26.9.09

Gegants i cap-grossos








Els gegants, els gegants,
ara ballen, ara ballen;
els gegants, els gegants,
ara ballen com abans.

Llur alta mirada immòbil
ullprèn a tota la gent
que se'ls mira i els rodeja
sense fer cap pensament:
se'ls mira perquè són grans
i duen vestits llampants
i ballen cada moment...
Els gegants, els gegants,
són joves eternament.

Joan Maragall (Corpus, fragment)


Un dels aspectes que més m'agraden de totes les festes en general i de les de la Mercè en particular, és poder veure els gegants. Quan jo era petita no hi havia tants gegants com ara, però pel matí del dia de la Mercè en venien molts de pobles propers i es feia una desfilada lluïda, que sempre anàvem a veure. Quan es feien les processons de Corpus a cada parròquia, setmanes després de la processó gran de Barcelona, de vegades pel matí, al Poble-sec, donaven una volta els gegants de la ciutat, per anunciar-la i per la tarda encapçalaven el seguici.


Durant un temps la cosa va anar de baixa, hi havia molt menys gegants i la gent gran, com sempre sol passar, comentava, de forma negativa i pessimista:
-S'està perdent, això dels gegants.

Resulta que els gegants, com els castellers i els diables s'han revifat i multiplicat en aquests darrers anys. Ara n'hi ha una pila, molts barris i entitats en tenen i encara que no vinguin de tot arreu, sempre se'n poden veure una bona colla.

Quan el meu nebot Miquel era més petit -ara té dotze anys- li van comprar un llibret amb el nom de tots els gegants i se'ls sabia de memòria, així com també dades biogràfiques de molts d'ells. Ara té més afició a coses com ara la play i els seus derivats, com és natural.

Sobre els gegants de la ciutat, els de Barcelona, ara els han rebatejat com a Violant i Jaume. Diuen que en temps del franquisme es deien Fernando e Isabel. Jo no recordo que quan era petita tinguessin cap nom en concret però tothom acceptava que retiraven als Reis Catòlics i crec que aquesta va ser la intenció dels qui els van fer, fa molts anys, abans d'en Franco i tot, encara que no he pogut concretar les meves dades. De fet, sobretot el senyor, és més Ferran que Jaume, ens agradi o no. També caldria insitir en el fet que ni Isabel de Castella, ni Ferran d'Aragó, ni Cristofor Colom, van tenir res a veure amb el franquisme, encara que aquest manipulés la història, com sol passar sempre. Potser cal començar a fer lectures històriques contextualitzades i intentar entendre la mentalitat d'aleshores, que no era la nostra, ni de bon tros.

Quan van demanar noms per a uns possibles gegants del Poble-sec jo vaig suggerir la Marieta de l'Ull Viu i el Soldat, sense èxit. Aleshores van fer uns gegants que representaven les Tres Xemeneies i, posteriorment, van ser substituïdes per una vedette del Molino amb el seu amic, que amaga un collaret de perles. Actualment hi ha una Marieta de l'Ull Viu, en una parella de gegants de Ciutat Vella, però li han posat de parella un fanaler, no sé on deu ser el soldat de la Font del Gat, potser va ser una aventura d'estiu.

Entre els gegants d'abans hi havia una gran majoria de reis, reines i princeses. No sé si amb la República van tenir temps de canviar el decorat geganter. Avui la cosa s'ha democratitzat, hi ha peixateres, pageses, pescadors, llauradors, excursionistes i fins i tot una noia moderna molt maca, amb un pírcing i una agenda electrònica.

De vegades es fan gegants i cap-grossos amb rostres de gent coneguda. Recordo que un dels primers que vaig veure, fa molts anys, amb rostre conegut, va ser el cap-gros de Picasso. M'emociona la devoció de la Zona Franca o Barri de la Marina a Paco Candel, li han dedicat biblioteca, premi literari i ara també un gegant molt reeixit. Diuen que ningú no és profeta a casa seva però ja es veu que en tot hi ha excepcions, és clar que Candel va romandre allà fins a la mort i va donar vida cultural a l'indret, que avui té molt de jovent en actiu i concentra un gran nombre d'iniciatives culturals.

L'evolució dels gegants mostra la nostra pròpia història, les nostres dèries i les modes del moment. Els gegants, encara que siguin reis, o potser més encara si són reis, han de dur noms imaginaris, pel meu gust. Ni Fernandus, ni Jaumes, vaja. Així no s'hauran de rebatejar segons toca, com passa també amb els carrers. Els reis de veritat, immortals i indiscutibles, són els de les cartes i els dels contes.

6 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'encanta el gegant d'en Paco Candel!

Júlia ha dit...

A mi també, és un gegant modest, encara m'agrada més així.

Galderich ha dit...

Les tradicions s'han d'actualitzar i aquesta és una molt bona manera.
Sobre el nom dels reis discrepo, han de portar noms reals-reials i representar la història, si cal. Els del Pi, per exemple, no ho fan... que jo sàpiga!

Júlia ha dit...

Els del Pi, Galderich, es diuen, crec Elisenda i Mustafà (parella intercultural, per cert). Bé, avui poden conviure els històrics, els populars, els imaginaris i el que sigui.

Només que en el cas de Barcelona haver posat Jaume a un senyor amb tota la cara de Ferran... coses dels nostres temps.

F.Puigcarbó ha dit...

Aixó de Fernando e Isabel també ho havia sentit explicar a un senyor de Barcelona fa anys.
Per cert:S'hauria de fer un gegant d'en Fèlix Millet, amb pàmpols inclosos.

Júlia ha dit...

Més aviat hauria de ser un cap-gros, potser, Francesc.