1.7.09

De la -suposada- felicitat dels pobres

Recordo que quan anava a reunions de la parròquia, de joveneta, en una ocasió ens van explicar una mena de conte exemplar, que he escoltat en versions diferents, aplicat, per exemple, al comunisme en lloc del cristianisme. Un cristià convençut, en una xerrada, pontifica de la forma següent:

-El bon cristià ha de ser generós. Qui tingui dues cases n'ha de donar una als pobres, qui tingui dos cotxes, el mateix. Qui tingui dos milions, n'ha de lliurar un als necessitats...
Una persona que l'escolta demana la paraula i pregunta:
-I qui té dos trajos? També n'ha de donar un?
L'home dubta, pensa, i respon, de forma espontània:
-Ep, no... és que de trajos en tinc dos!!!

La moral de la història consistia en fer-nos veure que és molt fàcil donar allò que no tens. Malgrat això, hi ha una llegenda sobre la pobresa que contempla els pobres amb admiració, per la seva generositat suposada, la qual, quan aquesta pobresa minva, declina també de forma decebedora. El concepte de pobre és també molt relatiu, funciona per comparació amb el nostre entorn proper, en general.

Quan jo era petita creia que érem pobres, però com que aleshores hi va haver l'allau immigratori de gent de la resta d'Espanya ben aviat vam veure pel barri gent molt més pobre com li va passar al conegut savi calderonià. Malgrat el refús que podien provocar pels seus costums, existia una gran admiració pel seu tarannà:
-S'ajuden molt, es fiquen tots a casa d'un parent si cal i ho comparteixen tot, aquí som més repatanis i egoïstes...


Això, en part, era cert, però també era cert que entre els immigrants, com entre els autòctons, hi havia de tot, gent més generosa i gent més egoista. Quan no es té res sembla més fàcil compartir la misèria però també es pot caure en la cobdícia i l'autodefensa més absolutes. La veritat és complexa, i, al mateix temps, senzilla: a tot arreu hi ha de tot i fins i tot una mateixa persona no actua pas sempre de la mateixa manera. Això val per a la immigració d'avui, també. O per a col·lectius com ara els homosexuals, marginats i reprimits durant molt de temps, diversos com a persones que són, i no pas encotillats en els tòpics habituals que els imaginen endreçats, generosos o festeros, per exemple.


Fa uns dies vaig anar a dinar amb unes antigues companyes de feina, jubilades també. Una d'elles és una gran viatgera, ha vist -com es veu avui en els viatges turístics- gairebé tot el món. Enguany tornarà a l'Índia. Parlava de forma entusiasta del Vietnam, de la generositat i felicitat d'aquella gent tant pobra que no tenen de res i t'ho donen tot i són tan feliços. Vaig objectar que una cosa és la imatge que podem veure en els viatges i l'altra la realitat quotidiana. De fet, vaig comentar-li, aquesta imatge la podíem donar els espanyols en la postguerra, quan el nou jovent tenia tantes ganes de viure i tirar endavant i quan els grans, escaldats amb tot el que havia passat, optaven sovint per gaudir del poc que hi havia amb un aferrament a la vida admirable, palesat en l'increment espectacular de naixements a partir de mitjans de la dècada dels quaranta. Es parla encara pel meu barri de les festes majors d'aleshores, sense subvencions, amb la contribució voluntària de la gent en feina, temps i diners, pocs, al guarniment i a les berenades. Era aquella, la realitat de la nostra societat? Sí, però no pas tota, és clar.

Si creiem seriosament que la pobresa ens forneix uns valors determinats, la solució és ben fàcil, tornem a ser pobres o a actuar com a pobres. Aleshores, és clar, no ens podrem gastar tants diners per anar a veure món i constatar com en són de feliços en d'altres exòtics verals. Concretament, en el cas del Vietnam, després de tot el que van passar durant anys i panys no és gens estrany que el fet, tan sols, de viure en pau i poder menjar cada dia i tenir perspectives de tirar endavant i millorar, ja escampi pel damunt de la seva societat jove una pàtina d'optimisme.

En un d'aquests reportatges sobre el barraquisme a Barcelona, un home gran, un avi, explicava el feliç que era de jove, en assolir qualsevol fita, tenir una ràdio, una tele, un cotxe, un pis, fer un bon tec, aprendre a llegir i escriure millor... Ceia que els seus fills i néts eren molt diferents i segur que ho són, però cadascú té els seus problemes i s'adapta al seu moment com toca, cosa que costa molt de valorar en claus tan etèries com la de la felicitat interior.

La cosa val per als bens materials, però també per a d'altres qüestions com ara el sexe. He escoltat opinions de gent de la meva edat sobre la poca il·lusió juvenil davant d'aquesta qüestió, i la que teníem nosaltres en casar-nos, per exemple. Molta d'aquella il·lusió i impaciència venia condicionada pel fet que les relacions sexuals es reprimien força, en general, fins al casament. A més, independitzar-te de la família original era també un miratge, tan sols assolible a través del matrimoni sagramental i indisoluble d'aquells temps. Qui té fam somnia pa, senzillament, i el somni sempre fa que el pa, quan s'aconsegueix per primera vegada, ens sembli boníssim i de primera qualitat, no com el que fan ara.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

M'agrada llegir-te perquè és difícil trobar persones tan sensates i raonables com tu. No he anat a "tot el món", he viatjat només una mica, això sí, per l'anomenat "tercer mon" i he pogut constatar que la gent és bona i dolenta a tot arreu. I jo l'acudit el sabia amb bicicletes ;P

Júlia ha dit...

La versió amb bicicletes deu ser més moderna, de quan la gent ja tenia bicicletes, he, he.

Mercès pel comentari, Clídice.

F.Puigcarbó ha dit...

L'ACUDIT ESTÀ MOLT BÉ. El meu pare me l'havia explicat pero amb pantalons. Suposo que deu anar canviant segons qui l'explica.
Quan a la gent, jo no he voltat molt pero més o menys són arreu igual, hi ha de tot. Aqui el que passa es que es fa molta demagogia de sofà parlant de pobres. Menys parlar i més actuar els qui realmente creguin que poden fer alguna cosa.

Deric ha dit...

Un gran i savi post, com sempre.

Júlia ha dit...

És un vell conte, Francesc, segur que ni ha nombroses versions.

Pel que fa als pobres, ja s'ha vist que qui vol pot fer, com Vicenç Ferrer, per exemple.

És clar que una mestra més gran que jo em comentava que de jove el seu director ja li havia advertit:

'Por 'no hacer' nunca tendrá problemas'.

Júlia ha dit...

Gràcies, Deric, bona estada per Euskadi i que escriguis molt.