16.9.09

Escola, nens, nenes i literatura

Gairebé 1 milió 200 mil alumnes han començat el curs escolar, que està marcat per la substitució dels llibres de text per ordinadors portàtils...
(de la tele)



En llegir aquest comentari a un vídeo televisiu on s'informa sobre l'inici de curs, sembla, pel titolar, que la substitució és immediata i massiva, però, evidentment, ja sabem que no és així, ni de bon tros. Moltes escoles continuaran amb les seves aules informàtiques deplorales, encara, amb tot un embolic de cablejat intentant assolir una certa dignitat computadòrica i amb aparells d'aquells que va donar la caixa de segona mà, fa alguns anys. Jo em pensava que l'ordinador era un instrument més, útil, és clar, però no pas un substituïdor del pobre llibre o de la humil llibreta. Ni tan sols es fa referència als possibles e-books, vaja. El fet és que, més enllà del tema estrella que ha marcat aquest començament de curs, cada setembre podem contemplar entranyables imatges d'infants que retornen a l'escola i d'esforçats pàrvuls que s'adonen ben aviat de com va la vida.


No sé si es deformació professional o que em torno rondinaire i perepunyetes, però el fet és que he comprovat de forma informal que a la majoria de reportatges on surten escoles, d'aquests dies, s'entrevista molts més nens que no pas nenes, fixeu-vos-hi, sisplau, i aneu fent el recompte de forma científica. Fins i tot els periodistes, que tant en compte van en d'altres ocasions, recorren al genèric 'nens' sense escrúpols, quan es tracta de parvulets -i parvuletes-. Contrasta això amb la cura que posen
les mestres, en aclaparadora majoria al sector, -llevat dels llocs directius- en remarcar 'nens i nenes' de forma contundent, a cada frase, fins a fer-se pesadetes i tot. Vaja, que la paritat parvulista encara està per aconseguir, a molts nivells. Per una banda de vegades s'insisteix molt en aquesta paritat i sembla que els partits polítics van cercant amb pinces senyores per fer gruix i donar aparença de modernitat al tema, però, per l'altra, és fàcil caure en aquests paranys discriminadors, de forma totalment innocent. En general, sempre hi ha molts més senyors a tot arreu, encara, com en el cas de debats fins i tot sobre temes professionals on el nombre de senyores és alt, com en l'educació, sense anar més lluny.

Per escola passa i ha passat tothom, en el present. No era així abans, en temps pretèrits, quan anar a estudi era, per a molta gent, difícil i complex. Avui, precisament, es fa difícil plantejar una societat sense escoles, les famílies que intenten educar els nois i noies d'una altra manera es troben amb molts entrebancs administratius i amb la incomprensió social, que ha fet de l'escola, avui, una institució indiscutible com a tal. I pensar que en els setanta llegíem llibres amb títols com ara
La escuela ha muerto!

Fa poc temps, a un preu vergonyosament barat i als encants, em vaig ensopegar amb un llibre, nou de trinca, del 2002, d'ocasió, La vida en las aulas, de Carlos Lomas, una interessant antologia de textos literaris sobre l'escola. El títol no és, pel meu gust, massa reeixit, perquè d'altres llibre sobre educació ja l'havien utilitzat i no fa referència al contingut bàsicament literari del recull. Cosa que s'arregla amb el subtítol, més explícit: Memoria de la escuela en la literatura. No sé si en català existeix algun tipus d'antologia semblant, jo havia pensat fer-la pel meu compte i gaudi, sense intencions editorialistes, com també recollir imatges diverses sobre el món escolar d'ara i d'abans, però la veritat és que encara no he posat fil a l'agulla.

Sobre escola i literatura, quan hi penso, sempre em venen al cap els poemes de Lorca i Machado, aquell de la tardor, en què els nens
ven convertirse en pájaros un árbol amarillo i el del nen avorrit, amb l'estampa amb contingut bíblic a la paret, amb Caín fugitivo y muerto Abel sobre una mancha carmín. Tots dos són poemes tardorencs, optimista i imaginatiu el de Lorca, trist i reflectint monotonia i tristor el de Machado, cosa que potser evidencia la diferència de tarannà entre aquests autors, tan coneguts, comentats, vulgaritzats i manipulats.

En català, el text escolar que em ve al cap en primer lloc és aquell de les memòries de Sagarra, quan a l'escola, en un acte formal i teatral com era habitual en les escoles religioses on anava la gent benestant, reparteixen premis i distincions. I com a ell, estarrufat, el sorprèn l'aparent indiferència de la seva mare davant els èxits escolars que aplega l'autor en aquell repartiment. És una escena plena d'ironia, molt divertida i ben escrita, com ho són totes aquestes memòries, genials pel meu gust. En el camp de la literatura popular, així, de sobte, recordo allò de a, el mestre em va pegar, e, jo no sé per què, i jo no vaig venir, o, jo no estava bo, u, borriquito como tu, que no sabes ni la u. Avui, evidentment, això del mestre pegador ho hauríem de censurar. I també recordo una antiga cançoneta que feia: El pare i la mare/ no em tenen sinó a mi/ em fan anar a l'escola/ a aprendre de llegir/ el mestre que m'ensenya/ s'ha enamorat de mi... Uf, quins mestres, aquells d'abans.


15 comentaris:

Allau ha dit...

Molt divertit, Júlia. I, per cert, perquè se'n dirà llibres de text dels llibres d'estudi? Com si els altres llibres no en tinguessin de text!

Clidice ha dit...

després vindran les subvencions d'ulleres per als problemes oculars derivats de la brillantor de les pantalles ... que encara ningú hi ha caigut :P

ais! molt bon article Júlia, gràcies :)

F.Puigcarbó ha dit...

d'ordinadors només n'hi havia 17 el primer dia, casualment a l'escola que va anar a visitar el President Montilla.
Aquesta cançó del mestre em va pegar, ja la sabia, la del pare i la mare no, jo sabia la de la mare de Deú anava a costura a aprendre de lletra i no se qué.....i la del ciclista de pega, que té la seva gràcia..

Una vegada un ciclista de pega
en una corba va caure al mig del fang.
i en el rulé, se li va fer
un gros forat que ell es tapava amb un paper.

Fixa't que és deia rulé i no cul, rulé una paraula ben perduda.

Galderich ha dit...

Caram quin repàs! Per estar jubilada no perds pedalada escolar!

Arare ha dit...

ui,ui,ui... recordes els enamoraments massius de les alumnes de la normal amb alguns profes? ara deu estar prohibit!

Allau ha dit...

Això del mestre que s'ha enamorat de mi, ara s'anomena "pederastia". I no estic tan segur que sigui sempre condemnable. Ho dic per experiència pròpia.

Júlia ha dit...

Ja tenis raó, Allau, això del 'text' és ben significatiu...

Júlia ha dit...

Sí, Clídice, precisament fa quatre dies que semblava que tothom estava d'acord en bescantar els ordinadors pels seus molts perills visuals...

Júlia ha dit...

Ja ho vaig veure, Francesc, van treure l'ies on n'hi havia i només n'hi havia 17...

A costura a aprendre de lletra és on anaven les noies per aprendre costura, sobretot. La del ciclista la cantava la meva filla al cole, ui, fa molts anys.

Júlia ha dit...

Ai, Galderich, jo ja me'n vull desentendre, però el meu subconscient no em deixa tranquil·la!!! Ni la tele ni la ràdio tampoc.

Júlia ha dit...

No ho sé, Arare, m'imagino que es porten amb gran discreció... Ah, el Petrus, el Tuson...

Júlia ha dit...

Allau, res de condemnable, encara que cal dir que hi ha enamoraments molt precoços, n'he vist de deu i onze anys assetjar algun pobre substitut jovenet, però sembla que no esta bé remarcar tals capteniments.

Júlia ha dit...

Les fronteres de la pederàstia són flexibles, es mouen segons la moral que toca...

Arare ha dit...

l'Aguirre, recordes? aquest s'emportava la palma!

Júlia ha dit...

Aquest no el tenia, jo. Llàstima.