10.6.09

Costums morals

Estic escoltant la ràdio i comenten que els joves, en general, haurien de guanyar tres o quatre vegades més per tal de poder-se comprar un pis. Crec que la informació s'hauria de donar just a l'inrevés, els pisos haurien de costar la tercera o quarta part del que costen, més aviat. Amb una senzilla regla de tres es pot calcular quant hauria de costar un pis normalet considerant el que costaven en la meva joventut, per exemple, quan comprar un pis era una pràctica habitual de les joves parelles casadores. Cal dir que la situació no era igual, la gent es casava sempre i, d'entrada, imaginava que la cosa duraria. El pis era aleshores una inversió compartida, un negoci a mitges. Això, en casos de separació, ha portat també molts problemes. A la meva època adolescent la gent era feliç si es podia comprar un piset de cinquanta o seixanta metres, però després ens vam tornar ricatxos i si el pis tenia menys de cent metres quadrats o només un bany, era una bírria.


Segons com s'explica la història de la vida quotidiana recent, sembla que abans lligàvem els gossos amb llangonisses. El fet és que comprar un pis comportava esmerçar gairebé un dels dos sous de la parella en el seu pagament. Això al principi, és clar, perquè després tot es va desbordar i el que era car va resultar barat, amb el temps. Per altra banda, hi havia coses, bens de consum, que fa anys eren molt més cars que no pas ara, en proporció amb els sous: aliments, mobles, cotxes, electrodomèstics, roba, sabates. Durant molt de temps els pobres van treballar per la vida, que volia dir per la teca, i encara gràcies. Fa uns dies per ràdio escoltava també un anunci sobre canvi de mobles, si has canviat de cotxe, de mascota i de no sé què més, i tens els mobles de fa deu anys, ja cal que els canviïs. El mateix amb un element com el matalàs, per exemple, que abans era per a tota la vida i ara, pobre matalàs, resulta que si té més de deu anys ja és dolent per a la salut.


Un dels valors antics era l'estalvi, que ara es troba gairebé desprestigiat i que no s'estimula gens, ja que es considera que per cobrar el poc rendiment que donen les entitats bancàries val més patejar-se els calés en passar-ho bé. El fet és que si estalviéssim més els bars, restaurants, avions i trens no estarien plens un dia sí i un altre també. Una de les despeses que més condemnaven els grans del meu temps eren les que es feien a bars i restaurants quan a casa podies fer el mateix i resultava molt més barat. Però és clar, si no anem al bar, el bar haurà de tancar.


Els joves, si volen, es poden independitzar, generalment, i molts ho fan, fins i tot amb sous una mica precaris, aplegant-se uns quants i llogant un habitatge i el fet és que hi ha molta gent coratjosa que no admet el fet de trobar-se als trenta anys vivint a casa el papa i la mama i que assaja solucions diverses. Tampoc el lloguer s'ha estimulat ni protegit, quan és una molt bona solució, però ens van ficar al cap que havíem de ser propietaris i que tenir propietats era el millor estalvi, cosa que durant un temps va ser certa, a la pràctica. Ningú sap què passarà en el futur, hem d'anar fent segons el present, les coses canvien tant i tant de pressa!


Si no consumim, els qui fabriquen bens de consum no venen. Tot ha de canviar i canviar-se, perquè hem entrat en una compulsiva espiral de creixement o de suposat creixement. Conservar sembla una cosa molt lletja i atrotinada, hores d'ara. Ara tornaran a canviar selectivitats i batxillerats. No sóc una experta, però em sembla que molts d'aquests països que no pateixen això que, de forma hiperbòlica s'ha titllat de fracàs escolar, compten amb plans d'estudi sòlids que fa anys i panys que no es canvien, cosa que no vol dir que no es vagin perfeccionant amb l'ús, que és amb l'única sistema seriós de valorar la qüestió.


Comparar el present amb el passat és enganyós, perquè comparem amb un passat molt concret, aquell que ens convé. Els meus pares vivien de lloguer, com gairebé tothom modest a ciutat, aleshores, i van tenir un problema molt gran, econòmic, quan els pisos es van vendre. Tot es va resoldre, els temps van millorar, i la compra del pis va resultar un petit i casolà negociet, a la llarga. Per casualitat, és clar, com tantes altres coses. Molta gent va fer l'agost, perquè va comprar bons pisos a preus molt barats, ja que es pagava en relació al lloguer, cosa que va arribar a ser molt injusta per als propietaris. Per cert, fa uns dies alertaven sobre el fet que hi ha immigrants que, en nombre de nou, estan empadronats al mateix habitatge i que això s'havia d'investigar. Fa anys, en pisos petits, hi convivíem sovint vuit o nou persones, avis, fills, néts, tieta, rellogats. Com deia en Capri: nou, no 'nous', perquè n'hi havia de vells. No trobo, doncs, que en cas dels immigrants, nou persones sigui un excés, en determinades circumstàncies.


Sobre les dimensions dels habitatges, fa alguns anys es considerava que calien uns vint metres quadrats per persona, per tenir una certa qualitat de vida. Tot plegat és molt relatiu i la qualitat de vida, ai, depèn de molts i molts factors, diversos i subjectius. Fa anys, també, la gent gran deia que el millor, a la vida, era ser pobrets i alegrets. Ara, voler ser pobret i alegret sembla d'un conformisme vergonyós, segons com.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

Ens hem instal·lat en el "gratis total". La publicitat ens diu "perquè tu hi tens dret" ... a una adsl, a unes vacances al Carib, a ... dret? Arribats a aquest punt, potser caldria preguntar-nos si aquesta mena de món-PortAventura que ens han muntat és allò que ens cal, no pas allò que volem.

Ara que, no sé perquè, molt m'ensumo que aquestes coses només tornen a mare per causa major, no pas per voluntat i seny.

F.Puigcarbó ha dit...

m'has inspirat el comentari d'avui, bé, de fet només he hagut de tirar de blocoteca del 2007 on comparava el que m'havia costat el pis quan em vaig casar amb el que guanyava, i si fos en Rubianes diria "cágati lorito"

Galderich ha dit...

Això dels habitatges és un escàndol i encara no sé com això s'ha destapat ara i no hi ha hagut un moviment insurreccional des de fa molt de temps!

En fi... a vegades penso que tenim el que ens mereixem.

Júlia ha dit...

Sí, Clídice, és allò de perquè 'm'ho valc' i coses així, si l'autoestima frívola ens ha de servir per consumir cosmètics i viatges al Carib, malament.

Jo no sé el motiu del perquè passa el que passa, em nego a admetre culpes col·lectives, però, evidentment, alguna cosa falla, més enlla de la crisi.

Júlia ha dit...

Jo crec que els pisos eren cars, però els sous pujaven de forma molt més ràpida, en aquells anys. De tota manera, recordo que també calia estalviar i comprar, per exemple, una nevera, era un sacrifici molt més gran que no pas ara. De tota manera la desproporció actual és escandalosa, però el fet és que abans que nosaltres, en el temps dels pares, comprar alguna cosa era un impossible per a la majoria i moltes parelles anaven a viure amb els sogres i els tiets concos. De vegades cal una perspectiva àmplia.

Júlia ha dit...

No hi ha moviment, Galderich, perquè malgrat la crisi tots mengem calent, tenim cotxe i moltes coses més. I perquè molts joves d'ara o bé s'espavilen i lloguen entre uns quants o bé tenen al darrere el coixí del papa i la mama de la nostra generació, que els ajuda, els té a casa, o els lliura algun pis dels iaios difunts. Hi ha un ventall molt ampli de situacions. Una altra cosa és la situació dels immigrants i de sectors que la passen magre, però crec que encara no són majoritaris.

Malgrat tot, amb això del 'papa estat' tenim metge, escola, biblioteques i moltes diversions gratuïtes, amb totes les matisacions que es vulguin fer.