31.8.09

De la fragilitat dels valors més sòlids...

Al diari La Vanguardia s'hi pot trobar, avui, un interessant article del senyor Jordi Pujol, comentat també en l'editorial del diari. En l'article hi sorgeixen molts temes, però gira a l'entorn dels valors sòlids i de la necessitat de conviccions profundes, de responsabilitat personal. No és l'únic personatge important que, darrerament, fa referència a la feblesa i perills del relativisme actual i a la crisi dels valors. Jo, que només sóc una pobra mestra jubilada amb aspiracions literàries, crec que els valors, si n'hi ha hagut de sòlids en algun moment de la història, que ho dubto, sempre han estat en crisi. Tinc gran respecte pel personatge i trobo profund això que manifesta i motiu de debat, però personalment em fan por les excesives solideses i les crides a la responsabilitat col·lectiva.

No estic massa d'acord amb la necessitat de valors tan sòlids i conviccions tan profundes. De fet, els valors sòlids de les persones sovint son aparença, en la vida real, de grat o per força, sempre s'ha de relativitzar. Moltes vegades hem sabut que la vida familiar i personal d'algú no tenia massa a veure amb els seus discursos, per això molts filòsofs, intel·lectuals i polítics ens deceben en algun moment. Sovint la crida a la recuperació i construcció de valors fa lectures de la història molt parcials, adaptades a allò que desitgem, no pas a la realitat, que sol ser polièdrica i decebedora.

Fa uns dies escrivia sobre el llenguatge i va sortir el cas de la Trinca. Recordo com ens va decebre el fet que, després d'haver-nos cantat tant allò de les dues pàtries, acabessin cantant i treballant en castellà i fent diners. Aquest és un exemple popular i una micas frívol, però n'hi ha molts més, la gent que va passar la guerra civil explicava canvis de camisa impensables, dolorosos, i, de fet, molta gent va acabar per no creure en res i intentar sobreviure i prou, sense fer mal a ningú i procurant que n'hi fessin el menys possible a ells. Els qui hem passat l'abrandada transició hem vist com han evolucionat persones properes dedicades a la política o amb conviccions profundes, quan han pogut fer diners o assolir el poder. I com s'han anat cremant els de bona fe, perquè en aquest món de mones cal també, a més de conviccions, una bona dosi d'ambició i de manca d'escrúpols per tirar endavant els projectes polítics.

Ha fet setanta anys de l'inici de la segona guerra mundial i del final de la nostra guerra civil. Van morir més de seixanta milions de persones, segons diuen, pot ser que fossin moltes més, encara. Eren aquells temps millors en valors que no pas els d'ara? Les religions ens donen seguretats i solidesa però també dogmatisme i fanatisme, la frontera és molt subtil. El mateix pel que fa al patriotisme, al comunisme, al que sigui. Sovint s'han salvat vides gràcies a la corrupció, al dubte, al relativisme, a la covardia, en moments dramàtics de la història. Si el franquisme no va ser tan aclaparador i destructor com podia haver estat va ser, també, per la manca de conviccions sòlides de molts d'aquells que, per oportunisme, conveniència o perquè en algun moment hi van creure i després van evolucionar en d'altres direccions, ens permitien respirar una mica. Quan es predica tant sobre el que ha d'ensenyar l'escola s'oblida que en aquell temps es van ensenyar una sèrie de coses durant molts anys que ningú, sembla, va creure seriosament, per sort per a l'evolució del país.

Valors, ètica, conviccions... tot això està molt bé, però quan s'ha perdut la fe en els valors sòlids de vegades fins i tot ens sentim alliberats de moltes servituds, la veritat. Les úniques conviccions possibles en el món d'avui són, encara, les que responen a la regla d'or, o a allò que va costar la vida a Sant Ferriol: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. La resta és literatura, política i retòrica. En tot cas, caldria saber a quins valors concrets i necessaris es fa referència, perquè és probable que en trobessin un gran nombre, que els formuléssim de forma subjectiva i interessada, i que fins i tot fossin contradictoris entre ells. Les ànimes col·lectives sempre acaben esmicolant la individualitat o demanant sacrificis a la nostra gent més propera i estimada.

24 comentaris:

Clidice ha dit...

Ovació tancada. No s'hi pot afegir ni treure res. Gràcies :)

rafael pujals ha dit...

Totalment d'acord. No sé que més afegir-hi al comentari...
Potser, gràcies.

Allau ha dit...

Valors sòlids, sentit comú... oximorons tot plegat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Jo no continuo amb els aplaudiments.

La feblesa del relativisme moral rau –si és sincer- en la manca, per definició, de discurs propi: el seu discurs no és altre que l’erosió dels valors que es construeixen o es volen consolidar per a donar raó de ser o consistència personal i social al projecte de convivència.

En el millor dels casos, com crec que és el teu, pot respondre a la voluntat de garbellar amb un sedàs crític, de destriar el gra de la palla, però subjecte igualment a aquella manca de discurs propi.
Justament, tota la brillant exposició que fas en relació a desfetes i canvis de camisa, que són certs, no son conseqüència de la solidesa d’uns valors, ans al contrari, de la seva inexistència o del seu relativisme. Relativisme, per cert, que ve tant de lluny –o de tant a prop- com la Grècia clàssica. No és cap invenció post-moderna.

Naturalment m’he llegit amb atenció el discurs del President Pujol i em complau veure com, fins i tot des de la segona línia, segueix treballant per a donar consistència i valor –a més de reclamar Valors- a la Política, lluny dels tacticismes de curta volada als que es dediquen, lamentablement, els actuals detentadors de les nostres principals institucions.

Una vegada més, cordialment, discrepem.

Xavier Aliaga ha dit...

Quan s'aposta des del conservadorisme per recuperar certs valors em fan ganes d'eixir corrent. La gran fallida, el problema cabdal, és la construcció de societats sobre els pilars del consum, el creixement econòmic sense final i el benefici personal. A partir d'ací, tot és fa molt difícil. Excel·lent reflexió, Júlia.

Marta ha dit...

Estic al costat del Xiruquero.D'acord que els discursos a vegades no són mirall de la persona que els pugui manifestar, però no podem dir el mateix de la persona del nostre ex-president. Crec que ha demostrat com ha aplicat els valors que pregona i desgraciadament ens costarà tornar a tenir un altre líder polític amb aquesta categoria.

Lluís Bosch ha dit...

Em sembla un article excel·lent i clarivident, el teu. No pas el d'en Pujol, un home pel qual començo a sentir llàstima després d'haver-li tingut tírria. En nom dels valors profunds s'han comès tantes atrocitats com en nom dels déus i les pàtries, i cal vigilar. D'altra banda, la construcció del consumisme com a valor es deu especialment a la gent de la classe d'en Pujol.

Júlia ha dit...

Gràcies, Clídice.

Júlia ha dit...

Gràcies Rafael, veig que coincidim.

Júlia ha dit...

Certament, Allau. El que passa és que moltes d'aquestes paraules no diuen res si abans no ens posem d'acord en saber de què parlem.

Júlia ha dit...

Xiruquero, ja m'imaginava que no estaríem d'acord. El problema és que quan parlem de 'valors sòlids' cadascú tenim en la ment coses sovint molt diferents.

El relativisme no té perquè no ser positiu, jo crec que ho és molt, una altra cosa és que li passi com a l'epicuerisme, que la gent creu que és passar-s'ho bé fent el 'botellón', de vegades.

La gent de valors massa sòlids té el perill d'acabar com Robespierre, 'l'incorruptible'.

Júlia ha dit...

Xavier, en aquest cas el discurs pot venir del conservadurisme però també la 'progressia' sol amollar discursos semblants, sobre els problemes que esmentes em temo que amb crides teòriques als sòlids valors no anirem enlloc, en això han coincidit conservadors i progressistes, a l'hora d'especular, acostumen a fer més o menys, sobre tot en el context actual.

Júlia ha dit...

Marta, discrepo de la devoció a Jordi Pujol, que té molts mèrits i el respecto, però que ha tingut alts i baixos. La trista imatge del tripartit li han donat una brillantor que havia perdut en la darrera època, com diu el refrany castellà 'otros vendrán que bueno te harán'. Però això no treu que no s'hagi de fer una lectura crítica del seu mandat, també. De tota manera, no volia parlar de Pujol, sinó de les crides a aquests 'valors perduts' i necessitats d'ètica col·lectiva que ens amollen els polítics, la transcendència em fa molta por. Jo he treballat a l'escola pública i crec que en aquest camp, precisament, no s'han reflectit aquests valors en la seva època política. De tota manera, com et dic, no li nego categoria política ni intel·ligència.

Júlia ha dit...

Lluís, no es pot negar que Jordi Pujol ha marcat una època i que té devots i enemics a parts iguals. Potser ens cal començar a matisar per totes bandes el tema. Pel que fa a les crides als valors l'infern està empedrat de bones intencions, els patriotismes poden acabar amb un Hitler, però els comunismes redemptors amb un Stalin, i tot és mal que mata al pobre de sota.

F.Puigcarbó ha dit...

Tu sola ja ens ho has dit tot, i el Xiruquero ho ha reblat. ( ) espai reservat pels aplaudiments....

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc.

Galderich ha dit...

Fa temps (1987?) vaig anar a Albània quan no es podia entrar i a través de mandanques que no venen a tomb vam entrar cinc persones. Allà vam estar en contacte amb un individuo curiós que feia d'intèrpret (advocat internacional d'Albània que explicava la seva experiència tastant la Cocacola a la seva ambaixada de Roma).
Parlant amb ell i dels seus sòlids valors (era l'època marxistaleninista del país!) ens va dir que el problema dels europeus era que tot ho relativitzàvem.
A partir d'aquell dia no vaig tenir mai més valors sòlids més que aquells que diuen que la meva llibertat acaba quan comença la del veí. És molt difícil de mantenir aquest valor sòlid!

Anònim ha dit...

JULIA,ETS UNA FURA...I JO TONTAMENT HAN VAIG CREURE QUE LA "MEVA DONA OBLIDADA"ERA DIFICIL......
ELS VALORS SOLIDS?QUINA CUESTIO TAN DIFICIL......
JUGANT.......

Gregor ha dit...

El senyor Pujol al seu discurs també interpreta Bauman a la seva manera, perquè aquest autor és igual de crític a la societat líquida com als valors de la modernitat (tant els que poden ser més conservadors com més progrés), més aviat és un autor que s’ho càrrega tot i es queda tan ample, ve a ser el Focault d’avui dia. Respecte al relativisme, crec que tot, tot no es pot relativitzar, no podem dir en alguns casos que això no és bo ni dolent sinó depèn de com es miri, sinó que ens tenim que mullar com per exemple davant el feixisme, la violència de gènere, etc. Però el que no tenim que confondré és relativisme amb diversitat d’opcions, que crec que això és diferent i contra més opcions més llibertat, des de condició sexual, nacional, religiosa, etc, i en això si que penso que el senyor Pujol si que es confon una mica.

Pd: Com a mínim la seva dona perquè els cocomentaris que feia la Ferrusola quan sortia al programa del Fuentes eren terribles.

kika ha dit...

els valors sòlids, sense ser destructors de res, poden arribar a representar grans restriccions, però per altra banda ajuden a generar expectatives correctes i amb això a conviure més fàcilment.
com tantes coses importants a la vida: no bons del tot ni dolents del tot!

Júlia ha dit...

Galderich, més o menys és el mateix valor sòlid que conservo, pèr ara.

Júlia ha dit...

Gregor, precisament jo crec que Pujol sí que interpreta força bé Baumann, tampoc no el veig com Foucault a qui tinc força més mania.

Sobre les opinions de la senyora, doncs sí, eren una mica 'heavies'. El que passa és que cadascú pensa que els valors sòlids són 'els seus', aquest és el problema.

Júlia ha dit...

Kika, és que el problema és que si ens posem a formular 'valors sòlids' i a precisar de què parlem, trobaríem moltes dificultats per al consens, llevat de coses molt bàsiques.

Júlia ha dit...

Ep, jugant amb Barcelona, una mica difícil però dóna la casualitat que fa poc llegia coses sobre el seu marit i...