5.7.09

De realitats possibles que van esdevenir improbables



Si la capital d'aquest racó de límits imprecisos que anomenen Catalunya hagués estat Tortosa, avui la nostra ortografia i la nostra gramàtica serien molt i molt diferents, el mateix que si la capital d'aquest altre racó una mica més grandet que anomenem -amb alguna reticència- Espanya hagués estat, per exemple, Sevilla. Potser fins i tot els catalans ballaríem més jotes que no pas sardanes (encara que ara tampoc en ballem gaires, de sardanes), el castellà oficial seria l'andalús normatiu i sevillà (al capdavall, l'andalús és el pare espiritual de moltes variants hispanoamericanes d'aquestes que fan gruix a l'hora de comptabilitzar hispanoparlants) i les filosofies i mitologies sobre el tarannà català i espanyol estarien molt allunyades de les convencionals que amaran el nostre present de forma una mica feixuga. En general, imagino, fent política-ficció, se'ns tindria per gent alegre i festera i potser s'hauria inventat alguna jota flamenca, dansa nacional que reflectiria l'essència peninsular de forma evident. Potser jo hauria escrit les meves novel·les en un estàndard molt i molt diferent, mentre que si ara gosés escriure-les en tortosí o bateà se'm titllaria de costumista irredempta. I, pel que fa a l'altra llengua, els Álvarez Quintero serien molt més valorats que no pas Galdós o Cela.

La cosa no és tan surrealista com pot semblar, de fet Tortosa i
Sevilla haurien pogut esdevenir capitals molt més importants, ambdues van ser ports fluvials de categoria, (Sevilla ho és encara, ep) amb una època daurada renaixentista florida i optimista i amb molts aspectes socials i polítics que desconeixem força, perquè les èpoques que no responen a les lectures oficials de la història contemporània s'amaguen o es disfressen segons toca.

Aquestes cabòries m'agombolaven ahir, a la nit, després d'haver presentat el meu llibre a Batea, en el marc de la Setmana Cultural, en un lloc tan emblemàtic com la plaça del poble on, després, va actuar el grup Saragatona, de reminiscències blogaires evidents, al menys per a mi, que vaig conèixer abans el blog-bloc que no pas el grup, coses de la vida. Damunt nostre, damunt de les teulades de Batea, que també va comptar amb èpoques d'esplendor, reflectides en els seus antics carrers, per on els cavallers d'altres temps meditaven en els seus problemes parlant en alguna variant dialectal que se'ns escola com aigua en un cistell, una lluna creixent esplèndida, a la recerca de la seva temporal i fràgil plenitud, escampava relativisme lluminós a dojo. Perquè, ai, ni la lluna té claror pròpia ni tampoc les seves celebrades mudances responen a res més que la nostra percepció situacional.

Potser si Tortosa hagues estat com Barcelona, Batea hauria estat més o menys com Tarragona, pel que fa a la importància política i demogràfica. El segle XVIII va ser també molt important, a Batea i a força indrets de les moltes catalunyes i espanyes amb què ens podem ensopegar pels camins de les geografies reals, com es pot comprovar pel gruix de les esglésies, santuaris i cases pairals d'aquella època que trobem pels pobles i viles, o fins i tot en valorar les dades demogràfiques conegudes, però van tornar a venir guerres i invasions, bandolers, guerrillers, fams, sequeres, soldats i malvestats diverses fins fa quatre dies, com és, o hauria de ser, ben sabut. I tot plegat va ser d'una altra manera, perquè els camins de l'atzar són inescrutables. La glòria del món i dels indrets passa, ves, no hi ha res immutable per més que ens entestem en voler-hi creure. I la natura humana és imprevisible i atzarosa, perillosa a voltes i admirable en algunes comptades ocasions de lucidesa col·lectiva o individual.

13 comentaris:

rebaixes ha dit...

Com és que sempre teniu la raó del bon raonament?Esplendidés que teniu.Anton

Allau ha dit...

Un bell text, sí senyora!

Clidice ha dit...

Ai el si no fos! vigila no caiguis en la melancolia :) que no sé que tenen aquelles terres que sempre me'n provoquen, deu ser el record d'allò que va ser i d'allò que hagués pogut esdevindre ...

Júlia ha dit...

Gràcies, Anton!!!

Júlia ha dit...

Mercès, Allau!!!

Júlia ha dit...

Clídice, ja vigilo. De fet, vaig passar molts anys ignorant-ne l'existència, els meus llaços familiars són d'altres contrades, però, ja veus, aquí he vingut a parar...

F.Puigcarbó ha dit...

Possiblement tindriem una parla molt més rica i bonica. Només cal llegir Moncada. Però Moncada és mort i Tortosa és capital del no res. Ja no hi ha espai pels somnis.

pere ha dit...

Ah, vas descobrir els Saragatona -les parles ja les coneixies. El que tu i jo, i alguns altres sabem: tot és mutant i relatiu. I en univers paral·lel, qui sap si Tortosa és la capital de catalunya :-)?

(Francesc, escèptic!)

Júlia ha dit...

Francesc, jo crec que més o menys tindríem el mateix pel que fa a la relació quantitat-qualitat, Moncada té un gran mèrit, haver 'descobert' o redescobert aquella Catalunya i haver-la donat a conèixer. Hi ha antecedents com Arbó, Bladé (però Bladé va ser poc conegut fins fa quatre dies)... Hi ha molts factors, sobre tot de desenvolupament social, comunicacions, que han contribuït al tema. De fet Moncada vivia a Barcelona.

Sobre Moncada, la seva discreció en va perjudicar, crec, la publicitat, si hagués sigut 'una mica Porcel', de vegades unes espurnes de glamour també ajuden (poden perjudicar, també, ho admeto).

Júlia ha dit...

Hi pot haver moltes capitals alternatives i optatives, Pere, Manresa, per exemple, també hauria pogut ésser, però, al capdavall, de moment, i fins que la història n'abalteixi la brillantor, Barcelona és Barcelona.

De tota manera, si la capital catalana hagués estat una altra per atzar, hores d'ara també 'barcelonejaria' i faríem les mateixes reflexions.

F.Puigcarbó ha dit...

m'estim més Moncada, el secret és que no hi ha secret i el producte s'ha de vendre sol o no val, tot lo altre no és més que parafernàlia mediàtica, la xacra del segle XX i XXI.

Júlia ha dit...

De tota manera, Francesc, abans, d'alguna manera, al menys pel XIX, també hi havia 'mediàtics', el meu iaio sempre deia allò de:

'agafa fama i fote't a jeure'

i em sembla que era una dita ja antiga.

Galderich ha dit...

M'agraden els futuribles pel que fa d'especulació i de replantejar-se el que sembla immutable!