17.5.09

Mites, herois i supervivents

Ha mort fa pocs dies Carlos Castilla del Pino, figura lligada a la mitologia esquerrana dels meus anys d'estudiant, en els quals es parlava sovint d'alienació. Cada època genera vocabularis propis, que acaben per desgastar-se a força de l'ús i abús que se'n va. Recordo que van tenir molt èxit, en el meu ambient, el seu llibre sobre l'alienació femenina i els quatre assaigs sobre la dona, llibres que ens passàvem i que comentàvem amb constància i aplicació. Era aleshores un senyor encara de molt bon veure, amb una barba blanca i espessa, la imatge del savi modern i compromès, vaja. Ara potser ja s'havia convertit en un supervivent, tothom es converteix més o menys en supervivent quan arriba a complir quatre vegades vint anys.


Hi ha qui voldria deslligar l'obra dels homes de les seves biografies. El fet és que personatges importants i remarcables han estat fills, pares -o mares- i marits desastrosos. També es dóna el procés invers, personatges repugnants, botxins de la comunitat, que han estat uns pares afectuosos i entregats, amants de la família i els animals domèstics. Estaria bé que tot anés lligat, però això no passa sempre, és clar. Per tal que jo senti algun tipus d'admiració per determinades persones, em cal constatar que són honrats en els dos àmbits, el públic i el personal. Altrament em sembla que pateixen alguna mena d'estrany desdoblament, molt inquietant i perillós. Castilla del Pino va ser un mal pare i va veure morir cinc dels seus fills sense que aquells fets li causessin més pena que el de no aconseguir una càtedra universitària. Mai més no podré llegir els seus escrits sense saber això, ho sento. Estudiar psiquiatria no serveix per entendre't a tu mateix ni als teus, estudiar medicina no et salva de morir, i ser mestra no vacuna contra relliscades educatives en l'àmbit casolà. Un escriptor o escriptora poden escriure meravellosos poemes i ser uns malparits, és així, el món.


Fa un temps una amiga va assistir a un homenatge fet en un poble proper a un familiar seu, lluitador republicà, que va acabar morint en un camp de concentració alemany. Va sentir comentar a algunes parentes velles que molt bé, però que havia abandonat la família sense manies, per la causa, i que, al capdavall, com sol passar, la dona era qui havia hagut de lluitar per tirar endavant i fer bullir l'olla. Com aquest cas, en sé a cabassos. Arrauxats lluitadors, avui homenatjats per totes bandes, que oblidaven família i obligacions per viure una vida aventurera i, se suposa, per lluitar per la humanitat i la llibertat, en nom de la qual, prou que ho sabem, es fan molts disbarats. Per no entrar en el camp dels grans professionals, dels intel·lectuals, dels herois de tota mena que han passat i passaran a la posteritat. De jove, aquests personatges t'impressionen, els admires cegament, què bonic, deixar-ho tot per una idea. Recordo quan era petita i en la intimitat de l'humil terrat veïnal, que aplegava persones d'idees molt diverses, unides en la pobresa solidària de l'època, tots vençuts al capdavall, es comentava sense manies el tema, 'ens haguéssim quedat a casa', feien, els grans. Perquè un altre tòpic admès i supervivent és que els pobres i els bons són d'esquerra i els rics i dolents, de dretes, però aquesta simplificació compta amb un gran nombre de variables i no respon a res més que a les nostres fràgils il·lusions i a la necessitat d'explicar les coses de forma simplista per sentir-nos segurs en un món tan relliscós.


No existeixen, les idees. Són abstraccions etèries. Però sí que existeixen els fills, la parella, els pares, els amics. George Sand va fer una vida disbauxada, de jove, però va tenir cura dels seus fills i néts, sense èxit en el cas de la filla, certament, encara que el tema la va fer patir força. No és fàcil, suposo, ser fill o filla d'un personatge important, venerat, amb un ego immens i una autoestima plena de supèrbia. Rousseau, Tolstoi, Ferrer Guardia, pedagogs que es preocupaven per la humanitat del futur, passaven força de la seva fillada. La segona dona de Verdi, per accedir a l'estatus de senyora honrada va abandonar els fills bords a l'hospici encara que és possible que els fes arribar alguna ajudeta, tot s'ha de dir. Suposo que el senyor Verdi, que es va afillar una neboda, i que vivia molt bé, hi estava totalment d'acord.


Acabo de llegir, per casualitat, 'La mujer que esperaba', d'Andreï Makine. No m'havia adonat que era el mateix autor de 'El testament francès', llibre d'èxit que em va avorrir una mica. Però aquesta dona que espera m'ha agradat molt; més enllà d'estar molt ben escrit i d'explicar una estranya història d'amor, en el marc d'uns paisatges extraordinaris, el llibre reflexiona sobre la Rússia de fa uns anys, malmesa per guerres i desastres. Un jove progre ple d'idees preconcebudes viatja a una zona rural de Bielorússia amb la idea de ridiculitzar el règim amb els seus escrits i allà es topa amb les dones supervivents, velles, que han anat patint el que tocava sense fer proclames de cap mena, acceptant el mal amb resignació, com una cosa inevitable. Una d'elles, més jove, les ajuda i acompanya i espera, sembla, el seu amor juvenil que no va tornar de la guerra.


Makine és un rus amb iaia francesa, instal·lat a França, que escriu sobre Rússia en francès, el món és complex i també les pàtries, les llengües i les seves formes dialectals no responen a tòpics ni esquemes preconcebuts, encara que els volguem veure una mena d'implícit misticisme espiritual. Són producte de l'atzar, d'imposicions polítiques, econòmiques i socials més o menys llunyanes i d'inevitables centralismes gramaticals. En una entrevista al diari El País, l'autor comentava, a l'entorn d'aquest llibre i dels seus personatges, i sobre el tema polític, que relativitza:


¿Para ser feliz hay que tener un sistema social idóneo? ¿Acaso la gente no nos enamorábamos bajo el comunismo? ¿O bajo el franquismo? Vera, mi protagonista, es alguien que construye alrededor de su entorno un microcosmos, independiente. Le basta con sus manos y sus sentimientos. Con su capacidad de amor.


Crec que, malgrat parlar d'un país tan llunyà i d'una situació diferent, ens podem veure reflectits en moltes coses, com ara en aquest jovent suposadament avançat que es reuneix a llegir textos ambiciosos, jugant amb el foc dictatorial, encara ben encès. Hi ha qui se sorprèn del fet que durant el franquisme hi hagués una bona producció intel·lectual, les dificultats sovint esperonen la imaginació; en aquest llibre també hi sorgeix aquest tema, quan la mediocritat amara la producció literària posterior al comunisme policial, ja en el marc d'una certa llibertat per dir el que sigui, més o menys. Recordo, en aquest sentit, les paraules de Buero Vallejo, en una ocasió, en parlar de la censura i del fet que, malgrat el sistema, hi havia una producció ambiciosa: no defiendo la dictadura, defiendo al escritor...


Tots aquells que ens volen fer feliços són sempre criminals,
admet Makine en l'entrevista. La caiguda de l'estalinisme va portar a una magnificació de Lenin, quan, de fet, ell també va fer molts disbarats, com comenta aquest autor. Ens cal pensar que no tot era dolent, per tal de mantenir l'esperança en un improbable món millor i més just; sovint volem justificar l'injustificable, quan l'injustificable es troba etiquetat amb els nostres suposats ideals antics. Això, explica, suposo, que el comunisme nostrat hagi fet tan poca autocrítica i que evitin reflexionar sobre les proclames antigues o sobre el filomaoísme que ens venien sense vergonya. Efectivament, els nostres salvadors, ja sigui des de la religió, des de la política, des de la medicina o des de l'ecologia, són un gran perill i val més que anem amb molt de compte. Només cal veure en què han degenerat els herois supervivents, avui molts d'ells en el poder veïnal, educatiu, intel·lectual, local, sindical o estatal.

7 comentaris:

Galderich ha dit...

Ja, ja... els teus articles fa temps que crec que són la bomba!

Conec un escriptor que va per la vida de progre i republicà i en realitat és un desastre a nivell personal. Des de que el conec fa anys quan algú se'm presenta com a virtuós social sempre penso: "com serà a nivell personal i familiar?"

Una altra cosa és que els fills agafin rumbs diferents als que nosaltres voldríem. Mai se sabrà si és degut a l'educació que els vàrem donar o a altres circumstàncies forànies.

Ahir vaig rebre un d'aquests powerpoints que envien en el que criticava el món com va i aquestes coses, sobretot l'educació. Es deia, no sé si és cert, que al pedagog que va encançalar la tendència de màxima tolerància cap als nens i de no fer res que els puguessin traumar se li va suïcidar...
No sé si aquest tràgic cas és un mite com la mort de l'inventor del footing d'un infart quan el practicava però dona molt a pensar, tenint en compte totes les diverses circumstàncies que hauríem d'afegir per no simplificar les coses, com sempre fem...

Júlia ha dit...

Galderich, la qüestió dels fills es complexa, amb els meus gairebé quaranta anys d'experiència escolar he vist de tot, nens molt macos i estudiosos de famílies impresentables, gent molt maca amb fills impresentables, i gent que té un fill de cada manera.

El que em sobta més del cas Castilla del Pino no és la tragèdia personal sinó que admetés que no l'afectava massa, la veritat.

Com deia la meva mare, cada casa és un món i cada persona un misteri. L'educació progre ha donat mals resultats, però això no vol dir que hagi donat persones desgraciades 'en general', de la mateixa manera que l'escola franquista, malgrat que ens marquès més o menys, no ens va fer pas una colla de fatxes ni de traumatitzats. Hi ha molts més components, a la vida, les colles de la joventut, la mateixa genètica, el temperament de cadascú, i l'atzar, que compta, i molt, en la sort personal de cadascú.

Júlia ha dit...

Sobre el suicidi, és un altre tema complex, no se'n vol parlar massa, però hi compten les circumstàncies, els estats depressius i moltes coses, tampoc crec que s'hagi de culpabilitzar l'entorn perquè entorns molt desastrats no provoquen suicidis en la gent propera. Sabem molt poc de l'ànima humana.

F.Puigcarbó ha dit...

S'HA DE SABER SEPARAR L'OBRA DE L'ARTISTA: Picasso, Dalí, Lorca, Buñuel, etc etc no eren precisamente gent molt exemplar.
Quan al Psicoanalista aquest si que em va sorprendre amb la indiferència i fredor que parlava dels seus cinc fills morts. No sé! suposo era una persona d'una enorme complexitat intel·lectual.

Clidice ha dit...

Per fi he trobat una estona per llegir-te! :) m'agrada el que dius i com ho dius. En realitat tots som víctimes i tots botxins, ni tan sols ens salva la bona fe. :D

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, però no sempre és fàcil, encara menys amb els nostres contemporanis i no et dir res si en coneixes algun personalment...

Júlia ha dit...

Bon dia Clídice, doncs sí, però uns més o menys que d'altres, crec més en individualitats que en col·lectius. Nosaltres mateixos, però, certament, no som sempre iguals, podem fer coses bones o dolentes, o dolentes pensant que són bones...