29.3.09

Makarenkianes anacròniques

La lectura d'un article (ni post ni apunt ni posta a punt) d'en Francesc Puigcarbó m'ha empès a reprendre el tema escolar, tema polèmic, com sempre. Quan el meu pare es va jubilar, més d'una vegada, en trobar-se nombroses escoles per Montjuïc durant els seus passeigs matiners, recordo que em deia : quan feu classe? Més d'un dia penso jo el mateix, ara; un matí d'aquests en què vaig sortir aviat de casa, de camí cap al centre de la ciutat, potser em vaig trobar uns trenta grups d'escolars pel carrer, més aviat de secundària i sense comptar els d'estrangers en viatge d'estudis. I era un dimecres! Cal sortir tant? O cal mantenir una oferta cultural de consum a base d'aquestes sortides de grups i grupets de gent, per mantenir, de retruc, tota una colla de gent que viuen del cordero, com deia una cançó dels Vienesos? En aquest cas del cordero educatiu.

L'educació té molts problemes, molts dels quals són, ara per ara, irresolubles, perquè responen a un tarannà social i polític dels nostres temps que costarà molt de redreçar, encara que tinc esperança en la llei del pèndol, llei que també pot resultar inquietant, és clar. En un comentari a l'escrit puigcarbonià de referència, una professora parla de la responsabilitat familiar i tot això. Crec, la veritat, que no cal anar-nos tirant la pilota de la família a l'escola i a l'inrevés. Les famílies són el que són i crec que l'escola té un paper més enllà de la família i molt diferent, que ha d'assumir sense comptar, d'entrada, en allò que es fa o no farà a casa.

Hem viscut també en una mena de miratge col·laboracionista, però avui pares i mares treballen, en general, i les famílies són diverses i moltes, sobre tot les més modestes, prou problemes tenen perquè els anem a cercar massa sovint per implicar-les, tant en consells escolars inoperants com en la confecció de vestits de carnaval fets amb bosses de deixalles, destinats a demostrar a la societat veïnal que la nostre escola és més marxosa que la del costat.

Quan jo vaig acabar magisteri ja havien canviat el pla d'estudis, el del professorat i el dels alumnes. Hi ha hagut tants canvis i provatures al llarg del temps que és impossible fer cap valoració seriosa dels resultats aconseguits. En general, crec que l'EGB va anar prou bé i que va fer anar a escola i estudiar moltes persones que altrament s'haurien quedat pel camí. En lloc de perfeccionar-la de forma acurada es van anar assajant canvis dràstics, conformant-los amb discursos teòrics, teories psicològiques i el que calia per vendre. Canvis dràstics sobre els papers, perquè en realitat, a primària, continuem fent el mateix de sempre, llegir, escriure, comptar, però amb llibres i llibrets diferents, cada dia més justets i amb més sants, per donar vida al sector editorial, que també ha de viure. Llegir, escriure, comptar, i un milio i mig de bajanades diverses que s'han anat posant de moda, és clar.

Els qui ensenyen els mestres no són, en la seva gran majoria, mestres, cosa que seria impensable en qualsevol altra professió de caire tan pràctic com aquesta. I si alguns d'ells han estat mestres, ja no se'n recorden, perquè promocionar, quan ets mestre, vol dir canviar de feina. El mateix pel que fa als polítics que remenen les cireres educatives, que parlen del que no saben, però, vaja, als polítics tampoc se'ls demana massa que entenguin del seu tema, que per això estan els assessors, els experts, els qui fan enquestes i els productors de burocràcia. Villar Palasí havia estat mestre, crec, i molts inspectors dels vells temps havien arribat a ser-ho passant per un llarg escalafó que comportava conèixer l'escola en directe. No enyoro el passat, molts aspectes han millorat, però d'altres s'han bandejat perquè, se suposa, s'havia de canviar tot. El cos de directors, per exemple, que en cop de modernitzar-se es va suprimir, mentre avui es plora la manca d'aquest perfil professional, inexistent encara.


Fa anys, en el temps de l'EGB, un dels problemes que hi havia era el nombre de professors a segona etapa, que semblava excessiu i que fomentava la dispersió de l'alumnat una mica complicat, que fins aleshores havia anat fent prou bé. En lloc de millorar el tema l'hem empitjorat, i ara hi ha un munt de professors i especialistes a partir dels tres anys, i un munt de grups i grupets que entren, surten i transiten per l'escola, les seves rodalies i part de l'estranger, de forma gairebé histèrica. El nombre de professors per alumne ha augmentat molt, millorant allò que en diuen la ratio, però a efectes pràctics, cal admetre que la cosa no ha canviat massa des d'aquells temps en els quals érem tants caps tants barrets.


Fa uns dies vaig veure per televisió el meu admirat doctor Siguán, que parlava de com abans es volia tenir una cultura general molt àmplia i ara tot es superespecialització. Avui et pots trobar amb tot un jove doctor en prehistòria que rellisqui, quan parla d'història medieval, en temes en els quals qualsevol batxiller elemental d'abans hi hauria dit la seva. O amb un informàtic que no sàpiga qui era el Rei Wamba, ni tan sols a què es va dedicar Jaume I. O amb un advocat del present que patini quan vol transformar pessetones antigues en euros d'avui. I això que aquell batxillerat dels meus temps ja no era, ni de bon tros, com el republicà, el d'aquell pla professional, que evocaven els grans de totes les ideologies.


Recordo del doctor Siguán un comentari de fa anys, en un programa de la tele d'aquells del senyor Puyal, avui també enyorats veient el que veiem. Parlaven del sou dels mestres, sou que havia millorat força, sobretot en començar a treballar. El doctor Siguán va puntualitzar sobre el tema, si un metge, un enginyer, un pintor, fins i tot un fuster, arribaven a ser molt bons en la seva matèria podien arribar a tenir prestigi i diners, però el millor mestre del món era ignorat totalment i ningú no el coneixia. Més encara, no hi hauria forma de saber qui era, és clar. Vaig tenir un director a mitjans dels setanta que recordava amb tristor com en els seus temps republicans es parlava de pedagogia als patis, i de la societat, i de filosofia educativa, això ho deia quan encara, algunes, llegíem llibres com ara el Poema Pedagògic o L'escola ha mort, o fins i tot, Summerhill! Perquè ara, ai, senyor, no crec que existeixin massa debats d'aquest estil, ni als patis ni a les reunions diverses que es perden en burocràcies inútils i elecció de temes carnavalescos. O en consideracions corporativistes poc aprofundides i en planys victimistes que no troben mai ressò en propostes viables i efectives, que sorgeixin de la base real del professorat en actiu.


Malgrat tot això, pel que fa a primària, crec que s'ha de reconèixer l'esforç de molts professionals que, errats o no, fan el que poden i penquen molt i molt. Penso que molta part de la pau social que, amb totes les mancances que hi pugui haver, tenim en aquesta societat multicultural dels nostres temps, és gràcies a l'escola primària i als lligams socials que s'hi estableixen, sobre tot en les escoles de barris més modestos, i en això no faig la tramposa distinció entre privada i pública, aspecte que cal matisar, i molt. Un altre tema és la secundària i, encara més, la secundària obligatòria. Però quan es parla d'educació es generalitza i no es fan massa distincions. Opino que a la primària no hi ha fracàs ni de bon tros. Malgrat les moltes bestieses que ens fan fer els poders educatius de torn, els nens i nenes aprenen i molt. Un altre professor, en aquest cas de la meva Normal de Sants, que jo admirava força, el senyor Llopis, sovint, després de comentar aspectes lamentables d'aquella escola de l'època, puntualitzava: a pesar de todo los niños aprenden.


Però després de primària la cosa s'espatlla i ningú no sembla reconèixer aquest esforç dels mestres, més aviat de les mestres, ja que el tema de la feminització de les carreres quan aquestes es desprestigien socialment o econòmica seria un altre aspecte que no es vol tocar ni analitzar massa. Em refereixo al desprestigi econòmic, de consideració social real perquè de festes i lloances abstractes ja ens en fan, de tant en tant. Encara que tothom s'estimaria més tenir un fill enginyer, futbolista o actor de cinema, abans que mestre, no ens enganyem. De la mateixa manera, oblidat ja aquell cos únic d'ensenyants que es volia conformar en temps d'impossibles revoltes, quan més grans són els alumnes que tens, menys hores treballes, més cobres i millor et consideren, és un fet, això.


No em volia allargar i m'he allargat. Persones més importants que no pas jo, com el mateix doctor Siguán, Salvador Cardús o el meu admirat blogaire filòsof i cafeter, senyor Luri, s'adonen prou bé de com va tot i ho han reflectit seriosament en paper. Però, i els libres seriosos fets per mestres en actiu, on són? Ai, això seria demanar massa, és clar. I em temo que, en cas de publicar-se, cauríem en el bonisme eteri i en teories que no fan res més que remenar fum, perquè també ens han acostumat a empassar-nos acomplexats/des totes les teories que ens amollen des de dalt i hem patit i patim poca autoestima intel·lectual, aquesta autoestima que, sembla, generem de forma excessiva entre els nostres alumnes, nens i nenes d'avui, pocs en nombre, una mica o molt mimats i amb un futur incert, com ho són tots els futurs.


Ara que se celebra el segon centenari de Larra (llegeix Larra, el jovent d'avui?) que deia que escriure al nostre hispànic país era plorar jo el parafrasejaria canviant escriure per educar. De fet, més d'una vegada havia sortit a punt de plorar fa anys, de joveneta, d'alguna classe d'aquelles de segona etapa, on jo intentava explicar poesia i l'alumnat es dedicava a amollar rots intempestius o a llençar arròs amb canyetes de plàstic als veïns. I he vist plorar moltes mestres, joves i no tan joves, àdhuc xicots, també, a causa del que han d'entomar de vegades a les aules difícils, sense tenir el consol, ni tan sols, de rebre la solidaritat de la resta, perquè d'aquests temes no se n'acostuma a parlar de forma seriosa i en tot cas es titlla el pobre desgraciat de responsable del que li passa. Vaig anar a veure La classe, per cert, i vaig veure que el problema és força general, perquè sempre hem intuït, erròniament, que nord enllà la cosa rutllava, llàstima que a casa nostra no som capaços de fer pelis realistes de tema educatiu d'aquest estil o del de Hoy empieza todo, per exemple.


En una ocasió vaig llegir, fa anys, un escrit de Fernando Fernán Gómez que parlava dels grups d'adolescents que li enviaven al teiatru on ell representava una obra clàssica. Deia, molt assenyadament, que el teatre s'ha de gaudir de forma absolutament voluntària i individual i que portar-hi grups de jovent que té més ganes de fer barrila i lligar que no pas de gaudir del monòleg del batlle de Zalamea era un absurd total. Però ara tot són grups, masses immenses de jovent amunt i avall, però també de turistes i vellets. La cultura ja no és el que podia haver estat, és clar. Vaig caure en el parany dissabte d'anar a veure els murals aquests de Sorolla i la situació era digna d'una pel·lícula de Berlanga, llàstima que no sóc directora de cinema. L'escola no és res més que el primer graonet de tot un seguit de despropòsits, en el nostre temps. Per tant, parlar d'educació sense parlar de la resta, no serveix de massa. Ética, estètica, política, pedagogia... tot va de bracet.

12 comentaris:

Agnès S. ha dit...

He descobert el teu blog en un bon moment, diumenge-tarda. Un dia entre setmana, em seri difícil llegir un post tant llarg. però l'he trobat molt ben escrit i inetessant, i enllaçava amb : http://maderea.blogspot.com/ Que també ho és. Aniré passant!

Gregorio Luri ha dit...

Hiperadmirada Júlia: Començo a preguntar-me si els mestres, que tant es queixen de la pèrdua de prestigi social, en realitat s'estimen prou a si mateixos. La de mestre és l'única professió que no té cap inconvenient en admetre tot tipus de competència. Ens podem trobar llicenciats de no importa quina especialitat, sense cap preparació, ensenyant a llegir a nens de primer curs. I no passa res. Admetrien els filòsofs, els biòlegs, els geòlegs, etc, etc, una correspondència per part dels mestres?

F.Puigcarbó ha dit...

No sabia que em digués així Anton Semiónovitx Makàrenko, has desvetllat el meu secret més ben guardat. (bé, de fet és el que surt en linkar el meu nom)
Na Montse i na Nuria Talavera diuen de parlar-ne cara a cara, els hi he dit que aixó es cosa teva

Júlia ha dit...

Agnès, gràcies per la visita i el comentari, intento fer els posts curts però no me'n surto, m'enrotllo d'allò més, no tinc aturador.

Júlia ha dit...

Gregorio, has tocat un tema molt més complicat encara, el de la titulació i la seva efectivitat o legitimitat.

El món acadèmic ha anat posant paranys i titulacions per limitar l'accés a segons quines professions, però el cert és que crec que una persona amb grapa i paciència i una cultura mitjana, encara que no tingués magisteri, podria reeixir en fer el que dius, això ja passava en èpoques passades, per cert, quan es 'llogaven títols'. El mateix opino d'altres professions, com per exemple, el periodisme. Fa uns dies vam parlar al barri de Ventalló, amb setze o disset anys ja es va posar a escriure a diaris i revistes. Un bon aprenentatge al costat d'un bon professional seria molt més efectiu que la carrera, en molts casos i camps que no vull enumerar per no fer massa marro. Però el món és el que és i cal reivindicar que el que hem estudiat, ai, serveix per alguna cosa, aspecte que no tinc massa clar.

Una altra cosa és el que dius, absolutament absurd i que es permet i de vegades fins i tot es propicia sense generar protestes ni vagues ni res. En èpoques d'excés de llicenciats s'ha permès aquesta permeabilitat sense que els sindicats -ai, amb el sindicalisme hem topat- diguessin ni 'mu', i això que ens tenen per corporativistes. Després la cosa es va aturar però ara han tornat a obrir l'aixeta sempre que la llicenciatura sigui 'pedagògica o psicològica'.

A l'inrevés no ha funcionat mai, els mestres no han pogut accedir a la secundària amb ple dret, ni molt menys al batxillerat, quan en èpoques pretèrites molta gent de pobles va fer el batxillerat gràcies a mestres, és clar. Tot plegat ens portaria a un altre tema, la comprovació d'allò que se sap o no mitjançant exàmens seriosos i no pas a través d'eteris crèdits de tota mena pràcticament regalats en moltes ocasions, en els cursets de mestres en general i en moltes activitats universitàries d'aquest tipus compta l'assistència i la firmeta més que no pas demostrar que allò s'ha assolit.

No estaria d'acord en el fet que hi hagués permeabilitat, però sí en què es pugués demostrar el que se sap a través de proves serioses, sense haver de passar sempre 'pels cursos i cursets'. És clar que això eliminaria molts llocs de treball absolutament inútils.

No sé si m'he explicat bé, per cert. Potser hauria d'haver fet un altre post (!).

No sé si ara amb els canvis a la universitat, que desconec en profunditat, la carrera de mestre sera 'com totes' i valdrà 'com totes'. El fet és que no haver tingut la llicenciatura, en aquest món de titulets i titolassos i titoletes m'ha tancat moltes portes, perquè l'experiència, actualment, val per a molt poca cosa. Quan la vaig tenir, com passa a la vida en moltes ocasions, ja no em feia falta ni ganes.

Júlia ha dit...

Òndia, Francesc, quina errada! No sé si canviar l'enllaç o convertir-te en Makarenko per una estona més.

La veritat és que vaig jurar per Pestalozzi, Decroly i Montessori que no parlaria més d'educació en jubilar-me, ja veus quina poca confiança puc tenir en les meves pròpies intencions serioses.

No sé com, però haurem d'organitzar un debat educatiu, veig, però a mi no em feu organitzar res perquè sóc molt poc organitzada. Una trobada com la de poetes de Vilafranca però de mestres, pedagogs, piscòlegs, psicodallonses i interessats en el tema educatiu en general, per exemple. Això la Montse, que té molta marxeta i més aire d'executiva que no pas jo, ep.

zel ha dit...

El que et comentaria ara dóna per tot un post i no seria tan clar ni estaria tan ben escrit com el que has fet. No podria estar més d'acord amb el que dius. Però passa, que a Secundària, molts es saben i es creuen intocables, i a mi em fa molta ràbia constatar que, un munt d'esforços que s'han fet a primària per nens ab determinats problemes se'n van a les escombraries i al cap d'un any ja no són nens amb problemes, sinó nens problemàtics, perquè? Tu ja saps perquè...

Júlia ha dit...

Zel, estic força d'acord amb tu i secundària és 'tot un altre món', sobretot la secundària obligatòria. A primària, millor o pitjor, hi ha més 'vocacionalitat', per dir-ho d'alguna manera, encara que el terme no m'acaba de fer el pes perquè se n'ha abusat massa.

Admeto també que l'edat de la secundària obligatòria és molt difícil, recordo quan teníem segona etapa a les escoles, és una època molt crítica, i per això crec que estaven molt millor a l'escola, els nois i noies, on les coneixíem de petits i els controlavem molt més.

Un altre tema és l'obligatorietat i la impossibilitat de fer res més que anar a escola, hi ha nois i noies a qui no agrada l'estudi i que potser en tallers on poguessin fer coses diferents i guanyar quatre euros madurarien molt millor, això comptant en no tancar mai cap porta a ningú.

Però, efectivament, pel que fa al professorat, les diferències, encara que a secundària hi ha gent que aprecio i valoro, són a-bis-mals. Precisament vaig anar a veure 'La classe' amb una professora jubilada com jo que ha estat uns quants anys a llocs com el SEDEC, els TAES (l'excés de sigles m'atabala), i, per tant, ha vist molts llocs diferents. Em va comentar que la peli és realista i semblant a casa nostra pel que fa a l'alumnat però que mostra un professorat molt diferent del 'real' i 'variopinto' que es veu per aquests IES de Déu, on hi ha molt de profefriki, per dir-ho de forma més o menys educadeta.

Ai, a veure si algú m'estirarà les orelles, ara. Que pels blogs hi ha molta gent de la secundària, ep.

Sí, jo ja sé 'perquè', Zel, encara que és un perquè complex i que caldria comentar en profunditat, però per avui ja m'he enrotllat massa, he, he.

F.Puigcarbó ha dit...

Spas, una vegada el meu germà petit em va preguntar com m'ho havia fet perqupè les tres filles m'haguessin sortit tant bé.
Li vaig dir, les he deixa't crèixer en absoluta llibertat i he tingut molta sort, o possiblement han fet el que han vist a casa.

Júlia ha dit...

Francesc, encetes un altre tema polèmic, el de si el que fem té una conseqüència educativa en els fills o alumnes. Jo crec que tot és molt relatiu, qui no ha tingut problemes amb els fills o filles (normalment els nois donen més maldecaps, per regla general, i que ningú s'empipi) té tendència a creure que és un mèrit seu però això fa que els pobres pares desgraciats que han tingut un fill o filla problemàtic se sentin molt i molt culpables.

Jo crec que hi ha un component temperamental en les persones, o genètic, que té molta força, a més de la qüestió educativa i ambiental.

A l'escola he conegut gent maquíssima amb fills problemàtics i pares impresentables amb fills o filles excel·lents, veritables perles.

Aquesta visió la dóna el temps, ara tenim pocs fills i no hi ha perspectiva, abans a les famílies nombroses sempre hi sortia l'ovella negra o l'hereu escampa o la filla esbojarrada, per cert.

Crec que ens agrada pensar que podem controlar la vida, la salut, l'educació moderna i també una certa medicina han caigut en aquest parany, molt poc realista.

Avui ja hi ha qui ha reflexionat sobre tot plegat i es reconsidera l'omnipotència educativa, la gent surt com surt, hi ha molts i molts factors, fins i tot la sort i l'atzar tenen molt de pes en la vida de cadascú.

De tota manera, felicitats per les filles que tens, ep.

Fa poc parlava amb una amiga molt maca que té un sol fill, no és mal nano però no estudia, no treballat i etcètera, em deia que només pot parlar amb gent que també té algun problema perquè els pares i mares feliços la culpabilitzen.

Cada vegada m'adono més del poc marge que tenim per decidir res, a la vida.

Gregorio Luri ha dit...

Júlia: Tenim un marge amplíssim per fer el mal, el que passa és que el marge per fe el bé és més aviat estret. Fins i tot desconeixem els efectes (sovint perversos) de les nostres accions més filantròpiques. Ara bé... si podem evitar fer el mal... doncs no és cap niciesa, no et sembla?

Júlia ha dit...

Gregorio, probablement tens raó, en tot cas tu ets el filòsof. El que passa és que no acabo de veure clars els conceptes de bé i de mal més enllà de la regla d'or, o sigui, d'allò del que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú.

És que allò de que l'infern està empedrat de bones intencions també és molt antic.

En el fons és l'antic problema teòlogic de la predestinació, que tanta tinta va fer vessar. Podem evitar fer el mal si hem nascut dolents? El mal, és una mena de malaltia? És cert que al món hi ha un nombre molt petit de dolents, un molt petit de bona gent, i un munt de covards i un altre munt d'indiferents?

Per part meva intento no fer mal a ningú, és clar, i també que no me'n facin. Cosa que, en les circumstàncies actuals de la meva vida en les quals fer això no em costa massa ni hi arrisco massa, no em sembla pas excessivament meritori.

Ai, no sé com m'he enrotllat, darrerament em sembla que m'embolico més i més amb cada comentari... Uf.