure com pateixen els pobrets de Dinastia,
mentre pelo quatre cebes, mentre trio la llentia.
I és que si una s'ho combina,
Adelina,
fa la feina de la casa
i veu la tele matutina.
Es veu que ara la dolenta s'esbatusa amb la cunyada.
però no sé com s'ha acabat que he hagut d'estendre la bugada,
i després quan el padrastre l'arremanga sobre el piano
he baixat a obrir la porta que trucava el del butano.
Ella treu una pistola però no puc estar pel cas,
perquè soc a la finestra estovant un matalàs.
I quan ella li replica: "Vete al cuerno, putinera!",
ja s'han fet dos quarts de dues i el més calent a l'aigüera.
I és que si una s'ho combina,
Florentina,
fa la feina de la casa
i veu la tele matutina.
I si el meu home protesta,
jo sempre me les enginyo
per trobar la millor excusa
i li contesto: "Carinyo
com sempre,
fot-li la culpa a en Calviño".
Lletra i música: LA TRINCA


Suposo que deu ser una fixació infantil, o una deformació irreversible, relacionada amb el fet que, en la meva infantesa i fins i tot en la meva joventut, els deures i l’estudi es feien a la taula del menjador, de forma comunitària i escoltant la ràdio, primer, o veient la tele després. El cas és que sovint escric o llegeixo amb la ràdio o la tele posades i, encara més surrealista, prefereixo que parlin que no pas escoltar música. Això de la música ambiental em posa nerviosa. En canvi, escoltar veus, encara que no estigui massa al cas del que diuen, m’agrada, ai. Fa companyia, deien abans, i en el meu cas és així, cosa que m’aboca a la incomprensió dels parents i amics necessitats de silenci per a la seva productivitat i concentració.

Com que ara sóc a casa algun matí, poso la ràdio però també en moltes ocasions la tele, els matins del senyor Cuní, és clar, com podria ser altrament? Aquests programes matinals els haurien de fer al vespre, tant a TV3 com a d’altres canals fan coses que estan bé, precisament a hores en les quals la majoria de la gent treballa, mentre que a les hores normals de convivència familiar fan un munt de programes molt menys significatius, per dir-ne d’alguna manera. Imagino doncs que el públic és de jubilats i jubilades, en general.

Quan es va començar a fer tele pel matí la cosa va provocar molts debats. I una cançó d’aquelles de la Trinca, tan divertides, un humor català que vam perdre com tantes coses en la transició, quan la gent es va dedicar a fer el Cambó, o sigui, més diners que país, ai, las. Doncs jo també, ara, ves, faig la feina de la casa i veig la tele matutina. Sobre el matinal que esmento, em sobta com es parla molt sovint, per exemple, d’ensenyament, mentre tots els mestres treballen. Això ja passa amb Catalunya ràdio, també. Aleshores, per opinar, no porten mestres en actiu, és clar, sinó alliberats sindicalistes o patums departamentals. Una companya mestra m’ha fet arribar una carta de protesta que una altra mestra va fer arribar a la televisió fa algun temps protestant sobre el tracte que en el programa del senyor Cuní es dóna als mestres. Jo no em queixo del tracte, tot és opinable, em queixo de l’horari i de la manca d’aportacions de gent de la base professional que a aquella hora està vigilant recreius i corregint problemes. En el temps del senyor Bassas a la ràdio em sembla recordar que fins hi havia un dia de la setmana dedicat a l’ensenyament. En fi, què es pot demanar quan els mestres encara no aprenen la feina gràcies als ensenyaments de mestres en actiu, a les universitats, cosa que no passa pas en d’altres professions i que semblaria un disbarat en cas, per exemple, de la medicina? Vaja, tot per als mestres però sense els mestres... De què em sona, aquesta frase?

El programa del matí compta amb la inefable aportació de la senyora Rahola, que deu activar l’audiència i que sempre ajuda a estimular el marro. Fa uns dies debatien sobre la prostitució i una prostituta jove sense pèls a la llengua exposava les seves raons sobre el tema del carrer, al carrer, raonava, no es fa prostitució sinó tractes comercials i hi ha més llibertat de treball. Tot aquest tema, com és obvi, està ple d’hipocresia social i gairebé mai no es va al fons de la qüestió i ens perdem en consideracions etèries sobre explotació, orfanetes de Menàrguens i civisme. Em va sobtar la bel·ligerància raholana sobre el tema, més aviat en contra del tema. La cosa es va escalfar i la treballadora del sexe va acabar per amollar-li a la tertuliana:
-Doncs jo faig aquesta feina perquè, vull, tu, per què estàs aquí treballant? Tots ens prostituím d’alguna manera!!!!
Filosofia pura, vaja.

Ahir vaig ensopegar-me amb un cas dramàtic. Una noia iraní, universitària, vestida de forma occidental, va explicar el seu cas: en refusar un xicot aquest li va llençar àcid al damunt, cosa que li havia desfigurat el rostre i el cos i li havia fet perdre la vista. Van sortir fotografies d’abans de l’atemptat, era una noia bellíssima, per cert. Uns amics metges li havien aconsellat venir a Barcelona, on hi ha, li havien dit, els millors oftalmòlegs del món. La noia parlava espanyol amb dificultat, però més o menys es va fer entendre. Com que en aquell país existeix la llei del Talió ara volia que deixessin cec el xicot i de fet sembla que hi havia força jutges al seu favor. La senyora Rahola es va posar en pla occidental-moral, amb allò de Gandhi, que deia que acabaríem tots cecs, amb la llei aquesta, i que allò era venjança pura i dura. La resta dels tertulians, suposo que comprenent que el diàleg era difícil i que les mentalitats eren divergents i difícils de conciliar, callaven respectuosament.

Jo no sé si la noia entenia la Rahola, però la seva lògica, ben explicada era la següent: el noi no s’havia penedit, en cap moment li havia demanat perdó, ho podia fer a d’altres noies, no era una persona, era com un animal, s’havia de castigar per tal que la cosa no passés més, no volia fer-lo patir sinó que fins i tot volia que li fessin amb anestèsia, i no volia que perdés un ull, perquè amb un ull es pot viure bé, el volia deixar cec. El cas és que l’acusat pot recórrer a pagar diners, però ella no volia diners. Encara més, sembla que dos ulls d’una dona valen per un del noi, en aquells verals, però ella havia trobat jutges justos que donaven suport, davant la gravetat del cas, a la demanda dels dos ulls. Més encara, el noi podia anar a presó, però ella sabia que algun jutge de mentalitat diferent podia intervenir i deixar-lo al carrer amb poca condemna d’aquí un temps. Iran és un país estrany i contradictori, és possible fins i tot que jutges joves, encarats amb la realitat, pensin que cal actuar així si no es vol que la cosa proliferi com en d’altres indrets, on això de les agressions amb àcid són una cosa habitual i poc castigada. Per cert, fa anys hi va haver un cas a casa nostra, al barri de Sant Antoni, la noia va morir a causa de l’agressió amb àcid i no sé que els devia passar als culpables, en aquell cas l’agressora va ser una amant de l’home refusat, recordo el cas perquè va passar a prop de casa i se’n va parlar força aleshores.

El cas feia esgarrifar, perquè ens encarava amb el tema de les lleis de cada lloc, de les mentalitats diferents i de la dificultat per a cultivar d’un dia per l’altre allò tan bonic de l’empatia. Per la tarda vaig anar a veure ‘El lector’, que no em va acabar de convèncer, però que em va fer pensar en el tema de les lleis i de les mentalitats, davant de la sorpresa de la dona, en sentir les acusacions que li fan quan, de fet, havia complert amb la seva obligació. El noi vol, diu, comprendre, però comprendre des de móns molt allunyats, quan som lluny de les vivències i fets que condemnem, ja sigui en el temps o en l’espai, no és tan fàcil. Les lectures que avui es fan de la Guerra Civil i els seus fets no cerquen tampoc la comprensió, en general, sinó la condemna sense debats seriosos i aprofundits sobre el capteniment humà i el perquè de totes les violències, legals o il·legals, controlades o incontrolades. En el fons, com en el cas de la prostitució, entrar en els temes a fons i de forma tranquil·la, és impossible, els debats televisius, apressats i poc mesurats, amb interrupcions publicitàries i amb els tertulians mirant de xuclar càmera i de no deixar parlar la resta, són un exemple contundent de com es parla de les coses més serioses del món amb una frivolitat inquietant.

Ja veieu tot el que es pot aprendre veient la tele matutina, si una s’ho combina…

5.3.09

Reis, bisbes, pel·lícules i universitats



Hi ha un gènere que de tant en tant ressorgeix amb força i és l'anecdotari històric divers i divertit, recollit en llibres sobre històries de la història, mentides històriques repetides sense vergonya, amors cortesans i tota mena de xafarderies de més o menys importància, relacionades amb el passat llunyà i proper.


Hem caigut en l'error de menystenir aquests gèneres, des de postures academicistes o elitistes; la història marxista ha bandejat força el tema, a la recerca d'una història de la gent, de les masses, en clau economicista. Com que la història de les masses anònimes no es troba documentada com la dels reis, comtes i gent important, de vegades la lectura de llibres d'aquesta tendència resulta una mica avorrida, pel fet que res d'humà no ens es aliè, sobre tot, com en el cas del personatge de Terenci, no ens són alienes les tafaneries sobre el capteniment personal dels coneguts. I és que en el fons, la història de les masses no és res més que la suma d'històries individuals, amb totes les seves contradiccions i problemes domèstics.


Ai, com enyoro aquells articles de Néstor Luján i d'altres, erudits integrals, que tant ens podien parlar de la història del cafè, de les bullangues barcelonines i els seus protagonistes com d
el perfum que feia servir la Pompadour quan es feia la tualeta. De fet, recordem moltes coses perquè les relacionem amb anècdotes diverses, moltes de les quals d'una gran frivolitat aparent. El fet és que tot té relació i que, de vegades, fets d'una immensa transcendència han tingut el seu origen íntim en un rebuig sentimental o en una impotència sexual traumàtica, encara que després els donem lectures molt més serioses, sobre tot pels resultats tràgics que van provocar. Ja ho sabien els àntics, tot plegat, vegeu la guerra de Troia, per exemple.

Ahir vaig assistir a una de les sessions sobre cinema històric que han programat a aquesta nova facultat, lletja a matar, que tenim davant del centre de la cultura contemporània barcelonina. Ahir passaven Becket, la de l'histriònic O'Toole i el sòmines del Burton, tots dos en aquell cas en estat de gràcia cinematogràfica. El cicle està molt bé, però, com ens passava amb aquell enyorat espai televisiu de La Clave, de vegades es fa molt llarga la sessió i al final, quan ve el debat interessant, queda poca gent a la sala, entre la qual els iaios i iaies, perquè el jovent se n'ha anat a fer la cerveseta, i ja és molt tard.


El cicle l'organitza Ignasi Garcés, gran professor, de faiçó senzilla i campetxana i alt voltatge intel·lectual. Ahir, la cosa específica sobre l'època de la narració fílmica anava a càrrec de Dolors López, magnífica medievalista, que es va explicar de forma amena i acurada. Llàstima que era molt tard i en quedàvem pocs i cansats, quan el tema s'animava. El professor, per cert, va haver de fer callar una mica la colla de les darreres files gallineres, ai, els joves, quina enveja. Sóc tolerant amb la gresca juvenil. Jo mateixa vaig anar a veure aquesta pel·lícula, quan la van estrenar, amb amiguetes, i recordo que ens va agafar un atac de riure i que al cinema ens van cridar l'atenció uns senyors molt seriosos. La veritat és que ens agradaven pel·lícules menys discursives i amb més amor convencional, aleshores. Pel que fa al cicle i a d'altres activitats, em fa una mica d'angúnia l'interès per firmar, a la llista controladora, del jovent, empès pels crèdits variables que s'aconsegueix amb l'assistència comprovada. Un tema més del nostre temps aquest de l'assistència, del seu control, i d'aquesta firma que perjudica cursos i cursets, la veritat. Als cursets de mestres dels darrers anys sempre sorgia algú que feia l'odiosa pregunta: a quantes sessions es pot faltar per tenir el certificat? Aquestes exigències firmadores en d'altres temps haurien provocat revoltes molt més greus que les bolonyeses.


De tota manera, i malgrat que n'hi ha de boníssims, percebo en els grans professors i profesores del present una mena de mancaça pel que fa a l'erudició generalista. En els meus temps hi havia una espècie acadèmica, avui gairebé extingida, que sabia pràcticament de tot, malgrat que potser no fos tan especialitzat en allò que li pertocava. Recordo a l'Institut Maragall nocturn femení, del carrer Sant Quintí, a Maria Comas, immensa, que d'una cosa se n'anava a una altra, i amb qui no calia ni estudiar, perquè tan sols escoltant-la et sabies l'assignatura amb ets i uts. En una altra sessió d'aquest cicle, el doctor Nadal, gran i admirable especialista en prehistòria admetia que, pel que feia al tema medieval, sempre li feien passar bou per bèstia grossa. No és un problema tan sols de la història, acabo de fer un curs sobre literatura i vaig adonar-me d'alguna relliscada professoral en entrar en caps aliens, com ara la conducta animal. Ja sé que no hi ha temps per a tot i que cada vegada hi ha més coses que cal saber i que tot és relatiu... Però crec que hi ha una gran manca d'allò global que en els meus temps es titllava de cultura general, la veritat.


Sobre Becket, l'honor de Déu, Enric II, tot plegat, en el fons, conflicte de poders, com sempre. La pel·lícula, ja es va remarcar en el debat, mostra unes dones molt febles i gairebé estúpides, cofades de forma ridícula, gairebé no hi tenen paper, tant és així que la pel·lícula sembla d'aquelles de l'homosexualitat subliminal i no tant subliminal, tot són homes, no hi ha dones... Lionor d'Aquitània aquí és una senyora lletja i anodina de qui ni tan sols no n'arribem a saber el nom. Però Lionor va ser una gran senyora, poderosa, de molta empenta i llarga vida. Una seva filla es va casar amb l'Alfons de les Naves de Tolosa i encara amb vuitanta anys va anar a Castella a conèixer les netes per casar-ne una d'elles al seu gust, amb el rei de França. I això malgrat que el marit la va tenir tancada durant una bona temporada per conspiradora. Ja veieu quin pes té, la genètica. La reina castellana, la Lionor filla, també va viure molts anys i va tenir catorze fills. En canvi, els mascles hereus d'Enric i Lionor, van ser força mediocres i carallots, malgrat que la literatura també ens hagi fornit llegendes diverses sobre Ricard, Cor de Lleó i Joan sense terra. Enric II va ser també un gran rei, considerant l'època violenta i complexa, molt allunyat de l'histèric i feble personatge que ens mostra la pel·lícula. Una tafaneria més: l'amant filarmònica i suïcidada del Becket en crisi d'identitat, Sian Phillips, es va refer anys més tard esdevenint la intrigant Lívia de la sèrie Jo, Claudi.

La història dels reis no insisteix massa en la història de les reines i dels seus vincles familiars. Per sort, avui, viquipediant una mica et pots anar fent una idea del tema i encara sorprenen aquestes xarxes de noblesa europea relacionada per casaments de gent molt allunyada físicament. Pel que va a la longevitat d'alguns personatges, sobretot de dones capaces de parir gairebé vint fills i sobreviure'ls a tots, i considerant que, malgrat ser de classe alta, en aquells castells devia fer un fred dels dimonis, encara em produeix tot plegat una gran admiració retrospectiva.

1.3.09

Records i literatura


He manllevat aquesta fotografia de Tomàs Riva, de l'any 1967, del magnífic fons del MHIC. Jo, en aquells anys, encara no tenia màquina de retratar, ni en tenien a casa, tampoc. En tot cas, no sé pas si hauria retratat les barraques, m'adono que quan començava a fer alguna fotografia retratava sobre tot gent alegre i endiumenjada, coneguts i parents. Em sobta com obviava els fons, els detalls documentals que ara afegirien valor a l'antiga imatge. Els retratadors de paisatges bonics s'empipen si hi surten cotxes, antenes, cables atrotinats, fins i tot personatges inesperats, però són aquestes coses aquelles que, al llarg dels anys, donen valor al conjunt.

En el meu blog del barri n'hi vaig penjar fa un parell de posts una altra de la mateixa època, si fa o no fa, de Maspons, amb aquells toreros d'estar per casa que assajaven el seu art al capdamunt dels carrers del Poble-sec o a Montjuïc i a la desapareguda i bonica Plaça del Sol o d'en Manelic, avui malmesa a causa de la construcció de la Fundació Miró, que els deus de la memòria la perdonin.


Molta gent que feia les fotografies eren persones més benestants, periodistes, fotògrafs professionals, que miraven amb una certa compassió encuriosida la pobresa amuntegada. En canvi, per a un infant amb una família normaleta, era aquell el seu medi habitual de vida quotidiana i, per tant, la percepció resultava molt diferent.

Dimecres, com que havia de dir alguna cosa a la presentació, vaig meditar sobre la meva pròpia novel·la i vaig pensar en com la vida del protagonista resulta paral·lela a l'evolució social viscuda per les persones que eren, pels seixanta, de classe baixa o de sectors més desafavorits, una gran majoria aleshores. Després no vaig fer esment del tema ja que m'hauria fet allargar molt, la veritat. I, a més, potser m'hauria abocat a explicar massa detalls de l'argument, cosa que amb una novel·la s'ha de fer amb prudència i moderació.

La família de la novel·la prové del món rural, encara arrossega els records de la guerra, pateix la postguerra més fosca. Viu i evoluciona a les barraques de Montjuïc però els canvis del desenvolupament els permeten, a partir dels seixanta, millorar força: hi ha feina, possibilitats per estudiar, ni que sigui a la nit i fent grans esforços; vaja, per a fer allò que en diuen 'ascendir en l'escala social'. Amb la transició i els seus entusiasmes, coincidents amb la joventut d'alguns dels protagonistes, acomboiats per l'escepticisme de la gent més gran, que sap prou bé que tot és fràgil, les expectatives socials i personals es disparen.


Després ve el desengany, el desencant, com en van dir, i com es va dir una pel·licula documental molt interessant a l'entorn d'una família, en aquell cas, burgesa i intel·lectual. I l'atzar, imprevisible, que els encara amb l'evidència: no controlem els nostres destins, la sort, inconstant i capriciosa, bona o dolenta, ens fa anar per on li abelleix en moltes ocasions. Després del desencant arriben l'escepticisme i el realisme, el món no avança sempre cap endavant, va fent tomballons i giragonses, la fragilitat de la pau, fins i tot de l'absència de guerra, és una constant encara que sovint tinguem molt mala memòria, tant de la històrica com de la personal i familiar.

I hem d'admetre que no som, ni de bon tros, tan bons, tan espavilats ni tan guais com ens havíem pensat en els anys de les vaques grasses, quan totes ens ponien.