2.8.09

Històries de la ràdio, de la tele i de la vida real

Des que m'he anat fent grandeta, com diuen que sol passar, dormo menys i sovint em poso la ràdio, que em distreu i m'acompanya, costum aquest força generalitzat, ja que a qualsevol hora, per estranya que sigui, hi ha persones que telefonen a programes diversos. El nostre temps i les facilitats de comunicació han incrementat la participació de la gent normaleta en la televisió i la ràdio. Això té el seu costat positiu, i suposo que soluciona molts programes sense massa substància, perquè les persones som diverses i pintoresques i amb poca cosa i molta participació es pot fer un programa. També té un perill: qualsevol pot dir qualsevol cosa. M'imagino que hi deu haver alguns filtres però sovint em sembla, tant pel que fa a les trucades per telèfon com als emails, que es tria allò més estrambòtic o provocador, de la mateixa manera que, tot sovint, quan entrevisten gent pel carrer sembla que s'ensopeguin amb un nombre excessiu d'això que el jovent en diu friquis. Un altre excés participatiu es pot percebre en els comentaris als articles dels diaris digitals, on he llegit veritables grolleries i insults, sense que la cosa, imagino que a causa de la immediatesa i de l'efímer de la publicació, desvetlli massa escàndol, de moment.

Fa uns dies, en un programa de matinada, preguntaven què era el darrer que feia la gent quan anava a dormir. No sé si la cosa pretenia esbrinar aspectes de pràctica sexual crepuscular, però van trucar moltes persones, la majoria dones una mica grandetes que explicaven com, abans de dormir, sempre engegaven la ràdio, el ràdio, com deien els grans del meu temps. Sobretot, en general, prioritzaven programes on es xerrés i no pas programes musicals. Moltes senyores explicaven records de la seva infantesa i joventut que palesaven les mancances del passat, ja que poca gent dormia sola, sinó que sovint es compartia habitació amb germanes, àvies, pares, tietes i d'altres familiars. Una senyora va recordar quan per la ràdio emetien pel·lícules, cosa que va sorprendre el jove i inexpert locutor dels nostres temps. No voldrà dir serials, oi? va insistir. Doncs no, eren pel·lícules, films, jo també havia escoltat pel·lícules radiades, amb un comentarista que explicava com podia allò que no es veia. Recordo molt bé allò del fundido en negro. En concret, recordo sobretot les de la Sarita Montiel, com El último cuplé, que em van agradar més per ràdio que en el cinema del barri, per cert. Aquesta olimpíca ignoràcia del que es feia per ràdio fa quatre dies, per part del jovent que avui treballa en aquest mitjà, fa que sovint em pregunti allò que em feia tanta ràbia que em preguntessin, quan era jove: però, què us ensenyen a la universitat?


Per la ràdio emetien pelis i també molt de teatre. De teatre en feien els dimecres a ràdio Barcelona i els diumenges a ràdio Nacional. A la ràdio Barcelona, de tant en tant, i ja des que jo era molt petita, muntaven obres en català. Vaig conèixer molt teatre interessant, d'aquesta manera i aquelles veus immenses de l'Isidre Sola o del Soriano em feien somniar en senyors esplèndids i ben plantats. Jo tampoc dormia sola ja que el meu pare treballava de nit, de forner, i jo dormia amb la mare, amb excepció dels dissabtes en els quals havia de dormir al plegatín perquè el pare ocupava el seu lloc al tàlem matrimonial. Amb la mama portàvem la ràdio a l'habitació, des del menjador, una sòlida, antiga i feixuga telefunken, i a les fosques escoltàvem el que toqués. La màgia d'aquelles emissions no es pot explicar, era immensa. A països com Anglaterra s'ha continuat produint teatre radiat, i també bones novel·les per capítols. Fa anys, suposo que ara també, podies comprar les gravacions, interpretades per artistes de categoria. M'han dit que l' ONCE disposa d'algun tipus de material semblant i que et pots fer soci i demanar-lo en préstec. El fet és que amb els anys la vista es cansa i poder disposar de gravacions de teatre o de novel·les ben llegides seria molt interessant i convenient.

L'arribada de la tele, com és lògic, va prendre protagonisme a la ràdio. Però la ràdio es ben viva, encara que també s'hi fan programes horribles i xarons, farcits de bestieses i tòpics i que el fet de no veure qui parla fa que t'adonis cada vegada més de com es destrossa el llenguatge en tots els seus aspectes morfològics, sintàctics i la resta, tant en català com en castellà. Amb el cinema profetitzaven que moriria el teatre, amb la tele, que moririen la ràdio i el cinema i amb el llibre i la premsa digitals o els blogs, que moriran el llibre de paper i els diaris convencionals. Però les coses no moren tan fàcilment, si es fan bé i tenen qualitat, sinó que conviuen en certa harmonia inevitable. Al consumidor de ràdio no se'ns considera tant com al de tele, pel que fa a les audiències, al menys així m'ho sembla, en comprovar com, d'un dia per l'altre, treuen un programa d'audiència remarcable i es passen pel folre les protestes de la gent. Els diumenges encara enyoro aquells magnífics viatgers de la gran Anaconda, sé que no sóc l'única. Els van substituir per un programa ximplet d'educació informal i aleshores els van passar a les sis del matí, en aquests casos l'excusa és explicar-te que el pots sentir per internet, cosa que no té, ni de bon tros, la mateixa gràcia que el directe. Va acabar per desaparèixer, com molts altres programes que recordo, per no parlar del cas Bassas. A l'estiu, per cert, els famosos dels programes de tele i ràdio fan vacances juliol i agost i deixen substituts interessants i esforçats als quals, no sé el perquè, no se'ls acostuma a tenir en compte després, quan pleguen els titolars famosos, de grat o per força.

En relació amb l'educació dels infants del present, he observat que hi ha un grup de comunicadors, per dir-los d'alguna manera, que sembla que han assolit darrerament la paternitat o maternitat i estan molt interessats en temes infantils, cosa que s'evidencia en coses com el programa que menciono, i que ens va arrabassar un món de meravelles diverses i d'experiències excitants, a canvi de píndoles de pedagogia recreativa, i també en publicacions en les quals expliquen la seva experiència amb els infants, talment com si ningú, abans, no hagués arribat a l'estatus procreador. La vanitat humana fa que quan ens passen coses, bones o dolentes, ens sembli que som els únics en viure-les intensament i volguem ajudar la resta de gent a passar per experiències semblants. Si ets una persona normaleta no passaràs de donar la tabarra al veí, però si tens accés als mitjans de comunicació i al món editorial, pots fer llibres i programes sobre el tema, i si tens sort i els promociones pots fer algun centimet, que sempre va bé. Així de tant en tant tornen a sortir publicacions sobre el tracte amb els infants, amb els adolescents, sobre la crisi dels quaranta, sobre les adopcions, aquest gènere de vivències de famosos i populars també té el seu vessant dramàtic quan es fa referència a experiències doloroses, llibres que escriuen ells mateixos, sols o amb ajuda, no ho sé.

Parlant de ràdio i de tele i de mites propis, voldria dedicar un record blogaire a Mary Carrillo, gran actriu, que ha sobreviscut uns mesos al seu marit, Diego Hurtado, amb qui duia casada més de setanta anys, que ja són anys. La recordo a moltes obres però si hagués de triar un dels records més vius que en tinc optaria per aquella magnífica Casa de los siete balcones, de Casona, pel meu gust una de les millors obres de l'autor, ja que és com una mena de síntesi molt reeixida entre Lorca i Tenesse Williams. En aquella obra Carrillo feia el personatge d'una dona boja que espera sempre el retorn d'un seu promès, el qual va anar a Amèrica i li va escriure sobre l'existència d'un arbre magnífic, l'ombú. La dona passa moltes estones repetint el nom de l'arbre o-m-b-ú... L'ombú és la gairebé nostra bellaombra, present des de fa anys a places i jardins, i que crida tant l'atenció per les seves arrels que conformen arquitectures fantàstiques i que tant plauen als infants. A la meva mare, fa alguns anys, li vaig regalar la biografia d'aquesta actriu, que aleshores ja n'havia complert vuitanta i que era una mica més gran que no pas ella. En la versió de l'obra de Casona emesa per televisió Carrillo compartia protagonisme amb el gran Bódalo, allà un dolent molt dolent amb el seu punt feble, i també amb Manuel Galiana, aleshores un jove i excel·lent actor que sempre patia molt. Ara sóc jo qui pateixo quan el veig fent bestieses en aquestes escenes matrimonials força cruels, que ens amollen sovint i que, pel que sembla i escolto, tenen més audiència de la que em pensava.

7 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, el teu escrit m'ha portat molts records, i no tant de la ràdio com de la televisió dels seixanta. Tot i que només hi havia una cadena (o una i mitja, després) i que el dinosaure encara hi era, Déu n'hi do la quantitat de bon teatre i bones pel·lícules que ens va oferir. Digue'm ara una cadena on puguis veure una pel·lícula de Griffith o de Mankiewicz, o una obra de teatre de Buero o de Miller. Per descomptat, si ho busques potser o trobaràs perdut en algun racó de la xarxa; però en aquells anys aquests espais ocupaven el "prime time". Em resisteixo a dir que "no anem bé", perquè sonarà molt repatani, però sembla que es tendeix a abaixar el llistó per satisfer l'audiència, enlloc de pujar-lo per dignificar-la.

Júlia ha dit...

Dels estudios 1 n'han editat uns quants, poquets, però moltes d'aquelles obres són introbables avui.

De fet, Allau, en general es creu i jo ho comparteixo que la tele i la ràdio del tardofranquisme i dels primers anys de la transició van ser molt bones, les millors que hem tingut.

També es feia molt bon teatre, i es publicaven bons llibres, jo crec que la subvencionitis i els partidismes han perjudicat moltes idees innovadores.

No em pensava pas que acabéssim així...

Per això deia en l'altre post que desitjar alguna cosa em fa por perquè quan assoleixes el que volies sempre té algun efecte pervers, tot plegat.

O potser és que vam posar massa expectatives i idealitzacions en el futur democràtic.

Francesc Puigcarbó ha dit...

De casona recordava abans d'ahir la Sirena varada, amb una gran interpretació televisiva de Paco Moran. Y també es podia veure la clave amb Balbin, aixó en temps de dictadura, i ja que has parlat de Isidro Sola, no oblidem Taxi key. Plego, m'adono que m'he fet molt gran només que al reves de la majoria de gent, quan més gran més dormilega em torno.

salut.

Ah! en Luís té bloc nou...Bosquihumano...

M. Antònia ha dit...

Era una bona actriu la Mary Carrillo,últimament la vaig veure (poc) en una sèrie de Tv, tenia una veu molt característica. De les pelis radiades, ara TV per invidents ho fan, deu ser semblant, encara que no ho he sentit mai

Júlia ha dit...

Francesc, fa temps en un blog també vaig parlar del Taxi Key, una vegada per la tele van fer un reportatge sobre aquell programa però era d'alumne de final de batxillerat, lamentablement. Casona s'havia representat molt, a la tele i per grups d'afeccionats bons, és una llàstima que ara es trobi una mica oblidat, encara que cercant per internet he vist que hi ha llocs on encara el representen força. La Clave, un clàssic, bons temps de la tele, també.

Es que si dorms massa et queda menys temps per viure, he, he. I per escriure...

Júlia ha dit...

Sí, una gran actriu, Maria Antònia. La veritat és que el material per a invidents s'ha incrementat molt i jo crec que hi ha una part d'aquest material que seria útil per a tota mena de gent, encara més considerant que tots ens fem grandets i precisarem crosses per a moltes activitats. I també pel gust de poder ficar-te al llitet i que t'expliquin una novel·la o una obra de teatre de forma reeixida.

Assur ha dit...

La primera representació d’una obra de teatre amb audiodescripció per a cecs que es va fer a Barcelona va ser al Teatre Nacional de Catalunya, el 27 de novembre de 1999. L’obra que es representava era “L’estiueig”, de Carlo Goldoni, i jo vaig ser l’encarregat de confegir el text de l’audiodescripció així com el de posar-hi la veu en directe.

No oblidaré mai les paraules que un bon amic meu, cec total, em va dir tot il·lusionat, ja al vestíbul i un cop acabada la funció: “Saps que és la primera vegada que en una representació he rigut tota l’estona al mateix temps que reien els vidents?”

De quantes i quantes coses no és que no ens n’adonem, no: és que ni hi atinem!, com és en aquest cas, en què una persona cega pot riure per un acudit o per una frase més o menys graciosa dins d'un context, però no quan el que provoca aquest riure és, per exemple i com succeeix en molts casos, un gest.

Disculpa, Júlia, me n’he anat del tema, però m’ha semblat que podria resultar interessant aquesta petita reflexió.