27.8.09

Del llenguatge sostenible, agafat amb imperdible

(...) Entre las estrategias más viejas de la publicidad reina la máxima de que cambiarle el nombre a algo ya existente - en especial si no ha funcionado comercialmente-lo convierte de un modo mágico en algo nuevo. El Ayuntamiento de Barcelona, por ejemplo, no poda los árboles, sino que hace "actuaciones en el arbolado". Cualquier día veremos a una troupe de saltimbanquis a sueldo del consistorio saltando de árbol en árbol. Y aún otra frase magnífica: "pacificación del tráfico"; ni que los ciudadanos condujeran carros de combate por las calles de la ciudad. O la sostenibilidad. Al lado de los ascensores sostenibles y la arquitectura sostenible cualquier día inventan unos sostenes sostenibles.

Las figuras retóricas como la hipérbole o la auxesis - el empleo de un término altisonante en lugar de la palabra pertinente-deberían reservarse para propósitos más nobles que el de enredar al personal.

Magí Camps, La Vanguardia, 22/08/2009



Acabo de llegir el post d'en Sani sobre una enquesta que va realitzar el diari The Guardian, a l'entorn de les paraules que resulten insuportables o fan, directament, fàstic. Precisament, fa uns dies, vaig llegir a La Vanguardia un parell d'articles sobre paraules que perden el seu pes específic per l'ús i abús que se'n fa, en concret, l'article més extens feia referència a sostenible o insostenible.

Les paraules ens poden desagradar pel que signifiquen en concret, per allò que ens suggereixen lligat a la realitat o, senzillament, pel seu so. En el cas de paraules com sostenible ens acaben inspirant angúnia a causa de la manipulació a la qual les sotmet la classe política, tan hàbil a l'hora de fer retòrica i marejar la perdiu. És molt antic i encara corre un full amb frases retòriques que es podien combinar de mil maneres i que donaven com a resultat un discurs polític apte per a qualsevol circumstància.

En la meva joventut va fer fortuna el mot alienació. Vam passar de no saber què era a fer-lo servir en tot moment, tothom ens alienava o estava alienat. Una vegada vaig escoltar un lingüista advertint del perill de posar al diccionari massa de pressa paraules vigents, que podien perdre aviat el seu sentit, i parlava, recordo, de descafeïnat, que era aleshores un terme habitual per parlar de coses com ara lleis i estatuts, per exemple.

Una altra constant és la vulgarització i transformació dels termes mèdics. Paraules com idiota, imbècil o subnormal han passat a ser, avui, insults, quan s'utilitzaven per a definir deficiències. Avui patim un empatx de coses com ara integració, ecologia, multiculturalitat. La poesia catalana popular va acabar per vulgaritzar termes suposadament poètics que van passar a ser carrinclons per l'abús en la utilització popular. De vegades, quan es vol actualitzar un text, per exemple, teatral, es cau en el parany de canviar-ne les paraules en lloc d'explicar una mica el context en el qual es feien servir, això ho he vist en textos, per exemple, de Rusiñol.

En general, cadascú creu que allò que diu ell és el millor i que les formes genuïnes són aquelles que s'utilitzen al seu poble. Hi ha qui es fot de tu perquè amolles quelcom que li sona a forani quan, potser, és ben viu en algun indret i fins i tot reconegut pel diccionari. També hi ha paraules castellanes en el món rural que sonen a català i que provoquen discussions diverses, quan són ben correctes, al capdavall tots venim del llatí i més amunt o més avall trobem convergències molt interessants en els mots que endinyem a tort i a dret. Fa uns dies aquí, a Batea, escoltava un capellà erudit i estudiós de la història i la llengua, explicar com aquest este, tan viu per aquí baix, és més llatí que no pas l'aquest. Jo em pensava que paraules com calcigar eren restes oblidades fins que vaig fer cap pels verals del sud i em vaig adonar que era aquesta una paraula absolutament vigent i actual. Com moltes altres:


La palometa baixa del cel
tota plomada, tota plomada,
la palometa baixa del cel
tota plomada d'aigua i mel,
mel i mató,
la sinyora la sinyora,
mel i mató,
la sinyora del cantó.
Qui es girarà?
La sinyora Maria,
Qui es girará?
La sinyora Maria
que es giro de cara enllà.


L'escolarització massiva i l'accés generalitzat a la universitat, amb l'ajuda de la televisió, ha provocat una gran uniformització lingüística i fins i tot l'aparició de tota una sèrie de dogmes sobre allò que està bé i allò que no ho està quan, per a mi, tot està bé o no ho està segons el context, que és el moment viu de la llengua real. El llenguatge mèdic també s'ha vulgaritzat i tothom t'explica les seves malaties com si fos Ramon y Cajal, tot són síndromes. En pedagogia, com que els mestres i professors han estat durant anys poc valorats, s'ha hagut d'inventar i reinventar una mena de llenguatge dels bruixots que es va renovant i que sovint no vol dir res: motivació, constructivisme, curricular, nivells de concreció i etcètera. Tot plegat per donar al tema una mena de pàtina científica. Quan tot es vol fer complex s'acaba per fer vulgar i aleshores es cau en el parany d'una mena de retorn als orígens, amb l'abús de frases fetes i dites diverses, com comentava fa uns dies a l'entorn del llenguatge dels informatius, tocar el dos, pixar fora de test, estirar més el braç que la màniga. L'intent de bandejar de la parla la discriminació ha acabat per fer-nos caure en un altre tòpic, allò que en diuen políticament incorrecte, i que ja fa anys que cau sovint en el ridícul més espantós a l'hora de voler parlar com cal i no ofendre cap minoria ni majoria.


Admeto que en aquest tema no és fàcil la
naturalitat ni aconseguir una correcció que no sigui carrinclona, pedant, fatxenda, o faci, directament, riure. De fet, aquests temes han generat molts acudits, en tots els idiomes, els malentesos en parlar, els dobles sentits, les incorreccions en la utilització de les paraules. El llenguatge és viu i variable, els lingüistes han d'intentar encotillar-lo com sigui i tot plegat genera una estranya dinàmica, amarada de prejudicis i tòpics, també. S'atribueix al llenguatge connotacions de caràcter social, cívic, sempre a favor nostre, en general, o sigui, a favor del qui parla el llenguatge del qual es parla en forma positiva. Fins i tot hi ha una mística important que considera que els nostres llatins mal parlats, imposats per les normalitzacions i integracions realitzades pels romans antics, responen a una ànima col·lectiva i etèria. Però els llenguatges i les parles, com tot al món, neixen i moren i es transformen, s'ajunten, se separen, s'imposen, es contaminen, ens obliguen. És bonic allò de que parlant la gent s'entén, però no n'estic massa segura, hores d'ara. Ni parlant, ni enraonant, la gent no s'entén, sempre hi ha una opinió la qual, amb retòrica hàbil, en el millor dels casos, o a garrotades, en el pitjor, s'imposa i acaba per semblar la normal. Normalitzar és, també, una paraula una mica inquietant.


Per a valorar l'evolució del llenguatge n'hi ha prou amb agafar textos que tinguin uns quants anys i veure quin pa s'hi donava. El que no tenim, però, és la parla viva dels nostres avis i besavis,
incorrecta, barrejada, localista; quan algun escriptor de teatre o de poesia ha volgut acostar-se a aquesta llengua popular ha estat titllat, generalment, de costumista i tan sols se'l té en compte com a curiositat antropològica. En general, com que som humans -i humanes- caien en contradiccions i incoherències tot sovint en aquest tema i, ai, en molts d'altres.

En vista de lo impossible
que es presenta combinar
d'un i altre pretendent
les distintes voluntats,
jo, lo Mestre d'aquest poble
i el Batlle, en tribunal
constutït, declarem
en classe d'imparcials
que som, en el cas que es tracta,
que aquell que millor dirà
"Setze jutges mengen fetge"
la Paula s'emportarà (...)

Pitarra (Setze jutges)


L'art és per a l'esperit, en ell tu parles
quan ple de sentiment ton cor esberles
i als altres fas vessar humides perles
dels llagrimals ardents que han de llançar-les...

Pitarra (Sonet a Mayeroni)






Això sí que era mestissatge cultural, ep.

13 comentaris:

Clidice ha dit...

El llenguatge mai és innocent. Fins i tot diu molt d'una societat la manca d'aquest llenguatge, l'empobriment, la substitució de paraules d'una llengua per les paraules d'una altra. L'aculturació. També hi ha un altre motiu de tristesa amb això del "políticament correcte". No només cal fer servir un llenguatge bla, que no ofengui a ningú, que tampoc es pot parlar obertament de segons quins temes, ja que acte seguit algú t'enarbora la bandera del "respecte a la diferència, religió, llibertat de pensament..." O sigui que tampoc es pot opinar de l'islam si no ets musulmana, no pots opinar de l'Església si no ets catòlica, no pots opinar de política si no en fas, d'educació si no ets mestra ... Bé, que t'he de dir que no sàpigues ;P

(per cert, de comprovació de paraules em surt "chaba", ho trovo del tot encertat ;) probablement és com un xava s'escriuria ^^)

Júlia ha dit...

Certament, Clídice, encara que també ens han 'venut' com empobriment o barreja inconvenient el procés popular de canvis en la parla, les barreges i susbtitucions són inevitables quan les llengües estan en contacte, ha passat sempre i la llengua és una cosa viva i en transformació. En això també hi ha tingut un pes l'elitisme cultural, l'academicisme... Sobre el políticament correcte, hem arribat a extrems de surrealisme sorprenents i absolutament ridículs.

La paraula 'xava', els seus origens i derivacions, és també un cas curiós, n'haurem de parlar extensament un dia d'aquests.

Gabriel Jaraba ha dit...

Una noteta: xava, xaval, en cast., chaval, del àrab popular nordafricà cheb: noi, nano, jove, xiquet. Com els famosos cantants de rai Cheb Jaled i Cheb Mami.

Identificar els canvis en la parla amb degradacions del llenguatge és fruit d'identificar llengua i pàtria: els canvis no són adaptacions, canvis o evolucions, sinó, necessàriament, degradacions, car són canvis intolerables en la pàtria/llengua immutable per "naturalesa". Als espanyols els passa igual: la RAE "limpia, FIJA y da ESPLENDOR". Tot un programa polític.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Gabriel, ai de nosaltres, amb tants 'essencialistes' per tot arreu. Identificar llengua i pàtria ha estat un dels nostres pecats i ara és una de les nostres penitències més dures.

Júlia ha dit...

Sobre xaval i chaval, generalment es troba referenciat com a 'caló' però pot ser que arribés al caló a través de l'àrab...

F.Puigcarbó ha dit...

No et vai veure a la verbena
Hi havia un lleno, que bueno!
Un lleno de por? Quin lleno!
Hasta la lluna era llena!

La cosa ve de vell, aixó és d'en Joan Oliver Per Quart.

Ho comentava l'Ignasi Guardans a Rac1 l'altre dia, el doblatge de cinema al català és excessivament correcte, no és el llenguatge del carrer, la Sue Ellen no era un pendó, més aviat era una bagassa, o un putarrot.

Júlia ha dit...

Certament, Francesc, però la cosa no és fàcil, al principi de la tv3 no es deien 'tacos', el llenguatge era correcte, massa i tot. Quan s'ha intentat fer-lo més 'real' tampoc ens n'acabem de sortir, però és que en castellà passa més o menys, només que hi ha una tradició més llarga.

Ni el cinema ni el teatre ni la novel·la no reflecteixen la realitat, ja que és impossible, la mateixa realitat no sempre és versemblant, la grapa dels escriptors o gent de cine està en fer creïble allò que no és ben bé 'real' però això és una tasca feixuga i per a la qual cal ser un artista de cap a peus.

Que n'era, de bo, Joan Oliver, en sèrio i en broma...

Júlia ha dit...

...veus, a mi allò del pendó em va agradar ,perquè a casa ho deien molt, referint-se a les senyores disbauxades. Fos com fos, va fer història.

Allau ha dit...

Tens raó, Júlia, que no hi ha una llengua correcta "per se", que cada context demana un nivell diferent. Malauradament, amb aquest sentiment de llengua amenaçada que plana permanentment sobre el català, molts tendim a actuar com a "policies" lingüístics sempre a punt per denunciar les infraccions. En aquesta situació, estic segur que alguns parlants (potser els que ens podrien oferir mostres d'una llengua més rica, tot i que menys normativa) callen acomplexats i no gosen escriure per no fer "faltes".

Tot això que perdem per una aplicació inflexible de la normativa.

En canvi, professionals que haurien de dominar completament l'ús de la paraula, com els polítics o els periodistes, insisteixen en l'ús d'expressions artificials, pretensioses, sovint errònies, inexactes o directament absurdes. I aquests sí que fan molt de mal, perquè des de la seva posició d'autoritat ens les encomanen sense que ens adonem
i després és molt difícil desempallegar-nos d'elles.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Allau, el llenguatge dels polítics i els periodistes és, avui, força deficient, i no parlo només de la qüestió normativa, sinó del contingut i la tergiversació, així com dels tòpics hab ituals.

Galderich ha dit...

És curiosa aquesta meditació sobre la llengua. Ara tinc afeccionades a les meves filles amb un disc de la Trinca i escoltant-los de nou me n'adono de les paraules que utilitzaven i que no utilitzem i del políticament incorrectes que eren. Fer cançons com les seves ara seria impossible!
Hem perdut una mica aquest to xaró que tant bé ens feia...

Júlia ha dit...

No creguis, Galderich, el xaronisme sempre ressuscita, la Trinca en els seus primers temps tenia molts detractors a casa, també. De fet, les cançons de la Trinca expliquen el nostre país i fins i tot la seva reconversió en empresaris ricatxos... també.

Júlia ha dit...

...jo crec que vam perdre la innocència quan la Trinca, després d'haver fet aquella cançó sobre 'les dues pàtries' es va posar a cantar i treballar en castellà. La pela és la pela.