6.3.09

I és que si una s'ho combina...


I es que si una s'ho combina,
Caterina,
fa la feina de la casa
i veu la tele matutina.
De primer fan els dibuixos que em distreuen la canalla,
que ni es renten ni m'esmorzen amorrats a la pantalla.
I llavors fan les noticies i un "reprís" de la vigília,
i aprofito per anar a la plaça a comprar per la família.
Més tard surten uns que expliquen a quin preu va la patata,
es veu que en ser de la tele els hi deixen més barata.
Després surt fent l'aeròbic aquella xicote seca,
i passo el drap a tots els mobles a ritme de discoteca.
I és que si una s'ho combina
Angelina,
fa la feina de la casa
i veu la tele matutina.
Els serials si que em distreuen! Em preparo la galleda
i frego el terra de la sala plorant com una bleda,
i és que ser tan milionari només porta molèsties.
Me'ls passa cada cosa! Com pateixen, pobres bèsties!
I la sèrie mexicana fa plorar pels descosits,
jo m'eixugo amb la flassada se m'enganxa fent els llits,
i ploro en veure com pateixen els pobrets de Dinastia,
mentre pelo quatre cebes, mentre trio la llentia.
I és que si una s'ho combina,
Adelina,
fa la feina de la casa
i veu la tele matutina.
Es veu que ara la dolenta s'esbatusa amb la cunyada.
però no sé com s'ha acabat que he hagut d'estendre la bugada,
i després quan el padrastre l'arremanga sobre el piano
he baixat a obrir la porta que trucava el del butano.
Ella treu una pistola però no puc estar pel cas,
perquè soc a la finestra estovant un matalàs.
I quan ella li replica: "Vete al cuerno, putinera!",
ja s'han fet dos quarts de dues i el més calent a l'aigüera.
I és que si una s'ho combina,
Florentina,
fa la feina de la casa
i veu la tele matutina.
I si el meu home protesta,
jo sempre me les enginyo
per trobar la millor excusa
i li contesto: "Carinyo
com sempre,
fot-li la culpa a en Calviño".
Lletra i música: LA TRINCA


Suposo que deu ser una fixació infantil, o una deformació irreversible, relacionada amb el fet que, en la meva infantesa i fins i tot en la meva joventut, els deures i l’estudi es feien a la taula del menjador, de forma comunitària i escoltant la ràdio, primer, o veient la tele després. El cas és que sovint escric o llegeixo amb la ràdio o la tele posades i, encara més surrealista, prefereixo que parlin que no pas escoltar música. Això de la música ambiental em posa nerviosa. En canvi, escoltar veus, encara que no estigui massa al cas del que diuen, m’agrada, ai. Fa companyia, deien abans, i en el meu cas és així, cosa que m’aboca a la incomprensió dels parents i amics necessitats de silenci per a la seva productivitat i concentració.

Com que ara sóc a casa algun matí, poso la ràdio però també en moltes ocasions la tele, els matins del senyor Cuní, és clar, com podria ser altrament? Aquests programes matinals els haurien de fer al vespre, tant a TV3 com a d’altres canals fan coses que estan bé, precisament a hores en les quals la majoria de la gent treballa, mentre que a les hores normals de convivència familiar fan un munt de programes molt menys significatius, per dir-ne d’alguna manera. Imagino doncs que el públic és de jubilats i jubilades, en general.

Quan es va començar a fer tele pel matí la cosa va provocar molts debats. I una cançó d’aquelles de la Trinca, tan divertides, un humor català que vam perdre com tantes coses en la transició, quan la gent es va dedicar a fer el Cambó, o sigui, més diners que país, ai, las. Doncs jo també, ara, ves, faig la feina de la casa i veig la tele matutina. Sobre el matinal que esmento, em sobta com es parla molt sovint, per exemple, d’ensenyament, mentre tots els mestres treballen. Això ja passa amb Catalunya ràdio, també. Aleshores, per opinar, no porten mestres en actiu, és clar, sinó alliberats sindicalistes o patums departamentals. Una companya mestra m’ha fet arribar una carta de protesta que una altra mestra va fer arribar a la televisió fa algun temps protestant sobre el tracte que en el programa del senyor Cuní es dóna als mestres. Jo no em queixo del tracte, tot és opinable, em queixo de l’horari i de la manca d’aportacions de gent de la base professional que a aquella hora està vigilant recreius i corregint problemes. En el temps del senyor Bassas a la ràdio em sembla recordar que fins hi havia un dia de la setmana dedicat a l’ensenyament. En fi, què es pot demanar quan els mestres encara no aprenen la feina gràcies als ensenyaments de mestres en actiu, a les universitats, cosa que no passa pas en d’altres professions i que semblaria un disbarat en cas, per exemple, de la medicina? Vaja, tot per als mestres però sense els mestres... De què em sona, aquesta frase?

El programa del matí compta amb la inefable aportació de la senyora Rahola, que deu activar l’audiència i que sempre ajuda a estimular el marro. Fa uns dies debatien sobre la prostitució i una prostituta jove sense pèls a la llengua exposava les seves raons sobre el tema del carrer, al carrer, raonava, no es fa prostitució sinó tractes comercials i hi ha més llibertat de treball. Tot aquest tema, com és obvi, està ple d’hipocresia social i gairebé mai no es va al fons de la qüestió i ens perdem en consideracions etèries sobre explotació, orfanetes de Menàrguens i civisme. Em va sobtar la bel·ligerància raholana sobre el tema, més aviat en contra del tema. La cosa es va escalfar i la treballadora del sexe va acabar per amollar-li a la tertuliana:
-Doncs jo faig aquesta feina perquè, vull, tu, per què estàs aquí treballant? Tots ens prostituím d’alguna manera!!!!
Filosofia pura, vaja.

Ahir vaig ensopegar-me amb un cas dramàtic. Una noia iraní, universitària, vestida de forma occidental, va explicar el seu cas: en refusar un xicot aquest li va llençar àcid al damunt, cosa que li havia desfigurat el rostre i el cos i li havia fet perdre la vista. Van sortir fotografies d’abans de l’atemptat, era una noia bellíssima, per cert. Uns amics metges li havien aconsellat venir a Barcelona, on hi ha, li havien dit, els millors oftalmòlegs del món. La noia parlava espanyol amb dificultat, però més o menys es va fer entendre. Com que en aquell país existeix la llei del Talió ara volia que deixessin cec el xicot i de fet sembla que hi havia força jutges al seu favor. La senyora Rahola es va posar en pla occidental-moral, amb allò de Gandhi, que deia que acabaríem tots cecs, amb la llei aquesta, i que allò era venjança pura i dura. La resta dels tertulians, suposo que comprenent que el diàleg era difícil i que les mentalitats eren divergents i difícils de conciliar, callaven respectuosament.

Jo no sé si la noia entenia la Rahola, però la seva lògica, ben explicada era la següent: el noi no s’havia penedit, en cap moment li havia demanat perdó, ho podia fer a d’altres noies, no era una persona, era com un animal, s’havia de castigar per tal que la cosa no passés més, no volia fer-lo patir sinó que fins i tot volia que li fessin amb anestèsia, i no volia que perdés un ull, perquè amb un ull es pot viure bé, el volia deixar cec. El cas és que l’acusat pot recórrer a pagar diners, però ella no volia diners. Encara més, sembla que dos ulls d’una dona valen per un del noi, en aquells verals, però ella havia trobat jutges justos que donaven suport, davant la gravetat del cas, a la demanda dels dos ulls. Més encara, el noi podia anar a presó, però ella sabia que algun jutge de mentalitat diferent podia intervenir i deixar-lo al carrer amb poca condemna d’aquí un temps. Iran és un país estrany i contradictori, és possible fins i tot que jutges joves, encarats amb la realitat, pensin que cal actuar així si no es vol que la cosa proliferi com en d’altres indrets, on això de les agressions amb àcid són una cosa habitual i poc castigada. Per cert, fa anys hi va haver un cas a casa nostra, al barri de Sant Antoni, la noia va morir a causa de l’agressió amb àcid i no sé que els devia passar als culpables, en aquell cas l’agressora va ser una amant de l’home refusat, recordo el cas perquè va passar a prop de casa i se’n va parlar força aleshores.

El cas feia esgarrifar, perquè ens encarava amb el tema de les lleis de cada lloc, de les mentalitats diferents i de la dificultat per a cultivar d’un dia per l’altre allò tan bonic de l’empatia. Per la tarda vaig anar a veure ‘El lector’, que no em va acabar de convèncer, però que em va fer pensar en el tema de les lleis i de les mentalitats, davant de la sorpresa de la dona, en sentir les acusacions que li fan quan, de fet, havia complert amb la seva obligació. El noi vol, diu, comprendre, però comprendre des de móns molt allunyats, quan som lluny de les vivències i fets que condemnem, ja sigui en el temps o en l’espai, no és tan fàcil. Les lectures que avui es fan de la Guerra Civil i els seus fets no cerquen tampoc la comprensió, en general, sinó la condemna sense debats seriosos i aprofundits sobre el capteniment humà i el perquè de totes les violències, legals o il·legals, controlades o incontrolades. En el fons, com en el cas de la prostitució, entrar en els temes a fons i de forma tranquil·la, és impossible, els debats televisius, apressats i poc mesurats, amb interrupcions publicitàries i amb els tertulians mirant de xuclar càmera i de no deixar parlar la resta, són un exemple contundent de com es parla de les coses més serioses del món amb una frivolitat inquietant.

Ja veieu tot el que es pot aprendre veient la tele matutina, si una s’ho combina…

8 comentaris:

Antoni Casals i Pascual ha dit...

A mi, precisament d'"El lector" el que més em va agradar va ser el fet que obligés a pensar en aquesta aparent contradicció entre moralitat, comprensió i sentit del deure. Comprendre no impedeix jutjar. Comprendre no té perquè implicar com de vegades se'ns vol fer creure, justificar els fets sinó senzillament situar les decisions d'una persona en el context en què les pren. Jutjar-les és una altra història i es fa en base a les lleis vigents que, a més a més, poden ser justes o, segons amb quins ulls o perspectiva les mirem, no ser-ho tant.
I és cert que es troben a faltar debats en profunditat de temes com els que esmentes en hores accessibles per allò que diem "el comú de la gent".

zuria ha dit...

Bones:

primer de tot...que gran la Trinca, jo de petita l'escoltava..jejeje per altra banda això de fer deures a casa davant la tele...a mi em passava els dies que dormia a casa la meva avia!de fet ella fa els deures de l'escola davant la tele, així el meu avi no es queixa de que esta sol.

Per altre banda...lo de la prostitució es complicat, i a dones que ho fan pq volen, però d'altres no, i on em de ficar el limit?? (estar clar que les que no ho fan voluntàriament no hauria de ser legal)
De totes maneres crec, que si volem acabar amb això no s'han de multar les persones que exerceixen (pel perill que no siguin elles lliurement qui ho fan) si no els clients, ja que aquests sempre van per la seva pròpia voluntat,no? si no hi ha clients, no hi ha negoci, es una mica com els joiers, es queixen de tans robatoris, però si no compressin or robat, poder el nombre de robatoris disminuiria,no? es complicat tot plegat...

P.d --> ahir em vaig acabar el teu llibre, li trobo la mateix pega que l'escriptor que feia la presentació, massa curt!jejeje

Júlia ha dit...

Doncs sí, Zuria, molt complicat, i de fet els països que estan reduint el tema ho han fet incidint sobre la clientela, encara que diuen que aleshores el problema es desplaça a països veïns. Als senyors no els agrada, això que castiguin la clientela, per què deu ser?

Malauradament la societat és molt hipòcrita, pecat amagat és mig perdonat deia la meva mare. La veritat és que tot el que es relaciona amb el sexe encara és inquietant i no se'n parla de forma oberta i lliure.

Evidentment el que s'ha de perseguir és l'explotació, no entenc, com en la droga, com no 'es pot fer res' quan tots veiem com passa i on passa, la veritat, suposo que hi ha molts i molts interessos que se'ns escapen.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Antoni, però això és difícil i complex i és més fàcil l'esquema senzill sobre allò que és bo i allò que és dolent. Les persones no actuem sempre igual, ho sabia molt bé la generació dels nostres pares, que havien viscut la tragèdia de la guerra, ara em recordo de moltes coses que m'explicaven i els dono lectures molt diferents.

F.Puigcarbó ha dit...

LA RAHOLA DE VEGADES I TOCA, PERÒ SOVINT PIXA PROU FORA DE TEST. Hem quedo en que dos ulls de dona en costen un de noi. TERRIBLE AQUESTA HISTÒRIA.

AH! VOLS DIR QUE LA LLETRA DE LA TRINCA NO ES TEVA?

zuria ha dit...

Es cert, jo crec que hi ha moltissims interessos pel mig que se'ns escapen, i ens ho venen tot com a bo o dolent, sense explicar-nos tot el que hi ha darrera...

Júlia ha dit...

La lletra no és meva, Francesc, però podria ser-ho, és el meu estil pel que fa a poesia humorística.

La Rahola és intel·ligent i excessiva, quan hi estàs d'acord hi estàs molt d'acord i quan t'exaspera, t'exaspera i a més no deixa parlar els altres, cosa que em posa super-nerviosa.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Zuria, tens raó, jo crec que ens arriba un discurs 'oficial' però que al darrera hi ha moltes coses que, amb els anys, de vegades s'arriben a saber, però que moltes vegades queden en la zona ombrívola de la política de passadís.