8.7.09

Barceloneries del nostre temps

A la presentació dels actes relacionats amb la commemoració de la Setmana Tràgica al Saló de Cent hi havia, com vaig comentar, menys gent de l'esperada. Un regidor va excusar l'alcalde que estava molt enfeinat. Una bona amiga va ser una estona amb nosaltres a la mencionada commemoració, però se'n va anar aviat, ja que coneix força Rosa Gil, la mestressa del restaurant Casa Leopoldo, i ahir es presentava el llibre que Arturo San Agustín ha escrit sobre aquesta nena de Cal Leopoldo, amb motiu dels vuitanta anys d'aquest emblemàtic restaurant barceloní. Jo hi podia haver anat també, a la meva amiga li havien guardat unes quantes i privilegiades invitacions, ja que estava de gom a gom, segons m'han explicat, però em va saber greu abandonar a mitges l'acte sobre la Setmana Tràgica i deixar el senyor Molas amb la paraula a la boca, la veritat. La meva amiga, amb qui ahir vaig anar a sopar, em va comentar: ja sé on era, l'alcalde...

Doncs sí, era al Romea,
com podeu veure, i el van fer pujar a l'escenari, content i estarrufat, entomant la presència de toreros catalans a la festassa, entre els quals el gran Bernadó, i fent-se veure, en un espai atapeït de periodistes i gent famosa de tota mena. Em pregunto quants antitaurins d'aquests del prou escrit al palmell corrien per allà, tan estarrufats com el nostre batlle antitaurí. Casa Leopoldo, institució barcelonina, indret literari, cinematogràfic, gastronòmic i històric, com és ben sabut, ha tingut una relació íntima i constant amb el toreig. Rosa Gil és una excel·lent persona, senzilla, brillant i simpàtica, que tracta a tothom amb immensa cordialitat i que exemplifica sovint allò de Kipling: si amb un rei mantens conversa i ell és ell i tu ets qui ets...

Per tant, m'alegro molt de l'èxit de la convocatòria, de la publicació del llibre, que em compraré, i, si hagués estat un altre dia m'hauria agradat molt ser al Romea. Me n'alegro perquè jo que no sóc antitaurina militant, però que no he anat mai als toros, tenia un avi que hi era afeccionat, com molta gent de l'època, i al Paral·lel hi ha un bar molt antic, el Borrell, on he anat en moltes ocasions i que vaig fer protagonista (amb algunes variants de nom i situació) d'una de les meves novel·les, i on es reunia una penya taurina molt important, en record de la qual encara queden algunes fotografies i un cap de brau una mica arnat. A més, vaig experimentar un enamorament infantil per Màrio Cabré, torero i actor, que recitava en català i castellà com ja no es fa i que va ser un dels Tenorios més ben plantats de l'època, i que també va ser el moro heroi del Mar i Cel original, per sucar-hi pa. I no sóc partidària de prohibir una activitat que, com la boxa, pels canvis en la mentalitat i la sensibilitat de la gent aniria minvant per ella mateixa, sense necessitat de militàncies arrauxades que sovint provoquen el contrari d'allò que pretenen. Per cert, en aquest sentit
s'ha manifestat sovint Rosa Gil, també.

Però m'empipa molt tanta hipocresia entre famosos, populars, intel·lectuals i polítics. I m'empipa, com a ciutadana, que l'alcalde no fos capaç de fer com la meva amiga, venir a dir quatre tonteries (recordo un monòleg de Capri molt divertit on deia això, aquí teniu l'alcalde que us dirà quatre tonteries...) a la commemoració del Saló de Cent, excusar-se i fer cap, després, al Romea. Al capdavall, no havia d'anar tant lluny.

I avui, és clar, tal i com mana l'alcalde, ens tocarà fer aquesta onada groga, la més gran del món, i suportar que ens tallin el trànsit per tot arreu... món de mones. No sé si sóc antitaurina però m'estic tornant antibiciclista visceral, em sembla.


Ahir, al Romea, hi va haver cobla, tango i moltes coses més, m'han dit. L'èxit de la cobla i d'altres cançons d'aquest tipus és que tenen, com vaig sentir comentar a algú, exposició, nus i desenllaç, o sigui, que són històries completes i ben explicades. A mi m'agraden molt, les cançons que expliquen històries, i per tant la cobla m'encanta. Quan anava a escola ens en sabíem unes quantes de memòria i aquesta del nen torero ens feia plorar i tot, és la història d'un toreret dickensià, llàstima que acabi malament. Una de les coses que m'agraden més de les cobles que cantava Piquer són aquests recitats finals tan expressius, ja se n'ha perdut la llavor.



8 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, no sóc antitaurí militant, i estic d'acord que segurament aquestes tradicions aniran morint pel seu propi anacronisme; però em costa molt d'entendre que molta gent a la que respecto s'estiguin convertint ara al taurinisme com si fos la cosa més "moderna" del món. Hauré de parlar seriosament amb algun d'ells, perquè no hi veig la solta. O serà el papanatisme de les multituds, aquest que ens vol fer batre el rècord de persones muntades sobre bicicletes estàtiques (que ja són ganes!)

Puigmalet ha dit...

Hola Júlia i companyia:

Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.

També ho podríem celebrar a Casa Leopoldo...

Júlia ha dit...

Allau, jo no sé si la gent es converteix al taurinisme, no pas la que jo conec, més aviat al contrari. El fet és que vaig estar veient una campanya en contra dels toros en la qual participa gent que segur que era també al Romea, començant pels de la Casa Gran.

També crec que la virulència de les manifestacions antitaurines, amb pintades titllant d'assassins els toreros, han provocat reaccions contràries, com sol passar. Al menys a mi em passa, admeto que deuen ser reminiscències adolescents no superades, però quan em venen amb proclames morals m'agafen ganes de portar la contrària, ai. Immaduresa? Probablement, no dic que no.

Júlia ha dit...

Un gran senyor de la nostra cultura, ep. Més erudit que poeta, pel meu gust, potser perquè els poetes tan 'elaborats' no acaben de connectar amb mi. Em quedo amb la seva senyora, pel que fa al tema.

Ho celebrarem, ho celebrarem.

Potser hi va anar a dinar algun dia, al Leopoldo, ves a saber.

F.Puigcarbó ha dit...

davant la meva ignorància, seria molt demanar de quin poeta es tract, llevat que de la manera que està escrit sigui Carles Riba.

Aquesta cançó Júlia, una vegada la vaig cantar a la radio quan era petit: Romance de Valentia escrito con luna blanca en noches de Andalucia... em sembla recordar deia la lletra, ara l'escoltaré...
Quian a l'alcalde de Barcelona, es possible no sàpiga que va ser la setmana tràgica...

Anònim ha dit...

EL NOSTRE INEFABLE BATLLE,COM SEMPRE TAN "CULTURAL".UNA PREGUNTA,OI QUE UN TAL CLAVEL,TORERO,TAMBE ERA DE BARCELOBA?. DIVENDRES NOVA PISTA,ES QUE TENIM CASAMENT FAMILIAR I VAIG DE CORCOLL.
JUGANT...

Júlia ha dit...

Francesc, efectivament, Carles Riba, així que d'ignorància, res de res, ep.

Òndia, m'hauria agradat escoltar-te. Jo no vaig cantar, només vaig recitar, al programa dels senyors Dalmau i Viñas alló de Gabriel y Galán:

He dormido esta noche en el monte, con el niño que cuida mis vacas...

Júlia ha dit...

Oliva, crec que sí, que hi havia un tal José Clavel, però no sóc experta en el tema.