20.5.09

Evocacions musicals i prehistòries eurovisives

L'estrany carnestoltes en què ha degenerat el festival eurovisiu m'esperona la nostàlgia de temps passats, en els quals aquests festivals de cançó eren motiu de converses veïnals i escolars, i de protestes patriòtiques sobre la qüestió, sempre polèmica, de les votacions, potser perquè teníem mitificat el fet de poder votar, qui sap. Durant els primers anys, en els quals la majoria de gent ni tan sols somniàvem en tenir televisió, els èxits eurovisius incunables van passar desapercebuts, em sembla, fins al Tom Pilibi dels 60. L'any 1961 la cosa va començar a fer més soroll, però la guanyadora no es va sentir massa pels nostres verals en versió original. La cantava Jean Claude Pascal, un actor francès que va morir el 1992, aleshores un jove agradable, una mica orellut, imatge del gavatxo de categoria, primet, elegant i atractiu. Pascal va ser un home de biografia interessant, molt popular a França durant els 60, amb una filmografia important i que va morir una mica oblidat, cosa que ja sol passar en aquest món de mones mediàtiques. De jove va fer moltes pelis d'època, que deien, aleshores, i estava guapíssim vestit d'antic. Pascal, que amb disset anys havia anat voluntari a la guerra, arribant a aconseguir diferents condecoracions, de més gran es va retirar del cinema i de la cançó per dedicar-se a la literatura, va escriure una autobiografia i també llibres de gènere històric i policíac.


Com passava sempre, les cançons es traduïen ben aviat al castella i en Josep Guardiola (cantant), el nostre Pepe Hucha supervivent de tota una època, en cantava una versió que feia 'sol de nuestro amor, que el rencor apagará...). Pel youtube no he trobat la versió guardiolera. També del Tom Pilibi se n'havia fet la versió peninsular, que cantàvem a escola sense saber, en aquella època, que era del festival, que jo recordi, vaja...









El 1961 Espanya va aportar a la celebració l'Estando contigo, amb la Conxita Baustita. En aquells temps hi havia força països que enviaven temes una mica folklòrics, cosa que al jovent ens feia molta ràbia, la veritat. La cançó es va escoltar força, jo diria que més que no pas la guanyadora, però sobre tot per la versió que en va fer Marisol, menys aflamencada. Jo crec que va ser una injustícia amb la Bautista, que més d'una vegada es va queixar del tema. Jean Claude Pascal, per cert, va coincidir anys després amb Pepa Flores en una pel·lícula nostrada i oblidable, suposo que alimentícia per a l'actor, ja més grandet: Las cuatro bodas de Marisol.

4 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

En José Guardiola l'any que hi va anar va cantyar "Algo prodigioso" i el decorat eren tot fde columnes que gairebé tota l'estoma el tapaven i ell anava apareixenta estones, almenys és el record que en tinc. Per cert que a Eurovisió hi ha participat gent com : Sandie Shaw, Elton John, Lulu, Cliff Richard, Julio Iglesias, o el nostre Sergio Dalma, que no tot han estat chiquiliquatres.

Júlia ha dit...

I ABBa, i altres. Certament, hi ha hagut de tot, Francesc. De vegades ni tan sols recordo que determinada cançó fos d'eurovisió. Els dissabtes de vegades poso pel matí una ràdio on toquen temes 'del nostre temps' i l'altre dia van dedicar la cosa a l'eurovisió. El que passa és que les cançons de la meva adolescència i joventut em van marcar més, que diuen. Ara ja estic 'fora d'òrbita', he, he.

Pascal hi va tornar el 81, em sembla, ja era més 'grandet'.

Gabriel Jaraba ha dit...

Magnifica la recuperació de Jean Claude Pascal i Nous les amoureux. Per a mí, Eurovisión es la Salomé cantant Vivo cantando; es una dona absolutament simpàtica, un veritable terratrèmol i és capaç de fer riure les pedres. Vaig ser membre del jurat espanyol d'Eurovisión l'any que competia Sergio Dalma i la Salomé hi era, i ens vam atipar de fer l'animal. Aquesta coseta d'ara és una mica... de nyigui-nyogui.

Júlia ha dit...

Ui, la Salomé, era del Clot, com molt bé saps, Gabriel, que tu ets un expert en aquests temes!!! A mi m'encanta, més que com a cantant com a aquest terratrèmol humà que és, una gran senyora, vaja. Al blog que tinc en castellà he penjat el senyor Balaguer, que, segons crec, era parent d'un matalasser del Poble-sec...

És que l'època dels grans festivals ha passat, però sempre pot tornar, així és el món.

El Dalma amb allò del bailar pegados deunidó, també m'agrada, la veritat.