16.6.09

Olors pudentes i pudors aromàtiques





Crec recordar que fa molts anys les olors i les pudors eren molt més evidents. Imagino que, de la mateixa manera que es perd la vista, l’oïda o l’agilitat, també es deu perdre olfacte, amb el temps. A més, ens hem anat tornant una societat inodora, amb els avenços de la higiene, que sovint fins i tot ens fan caure en ridícules exageracions asèptiques.

A La bíblia de l’arbre del verí, de Kingsolver, uns dels protagonistes, que habiten a l’Àfrica, se sorprenen, en retornar al món civilitzat de la manca d’olors. D’olors i també de pudors, és clar. La contundència inicial d’aquest llibre hiperfamós que és El perfum ens atrapa, sobretot, perquè fa referència a la pudor ambiental i una de les característiques de l’estrany protagonista és la seva manca d’olor.

Les olors corporals que abans semblaven normals, si no traspassaven uns certs límits assumits, ara ens semblen molt desagradables i les relacionem amb la brutícia. De molt petita, jo olorava de vegades els vestits de la meva mare penjats a l’armari, i recordo que una vegada em va comentar que ella també ho havia fet, perquè li semblava que feien olor de mare. De fet, aquella olor era també una percepció lleugera de suor humana i familiar, en aquells anys en els quals la roba no es rentava tan sovint, ni nosaltres mateixos, tampoc.

Em ve al cap tot això quan fa aquests dies xafogosos i barcelonins, de calor feixuga i humida. A la gent, fins i tot a la gent ben peixada i ben arreglada, els retorna, de forma traïdora, l’olor humana de suor, que avui sobta perquè no és freqüent i això es percep amb certa facilitat. De la mateixa manera, de tant en tant, en dies com aquests, el mar, les clavegueres, els racons urbans on algú ha orinat de forma discreta, desprenen pudors oblidades que en d’altres temps eren molt familiars.

No puc dir que m’agradin les pudors, però de tant en tant, aquestes fuetades imprevistes em produeixen una tendra sensació d’enyorament. L’olor de les flors pansides, de les pells de fruita, de les escombraries orgàniques, s’escampen de forma molt més ràpida per la ciutat quan fa aquest temps estrany i molest. Hi ha olors o pudors que de vegades em recorden un indret molt concret, una situació gairebé oblidada.

L’olor de cafè a la nit, quan fa humitat, és molt diferent de l’olor que fa de dia, o quan el temps és més sec, i em porta el record dels primers veïns que van tenir televisió a l'escala, a casa dels quals anàvem a veure aquells antics programes en blanc i negre. Eren una família una mica d’allò que en deien quiero y no puedo i les dones cosien camises per fer-se un sobresou a la nit, mentre miraven la televisió i prenien cafè, un cafè aromàtic i molt especial. Van prosperar, com era la seva intenció, i van deixar el Poble-sec per anar a viure a l’avinguda que aleshores portava el nom d’Infanta Carlota i que, crec, no ha arribat a ser mai el barri fatxenda i emergent que pretenia. En una obra de Benet i Jornet, Quan la ràdio parlava de Franco, uns veïns que prosperen també deixen el vell pis del Raval per anar… a Infanta Carlota! Es veu que Infanta Carlota era Eldorado de la gent humil de l'època del plan de desarrollo, ves.

Fa molts anys la ciutat aplegava moltes olors i pudors, els mercats, l’antic Born, per més que es netegessin sempre barrejaven les olors de fruita fresca i llegum amb les de pells de plàtans massa madurs, peix una mica passat i fems de les cavalleries que feien el transport. Els pobles feien olor d’excrements de vaques i rucs, de garrofes i de porcs, però també d’herba fresca i de flors primaverals. Encara quan arriba la primavera s’escampen les noves olors vegetals per ciutats i pobles. El port vell feia olor de combustible dissolt, de petroli, d’aigua estancada. Avui, de tant en tant, ens arriba l’olor de la soja o d’altres productes descarregats vora mar, també.

Les cases de la gent tenien, cadascuna, la seva pròpia olor: coliflor, fum, blauet de la roba, colònia barata, lleixiu, ddt, sofregit… Ara no percebo tanta diferència entre unes cases i les altres, potser has de ser un infant per copsar aquestes sensacions. De vegades, per casualitat, m’arriba una vella, coneguda olor (com deia el títol d’aquella altra obra d’un Benet i Jornet encara en estat de gràcia) i sé que és l’olor de casa de la meva tia Angelina, de la senyora Anita de l’escala o de la carboneria de la cantonada. Les olors són sovint més vives i evocadores que les imatges o les paraules. Com que les olors se saturen, i arriba un moment en el qual no les notem, no sabem ben bé quina olor o pudor feia la nostra llar. Avui es poden produir químicament olors i pudors, i en alguns espais museístics s’hi ha incorporat una olor que, se suposa, és la que feia aquell espai quan era real.
Els desodorants i els nous productes higiènics han creat un nou imaginari olfactiu. Hi ha una olor que per a mi és molt estimada, la del sabó Heno de Pràvia, que era en la meva infantesa un sabó car que només es comprava molt de tant en tant, ja que habitualment en fèiem servir un de coco, més baratet. Els fabricants han aconseguit retornar-nos olors perdudes com la del sabó de Marsella, avui present a molts detergents. En canvi, una colònia clàssica com era la Lavanda Puig, pel meu gust, ha perdut pistonada, no és el que havia estat, s’hi assembla però no acaba de tenir aquella olor d’espígol antiga i evocadora. Ep, que no tinc comissió!

De tota manera, tots som diferents en això de la percepció d’olors i pudors i tot plegat també depèn del nostre estat d’ànim, de la nostra sensibilitat temporal, fins i tot de l’estat del nostre fetge. Hi ha perfums que poden resultar agradables a segons qui i que a d’altres els poden produir fàstic, literalment parlant. Una vegada em van regalar una colònia cara, no en diré la marca, que m’agradava quan me la posava, però que m’anava produint una mena d’angoixa desagradable, fins al punt que m’havia de rentar a fons de nou per eliminar-ne l’olor, al cap d’una estona. Una vegada em vaig posar unes pòlvores que eren de la històrica casa Myrurgia i algú em va dir que feia olor de vella. Les olors també, com la borsa, pugen i baixen en la valoració segons modes i costums.

Una de les formes escolars de fer assetjament era dir a algun company o companya que feia pudor o que es tirava pets i llufes. Moltes vegades no era cert, s’exagerava, o la víctima no era, ni de bon tros, l’autor dels efluvis percebuts. Hi ha formes molt subtils de crueltat, entre infants i joves. Les escoles també tenen la seva olor-pudor, molt característica. Com les oficines, per molts ambientadors que hi apleguem. Ara, amb els aires condicionats i els ambientadors, la situació de vegades és angoixosa, sobre tot a l’estiu, al menys per a mi, que no suporto veure aquests indrets tancats hermèticament. En ocasions baixar de l’autobús condicionat, congelat i amb una mena de pudor amoniacal, i respirar una certa ferum de claveguera estiuenca resulta, fins i tot, reconfortant.




14 comentaris:

Clidice ha dit...

Una bona passejada odorífera. Malgrat que intentem obviar-lo el sentit de l'olfacte és essencial per a la nostra espècie. Recordo quan, la primera vegada que vaig deixar el meu fill a ca ma mare, l'endemà el vaig prendre en braços i em vaig sentir molt estranya, el nen no semblava el "meu" nen, el nen feia olor, el cas és que no feia la meva olor, feia l'olor de la meva mare. :)

Marta ha dit...

Júlia, el 13 d'octubre del 2008, també vaig fer un post parlant de "fragàncies" bones i dolentes. Vaig fer referència també al personatge de la novel·la de "El perfum". Realment aixó del olfacte, és un tema curiós. Una abraçada

M. Antònia ha dit...

No sé exactement si fa molta olor o no, però la majoria de coses , (no sé si als aliments) hi posen Ferhormones, així atrauen més o menys. Fa anys que aquí es posen a una distància determinada de les vinyes en uns pals perquè certs insectes perjudicials no hi entrin i infectin. S'eviten els tractaments posteriors que són molt contaminants. Els productes de bellesa també en duen. Per altra banda si vas al transport públic, a vegades sents pudors bastant fortes. Al pujar als ascensors et pots trobar de tot. Jo tenia molt acusat l'olfacte, a cada habitació de casa sentia diferent olor, i a altres cases també. Deia que tenia el nas com un gos, en els menjars i salses endevinava casi sempre què hi havia. No he llegit El perfum, me'l van explicar. A vegades ho havia passat molt malament per culpa d'aquesta sensibilitat, tant en olors com en pudors.

F.Puigcarbó ha dit...

Hi ha olors espècials, la del cafè a ranmatí és una d'elles; el dissabte na Nuri es lleva abans que jo, però l'olor del cafè de la cosa aquesta del Nespresso crec és el que em desperta. I no parlem de la que fam els nens petits acabats de banyar, o la de l'herbe recent segada, la de la terra mullada o el pa sortint d'enfornar.
Tens raó, a Marràqueix sense anar més lluny, hi havia moltes més olors i també pudors que aquí, i a mi no em desagradava pas.

galionar ha dit...

Hola, Núria; aquest article és com una radiografia dels records que les olors i les pudors poden despertar, i de com poden fer-nos viatjar molt i molt de temps enrere... Jo tinc molt present el record de l'olor de la ginesta, quan era petita i el meu pare n'anava a collir un pom els diumenges. Però com que el record porta connotacions negatives a dintre, mai més l'he poguda suportar.
Quant a l'olor corporal, molts anys enrere la roba era de cotó o altre teixits naturals, i no li quedava aquesta empremta tan desagradable de suat, pròpia dels teixits sintètics. Crec que en això hi hem perdut.
Una abraçada i gràcies per escriure tan bé.
Montserrat

Júlia ha dit...

Clídice, encara que no ho sembli crec que encara depenem molt de les olors, molt evident això que expliques del teu fill.

Júlia ha dit...

Marta, és un tema curiós, efectivament. Jo crec que també n'havia parlat en alguna altra ocasió, fa tant de temps que tinc el blog que em sembla que repeteixo temes...

Júlia ha dit...

Maria Antònia, si ets sensible a les olors i pudors ho passes malament, em sembla. Jo crec que abans ho era més.

Això de les feromones és tot un món, crec que si s'hi posessin ens podrien manipular absolutament, amb els animals ja ho fan... bé, potser ho fan amb nosaltres, també, i no ens n'adonem.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Mmm, Francesc, el cafè és massa, crec que m'agrada més l'olor que no pas el gust, com amb d'altres coses, també.

Recordo que la gent gran, quan jo tenia els nens petits deien que ara els bebés fan bona olor i abans feien olor de pixum i llet agra, cosa ben natural, per altra banda. Ara no ens podem imaginar un món amb tants pocs mitjans per canviar-nos, banyar-nos...

Jo també recordo les iaies antigues que sempre feien una mica d'olor de pipí de senyora gran.

Júlia ha dit...

Montserrat, la ginesta també em porta molts records, quan els records van lligats a persones que potser has perdut es fan molt dolorosos. Tant les olors com les músiques, per exemple.

Certament la roba de cotó no feia la mateixa pudor que la sintètica, afortunadament, és clar que també es rentava molt menys. Ara que m'he fet gran cada vegada suporto menys moltes fibres artificials, no tant per la pudor, perquè la pots rentar sovint, sinó perquè tot em pica i de vegades m'irrita la pell.

pere ha dit...

Uf, les olors, els olors! El més evocador dels sentits. De sobte, després de molts anys, recuperés només per un instant una olor perduda i se't presenta tot un món, també petit i efímer, és clar.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Pere, una estranya sensació aquesta de recuperar alguna olor, fins i tot alguna pudor, oblidada.

Anònim ha dit...

EP¡ PISTA
JUGANT....