14.7.09

Srebenica, 1995



En la referència que Sam Abrams va fer a l'Avui sobre l'aniversari de la mort de Carles Riba comentava també el cert cansament que provoquen les celebracions de morts, naixements i fets de tota mena, en general. El cert és, però, que potser tenim necessitat d'aquest tipus de coses ja que oblidem amb facilitat, cosa inevitable però també lamentable. No estic d'acord amb allò que s'afirma de forma contundent, que qui no recorda la història està obligat a repetir-la. Mai no es repeteix res, ja que les circumstàncies mai no són iguals i, a més, no es troba al nostra abast, sovint, impedir la suposada repetició de disbarats i tragèdies. Tenim tendència, també, a l'arrodoniment de dates, fa deu anys, fa cinquanta anys, fa cent anys... Tot plegat són convencions, de fet tant és fer cent anys com fer-ne vuitanta-sis o cinquanta-quatre.


Ara no n'ha fet ni deu ni vint, n'ha fet catorze, de la matança d'Srebenica, un horrible fet en el context de la guerra que es va esdevenir a l'antiga Iugoslàvia, sense que aquesta abstracció inoperant que és la comunitat internacional pogués impedir-ho. Vam veure per la tele com feien marxar els cascos blaus, holandesos, en el rostre de molts d'ells es llegia la desolació i la incomprensió d'aquelles ordres, i vam saber que passaria el que va passar o una cosa semblant.


Quan jo era petita, en les improvisades tertúlies de terrat entre veïns, a l'estiu, de veïns que havien estat en bàndols contraris fins i tot, hi surava una mena d'acceptació de la situació política d'aleshores, a casa nostra, com si es tractés de quelcom merescut pels molts disbarats realitzats durant la guerra. Fa uns dies escoltava un familiar comentar que si aprofundies sobre el tipus de gent que va agafar el poder en el seu poble d'origen, en el temps de la República, no t'estranyava gens que s'hagués perdut la guerra. En temps de crisi i tragèdia sovint el poder l'assoleixen els arrauxats i violents, és trist, però és així. Una altra cosa és que les lectures convencionals ens els magnifiquin més endavant i ens els converteixin en suposats herois de la revolució. Normalment, la gent pacífica, moderada i raonable rep de totes bandes.


Havia sentit, de petita, comparar sovint Tito amb Franco. Tenim tendència a comparar realitats diferents, però potser sí que hi havia algunes similituds. Anys després, en un càmping, vaig coincidir amb una parella de la meva edat que havia anat amb caravana i amb criatures petites pels països de l'est i em van explicar que on havien trobat més llibertat, menys traves i la gent més oberta i agradable era a Iugoslàvia. Parlaven amb gran entusiasme del país i creien que després de Tito entraria en un procés democràtic imparable. Pocs anys després va passar el que va passar.


Quan les coses han passat semblen previsibles, però si fa anys haguessin preguntat a la gent del carrer on era més possible que anessin mal dades en morir els dictadors respectius, si a Espanya o a Iugoslàvia, molta gent hauria dit que a Espanya i de fet hi havia molta por a l'entorn del que podia passar després del franquisme. Vam estar de sort, per aquí, ens en vam sortir sense trasbalsos excessius. Però aquella tranquil·la Iugoslàvia per on els meus amics feien càmping ja no existeix.


La guerra a l'antiga Iugoslàvia va fer-nos perdre molta innocència. Les grans manifestacions massives a casa nostra, promogudes per partits i sindicats, amb ressò a les escoles i colomets de paper guarnint parets s'han fet quan, pel mig, hi han hagut els Estats Units i aquest antiamericanisme progre d'estar per casa que tant agrada a un sector considerable de persones que volen passar per esquerranes de veritat. En una guerra tan propera es va trigar a reaccionar i encara es va fer gràcies a la constant presència als mitjans de comunicació de persones com Mendiluce i d'altres. Les mobilitzacions massives no acostumen a servir per a res més que per a poder-nos suportar a nosaltres mateixos però fins i tot això va resultar difícil d'endegar.

Un d'aquells estius de la guerra als Balcans vaig assistir durant l'Escola d'Estiu de Rosa Sensat, a la xerrada de gent d'organitzacions no governamentals que informaven sobre el tema. Hi havia poca gent, a l'aula. Ens van explicar coses que feien posar els pèls de punta, com ara que en entrar als poblets bosnis els invasors tallaven els líders a trossos, literalment parlant, davant de tothom. Eren pobles on no hi podien arribar els periodistes, perquè hi haurien deixat la pell, de fet ja n'hi va haver algun cas. La bona gent que feia la xerrada va parlar molt de les guerres mediàtiques i de les que no ho són, com la del Sudan, que aleshores ja feia gairebé vint anys que durava, sense que se'n cantés ni gall ni gallina per les nostres teles. D'informació en tenien a grapats, d'aquell conflicte i de molts d'altres invisibles i sagnants.


El moviment popular es va fer una mica més evident, a l'entorn de la qüestió dels Balcans i ens vam assabentar de que per allà hi havia musulmans, com hem sabut ara que n'hi havia a la Xina. La televisió se'n va ocupar una mica més, també, i ens van explicar el possible origen del problema i van sorgir diverses interpretacions d'aquests experts que saben el que podia passar quan ja ha passat. Recordo fins i tot el testimoni d'una parella, ella croata i ell serbi, que eren a punt de separar-se i no sabien què fer, en un documental, no sé com deurien acabar. Havien crescut tots dos com a iugoslaus i ara resultava que eren una altra cosa i se sentien més aquesta altra cosa que no pas iugoslaus, que era una cosa que ja no existia i les seves respectives comunitats,àdhuc les famílies, els pressionaven per tal que se separessin i tampoc no volien marxar del país.


El cas és que a Srebenica es van aplegar molts refugiats, confiant en els cascos blaus. El cas és que vam veure per la tele amb claredat el que passaria. Jo recordo molt bé el moment, vaig comentar: 'però, com és possible que els facin marxar?' Ara ha fet catorze anys, d'aquells fets i fets semblants poden passar en qualsevol lloc en qualsevol moment per circumstàncies diverses i complexes o per la inoperància i la passivitat de la resta del món. O potser és que, en realitat, no s'hi pot fer res, quan van mal dades. El món ha canviat molt i també el tipus de guerres i conflictes, però el nombre de morts, de desplaçats i de refugiats augmenta. Encara més, quan un lloc conflictiu sembla sortir del pou, ens assabentem -si ens ho expliquen- d'un altre conflicte o fins i tot del fet que aquell que creiem superat, perquè feia deu anys que no se'n parlava, encara és viu i ben viu. La prevenció, tant en política com en medicina, funciona poc i malament, perquè ni l'una ni l'altra són ciències exactes, ni de bon tros.

15 comentaris:

Galderich ha dit...

Júlia,
També vaig fer aquesta reflexió sobre els 14 anys de la massacre. Em va sobtar que ho recordessin en un número no rodó però em va semblar bé.
És curiós perquè quan parlo als alumnes d'Iugoslàvia, de Ruanda... esdeveniments recents que ens han colpit molt ells em miren com si els parlés de fets molt remots!
Ells eren petits i no sabien res d'això, fins a cert punt és lògic. Per això és important anar recordant (aprofitant les dates) el que ha passat perquè la memòria es conservi, no per evitar que es repeteixi (que també en altres circumstàncies) sinó per dignitat i replantajar-nos què som.

Marta ha dit...

Júlia amb els teus comentaris m'has fet recordar que a l'inici de certs moviments abans de començar la guerra dels Balcans, la meva germana que també és mestra, va anar a un congrés a l'antiga Iogoslàvia i va haver de sortir per cames sense saber que estava passant. Els van fer fora i van haver de tornar via no se que, i quan van ser aquí va començar a esclatar el conflicte. Els hi va anar de minuts.

També recordo el tema del Tito i les comparacions amb en Franco.

Que tingueu un bon estiu!

Júlia ha dit...

En aquest cas, Galderich, s'hauria de recordar cada any, la cosa em sembla molt greu, no perquè aquella guerra fos més dramàtica que d'altres, sinó perquè ens era molt propera geogràficament i semblava que a Europa 'ja no passaria res més'. Però...

Júlia ha dit...

Marta, és que ningú no es podia esperar el que va passar, per casa nostra. Jo crec que per això val la pena recordar que pot passar qualsevol cosa a qualsevol indret, fins i tot al més pacífic.

Júlia ha dit...

Sobretot perquè sovint es juga amb foc amb aspectes que toquen la visceralitat humana, i no se n'és conscient fins que algun líder arrauxat no aconsegueix el ball de bastons que li plau. I seguidors no n'hi manquen mai.

Anònim ha dit...

JULIA,NOVES PISTES,ABRAÇADES...
JUGANT...

Deric ha dit...

crec que és bo fer les celebracions, és una manera de no oblidar i de donar a coneixer a les noves generacions

Júlia ha dit...

Ara m'ho miro, això de les pistes, Jugant.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Deric, sembla que al menys es una manera de recordar i donar a conèixer.

Clidice ha dit...

Hola Júlia,

caram! que m'ha costat trobar un forat per llegir-te! però ha pagat la pena, gràcies!

A Iugoslàvia ens ha passat, segurament, com li va passar al Che a Bolívia, que no va saber llegir la qüestió indígena i així li va anar. Partim d'una ideologia basada en postulats materialistes, i passem el corró pel damunt de tot el substrat dels pobles i les persones, com si fos menyspreable, com si l'Estat i les lleis ho poguessin tot.

Mentre mantinguem la fal·làcia, les Iugoslàvies, les Txetènies, les Catalunyes (? Déu me'n reguard!) existiran, perquè tot aquest nostre món, tan endreçat i quadriculat és mentida.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Demà dissabte marxem una setmana a Lanzarote, m'emporto la teva última novel·la que per fi ha arribat. Ja la tenien feia dies, pero no la trobaven, finalment ja la tinc a la motxila...Ha costat, eh?

Júlia ha dit...

Clídice, és que gairebé tot es mentida, recordo aquell poema 'que la cuna del hombre la mecen con cuentos', les nacions són mentida i també les tradicions, fins i tot les llengües són construccions culturals, el mateix que la història i la mitologia, però, a més, les persones tenim una estranya tendència a l'autodestrucció i a la violència, som, crec, més animals que no ens pensem. La religió, la política, fins i tot les passions personals, de vegades semblen excuses per poder justificar qualsevol disbarat, això sumat al gregarisme tribal que fa creure en líders i proclames... en fi, tot és complex i de vegades ho volem explicar de forma 'manualitzada', cosa impossible.

Júlia ha dit...

Òndia, que vagi molt bé Francesc, espero que t'agradi el llibre i que passis uns bons dies per Lanzarote, paio.

Clidice ha dit...

JÚLIA, el mal és quan veus totes aquestes històries al teu voltant, que t'impedeixen exercir "amb normalitat" la teva diferència. N'hi ha que s'entesten en eliminar-la i d'altres que s'entesten en magnificar-la, talment fóssim "el poble escollit" (ui, no que aquests són uns altres). Cada vegada sé menys quina és la solució "correcta", perquè som massa com per viure sense govern, però quin?

De passada t'he fet el catorzè comentari, que em fa molta angúnia veure segons quins nombres :P

Júlia ha dit...

Doncs ara faig el quinzè, 'la niña bonita'. Tens raó, Clídice, jo tampoc tinc solucions i m'empipa que si no et 'defineixes' reps de totes bandes, generalment.

El fet és que cada vegada crec més en la individualitat, vull dir que cadascú és el que és a la seva manera i no a la manera que volen els altres. Sovint no cal ser res, la veritat. Però...