2.6.09

Kallisté (1)





He estat uns dies a Còrsega, jo, que em tinc actualment per poc afeccionada a viatges massa llargs, sobre tot perquè els viatges, com la nostàlgia o com el Barça, ja no són el que havien estat. Ni jo tampoc, evidentment. Però m'atabalen aquests moviments de gent amunt i avall, vaixells, cotxes, autocars... Crec que molta gent gran de la nostra època patim una síndrome viatgera compulsiva, pel fet que en d'altres èpoques ens era molt difícil anar pel món, imagino que la visió dels joves -occidentals- és molt diferent, perquè el món és ja casa seva i les possibilitats d'estudiar, treballar o córrer amunt i avall han esdevingut immenses.


Ep, no faré com molts viatgers actuals que després de quinze dies esdevenen experts en l'indret visitat i en la seva gent. Bé, intentaré no fer-ho, perquè, al capdavall, es fa difícil no caure en incoherències i contradiccions, si una és, més o menys, humana. Però no puc evitar penjar al blog algunes diapositives virtuals sobre les meves vivències recents.


El fet és que l'illa és una mostra de la complexitat identitària i dels sotracs de la història. La geografia n'acompanya la complexitat, des de les altres muntanyes a les platges hi ha pocs quilòmetres de carretera, de carretera plena de revolts, aixó sí, de manera que allà, com ens va dir un amable cors, no es pot comptar la distància en quilòmetres sinó en temps. Aquest senyor se'ns va acostar a Vivario, un poble molt bonic, i ens va preguntar si volíem que ens expliqués la història de l'illa, cosa que va fer de forma apassionada i exhaustiva.


Ell era d'una família d'origen grec que havia arribat a Còrsega a primers del XVII. Al final va sortir el tema dels moviments nacionalistes i es va definir com a nacionalista cultural, a favor de la llengua -que, va precisar, no era exactament la que s'ensenyava a la universitat, cosa que passa a tot arreu amb les oficialitzacions- i del respecte al patrimoni, però molt contrari a grups que utilitzessin la violència. Això encara me'l va fer més simpàtic, la veritat, per la coincidència amb el que penso sobre la nostra terra, pàtria, nació o digueu-ne com volgueu.


Còrsega és una Illa pràcticament italiana, avui francesa (per compra-venda, que ja és gros), amb idioma propi que no és ben bé italià però que sí que ho és o ho sembla, amb un jovent que parla majoritàriament francès, on per tot arreu t'ensopegues amb la figura emblemàtica de l'il·lustrat Pascal Paoli, mort a l'exili, però que també magnifica a Ajaccio i a d'altres indrets Napoleó, omnipresent en horrorosos monoments convencionals. O que plora els fills morts per la pàtria francesa en aquests monuments habituals a la ruralia del país veí, amb grans llistes de joves desapareguts durant la primera guerra mundial.

A Còrsega la sagnia va ser impressionant, hi ha estudis que indiquen que la gran França va enviar molt de jovent de les regions 'prob
lemàtiques' a llocs de perill... Les guerres són absurdes, tràgiques, i aquella ho va ser molt i molt, perquè les trinxeres eren un escorxador sense objectiu concret. En fi, misèries de la història de la humanitat, vaja.


A casa nostra, molt del desprestigi hispànic ve dels temps franquistes, que ens van immergir en una pell de brau molt particular i deteriorada. França n'ha sabut més, a nivell polític, i ha aconseguit encomanar el francesisme i la francofília a través de les escoles i de l'adoctrinament intel·ligent. El problema és que, durant anys i panys, a Espanya no hem tingut ni escoles, cosa que, en certa manera, també ha diluït l'adoctrinament patriòtic. De tota manera, res és ben bé com sembla. Fa poc va sorgir del passat una fossa plena de restes de les masacres, pràcticament genocidis, de la Vendée, en els temps se suposa que gloriosos de la Revolució Francesa. La Revolució Francesa ha estat el gran mite de la modernitat, però voltant per la xarxa es troben també veus molt crítiques amb la lectura que se n'ha fet al llarg del temps. El tractament actual de la memòria de la nostra guerra civil em fa témer que no n'acabem fent també 'el nostre mite revolucionari', de fet desvetlla tanta curiositat i interès com la revolta francesa, i crec que hi ha un intent de reivindicar-ne una lectura en clau gloriosa, però així s'escriu la història i potser així ha de ser, perquè no sé si es pot viure sense mites ni tòpics, em temo que no. El trist és que aquests mites sempre surin en banys de sang.


He estat allotjada a aquesta caseta de forma típica, en un lloc del món que no sabia que existís, el poblet de Valle de Rustino, al cor de l'illa. A la casa hi havia una fotografia de l'avi de la propietària, una d'aquestes fotografies familiars des d'on ens contemplen persones que van ser joves i ben vives. De fet, el poblet es troba molt enlairat, i des de la terrasseta es podia contemplar un mar de muntanyes i verd impressionant. He rellegit, per practicar francès, textos adients a l'estada, com Colomba, o el conte sobre una vendetta de Maupassant, perquè no puc bandejar la meva mitomania literària. Merimée, que amb la nostra Carmen es va passar de folklòric, a Colomba retrata de forma magistral l'indret i els seus costums i, de fet, va deixar transcórrer un temps abans de publicar la història, per evitar que fos massa evident el pes de la realitat en la literatura. Als diaris hi havia aquests dies una polèmica sobre una pel·lícula presentada a Cannes per la imatge que dóna, segons sembla, sobre el tòpic del cors violent i mafiós, però el cert és que hi ha un cert problema, amb un nombre important de fets violents que preocupen la gent del carrer.

Tot plegat no afecta pas els viatgers ocasionals, que percebem un indret modern i bell, l'illa de la bellesa, en deien els grecs, amb contrastos i matisos, amb una gent excel·lent i amable i que té el mèrit de comptar amb un idioma propi, força respectat per l'estat francès, que ja té mèrit, amb una legislació privilegiada en el context estatal pel que fa a la descentralització administrativa i a la protecció de la llengua corsa, però que, per comparació amb el català, em sembla, té molta menys presència que la nostra a ràdios, premsa i televisió, amb excepció del tema de la música popular, que compta amb un gran nombre de grups i cantautors i es pot escoltar molt per tot arreu. Les reivindicacions nacionalistes corses han esperonat les febles reivindicacions d'altres indrets francesos, cosa que sembla inquietar un estat tan centralista.


Ja és ben curiós que un personatge com Napoleó anés a néixer a Ajaccio...


15 comentaris:

rafael pujals ha dit...

Hola Júlia, m'ha encantat el relat de les teves impressions del viatge a Còrsega. He sentit un total sintonia amb la visió que tens respecte a molts del tòpics que ens envolten (fins i tot amb el tema del Barça, cosa que normalment no m'atreveixo a dir en veu alta). Per altra banda l'estil narratiu que tens el trobo preciós.
La Mª Antònia el dia que ens va presentar va exagerar un bon tros atribuïnt-me unes qualitats en la pintura i la literatura que ja voldria que fossin veritat. Pobre de mi faig, amb molta il·lusió això si, el que puc.
L'últim que he escrit ha estat un poema que he presentat al concurs "e-poemes" de La Vanguardia. Prent-lo amb benevolència:
La resposta

Paro l'orella per sentir del món
la resposta al neguit que m'angoixa.
Tant de bo el brogit no ofegui les veus,
vull sentir-la ben clar, que no hi capiga dubte, mes ai!
no sé si podré, sonen ecos remots,
càntics guerrers, retruny de canons.
Afino l'oïda, intento escoltar...
himnes, banderes... hi ha massa soroll!!

F.Puigcarbó ha dit...

vaja vaja! com viatgeu els jubilats! el meu pare feia un acudit que deia cordam l'espardenya de Sicilia! que venia a ser Còrsega, Sardenya i Sicilia.
Ah! m'acabemn de trucar de la llibreria "La ràpida" que ja tenen la teva novel·la, demà al'aniré a buscar..Com sempre seré l'ùltim de llegir-la

Galderich ha dit...

Felicitats pel viatge. Quin plaer!
Per cert, el festival de música de Girona fan un concert de música polifònica corsa que té molt bona pinta. Us passo el link:
http://www.ajuntament.gi/musiquesreligioses/cat/programacio_fitxa.php?idReg=36

Anònim ha dit...

QUINA CRONICA MES BONICA¡ I QUINA SORT, JO FARIA MONEDA FALSA PER PODER VIATGAR,ES UN DIR ESCLAR,PERO AQUEST ANY ESTIC PELADA COM UNA RATA. FELICITATS.
JUGANT.....

Deric ha dit...

tinc ganes d'anar-hi, gràcies per fer-la més propera

Júlia ha dit...

Rafael, estic segura que la Maria Antònia no va exagerar gens, és impressionant veure la quantitat de gent que fa coses extraordinàries sense 'sortir per la tele'. La veritat és que normalment als qui ens agrada escriure ens agraden també altres expressions artístiques com dibuixar, pintar, la música, i a l'inrevés.

Un poema molt bonic, a veure si tens sort. Jo n'he enviat alguna vegada als epoemes però, de moment, aquest any no ho he fet, em costa escriure de forma breu, la veritat.

Realment, tens molta raó pel que fa als himnes i banderes. Els primers no deixen 'escoltar' i els draps simbòlics tapen 'la vista'.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc, m'ha encantat la dita. No sé si es perquè em faig vella però sovint em venen al cap aquesta mena de dites de pares i avis...

Com explico, no tinc massa afició als viatges, de jove hauria anat a la fi del món però ara m'ho prenc tot amb molta calma i mandra.

Espero que t'agradi la novel·la, a la gent que la llegeix li agrada molt, modèstia apart. I digues als de 'la ràpida' que facin promoció i la recomanin, que és molt bona.

Júlia ha dit...

Galderich, una gran recomanació, possiblement hi anirem perquè estem 'motivats' pel viatge recent i perquè teníem ganes de passar alguns dies a Girona aimada, ciutat on de petita havia anat algun estiu uns dies, a la rectoria, avui desapareguda, de Sant Félix, ja que el meu oncle capellà i la meva tia majordoma del senyor, eren allà. Uf, quants anys.

Júlia ha dit...

Anònim, tot arribarà. Encara que a la vida, sovint, quan pots fer les coses ja no en tens ganes. La meva mare deia sovint que de petita i jove es delia pels bombons i que quan en va poder menjar ni li anaven bé per la salut ni li venien de gust.

Per això cal fer allò que ve de gust, si es pot, quan ve de gust, ep.

Júlia ha dit...

Deric, amb el que viatges tu segur que hi vas aviat i veus molt més coses que no pas jo!!!

pere ha dit...

Bonica crònica, Júlia.
A mi cada vegada em fa més mandra viatjar, però ja posats és un plaer.
Just aquests dies parlàvem d'anar a Sardenya, però potser ens hauremn de decidir per Còrsega :-)

Júlia ha dit...

Pere, no conec Sardenya però crec que també agrada molt a tothom!!!

Galderich ha dit...

Doncs si veus algú com el de la foto (amb alguna cana) i amb ulleres i samarreta tens forces possibilitats d'encertar qui sóc.
Ja miraré de veure't perquè segurament també hi aniré.

Júlia ha dit...

Ep, Galderich, si no et conec i tu sí que em coneixes, fes-te conèixer, m'encantarà saludar-te.

cat ha dit...

be entertained