13.6.09

Cinema de barri (de veritat)


Ahir, com que feia calor i no podia dormir, em vaig ensopegar amb l'espai de cinema Versión española, sempre interessant, encara que li retreuria la publicitat excessiva i també l'horari, una mica massa tard pel meu gust. Passaven Flores de luna, un interessant documental estrenat el passat hivern. Ignoro si a Barcelona s'ha projectat en algun cinema. Malauradament el gènere documental no es promociona massa, em sembla. En tot cas, si s'ha projectat, admeto que m'havia passat desapercebut.


Flores de luna parla de Madrid, però podria parlar de Barcelona i de molts altres llocs a prop de les ciutats grans, en els quals s'aplegaven els immigrants espanyols, que fugien de les depauperades zones rurals amb maletes de cartró, que s'amuntegaven on podien i que s'havien d'autoconstruir els habitatges de nit, per tal que les autoritats no els enderroquessin. Parla, sobre tot, d'un personatge emblemàtic de l'època, el Padre Llanos, jesuïta de família benestant, falangista, franquista i moralista, que als cinquanta anys va canviar radicalment per anar a ajudar la gent a una barriada suburbial, el Pozo del tío Raimundo.

Aquest tipus de persones i de canvis van ser molt habituals durant aquells anys, quan la realitat social va topar amb els tòpics morals vigents i moltes persones van començar a ampliar els seus horitzons doctrinals. Llanos havia estat d'aquells joves capellans moralistes, que havien anat a tapar les vergonyes de Gilda als cartells dels cinemes amb grups de joves irats del règim i que havien lluitat, convençuts, en el bàndol franquisme. Ell mateix s'autoinculpava de tot això, cosa que té molt de mèrit, ja que el més habitual és maquillar aquests passats quan esdevenen políticament incorrectes. No és fàcil bandejar la nostra educació i la nostra situació i contemplar la realitat des de prismes diversos, cal un llarg camí de maduració personal.


A ell, com a d'altres, no li va ser fàcil. Més admirat que estimat, amb la perillosa fe del convers, va esdevenir, sent d'esquerres, gairebé tan dogmàtic com quan havia estat de dretes. De tota manera, va ajudar molt la gent del barri, encara que admetia que havia tingut molts protegits però cap amic, en aquell indret on una placa recorda la seva dedicació a la gent. Un altre tema curiós és com molts d'aquells capellans, durant un temps, van tenir molta preocupació social però encara des d'un punt de vista força purità, pel que feia, per exemple, als temes sexuals i al paper de les dones. Jo recordo, per exemple, la inquietud de Mossèn Ribot, el poeta de Riells, per tal que els nois i les noies no es barregessin a les seves acollidores pallisses. Durant anys vaig anar a reunions progres de parròquia, exclusivament femenines, llevat del consiliari corresponent, és clar. Després, com és sabut, molts d'ells van penjar les sotanes i es van casar, normalment amb noies d'idees abrandades i generoses, habituals del seu entorn. He conegut unes quantes mestres casades amb ex-capellans, per cert. D'altres han esdevingut iconoclastes militants, com el senyor Flavià.


Durant el franquisme i la transició molts nois i noies de casa bona, insatisfets, van col·laborar en accions socials i parròquies de barriada pobra. Per a alguns va ser una cosa transitòria, fins i tot van arribar a intentar viure en aquells barris, però van retornar al seu context, potser decebuts, fins i tot. La realitat sempre és molt més dura que la idealització, pel que fa a la caritat, paraula avui molt malmesa. Com diu una senyora caritativa a la fràgil Jacinta galdosiana, quan aquesta l'acompanya a fer beneficència pels indrets més sòrdids de la ciutat, para eso hay que tener mucho estómago. La caritat, deien, s'havia de rebutjar i substituir per la justícia social, però encara sembla que calen col·lectes, maratons i recaptes diversos, per poder atendre les mancances dels més desafavorits.


En el debat posterior hi havia Luis Pastor, el cantant. Ahir parlava de les escoles d'estiu i recordo que en una ocasió el vaig veure actuar en una dels setanta, era la primera vegada que l'escoltava. I també una senyora, antropòloga, sento no recordar-ne el nom, que de joveneta va viure un temps en aquell barri i que va tenir força relació amb el Padre Llanos. Amb el seu títol universitari nou de trinca i les seves idees preconcebudes es va trobar que no sabia encendre el foc per cuinar amb carbó i una veïna amb la qual va establir després una gran amistat li va dir, en ajudar-la: pero niña, ¿a ti, qué te han enseñado? Precisament fa poc parlava jo de la relativitat dels títols, ves.

Un dels problemes de l'esquerra de l'època va ser la diferència social entre persones de sectors de classes altes i mitjanes, intel·lectuals, professionals liberals, i la base obrera real, dura i cantelluda. Jo crec que en la desaparició del nostre psuc hi van pesar molt, aquestes diferències. Avui tot ha canviat molt perquè també l'educació universitària s'ha massificat i ja no és -o no sembla- tan elitista.

Un documental molt interessant, doncs, potser excessivament llarg i amb alguns problemes de muntatge, però imprescindible per al jovent d'avui i per al d'ahir ja que ens estem tornant uns vells i velles molt desmemoriats.

¿Què va ser d'aquells barris? Molts d'ells van millorar molt, com ara el de Can Serra de L'Hospitalet, paradigma de lluita veïnal de l'època. D'altres van desaparèixer, com els de barraques, avui massa poc recordats. D'altres, com el mateix Pozo, malauradament, han empitjorat. Almudena Grandes, en un interessant article amb motiu de l'estrena del documental constatava al diari El País, desembre passat, la trista realitat actual:


Ahora, el Pozo destaca por su índice de fracaso escolar, el segundo de España. Siete de cada diez nietos de aquellos luchadores que se apuntaban a la escuela con 40 años, para aprender a leer y a escribir después del trabajo, la abandonan hoy antes de tiempo.

Ignorantes, arrogantes, pródigos en tintes y escarificaciones, miran a la cámara y dicen que el trabajo español es para los españoles, que los inmigrantes ecuatorianos huelen mal y que estudiar es de pringados. Ajenos a la cultura del esfuerzo y la recompensa, que identifican con la pobreza, se sienten cómodos en una sociedad desmemoriada, insolidaria y autocomplaciente, que desconfía de la enseñanza pública y fomenta la admiración por la riqueza privada. Han despreciado oportunidades que nadie de su familia ha tenido antes que ellos, pero no dan sólo rabia. También dan pena. Porque, si es verdad que la crisis todavía no ha tocado fondo, no van a valer ni para poner un ladrillo encima de otro en una noche de luna llena.


Napoleó deia que la revolució s'havia fet per vanitat, que la llibertat només havia estat una excusa. Veient com va la nostra esquerra en aquests darrers temps, em temo que en aquells plantejaments hi va haver, per part de molts líders, més vanitat que no pas preocupació seriosa i sincera per la societat que volien regenerar. La política social, crec, potser va ser en moltes ocasions una excusa. Així ens ha anat, som avui (malgrat la crisi) més rics, més lletrats, però no pas més savis ni més generosos.

12 comentaris:

Galderich ha dit...

Crec que la deriva ideològica i formal que patim queda molt ben resumida pel text que reprodueixes de l'Almudena Grandes.
Tots plegats estem desorientats perquè allò que creiam que comportaria els canvis socials finalment no ha resultat com esperàvem i el que és més important, com volíem.
Creiem que la "poesia es una arma cargada de futuro" y ens trobem que això no és suficient...
Llavors, què ens queda?

ferran ha dit...

Admiro els teus posts, que no s'acaben mai i estan molt ben trabats.
Com va tot, què tal? fa dies... mesos que sóc egoísta i només publico al meu blog i dels altres me n'oblido, fa mesos que no sé res d'en Francesc, i encara tenim pendent un dinar! A veure si ens tornem a posar el dia, sobretot jo.
Salut, una abraçada!!

Gregor ha dit...

Jo crec que l'autentica reivindicació social ja no la fan els partits polítics sino un conglomerat d'associacions de veïns, d'associacions d'inmigrants, entitats de tot tipus que en certa manera si que volen canviar el món (d'acord hi ha detot dins d'aquest món, i hi ha molta subvencionitis). Pero crec que els partits es tindran que replantejar el seu paper dins la societat abans de que quedin superats per els fets i no representi tot un retrocés, com ja ha passat de vegades a la història. Respecte Napoleó no en val que excusi la seva vanitat en la dels altres, ell en el fons va salvar el cap no com altres vanitosos lluitadors per la llibetat.

M. Antònia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M. Antònia ha dit...

És difícil entendre i poder arreglar alguna cosa sobre el problema de la ignorància i el diner o la possesió. Sí que crec hi ha persones lluitadores que poden sortir-se del seu entorn i de les presions que aquest exerceix. Que s'agafen a qualsevol cosa que ofereixi l'oportunitat de millorar, és un orgull intern que no estalvia esforç. Ara ,el pitjor és que mai se'ls pugui oferir oportunitats. Com es pot fer? Com saber distingir les persones que si l'aprofiten i les que mai ho faran encara que tinguin mil oportunitats? És molt difícil centrar el tema i més les sol·lucions.( He suprimit l'anterior)

Júlia ha dit...

Galderich, de vegades tot sembla gris i de sobte sorgeix una espurna, a més, la gent jove no ho veu igual que els qui tenim una certa perspectiva vital per damunt dels esdeveniments... potser és una sort, ara em venen al cap sovint comentaris dels 'grans' de quan jo era jove, desenganyats de la política després de les bastonades de la guerra.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ferran. No creguis, jo també feia temps que no 'passejava' pel teu blog i d'altres i ahir vaig anar a fer un volt per la blogosfera exterior.

Júlia ha dit...

Bon dia, Gregor. Jo crec que durant un temps va semblar que els partits xuclaven l'empenta de la societat civil, però és aquesta la que s'ha d'organitzar, precisament una cosa que fa molt mal és la subvencionitis.

Napoleó també va acabar malament, encara que no fos a la guillotina, fins i tot es diu que el van enverinar. És una frase brillant, com tantes d'ell però amb una certa veritat, molts líders que donen empenta a les revoltes acaben matant-se entre ells, és allò de que la revolució es menja els seus fills. D'altres, en arribar al poder esdevenen dictadors i es creuen els salvadors de la pàtria i de la gent. Només cal repassar la història. Potser en els seus inicis hi ha generositat, però la vanitat acaba amb les seves bones intencions. Només cal repassar la història.

Els de més bona fe acaben fent xixina, es cremen aviat, pobrets.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Maria Antònia, perquè les persones som molt diferents i reaccionem de formes diverses. La societat ha d'oferir possibilitats de millora i permeabilitat social, però el cert és que quan hi són no sempre s'aprofiten per part de tothom.

Clidice ha dit...

Vaig créixer en un barri obrer, fent d'escolana d'un d'aquests capellans, ara casat i afillat i ja avi i jo perfectament atea ... el que són les coses. El pare, quan estudiava, anava a les hores lliures a ajudar a construir barraques a aquests emigrants ... Però mai podem deixar de ser el que som, malgrat que ho intentem. Totes les revolucions, començades de dalt a baix, o del mig a baix, són autistes als veritables desitjos d'aquells qui diuen defensar ... Ho has descrit molt bé :)

Júlia ha dit...

És que la idea que els benestants tenen dels pobres i necessitats, Clídice, sovint és una fantasia. Això ho reflecteix molt bé, entre d'altres autors, Marsé, a les Últimas tardes con Teresa, on la papanateria dels universitaris que s'aprofiten de la seva classe social però volen ser progres contrasta amb uns pobres molt menys innocents i càndids i politizats del que els altres pensen.

Júlia ha dit...

Crec que ara hem traspassat aquesta visió a la nostra mirada als immigrants, sovint plena d'una mena de paternalisme, admiració per l'exotisme, bonisme d'estar per casa i moltes coses més.