21.7.09

Sobre veritats ocultes i d'altres misteris


Avui fa quinze anys que va morir Pere Calders. Calders és avui força valorat i llegit, encara que jo crec que ha de ser llegit a petites dosis, doncs els contes, com passa amb els poemes, s'acostumen a assaborir amb comptagotes, i així ha de ser, per tal de copsar-ne el contingut amb precisió i plaer.

Calders va ser un home d'èxit tardà, i ho va ser, sobretot, gràcies al ressò que va tenir el grup de teatre Dagoll-Dagom amb aquella primera Antaviana, que vam veure fa anys a la sala Villarroel, i que tant ens va sorprendre i encisar. Encara recordo el company de feina que em va recomanar l'obra i em va insistir perquè anés a veure-la; el mateix company, que sortia força, va ser el primer en explicar-nos acudits d'Eugenio, ja que era habitual del pub on actuava. Aquella obra va donar a conèixer Calders a les majories i també va ser el primer gran èxit d'aquesta companyia. Precisament, com que va ser tan bo el muntatge, quan van estrenar la Nit de Sant Joan van rebre alguns pals de la crítica, perquè es deia que no s'assolia el mateix nivell. El fet és que aquella Antaviana va ser meravellosa, n'he vist representacions posteriors però mai no m'han semblat tan reeixides. Potser és que jo era més jove, ho admeto.

Fins aleshores Calders havia estat considerat, a nivell general, com una mena de secundari acceptable de la nostra literatura. Tant és així que en un documental de TV3, fa uns anys, fins i tot una seva filla admetia aquest fet i explicava que quan va començar a adonar-se de la vàlua literària de l'escriptor el va telefonar i li va dir: 'pare, però si ets un geni!!!'. La cosa sembla ben bé un conte calderià, oi? Això no és gens estrany, sovint la gent propera és qui menys et valora fins que no ho fan els de fora. De fet, jo també sóc incapaç de jutjar professionalment persones a qui conec massa i no m'agrada gens haver de fer-ho.

Calders era un senyor que queia molt bé a tothom. Així com d'altres figures literàries de casa nostra no en saben massa cosa, d'ell en coneixem moltes anècdotes. Agustí Pons en va escriure una bona biografia, i ell mateix explicava moltes coses sobre la seva família i amics. Sabíem que era cunyat del gran Tísner, que el va sobreviure sis anys. A Pere Calders, parlant de la mort, li vaig sentir comentar, en una ocasió 'si veiessis que encara se n'escapa algun...' Tísner i Calders eren polifacètics, imaginatius, moderns, emprenedors, brillants. Dibuixaven, escrivien, eren humoristes, i no m'estranyaria que també haguessin conreat altres arts; vivien en el present, les seves mirades al passat eren plenes de comprensió optimista, malgrat haver passat per una guerra en la qual van haver de pendre partit, al capdavall. Tísner va estar amenaçat de mort per la FAI que, com em deia un avi conegut, va fer més franquistes que en Franco, i va haver de fugir a França, però va tornar per anar al front a lluitar per la República.

Hi ha aquest Calders bonhomiós de contes gairebé infantils (alguns d'ells s'han publicat en edicions per a nens i nenes), màgics, però també hi ha textos molt inquietants, en el gruix de la seva producció, així com algunes novel·les. Un grapat dels seus contes ja formen part del nostre imaginari col·lectiu. Una vegada em vaig trobar plagiant de forma involuntària un conte d'aquest autor, cosa que em va fer pensar que no sempre el plagi es fa amb mala fe. També em va passar una altra cosa molt calderiana: feia servir sovint l'exemple d'un conte de Calders que em semblava recordar, però quan el vaig tornar a llegir em vaig adonar que no era, ni molt menys, com jo el recordava i que aquell que recordava no existia, ja que jo li havia inventat un final molt diferent a còpia d'anar-lo repetint, com passa quan expliques contes als infants.

De l'obra de Calders s'ha fet alguna cosa, poca, en cinema. Recordo una pel·lícula de Carles Benpar, amb el guapíssim Conrado Sanmartín fent d'amo d'aquell jardí de casa bona on tothom cerca allò que ha perdut. El jardí era el de Blanes, el Mar i Murtra, meravellosament filmat. Hi sortia un grapat d'actors molt bons, alguns dels quals han fet carrera posteriorment i d'altres han quedat en l'oblit, de moment.

Durant els primers seixanta es va viure un cert optimisme, va tornar gent exiliada, l'economia millorava, menjàvem calent i compràvem sis-cents. Però, en contra de les nostres esperances, no va arribar la democràcia i vam haver de viure un nou enduriment del tema i esperar fins a la mort de Franco (al llit, no ho oblidem) per poder votar, vaja. De tota manera, l'entusiasme cultural d'aquells anys era gran i l'eufòria, immensa. Jo diria que fins als primers vuitanta va durar, aquell tarannà i que a partir d'aleshores va començar el desencant que encara arrosseguem. N'esperaven massa, del canvi. Aquella època era bona per a les veritats ocultes que anàvem descobrint amb emoció a flor de pell. Ara hem passat a l'època de les mentides evidents, em sembla.

12 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Veus, aquesta se'ns ha escapat, d'efemèrides!

No es pot matar tot el que és gras!

Jo encara recordo el Calders articulista, així com l'Espinàs, i em sembla recordar haver llegit que també va fer de ninotaire. O era en Tïsner?

I els seus contes, imprevisibles i imprescindibles.

Clidice ha dit...

Era la demostració que, per a ser un bon artista, no et cal ni ser fatu, ni arrogant, ni amagar-te sota les pedres. :)

Francesc Mompó ha dit...

Totalment d'acord amb tu que els contes s'han de llegir amb comptagotes per poder assaborrir-los en la seva plenitud. Moltes vegades un conte és una novel·la on la contenció narrativa ha estat tan forta que només ha abastat unes poques pàgines; o fins i tot, unes poques ratlles. I per descomptat, Calders en fou un mestre.
Salut i Terra

Galderich ha dit...

M'imagino en Calders i en Tísner per Mèxic... i igual que Max Aub prenent nota per afegir més surrealisme al que ja portaven d'abans de l'exili per fer una bona literatura.

Salvador Macip ha dit...

M'has recordat la pel·lícula del Benpar sobre les cròniqeus de la veritat oculta que va rodar al meu poble. La tenia totalment oblidada. Millor el llibre, s'ha de dir...

Júlia ha dit...

Víctor, tots dos eren ninotaires, i també es van dedicar a publicitat i fins i tot al món del cinema, crec que a Mèxic van treballar amb Cantinflas. Calders s'havia guanyat la vida fent dibuixos d'aquests que porten els diccionaris però també té molts acudits, de vegades firmava Kalders. A veure si en trobo algun pels meus fitxers...

A mi també se m'hauria escapat, la veritat, però ho va mencionar el Pere de Saragatona i avui mateix, la Clídice. Tampoc no voldria que el blog es transformés en un inventari necrològic de recordatoris literaris però de vegades va bé i tot, recordar una miqueta.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Clídice, semblava una persona normal i senzilla, tothom l'apreciava, que jo sàpiga. Potser només els trobo un defecte, insistien en el fet que la gent que vivia a Catalunya s'havia d'integrar ja que aquí se'ls havia acollit però ells no es van integrar mai del tot a Mèxic, malgrat ser-hi tants anys.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, un mestre. Jo que tinc tendència a l'excés grafòman admiro molt la contenció i admeto que em costa escriure contes.

Júlia ha dit...

Jo crec Galderich, que s'ho devien passar força bé, malgrat tot, perquè eren vitalistes i formaven una pinya familiar important. I eren joves.

Júlia ha dit...

Jo crec SM que llibre i pel·lícula són dues coses incomparables. De tota manera crec que la pel·lícula no va acabar d'agafar el to màgic dels contes, cosa que en teatre es va aconseguir. I això que crec que és un món molt 'pel·liculable' el de Calders i que a ell fins i tot li hauria plagut, amant de les novetats tecnològiques com era, veure cinema de qualitat inspirat en els seus textos. Bé, algun dia, potser, algun jove director català... en un jardí de casa bona hi trobi la inspiració... i la financiació...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs al meu parer, si "insistien en el fet que la gent que vivia a Catalunya s'havia d'integrar", ben al contrari que un defecte, tenien una (altra) virtut.

Júlia ha dit...

Evidentment, Xiruquero, encara que la paraula 'integració' no m'agrada massa. Però ho comento perquè, com tants d'altres, predicaven allò que no havien fet en el seu cas. Al capdavall és molt humà, tot plegat. El defecte, si se'n pot dir així, seria la contradicció, no pas el desig d'integració dels foranis a casa nostra.