14.9.09

Nens i nenes, a estudi!

Avui comencen les classes i jo m'ho miraré de lluny, ja que no hi estic directament implicada ni tinc, ara per ara, massa criatures a la família, en edat escolar. Escolto per la ràdio una sèrie de bajanades sobre la digitalització de l'escola i la substitució dels llibres per, ai, els ordinadors. No insistiré en el tema. A la tele i la ràdio ens tornaran a dir el que es gasten els pares en bates i material, sortiran els petits plorant quan els venen a buscar, i tot tornarà a la normalitat educativa.

Quan era jove i innocent em creia moltes teories pedagògiques, ja fa segles que se'n formulen, de tots colors. Mentre en medicina i d'altres ciències pràctiques abans de comprovar els resultats en els humans es fan moltes proves, en pedagogia molts grans pedagogs amb frases immenses sobre la qüestió, des de fa alguns segles, no tenen perquè comprovar res abans. En tot cas les comprovacions es fan avui amb grups pilots molt mal evaluats, o bé quan s'aplica la teoria pedagògica a la majoria es fa amb una sabata i una espardenya.

Ja fa anys, en una època en què vaig anar per Rosa Sensat, em vaig adonar que allà, la majoria de la gent no treballava a l'escola 'de base', hi havia passat curtes temporades, generalment en escoles molt concretes, elitistes o afavorides políticament, això sí. A gent com Pestalozzi i Tolstoi els alumnes se'ls rifaven. Una vegada en una xerrada de Marta Mata una companya em va comentar, davant dels tòpics que ens amollava la pedagoga: 'quan temps deu fer que no treballa en una aula normal, aquesta senyora?' Jo posaria uns quants analistes d'aquests en una aula de les d'ara, a veure què feien. No és un teòric brillant de l'educació, però l'actitud i patiment de Carod Rovira una vegada que el van fer fer de mestre, en un program de tele d'aquests en els quals feien fer bestieses a tota mena de gent, encara es recorda amb hilaritat educativa. Crec que els analistes s'hi haurien de passar una temporada, fent hores de suport als coles, o és que els grans metges d'anomenada no treballen en directe als hospitals, encara que les guàrdies més pesadetes les deixin als joves?

Les teories han vingut doncs, generalment, dels sectors universitaris, de gent que aviat es va distanciar de l'escola, o que no hi ha estat mai, al menys en la franja obligatòria, i ara també d'allà provenen moltes crítiques, per cert. Perquè els mestres que només són mestres han estat molt poc escoltats i valorats, a la pràctica. És aquesta una professió on, per millorar socialment, has d'abandonar el terreny immediat i mirar d'anar a parar a un ajuntament, a fer assessoraments, a un partit polític, a un centre de recursos, a la facultat pertinent. En aquest context, s'ha anat perdent l'autoestima i la seguretat i ens ha semblat que sempre ho fèiem malament, i s'ha acabat per admetre qualsevol il·luminada renovació pedagògica, o canvis de plans d'estudi (basats en les teories de moda), que, per cert, han estat nombrosos i freqüents. Sempre ens havíem de 'reciclar' com les escombraries. Els recicladors, moltes vegades, eren d'aquests sectors allunyats de les aules en directe, és clar, altrament no podien fer de recicladors. No sé com sortiran les noves generacions de mestres, em temo que a les Normals, o com en diguin ara, el professorat pateix del mateix mal.

Espero que l'estripat
diari antipedagògic d'una mestra sense vocació recuperi l'empenta i la mala milk, de vegades hi ha coses que s'han de dir amb sarcasme i sal gruixuda, no pot ser altrament. Érem mestres de primària o d'escola elemental, vam passar a ser professors d'egb, després molts vam voler ser treballadors de l'ensenyament, i tot plegat per tornar a ser mestres de primària. Jo crec que precisament ara, amb tants de grups i grupets i especialitzacions, als coles, s'hauria de buscar algun nom més adient a això en què s'ha convertit l'antic mestre de veritat, aquell que tenia un grup-classe tot el dia i sabia una mica de tot.

12 comentaris:

Montse ha dit...

Com gairebé sempre, no puc fer una altra cosa que estar-hi d'acord.

No he entès mai que el primer dia de cole hagués de ser "notícia", francament.

I a la UOC em miraven una mica com un "bitxo raro"... em vaig treure la carrera perquè els vaig dir allò que volien sentir, però la veritat és que en molts temes estava lluny de pensar "com ells volien que pensés", és a dir: que tot estava polititzat. Ignoro com està ara, ja fa molts anys, que vaig acabar!

Petonets de pre-tardor!

Francesc Puigcarbó ha dit...

totalment d'acord, jo tampoc entenc que sigui noticia, llevat que hi ha més alumnes i els mateixos professors, que no és tant noticia. Com sempre ens quedarem en l'anécdota.

Clidice ha dit...

Em fa molta ràbia comprovar com alguns bons amics i amigues, no virtuals en aquest cas, se senten poc valorats i orfes pel fet de ser mestres de primària. M'ofèn que hi hagi ningú capaç de fer creure que la seva feina és menor pel fet de no ser llicenciats, per exemple. Quan, en realitat, són ells els que proveïran de crosses per al futur els nostres infants.

Júlia ha dit...

Hola, Arare, molt contenta de veure't de nou en 'actiu',
El pitjor és això, que l'ensenyament a tots els nivells, amb alguna excepció, ens condiciona a dir allò que els profes volen escoltar, i en temes pedagògics, encara més. Així doncs, per treure't títols i certificats has de fer el 'paperot'. Una vegada vaig gosar qüestionar la immersió, fa anys, i tothom em va mirar com si fos una fatxa, així que vaig optar per continuar fent el paperot, podria posar molts exemples, perquè en el postgrau d'educació especial vaig fer molts 'paperots'...

Júlia ha dit...

Mentre parlen d'això, Francesc, ens tenen distrets. Com amb la grip.

Júlia ha dit...

Clídice, es un problema que ve de lluny, sempre s'ha procurat que la carrera no fos llicenciatura, nosaltres mateixos hem tingut poca autoestima, i poca exigència, en ocasions. Hi va haver un temps en què es parlava del cos únic d'ensenyants, una vegada ho vaig recordar al bloc i algú de secundària se'm va enfadar, la veritat la cosa comença per un tema ben pedestre: el sou. Des del moment que admetem que hem de cobrar menys que els de secundària o que mai, per fer-nos els 'progres' no hem volgut tenir col·legi professional...

miquel ha dit...

De tota manera, Clidice i Júlia, no crec que al grup dels llicenciats de secundària la situació sigui gaire millor: l'estat general de la qüestió, pam més pam menys, és el mateix que a primària.

Avui llegia al diari el decàleg de G. Luri i jo ja en tindria prou, de moment, amb el primer punt: que no toquin res durant 10 anys. Aquesta dèria dels canvis improvisats i polititzats és el pitjor enemic del progrés de l'ensenyament, encara que sembli paradoxal.

Ma-Poc ha dit...

Jo, com tu, de moment també m'ho miro de lluny...

Júlia ha dit...

Doncs sí, Pere, el millor seria que no toquessin res però aleshores, què farien, els 'experts'?

Per cert, sobre secundària: menys hores lectives, algun centimet més, menys mames i iaies a la porta esperant els nens... molts petits avantatges tots junts fan feix (és que estic amb ganes de provocar polèmica).

Júlia ha dit...

Ma-Poc, ets afortunat/da, doncs.

M. Antònia ha dit...

Trenco una llança al teu favor, Júlia. Jo m'ho miro de llunyíssim, com vaig dir ja vaig veure el què vindria, cada any baixava el llistó a la abans dita "segona etapa". estaria contenta que el 50%sabessin LLEGIR. Si la infantesa s'allargat, com diuen els experts. Per què dividir i posar-los a "institut", era del tot perjudicial pels infants. Necessitarien, com dius una professora/or general fins ben bé els 12 anys (abans 6è). És complexa. Això de "reciclatxe" ho conec en altres professions i és igual. Els encarregats de les classes no exerceixen,llavors no van per la realitat dels llocs de treball. TENS TOTA LA RAÓ.

Júlia ha dit...

Precisament, Maria Antònia, quan hi havia problemes a la segona etapa d'egb, edat difícil, sovint es comentava que amb un sol mestre els aniria millor i a les escoles on vaig ser intentàvem que en passéssin els menys possible, en canvi ara el pàrvulari sembla una desfilada pedagògica, ja.