21.9.09

Relativitats relatives

En el darrer comentari, en Francesc Puigcarbó fa broma sarcàstica sobre els fets del Palau, però no pas sobre aquells antics i reivindicatius, sinó sobre els darrers, lamentables i vergonyosos i sobre la possibilitat d'enderrocar l'edifici per dedicar una plaça dura a aquest senyor que gràcies al tema filarmònic ha pogut viure tant bé, durant tants anys, i que le quiten lo bailao.

Més enllà del tema central del post hi ha també el del valor artístic del Palau. El fet és que va estar a punt d'anar a terra, fa anys, i ara ens sembla una barbaritat, encara que haguem d'admetre que l'horror vacui modernista aclapara força. Durant un temps es van malmetre, molts edificis modernistes. No se'ls donava tant de valor i les modes i els gustos havien canviat. Les modes i els gustos que dicten aquells que dicten modes i gustos, és clar. Avui el modernisme ven, encara que no sigui gaudinià, i no cal ni pensar en agressions arquitectòniques semblants. Però en el temps dels meus avis la Pedrera, per exemple, agradava menys que la torre Agbar, que molta gent va començar dient que era una barbaritat i ara se li troba la gràcia i la bellesa etèria a tots nivells. El que passa és que la gent comença a dir que allò és bonic, modern, innovador, i acabem fent com aquells del retaule de les meravelles cervantí, que veiem coses on no n'hi ha. I a força de contemplar les meravelles les estimem i ja no volem que ens les retirin ni enretirin.

Coses com l'art romànic, el gòtic, o fins i tot el clàssic més antic, ens han arribat netes i pelades, amb pedra vista i marbre blanc, i no pas plenes de pinturetes temibles de coloraines per dins i per fora, un horror vacui que el temps ha fet canviar molt. Ningú no sap què és l'art, com tampoc se sap què és la cultura, per tant no ens hem d'enfadar si ens diuen que no tenim cultura o que no hi entenem, d'art. Sobre allò que ens agrada o no, només cal pensar com canviem d'opinió amb un tema tan frívol com la moda en el qual, en qüestió de pocs anys, passem a veure lleig allò que era bonic i a l'inrevés. Aquest tema, el de la subjectivitat de la moda, ja preocupava a Descartes i va propiciar moltes de les seves filosofades més famoses. Carles Soldevila té una obreta de teatre paradigmàtica sobre aquest tema, Bola de neu, per cert, i per fer referència a la cultura patrimonial pròpia i més o menys oblidada.

Antigament no s'estaven d'orgues, si volien una església més gran la feien damunt de l'anterior i en tot cas, per economia, en conservaven algun element. Em fa gràcia això de què han deixat una església, per exemple, romànica,
com era. Com era, quan? Si fins i tot en els nostres modestos pisos canviem rajoles i terrassos sense pensar en què, potser, d'aquí uns anys, enyorarem aquells elements que hauran esdevinguts representatius d'un temps, d'un país i d'uns gustos lligats als nostres anys més joves.

Ara la guerra civil, amb tots els respectes, s'ha posat de moda, cosa lamentable. Hi ha un moviment cívic que pretén conservar molts refugis d'aquell temps. Voleu dir que fa falta? Búnquers, fortificacions, el que sigui, menys símbols franquistes, que aquests no s'han ni de veure, s'han d'amagar o destruir, aixì oblidarem les nostres misèries. Cadascú de nosaltres té paisatges sentimentals que conservaria i ens trenquen el cor quan els destrueix algú, en nom de la modernitat. Si aquests paisatges són compartits per molta gent de vegades es protesta de forma massiva i s'aconsegueix algun èxit. Però cada vegada es donen menys aquestes mobilitzacions, perquè no hi ha un interès polític al darrera que les promogui. En el tema polític, la manipulació és descarada, Creiem que anem a una manifestació perquè volem, però, en realitat, hi anem perquè ens han venut el tema bé, perquè hi van els coneguts, perquè ens faria vergonya no anar-hi, perquè tothom hi va, perquè fa progre anar-hi. Altrament seríem cada dia al carrer, amb els disbarats que passen, i no tan sols quan ho manen els sindicats, per exemple.

En literatura passa el mateix, Voltaire odiava les obres de Shakespeare, plenes de sang i fetge i passions descontrolades. Avui ningú no gosaria dir una cosa semblant. Encara més, quan un autor minoritari, per pressions mediàtiques, acaba per ser majoritari, les minories que el promocionaven el bescanten, ja s'ha tornat vulgar i popular, està sobrevalorat, i a otra cosa mariposa, que encara hi ha classes i elits. Ai, creiem de bona fe que actuem de forma lliure, per criteri propi, però en ben poques coses decidim allò que pensem, volem, desitgem, llegim o admirem. El pitjor és que hi ha qui ho sap i s'aprofita de les nostres febleses amb intel·ligència perversa! I fa molts, molts diners, a càrrec de les nostres debilitats. La relativitat arriba fins i tot a la moral, només cal pensar com ha canviat la mentalitat respecte a un tema com l'avortament, per posar un exemple de recent controvèrsia. Penso, doncs existeixo (de moment). Però no decideixo.

12 comentaris:

Clidice ha dit...

Potser és per això que dius tu: els gustos, que no el valor d'allò que mirem. La diferència entre allò que ens agrada, i no ens desenganyem, ens sol agradar perquè ens han ensinistrat a què ens agradi, i el seu valor artístic, real, determinat per paràmetres de temps, pensament, qualitat, originalitat, no van gairebé mai de la mà.

Personalment em malfio de tota obra finançada pels rics i amb visos d'involució (ex: Sagrada Família) i crec, modestament, que tota obra d'art s'ha d'apreciar sempre en el seu context i comparant-la amb la resta d'obres plàstiques, arquitectòniques i de pensament de la seva època. Perquè l'art no és "allò dels museus per anar a mirar", l'art és diàleg. :)

Júlia ha dit...

De fet, Clidice, precisament la idea de la Sagrada Família era de fer-la a base de col·lectes 'interclassistes', hi havia molts partidaris en la meva joventut, de deixar-la com estava, però va començar a funcionar la 'marca Gaudí' i ja hi vam ser.

Hi ha qui diu també que 'art' és allò que tu creus que és 'art'.

En l'art passa una mica com en la religió, la missa no diu res a qui no 'sent' el seu contingut, quan deixes de creure et sembla una cerimònia d'allò més avorrida, de fet per això les havien d'amanir amb música, cosa que encara passa. Ningú no va a resar a les marededéus que són als museus.

Tot és qüestió de fe. I de tradició, això també.

Galderich ha dit...

Júlia,
Això és foc creuat amb molts fronts oberts!
I a més no falta l'artilleria pesada!
El pitjor de tot és que estem en sintonia després de posar-ho tot enlaire.
Per acabar ve la Clídice i entra en el tema de la Sagrada Família... tindrem la sort que el túnel passi per sota?

Luis Rivera ha dit...

Julia, a las 7,50 de la mañana estás especialmente lúcida. ¡Admirable! Tienes razón en todo, que yo sintetizaría en que vivimos en una sociedad que todo lo elativiza detrás de ña morda, sea cual sea su territorio. ¡Cuesta mucho pensar como uno mismo, ensimismarse, ser en sí! No es una cuestión de valor o coraje, sino de que todos los impulsos externos tienden a imponerse como una manera de comportamiento.

Un símbolo es un símbolo, que en términos de marketin sería "algo normal con valor añadido". Claro que el valor del valor añañido es lo que realmente es relativo.

F.Puigcarbó ha dit...

Anem a pams Júlia, s'em va oblidar dir que a la plaça aquesta hi hauria també un "pipi can" que seria el detall ecológic sostenible. A banda que el modernisme en general es un exercici de barroc mal gust, pensa que a Gaudi quan feien la Pedrera li deien de tot menys bonico, vol dir que abans la gent tenia ja el seu enteniment. Quan a la conservació d'edificis antics, a Sabadell tenim la Casa Duran que és al centre de la vila, l'únic mèrit que té és que és l'edifici més antic de la ciutat, hi ha costat molt de temps i diners posar-la al dia en la seva restauració. Com em deia un, que la tirin al terra i facin una plaça que falta fa i com l'ùnic mèrit que té és ser la més vella, la segona casa més vella de la ciutat passarà a ser la més vella sent aquest com és el seu únic mèrit.
És com els diners que ens gastem mantenint esglesies i campanars del romànic, amb una o dues que fossin les més representatibes n'hi hauria prou i de sobres, i la resta per fer parets de cases o al camp, com s'havia fet de tota la vida......anterior al primmirament sostenible.

La lectora corrent ha dit...

"Durant un temps es van malmetre, molts edificis modernistes. No se'ls donava tant de valor i les modes i els gustos havien canviat."

Hi ha moltes arts de les quals no entenc gaire o gens, però sé si una cosa m'agrada o no. Durant uns anys vaig anar a una escola petita a Gràcia. Era una casa de dues plantes amb jardí. A la part superior hi havia l'escola i la planta baixa era l'habitatge de la directora i propietària, "Doña Rosario", i hi havia també alguna classe. Em fascinava un vitrall de colors que hi havia a la planta baixa, separant la part "noble" --prohibida a l'alumnat-- de la que era d'ús escolar. Un any ens van fer unes fotos per Nadal amb un pessebre davant la llar de foc d'una sala de la zona privada. Aquella habitació em va deixar bocabadada.

Alguns anys més tard vaig saber que aquella casa era obra de Puig i Cadafalch i que l'havien tirada per fer-ne pisos. Quan jo hi anava cada dia, el nom de Puig i Cadafalch m'era completament desconegut i em va fer ràbia que ningú a l'escola ens n'hagués mai parlat. Ara penso que potser cap professor o professora de l'escola considerés que aquell edifici era una joia de l'arquitectura que mereixés un comentari a classe.

Per a mi sí que ho era i ho segueix sent en el record.

M. Antònia ha dit...

Crec que a molts ens exaspera la manera de fer diners de molts "vius", sigui sobre art, sobre tant per cents de gestió o altres. Ara jutgen fets que ja són passats o fora de poder penalitzar als autors. Crec que els de aconseguir diners fraudulentament, no haurien de prescriure, ja que molta gent necessiten el més imprescindible, i altres han estat estafats i no se'ls torna res. Ara és moda "estafa com més millor i no et passarà res". L'art l'impliquen dintre modes amb benefici d'uns pocs. No recordo qui va dir que l'art és transformar la realitat, parlo d'art plàstic , no de l'anterior (d'estafar) Part del modernisme m'agrada, era una cosa diferent, nova. Com sempre tens rao Júlia.

Júlia ha dit...

Galderich, he de dir que quan fa anys que veig alguna cosa en un lloc, encara que sigui la Sagrada Família, ja no ho tocaria. Una altra cosa és la mona de pasqua que n'han fet i el parc temàtic en què han convertit les rodalies de l'església. De tota manera, en els nostres temps, acabar una església d'aquesta manera és una curiositat antropoloògica, ep.

Júlia ha dit...

Luis, por la mañana es cuando estoy más despierta, pero no me dura mucho la lucidez.

Ay, el valor añadido, tema espinoso.

Júlia ha dit...

Francesc, estàs molt iconoclasta però tens tota la raó, aquestes restauracions milionàries, sobre tot si es paguen amb subvencions, serien molt discutibles. Sobre el modernisme, mira, ja està aquí, doncs ho deixarem, com li he dit a Galderic, a la meva edat m'he tornat conservadora i ja no enderrocaria res si no fos absolutament necessari, la veritat. Mirar al passat fa que no parlem tant del present. Sobre les restauracions i comerç cultural hi ha coses que clamen al cel, com això de la Sagrada Família o els hologrames de Sant Benet de Bages... per exemple.

Júlia ha dit...

Lectora Corrent, s'han malmès molts edificis sense que ningú digués ni 'mu', quan convé es fa campanya i quan no convé s'enderroca sense fer soroll. Fa uns anys els meus fills anaven a una escola del cepec situada en una antiga masia de les Corts. Quan van fer aquell bunyol de l'illa, amb el centre comercial i la resta van fer també una escola nova i van vendre la moto als mestres, contents amb el nou invent que, ni de bon tros, tenia l'encant de l'espai antic. De la masia en van deixar la façana, en una biblioteca moderna, i tots tan contents. El mateix amb una escola religiosa propera, neogòtica i miseriosa, va anar a terra. Els diners i l'especulació manen i si hi ha manera de contentar els afectats, ens fan beure a galets a tots.

Júlia ha dit...

Maria Antònia, de modernisme n'hi ha de moltes maneres, efectivament, com de tots els estils. Sobre estafar, el que cal es fer-ho amb habilitat i no passar-se, d'aquesta manera no t'enxampen, sembla. Ai, en el temps d'en Franco em pensava que de tot en tenia la culpa el govern d'aleshores i que tot canviaria i seriem més nets, lliures, desvetllats i feliços, com deia el poeta. Però el món és com és.