15.5.09

Sant Isidre Llaurador






Avui és Sant Isidre, sant madrileny, com se sap, a qui molts voldrien veure destronar del seu patronatge pel que fa als nostres verals agrícoles, cada dia, cal dir-ho, menys extensos i/o significatius. Es deia Isidro el meu avi, i se'n diu el meu germà, per raons hereditàries. Deien Isidro o Sidro, no pas Isidre, encara que el meu germà ja ha recatalanitzat el patronímic i es fa dir Isidre, en català del que ara es parla.

Avui ha passat a la història, més o menys, això de recuperar els noms d'avis i àvies. Llàstima, perquè encara que de vegades es produïen excessos, com ara que a una família hi hagués el senyor Josep, en Pep, en Pepet, el Pepito, en Pitus, la Fina, la Pepi i la resta, el fil de la tradició familiar no es malmetia, com passa actualment.

Es titlla Sant Isidre de forani, però, vaja, veient com en els darrers anys han proliferat els noms exòtics i fins i tot sense sant conegut, això no ens hauria de fer perdre la son. Al poble on vivia el meu avi, Mieres, del la Garrotxa, feien unes grans festes per Sant Isidro i cantaven uns goigs que no he trobat, encara que de versions de goigs del sant n'hi ha moltes i diverses. La tornada feia 'Sant Isidro, Isidro, Isidro, sant Isidro Llauradooooor...' Només recordo, i ho sento, aquesta tornada, d'haver-la sentit cantar al meu pare en ocasions festives.

De totes les imatges que he trobat per la xarxa, espigolant sobre el tema, me n'ha fet gràcia una, molt dolenta, però on ja es veu l'àngel a dalt d'un tractoret, perquè la tradició no ha d'estar renyida amb la nova tecnologia.


He trobat una reivindicació isidrenca molt encertada en un 20 minutos de 2006, l'escriu Joan Pallarès-Personat, i m'agrada perquè diu el que jo penso, que és quan ens agraden els escrits d'altri, és clar:


Fa molts anys, avui, diada de Sant Isidre, en alguns pobles es feia la primera de les revetlles de l’any, amb foguera inclosa.

Ara les revetlles com les de Sant Pere han passat a la història i, pràcticament, només han quedat reduïdes a la de Sant Joan i prou. Sant Isidre és el patró dels pagesos catalans? Tot i que a molts Sant Isidre els hi fa fred de peus per ser madrileny i volen fer de patró dels pagesos a Sant Galderic, la veritat és que aquest ho era dels pagesos del Rosselló, i que a Lleida tenien per patró a Sant Faust o els hortolans barcelonins, a Sant Nin i Sant Non, o sigui Abdó i Senén, cada poble tenia el seu sant protector de camps i conreus.

A començaments del segle XVII, quan es va canonitzar a Isidre, va significar, en certa manera, una unificació dels diferents patronatges. Diuen molts dels qui defensen el patronatge de Sant Galderic, que Sant Isidre va ser una imposició dels borbons vers Catalunya. No és veritat. Abans de 1714, inclòs molt abans de 1640, Sant Isidre ja era venerat als altars de moltes esglésies de Catalunya, acceptat totalment per la gent del país i sense cap mena de mal de cap. La veritat, Isidre, llaurador, espós de Santa María de la Cabeza és un exemple a imitar: Resar mentre els àngels et fan la feina.


Tinc gran simpatia pels sants, hereus dels petits deus propers i antics, que tenien remeis per a totes les coses de cada dia. Recomano L
a Devocioteca, un espai dedicat al tema, que explica amb cura els origens i característiques de moltes i diverses tradicions religioses, i que també en alguna ocasió ha tocat el tema de Sant Isidre i Sant Galderic, avui, al capdavall, francès, ens agradi o no.


M'agradaria ser a Madrid i ballar un xotis sobre una rajola vestida de gatxí. Per cert, em temo que per aquelles contrades els fa més por que una pedregada, a la gent de bé, el tema olímpic, veient el pa que s'hi dóna i com degenera l'urbanisme tradicional, el mateix que les devocions, quan ens cau a sobre una hipercelebració d'aquest volum. No sé si a Sant Isidre li deu fer massa gràcia, tot plegat. Jo crec que la generalització de la festa de Sant Isidre va ser un intent de donar senyals d'identitat hispàniques als territoris de la pell de brau, potser aleshores va funcionar, però aquestes coses passen per alts i baixos i crisis diverses, com molt bé sabeu i heu percebut darrerament.


De tota manera, el fet és que miracles com els d'abans ja no se'n fan. No vaig intentar mai anar a missa o a rosari deixant els nenes de la classe sols, amb l'esperança que algun àngel me'ls acomboiaria. Ja ho dic sempre, que he perdut la fe. Llàstima, perquè aquestes coses, quan es perden, ja no es recuperen. I és que per recuperar la fe fa falta fe, és clar..


14 comentaris:

Clidice ha dit...

Gràcies Júlia! el meu avi (padrí) també era un Sidro, aquest de l'Aranyó (Segarra) i era pagès, com cal :) I la fe, ai la fe!

Galderich ha dit...

Júlia,
Article atinat sobre Sant Isidre molt d'acord amb el que és la realitat, agradi o no.
És curiosa aquesta disputa entre Sant Isidre i Sant Galderic quan el tema del santoral va de baixa... algun interés ahistòric deu haver pel fet que Sant Isidre sigui d'on és...

Marta ha dit...

Júlia, avui fa un any que estàvem a Madrid estrenant l'AVE, i no vaig ballar el xotis, però si, que gairebé el canto, ja que a la Plaza Mayor, en una taula hi eren assegudes unes quantes "chulapes" cantant ..Cuando vayas a Madrid chulapa mia..... i no en sabien la lletra!. en el Youtube hi vam penjar una filmació: "Madrid Sant Isidro 2008" Va ser un dia molt divertit, tothom anava vestit de chulapones i chulapes, fins i tot un bebé en el seu cotxet. Al Sorrobloc hi ha un post que es titula:"El Baptisme de l'AVE"

Enrique Sabaté ha dit...

Júlia, bon dia de San isidro llaurador, amb el sentit perdut, el sentit del mon rural, el sentit mes plen de germania.

Bon dia una altra vegada, progresant amb el meu catalá.

Júlia ha dit...

Hola, Clídice, crec que molts avis i besavis portaven aquest nom, molt popular a pagès. És que això de creure sense veure... Bé, jo ja no crec ni el que veig, amb les noves tecnologies ni tan sols això!!!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Galderich, em temo que si fos berlinés o parisenc no desvetlleria tantes ires, ep, pobre home. Bé, una mica gandul, sí que ho era, però, vaja, això és perdonable, sobretot si comptes amb 'negres' angelicals.

Júlia ha dit...

Madrid m'encanta, Marta, hi tornaré així que pugui!!! Aquesta cançó com molt bé saps era molt popular quan érem petites, sovint l'emetien en els 'discos solicitados', jo no entenia això de 'emperatriz de Lavapiés', ja que no sabia que Lavapiés era un barri i em pensava que l'admirador de la noia li volia rentar els peus, una cosa així, coses de la innocent infantesa...

Júlia ha dit...

Enrique, poeta y artista, muy contenta de verte por aquí, tu català va muy bien, por lo que percibo.

galionar ha dit...

Hola, Júlia, ens vam saludar ahir a Vilafranca en la presentació del teu llibre. M'agrada molt el teu espai i la forma planera de parlar, de persona senzilla a qui no calen les floritures per demostrar la seva vàlua.
Amb el teu permis, afegeixo el teu blog als meus recomanats.
Als petits poblets del Penedès encara queden molts "Isidrus" i "Sidrus", que no tenen res a veure amb la capital del imperio. Avui mateix n'he felicitat un de molt vellet.
Em sento feliç d'haver-te conegut. Una abraçada i a reveure!

Anònim ha dit...

EL MEU BESAVI, PARLAVA SEMPRE DE SAN GALDRIC COM A PATRO....DELS SEUS GERMANS,JA QUE ELL COM ACRATA,NO VOLIA PATRONS, BE UNA MICA DE RESPECTA PER SAN PANCRACI SI TENIA, PER ALLO DE "SALUT I FEINA".
JUGANT........

Júlia ha dit...

Hola, Galionar, mercès per la teva assistència i el teu comentari, envia'm l'enllaç al teu blog, ja que veig que no l'has posat i així et 'visitaré'.

Sobre els Isidrus, m'alegro que encara en quedin per les nostres contrades.

Júlia ha dit...

Jugant amb Barcelona, malgrat que no creguis en res, com em passa a mi mateixa, hi ha un component tradicional en tot això i també un d'irracional... allò de 'per si un cas'.

galionar ha dit...

Hola, Júlia, l'enllaç del meu espai és el següent:
www.galionar.spaces.live.com
No conec gaire el funcionament dels Bloggers i no sé si t'arribarà correctament; esperem que l'atzar hi faci més que jo.
Salutacins!

Júlia ha dit...

Sí, Montserrat, ja t'he trobat i t'he enllaçat, em sembla que ho he fet bé, tens un blog molt interessant, una abraçada,
Júlia