6.5.09

Horta estimada, real i pintada


Ahir vaig anar a Horta, a una exposició d'aquarel·les, convidada per la meva amiga Maria Antònia, de qui penjo, sense permís, una de les obres. L'exposició és magnífica, diversa, i mostra racons i raconets de la nostra ciutat. Llàstima que els horaris de visita són una mica complicats, ja que és al Centre Cívic Matas i Ramis i el problema d'aquests espais és que són utilitzats per molta gent i cal fer filigranes per tal que tothom estigui content.

Hi havia a la inauguració un ambient excel·lent, gent planera i senzilla, molt allunyada del tarannà del típic artista fatxenda, i això que el grup compta amb persones de gran anomenada i èxit internacional! Així és el món, passa amb la literatura i amb gairebé tot... Al blog indicat podeu trobar enllaços a molts altres blogs de pintors meravellosos, això dels blogs és com un cistell de cireres, unes porten a les altres i no faríem res més que navegar per aquí i per allà i el més calent, a l'aigüera.

Em va agradar tornar a Horta, feia temps que no caminava pels seus carrers, plens de bones botigues, amb una intensa vida a la seva zona central que contrasta amb la pau dels carrers més alts, on es troben els centres socials i la vella població, encara amb algunes torretes privilegiades i per on s'escampava aquesta olor de primavera que aquests dies es fica per tots els raconets de la ciutat.

Durant un temps, quan era joveneta, vaig anar cada dissabte per la tarda a Horta, perquè una companya de feina em va introduir en un grup de noies de l'època, una mena d'acció catòlica. Contemplo en la distància aquelles reunions i no puc evitar un somriure indulgent vers l'esforçat consiliari que guiava les nostres animetes de forma suposadament moderna. Recordo una anècdota, quan el capellà ens va demanar l'adreça d'estiueig, a nosaltres, totes noietes treballadores filles de treballadors i de classe més aviat baixa. Una patinada important, ves.

Gràcies a aquelles amistats hortenques vaig anar a veure moltes vegades teatre, el grup d'Horta va fer història, primer amb una passió moderna i agosarada que, a la meva parròquia, es van mig copiar una vegada. Després amb coses com ara Oratori per un home sobre la terra i d'altres produccions molt avançades i amb missatge humà i polític, com ho era tot, aleshores. El malaguanyat Joan Miralles era cosí d'una de les noies, recordo que feia els primers papers i el trobàvem guapíssim. La senyora Capmany, immensa escriptora i persoantge irrepetible, amb el seu company Vidal Alcover, els assessorava, i, per cert, hi havia queixes sobre el tema, ja que el grup, de voluntaris actors, creia que cobrava massa per la feina que feia, poqueta, vaja. En una ocasió hi sortia també una jove Núria Feliu, amb una imatge molt allunyada de l'actual, que cantava meravellosament allò de seràs home sobre home perquè en tens la voluntat...

Vam patir un excés d'idealisme i bona fe, en aquells anys. D'aquí plora la criatura. De tota manera, entre aquell excés i la producció cultural de mercadillo actual, deunidó. O potser és la joventut, que tot ho acoloreix d'optimisme generós. La Plaça Eivissa continua tan evocadora com sempre, per cert, amb el seu aire de poblet urbà. Barcelona té molts racons així, a veure si duraran, perquè en aquests darrers anys estic contemplant com cauen els darrers vestigis dels paisatges resistents. Fa poc, en un comentari fet a un blog, algú deia que no creia que la Font de Ceres hagués estat al Poble-sec, ja que ni la seva mare ni la seva àvia l'havien vist allà... Sort que hi ha fotografies i documentació! Pensem que els nostres paisatges són 'els paisatges' però abans de nosaltres n'hi havia uns altres i després de nosaltres n'hi haurà de nous, ves. Tot és efímer i temporal i que al cel ens puguem veure.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

EP JULIA¡ QUE SURTS A "LA VANGUARDIA", QUADERN CULTURAL, LA TEVA EDITORIAL HA FET UNA BONICA PROMOCIO.
JUGANT.....

Anònim ha dit...

HORTA ESTA MOLT BONICA AQUEST ANY,JO TINC EL PRIVILEGI DE VIURE EN UN D' AQUEST CARRERS TRANQUILS Y AMB OLOR A POBLE. GRACIES EN NOM DE TOTS ELS VEINS.
JUGANT......

Júlia ha dit...

Sí, ja m'ho han dit, bé, fa il·lusió, al menys 'existeixo literàriament'...

Així que ets hortenca, doncs felicitats!!!!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Fa temps tin linkada la Paleta de colors de Maria Antònia al Talleret. M'agraden molt les seves aquarel·les, són polides netes i endresades i o és fàcil aconseguir-ho en l'aquarel·la.
Felicitas per lo de la Vanguardia. Ja ets mediàtica!

lola ha dit...

Felicitats per això de La Vang. i gràcies per l'homenatge a Horta. No saps com estimo aquest barri on vaig néixer i créixer... La germana d'en Miralles (eren una família tots mols guapos) em donava classes de guitarra clàssica. Quants records!

Marta ha dit...

Uns records magnífics. Jo en tinc un d'Horta de quan anàvem a berenar per les vacances de tres dies del meu pare, a la Font de'n Fargues i ens donàven anissos abans de fer un "traguet" d'aigua del canti del "merendero". Per cert, parles de cireres, jo avui n'he menjat de la "Valle del Jerte", les flors de les quals varem veure el mes de març en els arbres. Una abraçada

M. Antònia ha dit...

Gràcies Júlia, m'has fet enrogir. Jo aprenc de molts altres que m'ajuden a entendre la llum, molt important en pintura i sobre tot en aquarel·la. Felicitats que ja has sortit als medis, i dobles perque són culturals.

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc!!! M'alegro que també t'agradin les aquarel·les de la meva amiga, la teva opinió té molt de valor ja que ets un artista polifacètic, ep.

Júlia ha dit...

Un gran barri, Lola, efectivament. De tota manera he de dir que trobo encant a gairebé tot arreu, ara transito menys per la ciutat, quan era jove tenia amics i coneguts a molts llocs i 'viatjava' molt més.

Júlia ha dit...

Hola, Marta,

La zona de la Font d'en Fargues també tenia i té molt d'encant, no sé perquè s'ha perdut allò de l'aigua i anissos, ni tant sols sé si encara venen anissos!!!

Les cireres són una fruita magnífica, bellíssimes flors i fruits resplendents, una meravella.

Júlia ha dit...

Gràcies Maria Antònia, ja veus que tens més admiradors pictòrics per aquí!!!

Sobre l'aparició a La Vanguardia, el més important és el boca-orella que pugueu fer vosaltres, si us agrada el llibre, surar en aquest món de paper imprès sense sortir a la tele i encara, amb freqüència, és un miracle.