24.9.09

Princesa de Barcelona


Dels captius Mare i Patrona,
puix del cel ens heu baixat:
Princesa de Barcelona,
protegiu nostra ciutat.

(Verdaguer)


Avui és Festa Major. La festa barcelonina no és massa antiga, es va instaurar el 1868, i va substituir la de Santa Eulàlia, motiu pel qual, segons els meus avis i besavis, aquesta santa plorava, en tal dia com avui, i per això acostumava a ploure. Avui a Santa Eulàlia li han recuperat la festa, rebatejada com a festa de les Laies, encara que a ningú no ens agradaria que una filla adolescent seguís el seu exemple autoimmolador i suportés tretze martiris, per defensar les seves idees, per bones que fossin. Per tant, és un mal exemple, el seu. De fet, plou menys, des que l'ajuntament ha entès que no ve d'una festa més, mentre hi hagi subvencions. Llàstima que encara hagin oblidat que una altra co-patrona de molta categoria era Santa Madrona, de la qual ningú no se'n recorda.

Verdaguer, que va ser el glossador oficial del santoral, fins que li va passar allò que tothom sap, fou qui va escriure la lletra pels goigs de la Mare de Déu de la Mercè i va popularitzar això de Princesa de Barcelona. Cal dir que també va escriure la lletra d'una barcarola dedicada a Santa Madrona, ep, amb motiu de la inauguració de l'església que porta aquest nom, i que és la catedral del Poble-sec. Per cert, com sol passar, la van inaugurar quan encara no estava acabada. I tot just vint anys després ja la van començar a cremar, coses de la història.

Fa anys hi havia un tipus de teatre amable, popular, escrit per grans professionals que feien més hores que un ventilador, i que acostumaven també a escriure guions i adaptacions per a la ràdio. Uns dels més populars eren Ventura Porta Rosés i Cecília A. Mantua. En aquella època en la qual la cultura catalana es trobava amb tantes dificultats, aquell tipus de teatre es tolerava bé, i també s'emetia per ràdio. Aquí, com que la intel·lectualitat sempre ha volgut ser avantguardista, hem oblidat aviat els antics èxits mediàtics, tant en pintura com en literatura, música o teatre. Trobar coses d'aquests autors per internet és gairebé impossible. Alguna pinzellada, alguna referència, poca cosa. En biblioteques, el mateix, cal cercar amb lupa.

Cecília A.Mantua era filla de Gaston A.Mantua, que abans de la guerra havia estat també un autor molt popular. Es deia, en realitat, Cecília Alonso i Bozzo, no sé si té algun parentesc amb el senyor de Dagoll Dagom. Dos dels grans èxits de Màntua van ser La Pepa Maca i Princesa de Barcelona. Aquestes obretes de teatre s'amanien amb alguna cançó, en aquests dos casos sardanes, que aleshores es cantaven sovint i s'emetien també, sovint, en els espais de discos sol·licitats. Un dels seus grans intèrprets era Gaietà o Cayetano Renom, que va morir a finals dels noranta i a qui l'any passat, durant la festa major de les Corts, li van dedicar placa i espai públic, cosa d'agrair, sort d'aquesta memòria veïnal a l'hora de reivindicar figures que van arribar a ser tan conegudes en la seva època. Una llàstima també que Gaietà Renom no pogués gaudir de l'homenatge en vida, la veritat.

Els grups de teatre d'aficionats van representar molt d'aquests autors. Una cosina meva que feia funció amb un grup del seu poble, va fer diverses obres de Màntua amb el seu grup, entre les quals Princesa de Barcelona. Jo crec que si es tornessin a representar, amb dignitat i sense complexos, tornarien a omplir teatres, malgrat que puguin semblar convencionals o carrinclones. La gent normaleta també és convencional o carrinclona i si de vegades es bescanten aquestes obres és, sobre tot, perquè no volem fer el pagès, ni tan sols el camaco. Coi, que a Anglaterra fan sèries de tele molt bones, amb obres de la Cartland i d'altres autors semblants!!! I això que són anglesos!!! No hi ha res pitjor que no voler semblar provincià, s'acaba semblant analfabet, a la llarga. A Catalunya i part de l'estranger hispànic caiem sovint en aquesta mena de complexos culturals.

Sobre Renom, cal dir que hi ha persones esforçades les quals, per amor als records i a la música, recuperen aquests discos antics i possibiliten que ens els puguem baixar, com ara Cançons en Català, una meravella. Sort d'ells! Se'ls hauria de donar la Creu de Sant Jordi o d'altres condecoracions. En castellà, el mateix, i, encara més, hi ha programes de ràdio dedicats a aquest tipus de música, cosa que sembla que pels nostres verals, més enllà d'evocar cinquanta vegades els cinquanta anys de la nova cançó (sense donar espais als nous cançoneros i cantautors d'avui, ni a la ràdio ni a la tele, en horaris de màxima audiència) la resta, no interessa. O no volen que interessi. Precisament vaig recuperar fa poc un programa on Pi de la Serra parlava sarcàsticament del tema, fent enfadar la locutora, que deia que a la seva emissora sí, que posaven música en català. Bé, de tant en tant, una mica, i a hores de mínima audiència. I segons quina. A la tele ja no hi ha ni tan sols programes de música lleugera amb cara i ulls, ni en català ni en castellà, a l'estil dels de fa anys.

La Festa de la Mercè continua, amb una pila d'actes, tants que no dones l'abast i t'assabentes d'allò que t'interessava quan ja ha passat. Això si no vas a l'acte previst i trobes tanta gent que marxes abans no comenci, si és que et pots escapar per algun indret que no estigui col·lapsat per les multituds. El millor és l'ambient, els gegants i tot això. Recordo que quan van començar a fer una cavalcada, fa molts anys, la gent deia que es volia recuperar una mena de rua, com les d'abans de la guerra, aleshores encara no s'havien tornat a fer carnavals públics.


Sobre aspectes populars de la cultura, ahir vaig entrar a veure l'exposició sobre Amades i érem quatre gats. És clar que potser el muntatge no és massa reeixit, a més del fet que no hi ha ni una cadira per seure, cosa freqüent avui a moltes exposicions. Estaria bé poder seure a fullejar amb tranquil·litat tots aquells romanços plens de crims i facècies diverses, però ho has de fer dreta i, a més, hi ha una acumulació excessiva, i de molts d'ells només es pot llegir la primera cara. Em sembla que deuen pensar que quan més ràpid marxis, millor.

Bé, la festa continua, espero que vagi bé, que Santa Eulàlia no plori massa, i que no m'esclafin entre les multituds ni em robin el moneder, ja que aquests dies són propicis a pecar contra el setè manament, per part de gent de moral dubtosa. Quan era joveneta també em trobava amb els arrambadors, senyors que aprofitaven el moment per arrambar i tocar amb més o menys dissimul, o sigui, que en lloc de pecar contra el setè pecaven contra el sisè. Sempre n'hi ha d'aquests, però fa temps que més aviat agafo ben fort la bossa de mà, quan percebo una proximitat excessiva. La maduresa té aquestes servituds.


10 comentaris:

Clidice ha dit...

Al meu poble la festa major és per santa Eulàlia :) en tot cas: bona festa major! malgraît tout :)

F.Puigcarbó ha dit...

Bona festa major!

Galderich ha dit...

Júlia,
Parlant de ràdios l'altre dia vaig sentir que Ràdio 4 emetia només música en català!
Quan la vaig posar uns dies després és un tema real, només punxen músiques en català, com un país normal!

Júlia ha dit...

Gràcies Clídice!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc!!!

Júlia ha dit...

Galderich, m'ho havia semblat, però vaig pensar que potser era casualitat... La pobre Ràdio 4, la primera en català, ha anat fent el que ha pogut i amb molta dignitat.

Júlia ha dit...

Però, Galderich, siguem realistes, els països normals posen música en anglès...

Joan ha dit...

Bones!
Es el primer cop que comento al blog, de fet l'he trobat per casualitat buscant per google informació sobre "Ventura Porta i Rosés". És una llástima que la cultura de casa nostra estigui tan restringida. Malhauradament avui dia els qui hem sentit a parlar d'aquelles adaptacions de teatre radiofònic emeses per Ràdio Barcelona als nostres pares o avis, si volem escoltar-ne alguna hem de fer, com molt bé has dit, una recerca amb lupa per arribar a la biblioteca de catalunya i, evidentment, pagar per aconseguir-ne una copia, Cosa que d'altra banda val la pena, perque deixa clar el treball i la dedicació que professionals com l'esmentat Ventura Porta i Rosés, Cecilia a. Mantua, Jaume Torrents, Armand Blanch etc etc, posaven en la feina que feien.

Pel que fa a la resta de temes comentats en l'article, malhauradament l'exposició sobre Joan Amades no la vaig poder anar a visitar, i el tema del desaparegut Gayetà Renom la veritat es que es bastant greu: s'ha sentit parlar tota la vida d'artistes com Ramon Calduch i similars, però a l'actualitat, si li parles a algú de Gayetà Renom el me´s provable es que ni sàpiguen de qui els parles, a no ser que alguns s'hagin dedicat a fer una recerca sobre temes relacionats amb la música i la cultura catalana, com es el meu cas, però es trist que les generacions d'avui dia no tinguin accés fàcil a autèntiques joies com les que tota aquesta gent van estrenar anys enrere, i que haurien de tenir molta més difusió.

Buf, perdoneu la parrafada!

Júlia ha dit...

Res de parrafada, Joan, estic contenta que em comentis sobre aquests temes, tens tota la raó, és una llàstima com deixem perdre aquesta cultura popular. Mantua ja era filla de Gaston A.Mantua que va ser un autor molt popular, quan pugui aniré parlant al blog de tot plegat, al menys que quedi una mica de constància. Si tens més informació, ja ho saps.

Joan ha dit...

D'informació la veritat es que en tinc ben poca, només la que hi ha al doble LP de 50 aniversari de Ràdio barcelona que he aconseguit de segona mà (en aquella época jo encara no era ni un projecte) i m'he encarregat de digitalitzar-lo en format mp3. D'altra banda, també he passat per caixa de la biblioteca de Catalunya algunes vegades per aconseguir obres de teatre d'aquells temps, i poques vegades he pagat amb tant de gust!
Fa temps que al meu blog m'estic plantejant fer un article sobre el teatre de ràdio barcelona. L'hauria de fer en castellà perque el blog el llegeix majoritàriament gent de fora de Catalunya però... Fer un article sobre aquesta temàtica amb la poca informació que hi ha és pràcticament una tasca d'arqueologia,a més de la feinada que suposa redactar de manera decent el combinat escàs que formen les poques dades que tenim.
Espero que entre tots els qui coneixem aquella época i aquella ràdio poguem, a poc a poc, anar fent un lloc a internet a aquell equip de professionals que van fer feliç a molta gent... I que avui dia continuen fent feliços tant als qui els hem descobert fa poc, com als qui els recorden.