27.7.09

Tragèdies antigues, ignoràncies modernes

Dissabte vam organitzar un recorregut pel Poble-sec sobre la Setmana Tràgica al barri. Com tothom hores d'ara ja deu saber, enguany fa cent anys d'aquells fets. Més endavant en van passar de pitjors, com també sabem tots. La Setmana Tràgica va quedar, però, fixada en la memòria popular, es va viure d'una estranya manera mig festiva, la gent no implicada organitzava berenades en llocs elevats, per anar a veure els focs i contemplava els assalts amb curiositat atenta, hi ha comentaris recollits per la premsa que semblen acudits i que farien riure si la cosa no fes plorar. La gent normaleta, ja que els rics i també els líders diversos que havien d'esdevenir herois del poble es van amagar o camuflar, sembla ser.

L'efemèride, com sol passar, ha generat publicacions i publicacionetes quan fa quatre dies no podies trobar ni el llibre de Benet ni el de Connelly Ullman, per exemple, exhaurits des de feia algunes dècades. Em temo que quan passi altra vegada el temps ens trobarem amb aquest desinterès general que només esperonen les celebracions diverses. El meu preferit és encara el de Connelly, que explica a bastament aspectes com ara la composició i problemes de l'exèrcit o de les ordes religioses i, també, la situació política del moment. És una mica feixuc, però desconfieu de refregits i manuals on es volen explicar coses complexes a l'estil de les seleccions del Reader's Digest o, encara pitjor, de forma novel·lada i doctrinària. També desmunta Connelly els paral·lelismes i coincidències entre el cas Ferrer i el cas Dreyfuss, ja que hi ha qui pensa que allò de La ciutat del perdó és més o menys com el J'accuse de Zola. Ja m'agradaria. Però Zola es va haver d'exiliar, va rebre molts pals i el senyor Maragall, que no va poder publicar l'article (i no sé si va fer prou intents ni si va protestar prou a causa d'aquella censura), malgrat l'emoció que destil·len les seves paraules, no va rebre pas, que jo sàpiga, i va continuar fent poesies.

Al barri vam ser els primers en organitzar una xerrada sobre el tema, honor aquest que ningú no ens reconeixerà, xerrada que repetirem per l'octubre. Com que jo m'he cuidat força de la xerrada i de l'itinerari hores d'ara i m'he documentat a la mida de les meves modestes possibilitats d'historiadora afeccionada del Poble-sec, en sé unes quantes coses, d'aquell temps i d'aquells fets, cosa que fa que en neguitegi escoltar segons quines explicacions simplistes i generals que no aclareixen res, si és que alguna cosa es pot aclarir després de tant de temps i de tants esdeveniments i canvis.

La història dels fets és complexa però hi ha una tendència a la simplificació. Avui mateix titllaven Ferrer i Guardia de gran pedagog català i el rebatejaven com Francesc. Suposo que a ell mateix se li posarien els pèls de punta, doncs es ben sabut que no volia saber res de llengües minoritàries ni de catalanismes, aquest senyor, idees aquestes compartides per molts sectors de diverses idees revolucionàries que aixì, imagino que de bona fe, se sentien més universalistes. De la mateixa manera que fa anys se'l condemnava avui se'l mitifica i santifica i se'l té per la víctima més innocent de la repressió. Jo, la veritat, crec que el més innocent va ser el pobre carboner a qui van condemnar, no pas per haver ballat amb una mòmia, cosa que també s'afirma alegrement, sinó per formar part d'una barricada. Ferrer y Guardia és encara un misteri, la veritat. No hi ha res pitjor que ser una víctima no partidista, oblidada i innocent, una torna. Ningú no et reivindica per a res.

Per celebrar la cosa, moltes esglésies s'han trobat aquests dies amb pintades, gairebé totes en castellà, amb coses tan originals com ara allò de la iglesia más iluminada es la que arde. Bé, si el tema no passa d'aquí... Com que de capellans i monges en queden tan pocs, per aquests verals, la cosa avui no anirà avui més enllà d'una mena de reivindicació xarona i grafitera. Una cosa que també em fa molta angúnia són aquests missatges que s'envien a la tele comentant el tema del dia, (avui pel matí era aquest), i que de vegades freguen el mal gust i afirmen coses totalment surrealistes. Un deia, per exemple, que va estar molt bé cremar convents ja que l'església enviava la gent a la guerra. O que gràcies aquells fets estem ara tan bé els treballadors. Després també hi ha, és clar, els de l'altre costat, els de la crosta, però cada dia són menys o dissimulen molt bé.

A l'itinerari va venir molta gent, aquests temes tenen poder de convocatòria perquè conserven un alè de romanticisme revolucionari, encara que les revolucions avui sabem que no van ser ben bé allò què crèiem, en el cas, és clar, que ho volguem saber, que no sempre passa. El millor va ser que va venir gent gran i gent jove.

Parlant amb uns joves molt interessats, en acabar el recorregut, em vaig adonar -per si no ho sabia- de com s'estudia la història de casa nostra, enguany; es feien un bon embolic amb els períodes històrics,
aleshores va ser quan van prohibir el català? em va preguntar una noia. Aquesta mena de garbuix històric i cronològic l'he percebut també a través dels comentaris de periodistes televisius joves, aquest matí. El que em va emocionar més va ser, però, que, en explicar-los jo les condicions laborals i de vida de la gent, la misèria i l'analfabetisme (que, per cert, van durar fins fa poques dècades), fàcils de manipular per gent com els radicals i d'altres esventats, ves a saber a sou de qui, la mateixa noia va fer, així, això de la crisi actual, és ben poca cosa, oi?

17 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

velles històries, ignorància actual, ja deia en Pere que en parlaries de la setmana tràgica i com sempre ho has fet amb una lliçó magistral. Sembla mentida com fets o personatges no tan antics com el cas de Ferrer i Guardia o la mateixa setmana tràgica poden ser tergiversats o manipulats tan barroerament i sovint ni tan sols expressament, sinó per pura ignorància.

salut

Clidice ha dit...

Moltes gràcies per l'article! si torneu a fer la xerrada i la passejada espero que ens ho diguis, a veure si ara hi sóc a temps :)

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
La veritat és que no tan sols es tracta d'ignoràcia sinó també del fet que la documentació i les publicacions sovint no són, ni poden ser, objectives. I també és veritat que hi moltes variables no documentades, reculls de testimonis no sempre fiables... La història és complicada, s'ha d'anar buscant per fer-nos 'la nostra teoria' i també pot estar equivocada.

Júlia ha dit...

Ja aniré informant, Clídice, no pateixis. De fet es realitzaran molts actes, conferències, de tot, vaja. Em temo que tot serà més de cara a la galeria i a això que en diuen 'la participació ciutadana' que d'estudi seriós i aprofundit sobre els fets.

Marta ha dit...

Júlia aquest tema m'interessa. Si feu alguna xerrada a l'octubre, ja ens ho comunicaràs.
No ens estranyi la desinformació general que hi ha, ja que quan s'havia d'informar no es feia. Els que sabem alguna cosa, hem hagut d'esbrinar-ho una mica pel nostre compte.

jasapski ha dit...

Júlia, a veure si puc assistir a la propera.

El meu avi era guardia d'assalt. El meu pare m'ha explicat que en una ocasió, uns anarquistes volien atacar la seva guarnició i el meu avi, va sortir al balcó amb unes bombes petites d' aviació lligadesi va dir que si entraven, faria esclatar tot. Aquesta història jo la vaig conèixer de petit però no la vaig ubicar (si és que era certa) en el temps. Podria ser per l'epoca de la Setmana Tràgica, però també molt més tard. Has llegit sobre algun espisodi semblant?

Aquest avi era monàrquic però antifeixista. Es va passar tota la guerra amb un anunci de màquines de cosir a la cartera que tenia la bandera reial. En acabar la guerra, el molt ingenu va declarar que el 18 de Juliol estava en actiu defensant l'ordre constitucional. El van represaliar és clar...

zel ha dit...

Fruit d'una ignorància que ens han fet viure sense voler nosaltres ser-ho d'ignorants...jo vaig tardar molt a entendre això de la dictadura, amb poc ajut em vaig espavilar a buscar informació, i no era com ara... El primer Sant Jordi sense Franco el recordo com la meva primera emoció política, i doncs, què vols ara...

Galderich ha dit...

Júlia,
Com a professor d'Història de 2n de Batxillerat t'haig de dir que els pobres alumnes acaben amb un caos de dates i noms molt important.
Malgrat que això ja ho han vist a 4t d'ESO dintre del context internacional, quan arriben a Batxillerat en un any han d'entendre la història del s. XIX i del XX.
Això sense tenir en compte que han d'estudiar moltes més assignatures... i a més sortir de gresca. L'empatx és monumental!
Si això hi sumem que a casa gairebé no s'explica gairebé res ni de la història familiar... l'aiguabarreig és definitiu!
I pensa que els nois que van anar a la teva visita van anar voluntàriament perquè estaven motivats per la història!
Haig de reconèixer que jo els entenc una mica i a vegades alguns que són negats per aprendre dades i dates em fan molta tristesa perquè ho barregen tot. Per a aquests Hitler i Stalin els són igual... En fi, a partir d'aquí és fàcil sintetizar les coses i manipular-les a conveniència de qui ho explica.
Jo que de tant en tant escolto la COPE o el Barril ho veig clar, cadascú tira l'aigua al seu molí amb simplificacions!

Un dia podries organitzar una trobada dels teus lectors de la Panxa del Bou a fer el recorregut?

Podríem acabar al Sirvent del carrer Parlament a fer una orxata...

Eulàlia Mesalles ha dit...

Gràcies per l'article. Molt interessant. De fet tenim celebració de centenari des d'ara fins d'aquí un any. Si aquestes celebracions serveixen per fer-nos una mica menys ignorants, benvingudes siguin.

M'apunto a la xerrada també!

pere ha dit...

No és fàcil saber els detalls de la Setmana. Tinc la sensació que, immediatament passats els fets, molts intentaren oblidar o desviar l'atenció (i la censura periodística fou també determinant).

No, la crisi actual no és poca cosa: és una altra història.

Júlia ha dit...

Marta, jo crec que hi pot haver desinformació però qui té interès pot accedir a molts llibres i publicacions, les biblioteques estan ben assortides. El que passa és que tot costa un esforç i tenim molts altres interessos, en general.

Júlia ha dit...

Jasapski, interessant història, però no et puc ajudar de moment a ubicar-la, en la nostra història n'han passat de tants colors que podria pertànyer a fets diversos...

Júlia ha dit...

Zel, quan ens fem adults ja no podem atribuir la ignorància a les circumstàncies. Una altra cosa és l'ensenyament i els seus continguts.

De tota manera, l'afició a la història és una afició com una altra, no tothom la té, ni tan sols per a fets de la pròpia família.

Sobre el franquisme, també crec que avui es tracten els quaranta anys de forma monolítica, hi va haver moltes etapes diferents.

Crec que de vegades volem respostes, l'estudi de la història sovint obre més interrogants i, en el fons, també estem condicionats per les nostres pròpies creences i pels valors familiars.

Júlia ha dit...

Galderich, t'entenc perfectament, durant anys vaig donar socials a la segona etapa d'egb... uf, quant temps fa d'això. Són edats dolentes, s'ha de viure, també. Jo crec que la llavor de la curiositat no arrela a tot arreu, com és natural, però que si a alguna persona li desvetlla l'interès, ja està bé.

En història -jo sóc historiadora afeccionada, ep- quan més saps més t'adones que no saps, tampoc no he tingut mai clar què s'ha d'ensenyar en els nivells obligatoris, sobretot. De vegades tens la impressió que, sense voler, adoctrines, en un sentit o un altre. De fet, diuen que la geografia i la història es van portar a les escoles per afavorir els nacionalismes i que tot plegat va afavorir que molt de jovent anés a l'escorxador de les dues guerres europees, sense comptar la nostra, fins i tot amb ardit ànim patriòtic.

Un tema complicat.

Júlia ha dit...

Gràcies, Eulàlia, ja aniré informant.

Júlia ha dit...

Certament és una altra cosa, Pere, però si els treballadors d'altres temps ens contemplessin dirien, com feia el meu pare 'MASSA TIPS!!!'

Júlia ha dit...

... és que potser no m'he explicat bé, els nois es referien a la situació material de la gent d'avui, en el marc de la crisi, comparada amb la situació dels treballadors de l'època -i d'èpoques posteriors-.