5.9.09

Viatge a la ciutat imaginada


No sé el perquè, però fa anys que tenia ganes de conèixer Segòvia, era com una mena de mania estranya, ho admeto. Com que avui les ànsies viatgeres s'han desenvolupat de forma exponencial en les nostre ben peixades societats, sovint he tingut aquest diàleg amb amics i coneguts:
-T'has jubilat? Ara sí que podràs fer viatges!!! Podràs anar per tot el món...
-Ep, si encara no conec Segòvia!!!

Un company mestre, que es va jubilar el mateix any que jo, em va dir que tenia ganes de viatjar molt, perquè és un gran amant de la pintura i que volia aprofitar qualsevol ocasió per anar a veure aquell quadre objecte del seu desig, ocult en algun museu llunyà. Com que li vaig fer aquesta broma sobre Segòvia va resultar que ell era d'un poble de Segòvia, precisament, coses de la vida.

Els meus pares, de grans, van apuntar-se, com molta gent de la seva edat, a algun viatge organitzat. En una ocasió la meva mare, que havia estat aquell any per Segòvia i rodalies i n'estava molt orgullosa, es va trobar la mare d'una companya meva d'escola i van tenir una conversa més o menys així:
-Què tal, senyora Costa?
-Molt bé, senyora X! Ens ho hem passat molt bé, aquest estiu, hem anat a Segòvia...
-Ui, nosaltres hem estat a Tailàndia!!!!

Una companya de feina que vivia sola, amant de l'art i de la història, en una ocasió en què no tenia amb qui anar de viatge, va agafar el tren fins a Segòvia i s'hi va estar una setmana. Recordo que una altra companya, de l'escola, d'aquestes que havia vist la Ceca, la Meca i les Valls d'Andorra, en una època en la qual en retornar pel setembre a treballar les explicacions sobre els viatges de cadascú semblaven una competició en exotisme i quilometratge, li va amollar, amb un cert menyspreu:
-A Segòvia, i què has fet, a Segòvia, tants dies?
També una altra amiga que em va trucar fa uns dies em va dir:
-Bueno, pronto volverás, de Segovia, allí en tres o cuatro días lo has visto todo...

En l'època dels meus pares, quan el desenvolupament econòmic va permetre començar a viatjar en cotxet propi, hi havia la idea generalitzada que primer s'havia de conèixer Catalunya, Andorra, després Espanya i més endavant, si es podia, la resta del món començant per França i Portugal. Aquest ordre viatger avui dia està absolutament trasbalsat, tot s'ha complicat i ja no cal conèixer Madrid ni Andorra, abans d'anar a les antípodes. Ni tan sols conèixer les poc conegudes pintures de Cabra Feixet, de les quals parla avui l'amic Saragatona i que jo, ai, no conec encara, tampoc, perquè un dia que m'hi vaig acostar va caure una pedregada perellonenca de categoria.

Estic molt contenta d'haver realitzat un dels meus somnis, la veritat, malgrat que em quedaran moltes coses per veure de Segovia, com de tants altres llocs, perquè els indrets canvien amb les estacions de l'any i les hores del dia i sempre hi ha racons que ens deixem. Per no parlar de la província i dels seus paisatges, pobles i poblets. De fet, amb els anys t'adones que és impossible veure-ho tot i avui no tinc la curiositat d'anys enrere. He arribat gairebé al grau d'indiferència davant la diversitat universal que mostrava una meva tia de la Mieres garrotxina, fa molts anys, quan, en tocar-li al seu marit en no sé quin concurs un viatge no sé on, no hi va voler anar, fent el següent raonament:
-Vols que t'ho digui, Pep? Cases i camps i camps i cases...

La Segòvia actual, moderna, turística, dinàmica, és avui, ben segur, molt diferent de la ciutat que hauria pogut conèixer quan era una adolescent i el món era molt més petit. Avui, a més de cases i camps hi ha cotxes, restaurants, hotels i turistes. L'Aqueducte, imatge que sovintejava en les enciclopèdies de la meva infantesa i en les col·leccions de cromos, impressiona encara i, a l'inrevés del que passa amb moltes coses no me l'imaginava tan gran. Sobretot, el que impressiona més és la constatació del pas del temps i dels molts trasbalsos que hem patit i patirem. I el miracle del fet que, malgrat els esforços piconadors de tanta gent al llarg dels segles, resti alguna cosa del passat dempeus i en bon estat de conservació... encara.

10 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, jo també tinc les meves "segòvies" pendents i les vaig deixant per més endavant. De moment aprofito la meva (minvant) paciència pels desplaçaments llargs i els exotismes desestabilitzadors. Però sé que algun dia diré prou i també aniré a "segòvia".

Clidice ha dit...

Com l'Allau, deixo la proximitat per quan l'edat no em permeti fer algunes de les bestieses que faig ara. Tanmateix, sé que m'ho passaria igual de bé un mes a Segovia que un mes a Tailàndia (probablement tants dies millor Segovia, no acabes amb diarrees, picades exòtiques, xafogor absoluta i xampurrejant un anglès infecte). Perquè a mi, el que m'agrada de viatjar és la gent, conviure amb ells, prendre els seus ritmes, menjar el que mengen, respirar les mateixes sentors, gaudir de les mateixes postes de sol ... No ho sé, cada dia em fa més mandra anar a veure pedres o tancar-me en aquests magatzems d'obres d'art, altrament dits museus.

Un vot per tu i per Segòvia, on no he estat mai, o sigui que hi hauré d'anar :)

F.Puigcarbó ha dit...

em va agradar molt com a ciutat, en una estada de quatre dies per feina, recordo que mentre m'hi acostava per la radio varen dir que havia mort Cándido, el dels garrins. Fins i tot tinc una novel·la que passa a Segovia. Ara, deu fer 15 o més anys, no sé com deu ser ara, però en general la majoria de ciutats han millorat.

Júlia ha dit...

Allau, tots tenim dèries, ara bé, la realitat no és mai igual que el somni, cal tenir-ho en compte.

Júlia ha dit...

Clídice, tant a Segòvia com a Pekín, cal defugir tant com es pugui el 'parc temàtic'... si és possible.

Júlia ha dit...

Suposo que ha millorat, Francesc, es veu una ciutat moderna i amb molt de jovent. El Càndido té un monument, punt de referència per anar amunt i avall.

Ep, haurem de llegir aquesta novel·la...

pere ha dit...

M'agrada Segòvia (i Castella). Allà, aquí o més enllà, el que cal aconseguir és que no només es vegin les mateixes cases i camps sinó ... cadascú el que sigui capaç de veure i de sentir.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Pere, i com que nosaltres canvíem les formes de veure i sentir cada vegada veurem coses diferents. No creguis, veure només cases i camps és també una forma de filosofia pràctica molt interessant...

Galderich ha dit...

És igual el país o la zona per on ens belluguem, el que importa és gaudir de nous llocs, paisatges i gents, segons els interessos de cadascú. El tema quilometratge no és important.
El que m'ha fet gràcia, però, és aquesta sensació que hom té de si no s'agafa un avió i es fan moltes hores no has anat enlloc!

Júlia ha dit...

Galderich, jo crec que les ànsies viatgeres del nostre temps responen a la nostra mentalitat de nou rics i de polls ressuscitats. L'altre dia un amic que viatja molt em va confessar que mai no havia visitat el monestir... de Ripoll.

La veritat és que no em considero viatgera ni molt menys turista, i podria viure la mar de bé sense sortir de Barcelona, és pot observar el món de forma molt aprofundida des del Poble-sec. De tant en tant tampoc em desagrada anar a donar un volt, ep.