26.6.09

Revetlles amb ballaruca

Jo crec que el cicle de l'any s'obre i es tanca amb el solstici d'estiu, concretament amb la revetlla, més que no pas amb el cap d'any. Les vacances escolars i les dels adults es concentren encara a l'estiu i, quan era petita, el final de les revetlles m'enfonsava en una mena de tristor existencial, materialitzada en les restes de la foguera que quedaven pels carrers el matí de Sant Joan, amb l'asfalt malmès i un silenci post-verbenero que s'escampava per damunt de la ciutat com un núvol calitjós. De fet, em sembla que no sóc l'única persona amb aquests sentiments nostàlgics i ambivalents pel que fa a la revetlla. Imagino que per a la població privilegiada que podia anar a estiuejar ni que fos al poble d'origen, la cosa era molt diferent.

Enguany les quaresmes són molt menys austeres i les revetlles menys sorolloses i petarderes. L'estiu tenia i té la seva música i durant les revetlles es feien i desfeien parelles i parelletes al ritme de la cançó de moda. Era de les poques nits en les quals les reprimides noies d'abans teníem permís de sortida fins a hores dilatades, sempre i quan se sabés on anàvem i comptéssim amb acompanyants fiables per al retorn. Per la revetlla de Sant Joan deien que sortia la gent xarona i per la de Sant Pere, la fina. Després hi havia una mena de torna, la de Sant Jaume, però no va arribar a tenir mai tanta volada com les altres dues. Avui el pobre Sant Pere ja no compta amb festa obligatòria i tot ha canviat molt.

Recordo moltes revetlles, és clar. En una d'elles, fa molts anys, a la parròquia on jo hi tenia la colla ens van deixar els jardins de l'Escola del Bosc per a la celebració. La cançó de moda era aquella del Downtown de la
Pètula Clark, que, com tantes altres, va merèixer una versió castellana que feia: vuelvo a la playa donde te conocí y el mar me canta así, chao, chao... No sé anglès, però m'imagino que no tenia massa a veure amb la versió original, ni falta que ens feia, la veritat. Les cançons de l'estiu està molt bé que parlin de platges i retrobaments, d'amors efímers i records dolorosos lligats a les ones i al sapore di sale, títol d'un altre clàssic estival d'allò més eròtico-filarmònic.


L'endemà vam anar a netejar el recinte i recordo també que vam anar a veure unes escoles parroquials de les barraques en les quals, durant la revetlla, amb gran desesperació del mossèn havien entrat i havien robat tots els bancs, perquè de gambirots sempre n'hi ha hagut, així és el món. Poc temps després van ampliar l'Escola del Bosc, va desaparèixer aquell bonic pavelló arabitzant i els jardins van minvar per tal d'ampliar les aules, com ha passat a tantes escoles i institucions diverses. No he oblidat aquella revetlla, aleshores verbena, sobre tot, pel lloc, tan bonic.


Petula Clark va fer també alguna cosa en cinema. La recordo, sobre tot, a Adios Mr Chips, fent d'esposa glamourosa de professor tímid, en aquell cas Peter O'Toole. D'aquella bonica i sentimental història n'hi ha una versió més antiga, de 1939, amb Robert Donat i Greer Garson. I també he vist que n'han fet algunes sèries televisives posteriors. Vaig plorar molt quan el pobre Chips es queda vidu, la veritat, tant amb la versió acolorida com amb l'antiga, que he contemplat alguna vegada per televisió. Aquestes històries sempre es tornaran a explicar, ja que tenen grapa i ens toquen els sentiments romàntics.


Aquí penjo una versió de la cançó, amb una coreografia d'allò més artística i uns boys and girls entregats i coordinats, d'estil entre retro i yeyé.

2 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

la meva mare que no la podia veure (no em preguntis perqué) li deia la PÓTULA CLARK, ARA a l'Alejo Pandas aquell cantant grec li deia CHALECO Y FALDAS. ENS HEM FET GRANS...OI? Avui m'he trobat amb el Manel "Rockerman" li deiem de jove, ara en te 66 i encara actua amb el grup de jovenet que es deia "Los Jóvenes". L'hi he preguntat si s'havien canviat el nom i m'ha dit que no, que ara s'anuncien com "Los Jóvenes......de los sesenta"

bon cap de setmana

Júlia ha dit...

Doncs sí, una mica grandets, la veritat, no m'ho pensava, però, vaja, ja podem estar contents d'haver arribat fins aquí amb -més o menys- salut, perquè ja veus el pa que donen als ambulatoris, centres mèdics, residències i d'altres institucions sinistres. Envejo, però, la facilitat que tenia la gent d'abans per posar motius com els que comentes, Flan Sinnata, Pepe Hucha... L'Aleco Pandas! No sé que se n'haurà fet, vivia a l'escala de la meva profe de francès, allà pel Clínic, que aleshores era una zona de creixement urbanístic: tus ojos grises se alejan y entre risas quedo yo tiquitactactac con mi loco corazón...

La Clark semblava una mica repel·lent però era bufoneta i cantava bé, potser encara canta, és clar. Té el mateix marit de sempre que ja és un mèrit. Bé, nosaltres també, però no som 'artistes', al menys artistes de fama reconeguda mundialment.