4.4.09

Olor de farigola






Després d'un hivern seriós i com cal, malgrat que hi havia qui creia que ja no tornaria a fer mai més fred de veritat, ni tan sols a ploure, sembla que torna la primavera, com pertoca, amb la seva florida primerenca. Jo, de petita, sempre relacionava la farigola amb el dijous sant, amb aquells dijous sants seriosos i feixucs, quan s'anava a seguir monuments, distracció avui més o menys perduda, perquè tot canvia. A les portes de les esglésies les gitanes venien poms florits de timó i per tota la ciutat s'escampava l'olor de la planta, mentre els interiors dels temples oferien una sentor profunda d'encens, cera i palmons, amb els sants coberts amb robes morades, com la flor de la farigola. El pom s'anava assecant i a l'hivern perfumava les sopes d'all, fetes amb rosegons, dels vespres de restriccions elèctriques autàrquics.


Tot canvia, de forma constant, encara que la farigola torni a florir. Em sembla darrerament que em buiden els paisatges, rurals, urbans i sentimentals, de la mateixa manera que buido, sense pressa, el pis dels meus pares. Van morint els qui conformaren la meva imatgeria sentimental, com Rudy Ventura, que no fa massa encara refilava amb el senyor Calduch i amb Josep Guardiola, únic supervivent avui d'aquells tres mosqueters de la música lleugera, capaços de ressuscitar de tant en tant, durant anys i panys, amb un bon bisonyé i molta empenta.


M'agrada el centre de Barcelona. Allà, però, els canvis d'aquests darrers anys han estat tan barroers que em neguitegen. No fa pas massa en Pere de Saragatona encara va retratar la bonica botiga noucentista on venien pintes de banya, del Portal de l'Àngel. Avui ja no hi és i no han tingut ni tan sols la decència de canviar l'orientació comercial conservant els bells aparadors de fusta, com en algun altre indret. No entenc que per fer obres en una escala modesta del meu barri, més o menys centenària, s'hagin de demanar tants permisos municipals i en canvi es permetin aquestes destrosses als pocs establiments amb una mica de categoria que han pogut arribar fins al nostre segle. Per no parlar del cine París, ai, pobre cine.


El primer gran disgust de la meva vida en contemplar els canvis en els paisatges estimats el vaig tenir gairebé d'adolescent, quan Can Jorba es va convertir en Preciados i van destrossar tot aquell interior noble i elegant, les amples escales, els ascensors magnífics, la bonica terrassa. De joveneta no et fixes massa en aquestes coses, vius i prou, i els canvis de vegades fins i tot t'agraden, perquè comporten modernitat i futur; però és que a Can Jorba anàvem sovint a comprar, amb la mare, per les rebaixes del mes blanc, i també a portar la carta dels Reis, ja que, segons la meva família, eren els de veritat, els d'aquells magatzems que m'agradaven tant, encara que els adults enyoressin l'època daurada del Siglo, la d'abans de la guerra, és clar. Als globus que ens donaven, un per cada deu duros de gasto, els dèiem bombes, aleshores. La sensació de pèrdua que vaig tenir en veure l'interior de l'edifici, que de palau havia passat a mercadillo, em va resultar tan forta i contundent que vaig estar a punt de plorar. És clar que estava en una edat ploranera, l'adolescència és també un moment de molts canvis i inquietuds.


De fet, els canvis també recuperen paisatges perduts, com ara aquesta refeta creu coberta de Batea, que els infants d'ara creuran, segur, que és molt antiga. Arribarà un moment en el qual diran, fins i tot, la van redreçar a principis del segle XXI. I el segle XXI serà ja un misteri del passat, unes fotografies descolorides, unes filmacions evocadores de temps pretèrits. Potser, qui sap, violències, remodelacions o eixamples urbanístics tornaran a enderrocar-la mentre la farigola, espècie protegida, intentarà florir en alguna primavera que no viuré. Fer, desfer i refer, aquesta és l'especialitat de la natura i, al capdavall, tots en formen part, segons diuen.

18 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

la farigola encatifa el paisatge que trobo quan vaig al poble en aquesta època de l'any

kweilan ha dit...

Aquests canvis que no respecten les coses velles i boniques em causenpena també.

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'ajuntament de Sabadell, al costat de casa a la gran via, en uns parterres que ha fet hi ha posat farigola. I avui que he sortit a trenc d'alba en bici, un torrent que baixa de Sant Julià al Ripoll portava aigua com no havia vist en molts anys. És la vida que brolla arreu com cada primavera.

Montse ha dit...

Tinc un test amb farigola que vaig arrencar del camp d'oliveres dels meus cunyats, al Matarranya. Ha crescut i està preciosa.

A Can Jorba jo també hi anava, a portar la carta als Reis, i després anàvem a berenar i ens menjàvem un suís amb ensaïmada, allà al carrer Petritxol... quins temps!

També recordo quan ho van convertir en Preciados i després, en una part de El Corte inglés...

Bona setmana Santa, Julieta!

Galderich ha dit...

No sé què em passa però cada dia crec que em torno més ranci i conservador. Quan veig que tots els nostres referents que donaven personalitat a la ciutat desapareixen i l'anem globalitzant m'entristeix, no ho puc evitar...
Per això m'agrada que el Dani Cortijo d'Altres Barcelones reivindiqui una petita pintada de la Guerra Civil, que el Joan de la Devocioteca reivindiqui les creus del Via Crucis de Manlleu... i tu que reivindiquis una mica de coherència en el manteniment de botigues amb caràcter.
Els ajuntaments hauríen d'estar més atents amb el patrimoni cultural i no només preocupar-se dels grans edificis.
Estem perdent el comerç que ens diferenciava d'altres ciutats per a esdevenir una franquícia del capitalisme més apersonal.
En fi, suposo que com sempre, paciència i anar resistint amb petites victòries com la del Dani, que és un gran triomf el que ha aconseguit.

Marta ha dit...

Júlia, estic preparant un post de Pasqua que parlo també de Can Jorba. Em penso que t'agradarà. Tot el que dius ho tinc ben present. Bona Pasqua.

miquel ha dit...

Malgrat tot, encara perdura la farigola i l'olor que fa (les sopes ben poc, suposo), fins i tot a Barcelona, encara que veig que tu has emigrat momentàniament a terres més altes
Un dels aspectes més desagradables de la destrucció-reconstrucció és la tendència, no sempre, a la uniformitat de les coses noves. En fi, vés a saber que diran quan tinguin seixanta anys els qui ara en tenen quinze o vint.

Júlia ha dit...

Per allà les teves terres, Jesús, ara està superflorida i perfumada.

Júlia ha dit...

Kweilan, sóc conscient que no es pot conservar tot, però és que no quedarà RES DE RES.

Júlia ha dit...

Francesc, com deia el poeta -castellà- 'mi corazón espera, otro milagro de la primavera'.

Júlia ha dit...

Hola, Montse, segur que et donavem moltes 'bombes', he, he.


Ara encara és corte inglès, per cert, al menys hi ha llibres`i discos, però cada dia menys, uf, ja no m'agrada, tant de canvi.

Bona setmana igualment, una abraçada i endavant, marinera!!!

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Galderic, en aquest context, qualsevol petita fita és molt important, de tota manera tinc poca fe en el seny conservador de la comunitat.

Júlia ha dit...

Marta, segur que m'encanta, Can Jorba és un dels meus paradisos perduts, per sort l'exterior aguanta, així com el termòmetre de Can Cottet, que vaig veure col·locar l'any, crec, 1956, un any de molt de fred, per cert.

Júlia ha dit...

Pere, qui sap, el que diran. Potser els pobres pagesos medievals veien molt monòtones les esglesietes romàniques d'aleshores i les cabanes i barraquetes on havien de subsistir, de vegades el temps millorar les coses, o potser és la nostra imaginació, és clar.

Deric ha dit...

en relació a la botiga de pintes, que recordo perfectament i em sap molt de greu la seva pèrdua, he de dir-te que em sembla que a l'alcalde que teniu ara se li enrefot tot el que sigui història i només vol diners... no m'agrada gens, fa honor al seu cognom.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Deric. De fet, jo li diria l'Hereu Escampa' que és com en deien dels hereus que es patejaven l'herència familiar, aconseguida amb grans esforços.

I ens queixàvem d'en Porcioles!!!! I jo que pensava que amb la democràcia tot això no passaria!!!

Aleix ha dit...

Fixa't, n'hi ha, com jo, que hem descobert el Dia de la Farigola més enllà de la tendra joventut. Per cert, no vaig conèixer Can Jorba, però n'he sentit a parlar molt, ja vaig créixer amb les Preciados... Com ha canviat aquell edifici, i el del costat!