2.4.09

Sobre lluites i revoltes

Sempre m'ha inquietat la violència, vingui d'on vingui. Cada dia entenc menys -de jove una és ingènua i innocent i s'ho creu tot- que, per reivindicar alguna cosa o per protestar sobre qualsevol fet s'hagi de recórrer, sense cap necessitat, a trencar vidres, bancs, calar foc i d'altres actituds que conformen tota una estranya mitologia revolucionària que sembla que encara té força adeptes. I no entenc que se suposi que es pot perjudicar, amb qualsevol actitud de protesta, a terceres persones que no tenen res a veure amb els uns ni amb els altres, víctimes sense bandera ni causa, sempre oblidades i menystingudes.


Hi ha maneres de protestar efectives i civilitzades, encara més en una societat democràtica, encara que sigui la nostra una democràcia imperfecta: el silenci, per exemple, les manifestacions pacífiques de llarga durada, fins i tot la literatura, els debats o el periodisme. No cal inventar res. Només entenc la violència com a defensa personal contra una agressió directa i abusiva, la veritat, i encara. Encara més, amb aquesta manera de fer, suposadament revolucionària, sovint no s'aconsegueix el que es volia, sinó que gairebé sempre s'empitjora la situació i, a més, sovint es fiquen pels aldarulls persones de procedència dubtosa, provocadors o arrauxats, interessats en desestabilitzar i treure alguna cosa de la situació o fins i tot guillats amb carisma, perquè el conflicte acostuma a escapar-se de les mans dels mateixos organitzadors, si és que n'hi ha de clars. Després, a l'hora de rebre, rep el més innocent, en general. Una altra cosa és que les lectures dels llibres d'història convencionals ens expliquin contes de bons i dolents i lluites populars idealitzades per l'autor.


Les protestes sorolloses i destructores tampoc no acostumen a anar acompanyades de plantejaments seriosos, raonats i possibles sobre els canvis que demanen. Les revolucions es mengen els seus fills, o els converteixen en dictadors o buròcrates, i la pau, fins i tot la més covarda i pactada, és fràgil i cal tractar-la amb molta cura. Però sembla que cada vegada estem més lluny de Gandhi i de propostes menys iconoclastes i contundents. O potser és que l'ànsia destructora ja forma part de la natura humana. El que m'inquieta més és que després es magnifiqui la suposada valentia dels arrauxats, se n'infereixin màrtirs que no volien ser-ho i de tot plegat en fem pósters per a les cambres dels adolescents del demà. Potser sembla aquesta una entrada covarda i conservadora, ho admeto, però potser conservar no sigui tan dolent com ens feien creure i la covardia, al capdavall, sigui també un valor a recuperar per damunt de valenties inoperants i autodestructores.

4 comentaris:

Marta ha dit...

Hola Júlia!. Gràcies.
Estic completament d'acord amb tú. M'has fet pensar en les marxes pacífiques cotidianes de l'antiga Checoslovàquia amb en Václav Havel al front, i amb les quals es va aconseguir la democràcia. Vaig trepitjar Praga després de la revolta soviètica, i 30 anys després també. T'aseguro que em va impactar aquella societat i el canvi aconseguit després. Petons.

F.Puigcarbó ha dit...

es pura kale borroka sense ideología ni res al cervell. La violència perqúe si, Te'ls pots trobat a la UB, cel·lebrant una victoria del Barça, o a qualsevol manifestació on puguin fer sidral.

Júlia ha dit...

Hola, Marta, doncs d'això em queixo, sembla que en lloc de recuperar sistemes pacifistes és lloa aquest destructiu sistema de protesta que afavoreix allò de 'a rio revuelto'...

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, em sembla que el de menys és l'objectiu seriós que es busca. Si això hi afegim la paranoia antipolicial i antimilitar que ens ha generat l'època dictatorial i que no tenim clar quins límits i controls s'han de posar a les actuacions, doncs... Estaria molt bé un món sense policia ni militars, però ara per ara és evident que no pot ser encara que el maig del 68 generés grans expectatives al respecte.

Es tolera massa pel que fa a la bretolada, hi ha molt progre reciclat al poder amb enyorament dels seus temps de lluita juvenil, i amb aquest deixar fer només es fa que covar l'ou de la serp, al capdavall. Per un costat perquè sembla que tot es pot fer sense massa conseqüències i per l'altra perquè aleshores es genera un malestar que la gent afectada creu que només pot evitar un partit fort de dreta dura.

Es curiós que els aldarulls destructors de vegades es produeixen a barris populars per cert, com va passar a Sants, i poques vegades a Pedralbes.

M'agradaria saber la filiació genealògica de molts noiets d'aquests, antisistemes radicals i okupes sorollosos, segur que pertanyen a nissagues de pro. De fet en alguna ocasió s'havia dit que s'actuava tímidament perquè hi havia parents per allà, no sé, potser és una llegenda urbana, pero no m'estranyaria pas.