31.10.09

Existeixen encara els complicats Països Catalans?

Vaig a veure si tinc temps de fer un post ràpid des del Cafè Nou de Bellver, després de prendre'm un cafetó de categoria de bon matí. Sóc a aquesta Cerdanya on les casetes i apartaments amb teulada de pissarra han crescut com bolets durant les darreres dècades, recordo que la primera vegada que hi vaig venir era Pasqua i vaig escoltar les caramelles locals cantar allò de meitat de França, meitat d'Espanya, no hi altra terra com la Cerdanya...

La relació amb França sempre m'ha semblat una mica estranya, l'admiració que ens desvetllava el seu sistema demòcràtic en èpoques passades i la mitologia que el mateix estat francès ha tingut una gran habilitat en fomentar i mantenir convertien el país proper en un indret a imitar. Exiliats, intel·lectuals, pel·lícules polítiques i sexualment agosarades, i Les feuilles mortes o Brel com a banda musical d'una realitat que tenia una gran part de somni, han fet que sovint es passés de puntetes sobre l'espinós tema de la situació del català a la Cataunya Nord. Sempre vam pensar que ens hauria anat millor esdevenir francesos que no pas espanyols, ara bé, d'haver passat tal cosa seríem ara, en general, molt més francesos que no pas catalans, em sembla. La relacio basca amb les seves províncies franceses tampoc no l'acabo d'entendre.

He vist fa poc l'entrevista que a l'espai Savis van fer a Teresa Rebull. I també vaig veure Le Bihan, entrevistat per Cuní, amb motiu del concert de la Bressola. En entrar en el tema  de la situació del català a França tots dos fugien d'estudi, Le Bihan, fins i tot, una mica nerviós en preguntar-li si se sentia francès i català o només català o... En canvi, la insistència de tots dos en la situació del català a casa nostra, i la incidència en el fet que calia demanar drets i espai era molt contundent. En resum, reivindicar aquí, deixar-ho com està allà. Els nens de la Bressola van dir que el que veien en català era... tv3.

Fa uns mesos vaig ser a Vilafranca de Conflent, vaig veure uns escrits en català macarrònic que no tenien res a envejar a aquell valencià secessionista que es van inventar els nostres parents el sud. Però en aquest cas ningú o gairebé ningú piula. Fins i tot en l'entrevista al mateix programa Savis, feta a Ainaud de Lasarte, per qui tinc una passió incondicional, aquest admetia que la idea de Països Catalans era inviable i que la llengua no ho era tot. Durant anys vam pensar que la llengua era també la cultura, això, al menys, ens venien els experts, volem volem volem, volem independència, volem volem volem Països Catalans, entonàvem amb fe incondicional. Ara sóc mot poc creient i disciplinada,  però quan era més jove i creient vaig dur la meva filla a una escola catalana on això del Països Catalans era matèria curricular (!).

Bé, el bo és enemic del millor i la política, la ciència d'allò que és possible. Ara bé, em neguiteja que de l'estimat país del Nord, que porta menys segles unificat que no pas Espanya (això sí, ho ha fet amb molta més eficàcia), em vinguin a insistir sobre allò que ens cal reinvindicar mentre la reivindicació del nord ha esdevingut minsa i pactista en molts aspectes. O inexistent.

30.10.09

Evocacions musicals (Méller, de nou)



Encara que ja he dedicat alguns posts a la gran Raquel Méller, mite de la gent gran de quan jo era petita, aprofito les referències del senyor Saragatona a la Violetera, per recuperar imatges i sons. Atenció a la sardana!!!! Me'n vaig de castanyada a prop del Pirineu, a veure si m'ensopego per les muntanyes amb le plus joli garçon de Perpinyà, -segur que dóna classes a la Bressola-, així que no m'allargo. Pregueu pels difunts, també per les cantants i artistes oblidades. Continuarà... 

29.10.09

Menaigs Atruà d'avui i de sempre




Vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen. Vaig passar una bona estona, és una pel·lícula típica del director, de les d'abans, amb diàlegs brillants, noia joveneta i bufona que sembla tonta i no ho és tant, jaio intel·ligent, hiponcondríac i filòsof i secundaris divertits. Abans de començar ens van oferir els tràilers habituals, cosa que també m'agrada força, fa ambient. Dos dels tràilers eren de Castillos de Cartón i After, no entraré en els continguts ni els continents de tals films, no els he vist, però en les escenes visualitzades ens van oferir escenes de sexe en la modalitat menage à trois, varietat dos nois i una noia. El cas és que en la pel·lícula d'Allen també surten escenes d'aquest tipus, més moderades, quan la mare de la noieta s'allibera de prejudicis i se'n va a viure amb un parell de senyors, força lletjos, tot s'ha de dir. Jo crec que el director s'hi podia haver mirat una mica, ja que la senyora Patrícia Clarkson, gran actriu descoberta en la maduresa, que roba escenes a tothom, mereix uns galans més reeixits.


No sé si deu ser una moda, tot plegat, però el cert és que resulta més freqüent, avui, veure el tercet format per dos senyors i una senyora que no pas per dues senyores i un senyor, en cinema. Vaja, m'ho sembla a mi. Per veure coses així en els meus temps joves s'havia d'anar a Perpinyà o a Ceret. El primer menage à trois en aquesta modalitat va ser fa molts anys, en aquelles sessions antigues d'art i assaig, amb la gran peli de Truffaut Jules et Jim. Joanne Moreau, així com Annie Girardot, van esdevenir objectes de desig i protagonistes de pel·lícules d'aquelles que en dèiem fortes. I que, a més, tenien un rerefons intel·lectual. El pobre Oskar Werner, un dels dos nois compartidors d'amor femení,  es va veure encasellat una mica en pelis de nazis, malgrat aquell menage juvenil tan interessant. 


Ara bé, el tercet més envejat per les senyores va ser aquell que va aconseguir Katharine Ross, compartint bicicleta i llit ni més ni menys que amb Newman i Redford en el seu esplendor. Cal dir que les escenes eròtiques d'aquesta pel·lícula, al menys com ens van arribar, eren suaus i una mica descafeinades. Crec que la noia era mestra, a la peli, a més a més. Ross va tenir una bona arrancada, va ser la noia jove i tendra d'aquell inoblidable Graduat i va estar amenaçada per una malèvola Simone Signoret a Games, que crec que aquí es va dir una cosa com ara La muerte llama a la puerta. També la vam veure sovint a sèries de televisió. La seva fama, però, no va igualar mai la dels seus dos amics -i més que amics- a l'oest americà. A mi Dos hombres y un destino, més enllà de contemplar aquell parell de senyors de bandera, i de la bona música que hi van incloure, no em va acabar de fer el pes i la noia, la veritat, feia descaradament de florero.


A veure si s'acaba fent un costum generalitzat, això de viure amb dos senyors. De vegades les coses comencen passant al cine i acaben passant al barri. Bé, sempre que es planxin ells mateixos les camises, ep. 

28.10.09

Si jo digués tot el que sé...

Quan era petita, jo mostrava una ingenuïtat absoluta, cosa que em feia molt vulnerable a qualsevol espavilada. Les persones que treballen amb criatures saben que no pas totes són iguals i que, per molt que la seva feblesa física ens els faci entranyables, en els comportaments infantils es mostren ja perversions vitals adultes, encara que els pares, avis i oncles de vegades no vulguem admetre que els nostres també ho fan. De grans canvíem molt, potser el nen més retorçat de parvulari esdevindrà un home noble i honrant i el més bonifaci, un explotador, la vida dóna moltes voltes.


El cas que era molt habitual que em desapareixessin estris diversos, al cole: llapis, gomes, maquinetes. Avui, aquest problema, amb la implantació d'això que en diuen, de forma grandiloqüent material socialitzat, la cosa no és tan greu. Recordo que fins i tot quan resàvem -a l'entrar i al sortir d'escola-, cosa que jo feia amb gran devoció, en tornar a mirar la meva taula m'adonava que havia desaparegut ja, per exemple, la meva nova goma d'esborrar Milan. Existia també, la xantagista, un personatge que continua existint i que sovint és fa difícil de detectar, a les escoles o en les colles infantils de lleure. Era aquella que t'amenaçava amb explicar a la professora coses que sabia que havies fet o dit, ni que fossin inventades, si no li amollaves el bé que cobejava. 


Les nenes que tenien germanes grans també t'amenaçaven amb recórrer a les germanes en cas de conflicte o si no cedies a les seves pretensions extorsionadores. Una amiga meva, avui excel·lent persona, em va explicar que ella s'oferia a defensar altres nenes en cas de baralla, nenes fràgils com jo, a canvi de coses com ara la xocolata del berenar. Hi havia formes més barroeres, aquella de si no m'ho dones t'estomaco, que, segons de qui venia, feia molt de respecte. I les provocadores de conflictes en benefici propi, que anaven a explicar a algú que havies dit una cosa que no havies dit -o potser sí, però en secret- sobre ella, per tal que l'altra t'ataqués o t'agafés mania. 


Hi ha també un tipus de personatge habitual a l'escola i entre els adults, en els cercles d'amics, àdhuc en els familiars, aquell que gaudeix en manifestar que sap coses que tu no saps, ah, si ho sabessis, però no t'ho puc dir... De vegades acabes assabentant-te, per algú altre, d'allò que la persona, suposadament, et volia amagar. Els grans secrets moltes vegades es descobreixen, vegeu la literatura, que n'és plena, d'històries fonamentades en secrets del passat o del present. Però és que, de fet, la persona en qüestió no t'ho volia pas amagar, només volia que sabessis que ella ho sabia. La informació és poder, i, en moltes ocasions, la fatxenderia humana vol mostrar que té poder i cau en aquestes febleses, admetre que sap coses que tu no saps, que et trasbalsarien o que farien trontollar els fonaments de l'entorn en cas de fer-se públiques. Ah, aquest sap tantes coses, tot ho sap, si parlés...


Aquests dies, amb tantes coses com passen, els líders de l'escola de la gent gran, en els quals tenim posats els nostres vots i els nostres destins, una mica inquiets, ens manifesten que saben molt més del que diuen i que si comencen a parlar en passarà una de grossa. Aquestes amenaces no acostumen a complir-se mai, la informació no acostuma a arribar-nos mai, al menys de forma directa, d'aquestes persones, sinó de l'estament policial o de la justícia, a aquests nivells adults i no escolars. En el fons resulta humiliant haver d'escoltar aquestes manifestacions, sembla com si el poble fóssim encara menors d'edat als quals no convé conèixer les misèries dels manaies. Però, si ja les sabem fa temps! Em deleixo per escoltar la confessió sincera d'algun d'aquests personatges, en directe, per la televisió, explicant tot el que hi ha sota les flassades i els edredons nòrdics, i acceptant el càstig que li vulguin imposar si no demostra el que diu. Em resultaria tant admirable que fins i tot el votaria en el cas, improbable, que el deixessin presentar-se a les eleccions després de la gran confessió. En el fons sembla, de tota manera, que l'important és tapar les misèries i, de fet, moltes misèries resten i restaran  tapades amb gran habilitat. Encara més, quan alguna d'elles sura pel motiu que sigui, la gent del carrer, la normaleta, ens quedem igual que abans, res no canvia en les nostres vides hipotecades i treballadores. 


Un mariner del Cafè de la Marina li diu a un interessat en la política del moment: i digues, què en treuràs de la política, si t'has de mullar el cul a la barcada i no has de sortir mai de la misèria? Consell, pel que sembla, obsolet. Avui hi ha qui ha deixat la barcada humida i ha sortit de la misèria i també qui ha aconseguit endegar una flota de barcos sencera, gràcies a la política, la permeabilitat social sempre és interessant i si fins els sindicalistes els subvencionen amb diners públics... Bé, antigament també n'hi havia algun cas, mireu en Lerroux i alguns d'altres. 


Em fa angúnia escoltar tants polítics i opinadors de tertúlia afirmant que no tots són iguals i que tinguem confiança. Valdria més que admetessin que sí, que tots som iguals, febles, susceptibles de corrupció i de cedir a les temptacions de la carn i de la butxaca i que, per tant, el que calen són controls efectius i eficients. És com si em digués algú que no ens calen semàfors, perquè la gent és bona, prudent, honrada i respectuosa i capaç de circular de forma moderada i que per quatre accidents que passen no hem de dubtar pas de la resta dels conductors. El món és com és i no com voldríem que fos, i millora a trompades i tomballons, si és que ho fa. La gent que millora creu que tothom millora, i a l'inrevés. Recordo que quan els de la política deia allò de España va bien corria una mena d'acudit fàcil que deia que els qui anaven bé eren ells. Hi ha gent que m'explica, de bona fe, que tot va endavant pel motiu, subjectiu, que els seus avis passaven gana i ell té aire condicionat i un cotxasso. Bé, paro, perquè, ai, si jo digués tot el que sé...


25.10.09

Meditacions vitals a l'entorn de la mort





Si parlo de la mort és perquè em moro
i al capdavall més val parlar de coses
que hom coneix intensament. La meva
mort, per exemple, la tinc ben sabuda,
fa molt de temps que convivim i encara
conviurem molt de temps, fins que es resolgui
d'un cop per sempre el plet que mai no aporta,
malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.
Llavors serà el moment de l'elegia
(en català, si us plau, i en decasíl·labs)
que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.
Mentrestant parlo de la mort, tal volta
perquè és allò que tinc més viu i pròxim,
per no caure en subtils pedanteries
que, fet i fet, no porten a cap banda.
Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro.
No es pot pas demanar més honradesa.


Miquel Martí i Pol


Ja que s'acosta la festa de Tots Sant, lligada també als difunts, meditaré una mica sobre tema tan apassionant. Per cert, com en diran, d'aquesta festa, amb els canvis de nomenclatures festeres amb els quals ens amenacen els poders polítics? 


M'arriba, a través d'un enllaç del facebook, una informació aportada per la doctora Pilar Saiz al XIII Congrés de Psiquiatria que s'està celebrant aquests dies a Madrid, afirma aquesta doctora que a Espanya mor més gent cada any per suicidi que no pas per accident de trànsit. Sempre relativitzo una mica les dades que ens amollen els estudis i els informes, però el cert és que aquest tema encara és un d'aquells temes inquietants, perquè d'alguna manera sovint es disfressa o silencia.


Quan érem pobres, molt més que no pas ara, i es parlava de societats com la sueca, s'acostumava a afirmar alegrement que per allà la gent se suicidava molt més, perquè anar massa ben peixat portava a la insatisfacció. Fa poc algú em comentava que, en un viatge al Vietnam havia vist com n'era, de feliç, aquella gent tan pobra, i jo li vaig respondre que qualsevol visió externa de les festes majors de barri dels anys 40 li hauria fornit la mateixa experiència. Tornar-se ric és difícil, però esdevenir pobre és una cosa a l'abast de tothom, amb un esforç relatiu, encara que no sembla que vulguem esdevenir pobrets i alegrets de forma general, per ara. Ni tan sols els cristians creients, que segueixen els ensenyaments evangèlics, reuncien fàcilment als béns materials.


La veritat és que comptabilitzar suïcidis no vol dir res, perquè al darrera hi ha persones, i hi pot haver també motius diversos i circumstàncies molt divergents. S'haurien d'estudiar els aspectes individuals, també en casos com el d'aquesta empresa francesa on el volum de suïcidis ha neguitejat la societat, ja que la persona té molts més àmbits vivencials que no pas la feina. En el cas de l'escola, per exemple, s'ha parlat molt de les depressions del professorat, però sempre he tingut clar que hi havia quatre components que incidien en el tema: l'alumnat, els companys, la família i el tarannà personal. És quan tres d'aquests elements són conflictius quan la cosa s'agreuja. En el fons, el tarannà personal és allò que ajuda a superar la resta i en aquest hi té molt a veure la genètica.


Vaig assabentar-me fa anys del cas del suïcidi d'un mestre jove. Jo no el vaig arribar a conèixer, però vaig treballar anys després dels  fets a l'escola on treballava quan va decidir acabar amb la seva pròpia vida. Gairebé ningú no en parlava, de res de tot allò. Vaig anar sabent que el noi tenia problemes de salut, que no controlava l'alumnat, que potser la direcció d'aleshores també el burxava, però el fet és que ell tampoc no va voler acceptar un canvi de feina a dins de l'escola. Més endavant, per casualitat, vaig anar a raure a una escola on havia treballat un familiar d'aquest mestre. La família sempre va culpar a l'escola del mestre de tot plegat i sembla que hi va haver molta tensió en el moment de l'enterrament. Cercar culpes és absurd, ningú no vol que algú altre mori, però jo crec que en aquells fets hi devien convergir molts aspectes: personals, laborals, socials... Hi ha un llibre juvenil de relats, Las botas de fútbol, de Frederick Hetmann, molt interessant i dur, fins al punt que en algunes trobades havia sentit gent que aconsellava no agafar-lo per a lectura d'aula. Una de les narracions explica la història d'una professora a qui tothom es rifa i que acaba suicidant-se, trasbalsa el seu realisme i com podem identificar situacions viscudes sovint en l'ensenyament, encara que el seu final no hagi estat tan tràgic.


El suicidi trasbalsa perquè ens sembla que es podia haver evitat, que hi ha una culpa social o familiar al darrere, però no sempre és així i sovint va lligat també a un estat depressiu important, diagnosticat o no. El fet és que moltes  persones que viuen circumstàncies dramàtiques, tràgiques, no se suïciden, al menys no pas sempre, i que persones sense motius greus aparents ho fan. En això, com en tantes coses, les històries personals, complexes i diverses, són les úniques que poden donar respostes coherents, més enllà d'estadístiques i estudis convencionals. La doctora-monja Forcades, tan mencionada darrerament, opinava també en una entrevista sobre l'excés de medicació en casos com ara les depressions adolescents. Durant l'adolescència hem tingut, la majoria, experiències d'una certa pulsió suicida, sense que, afortunadament, la cosa hagi anat a més.


Hi ha un tipus de suïcidi que entenem però per al qual la societat no dóna cap facilitat, per ara, aquell que està lligat a l'eutanàsia. Mentre en els animals és freqüent afavorir el seu traspàs amb una mort digna, en les persones encara hi ha moltes reticències i s'allarguen tractaments i hospitalitzacions de forma, al meu entendre, fins i tot cruel, i que esberla la dignitat individual de forma evident. En aquest tema hi ha una certa discriminació, perquè no tothom pot accedir de la mateixa manera a fàrmacs que possibilitin la seva mort lliure i acceptada. Tampoc no sempre se'ns informa de les derivacions perverses que pot tenir un tractament, quan la persona podria decidir ja no és a temps de fer-ho, ja es troba paralitzada en un llit, entubada o deteriorada al màxim.  Em sorprèn que una societat que ha admès tan alegrement l'avortament lliure i gratuït, un avortament que no fa tants anys era considerat condemnable per gairebé tothom, encara mostri una pell tan fina amb aquest tema. I, en canvi, els animals domèstic gaudeixen, en general, de morts molt humanes.


En una película francesa, Les invasions bàrbares, de cert èxit, un fill ben situat, amb diners, i per això menystingut pel seu pare, molt bohemi, aconseguia donar a l'home una mort plàcida amb ajuda de les drogues. I tots tan contents.  Però, certament, per a aquestes coses haurien de servir les drogues. Vivim en una societat que no vol assumir, com en d'altres èpoques, que al món també s'hi ve a patir. Sembla que tot tingui solució, em resulten una mica patètiques aquestes declaracions habituals a la televisió de persones que han superat -de moment, en aquest món tot és temporal- greus malalties o accidents i que també es volen superar vitalment i expliquen totes les activitats a les quals es dediquen amb esforç i voluntat. Potser no havien fet esport fins que van tenir el problema i ara volen ser gairebé olímpics. Perquè, la veritat, no sento massa gent que manifesti que davant del problema s'ha dedicat a tancar-se a la biblioteca a llegir tot el que no havia llegit. O a deixar passar el temps amb tranquil·la placidesa. Per exemple. Fa uns dies el xiruquero ironitzava sobre les declaracions d'una alpinista que pensava derrotar la muntanya. Ara ho derrotem tot. Hem vençut la malaltia, es diu, també, vulgarment. Però la vida sempre ens acaba derrotant, ens agradi o no. 


Fa uns dies, per la tele, oracle dels nostres temps, vaig assistir a un debat sobre el tema. Parlaven a l'entorn d'un personatge important de la cultura catalana, i, en un moment precís, algú va preguntar a un metge si una vida sana i equilibrada comportava una bona mort. El metge, en una rauxa de sinceritat, va haver d'admetre que res no comportava res, i que hi havia casos de tot, de vides inquietants amb bones morts i de vides aparentment tranquil·les, plàcides i felices, sanes i higièniques, amb una mort políticament incorrecta, per dir-ho de forma pietosa.


La mort és present sovint en la literatura, escrivint avui del tema m'han vingut al cap dos títols una mica oblidats d'autors nostres que també estan una mica oblidats, autors difunts, és clar, Necessitem morir, de la Maria Aurèlia Capmany i Morir quan cal, de Miquel Àngel Riera. Un altre autor, més antic, Pous i Pagès, ja admetia la necessitat de llibertat per a morir, en la Vida i mort d'en Jordi Fraginals. De poemes, en podem trobar una pila. Avui és freqüent, als recordatoris, substituir el parenostre o el referent religiós per un poema laic, cosa que ha propiciat que Martí i Pol, gran poeta, esdevingui dels més antologats en aquest tipus de publicacions, de la mateixa manera que la Vall del Riu Vermell o l'Adagi d'Albinoni sovintegin als comiats funeraris. Sobre poemes consoladors, cal dir que sempre s'han escrit en vida, cosa que en relativitza el poder testimonial.



22.10.09

Llavors en terra abonada

Una de les pràctiques habituals de l'escola, fa anys, en les èpoques de religió única i obligatòria, era fer-nos copiar l'evangeli del diumenge cada setmana, crec que servia per comprovar que haguéssim anat a missa. El més habitual era comprar la Hoja Dominical i copiar-lo d'allà, o també d'aquells missals que ajudaven a fer passar aquelles llargues estones a l'església. Cal recordar que no anar a missa era pecat mortal i que si et mories aquella nit, sense haver anat a missa, acabaves de cap a les calderes d'en Pere Botero per tota l'eternitat. Ara tot plegat fa riure però el cert és que recordo amb angúnia el vespre del diumenge, copiant a la llibreta amb tinta i plomilla l'evangeli que tocava. A vegades era curtet, d'altres era llarg i feixuc. A mi m'agradava quan hi havia alguna paràbola, com ara aquella de la llavor que cau en terres diferents i que només fructifica i excel·leix en la terra bona. 


De vegades hi ha coses que agafen una gran volada a nivell de comentari de carrer, o de blog, que ve a ser el mateix, perquè cauen en terra adient, preparada per a rebre el missatge. Un dels temes actuals d'èxit mediàtic és, inevitablement, tot això del Palau de la Música. Més enllà del cas concret o no tan concret, la gent del carrer coneix, a través de coneguts i saludats, moltes corrupteles lligades a l'àmbit polític o cultural, a la subvencionitis i a l'amiguisme. Per això quan es destapa la caixa dels trons, encara que només en sigui una, la gent hi suca pa amb delectació. Per això, també, tenen poc èxit les crides a la moderació que sembla que ha provocat l'excés de soroll, així com les afirmacions de que gairebé ningú no en sabia res o de que no tots són iguals... Com pot ser que ningú important no en sabés res si ho sabíem fins i tot els anònims ciutadans a través de comentaris diversos que ens arribaven per via tafanera, tipus, allà passa alguna cosa? Fins i tot ens fan algun advertiment sobre l'obvietat que el cas s'ha destapat ara per interessos polítics, com descobrint la sopa d'all. I què? Si no hi hagués cas no es podria destapar res. També hi ha qui amenaça amb parlar del que sap però no ho fa, nomes insinua. Sempre queden misteris per resoldre, com a les novel·les policiaques, que de vegades escampen moltes pistes falses. Però vaja, ballarem al ball que toqui, que val més una democràcia justeta que cap, al capdavall.


Un altre tema, molt diferent, que s'ha fet gros, gros, perquè ha trobat terra abonada, és el de la monja Forcades i el seu vídeo. Aquesta senyora té carisma i empenta, no és la primera vegada que ens impressiona, la va entrevistar en Barberà fa un temps i ja es va queixar de l'excés de medicalització en temes com ara la hiperactivitat infantil, allò de la vacuna del papiloma o la depressió adolescent. I del fet que sovint no et puguis morir fora d'un hospital de forma normalitzada. Parla amb claredat, s'explica bé i té ganxo. Tant és així que se li perdonen i perdonaran els -pocs- rampells una mica il·luminats que amolla en algun instant precís. I com que molts i moltes ja estem una mica tips de síndromes, pandèmies, vaques orades i pollastres contaminants, i de que un dia sí i un altre també es passin mig telediari parlant-nos de la malaltia que toca, mostrant-nos operacions a cor obert a l'hora de sopar o punxades vacunadores agafades en pla de detall, i insistint-nos en la necessitat d'anar cada dos per tres a vigilar l'evolució de les nostres peces vitals, encara que no ens destorbin, doncs ens l'hem volguda creure i ens l'hem creguda. Més o menys. En el fons, la ciència, la medicina, és també una qüestió de fe. Amb els anys t'assabentes d'errors mèdics, de dogmes que s'esberlen, de que la sardina era verí i ara és el novamàs de la cuina saludable, de com a algú l'ha perjudicat un excés de medicaments amb efectes secundaris poc estudiats, i de les untades que fan o intenten fer els laboratoris a molts galenos sota formes diverses.  I com que també comproves que mor qui és cuida i vigila i també qui no ho fa i que la medicina no és, ni de bon tros, una ciència exacta, doncs, inevitablement, dubtes del context i et tornes cínica  i escèptica i passota. Per això el problema no és l'audiència del vídeo, ni que la gent cregui a la senyora Forcades, el problema és aquesta medicalització imposada, poc explicada, i la intromissió contundent en la nostra vida privada, la sensació que et volen salvar a la força com ho feia la religió en èpoques encara properes...


En el fons hi ha també una reticència a admetre que la informació que ens arriba per internet té tant o més pes que aquella que ens forneixen els experts i els professionals, des dels mitjans canònics i, generalment, cobrant. Tenir grans estudis no vacuna contra la ignorància o el dogmatisme. Que vol dir que una pràctica mèdica determinada redueix la mortalitat? De fet, ai, si no ens morim d'una cosa ens morirem d'una altra. Els metges també es moren i els rics també ploren. I, abans que algú m'ho recordi amb sarcasme ho diré jo: els mestres també tenim fills mal educats.

La crua realitat




Ahir vaig caure amb una amiga en un cinema on feien la peli de la qual penjo el cartell publicitari que ja diu molt sobre el tema. Bé, s'ha de veure de tot, en aquest món. He fet una crítica a l'estil muntanyolenc, sobre la peli, que no m'ha quedat massa reeixida, però, vaja, té els seus valors semàntics i gramaticals, modestos i adaptats al context. Per cert, he posat el títol de la peli traduït al català al google ( o sigui 'la crua realitat') i només trobo articles sobre estatuts, finaçaments i d'altres aspectes materialistes del món proper... Misteris de la xarxa, que ja té més respostes que les pitonises de Delfos, pel que fa al futur! L'altre foto que he penjat correspon a algun romàntic repartidor de cartells que ha aprofitat la tanca del Talia, darrere la qual hi ha crescut una figuera esponerosa, per palesar el seu amor, ai, quines coses!




LA CRUA REALITAT (crítica cinematogràfica a l'estil muntanyolenc, en homenatge a les moltes que el gran Joaquim Muntañola va fer sobre pelis avui poc recordades)




Una cadena de tele preocupada per l’audiència
té una cap de nosequè que és una noia com cal,
ambiciosa, ben plantada, una gran profesional,
però una mica reprimida i també amb poca paciencia,
que no aconsegueix que pugi l'audiència d'aquell canal.


La noia, sense parella, viu amb un gat ben peixat,
i un dia veu un programa d’aquests de pocasoltades,
on un paio molt groller i sempre mal afaitat,
parla d’amor i parella amollant astracanades,
I dient que el seu programa és la crua realitat.


La noia quan va a la feina es troba que el carallot
l’han contractat ja que té molt d’èxit audiovisual,
i per molt que ella s’enfada, vermella com un titot,
el paio es queda a la casa i tot va fenomenal,
que ja se sap que a la tele hi triomfa l'estirabot.


La noia una nit cercant el gat que se li ha escapat
puja a dalt d’un arbre i veu un xicot molt reeixit,
cau de l’arbre, el noi la salva, fan una certa amistat,
i la noia en ell somnia cada dia en el seu llit
perquè el noi, a més és metge, o sigui, l'home ideal.


Resumint, el paio aquell que el programa xaró fa,
dóna consells a la noia per lligar-se aquell veí,
consistents en anar sexi, en comprar-se un wonderbrà,
talons de trenta centímetres i vestits per fer patir
i fer cara de ximpleta, cosa important per lligar.


La cosa tira endavant i el paio per afaitar,
fins li regala unes calces vibradores a la xica,
i en un dinar de negocis comencen a funcionar,
t’ho veus venir d’un tros lluny i fins fa patir una mica,
he vist acudits pitjors, així que... deixem-ho estar.




Finalment aquell veí, que a més és metge de preu
s’enamora de la noia, i li fa la gara-gara,
li envia ramets de flors i la porta a tot arreu,
i ella contenta i feliç no se’l porta al catre... encara,
perquè vol un amor pur, no tan sols un clau i... adéu.


Resumint, hi ha molta palla, però quan el metge vençut,
a la noia se’m declara, a un hotel encatifat,
ella li dona carbasses i li diu que tururut,
que estima aquell de la tele cosa que ja hem sospitat,
i és que ell també se l'estima però és una mica tossut.


El de la tele, el xaró, té un nebodet repel•lent,
al qual diu que sempre fa de figura paternal.
Vaja, que el noi és més tendre del que sembla aparentment
i que també cerca amor, romàntic, pur, ideal,
malgrat que es mostri un masclista al programa del moment.


A dalt d’un globus de festa es confessen la passió,
i tot ho dóna en directe la tele, que el món és ruc,
i quan s’acaba la peli em pregunto que hi faig jo
contemplant aquesta història que no té ni suc ni bruc,
al cinema, escarxofada, un capvespre de tardor.


Ara bé, posats a fer-hi una crítica pietosa,
i com que tampoc no sembla que rumbegi pretensions,
i s’hi aprèn un reguitzell de mots de la tele rosa
i també del camp semàntic del sexe i les relacions,
i que vingui d'on ens vingui aprendre mai no fa nosa...


En recomano el doblatge al català del present,
per superar el noucentisme que ja ha esdevingut exòtic
i fer normalització a la gent adolescent
utilitzant pronoms febles en un context més eròtic,
que el que ahir era grolleria avui és un mot corrent.


                                La Marieta que anava a la Font del Gat





20.10.09

A dalt i a baix. Del Gotha català a un institut popular i globalitzat!





Vaig poder escoltar per la ràdio, fa uns dies, i per casualitat, un grup de professors i alumnes de l'institut Milà i Fontanals. Aquest institut, proper al meu barri, és avui un mosaic del món, amb aquest conjunt d'alumnes de tot arreu, que mostren els centres públics educatius situats en barris com el Raval o molts d'altres, escampats per tota la nostra geografia. El tarannà dels mortals, per altra banda comprensible, fa que molta gent de casa porti els fills a d'altres escoles o instituts, si pot, quan comprova que aquell centre que li toca mostra una varietat humana excessiva. Malgrat la percepció que en puguem tenir des de fora,  jo crec que el Milà és avui un institut que funciona molt bé i que en el futur sentirem a parlar de persones importants, que avui són estudiants adolescents, fills d'immigrants, i que també hauran anat al Milà. Una altra cosa és que quan algú prospera gràcies a l'institut del barri després no porta els fills a l'institut del barri, ai, que patirem. El professorat va parlar amb molt d'entusiasme del centre, un centre per on hi ha passat molta gent interessant i que ha complert, ja, setanta-cinc anys, encara que en la seva prehistòria es va dir Pi i Margall (qui recorda avui el pobre Pi i Margall?). Els alumnes que acompanyaven el professorat, fins i tot admetent que podien haver estat triats per anar a la ràdio, s'explicaven molt bé. En general, la diferència entre l'alumnat obligatori i el que no ho és resulta força important, a secundària. Cosa que hauria de fer-nos plantejar de nou el tema, sempre espinós, de l'obligatorietat.







Tornant al Milà i Fontanals, l'edifici actual és va inaugurar l'any 1961 i en aquella època semblava una meravella de modernitat. Era, aleshores, i ho va ser durant força temps, un institut de nois. De noies n'hi havia pocs, d'instituts, ja estudiava poca gent i del sexe femení, poquíssima. Van situar-lo a l'indret on hi havia hagut la presó de les dones, i molta gent de quan jo era jove encara en deia la presó de les dones, de la plaça Folch i Torras. Abans de ser de dones també havia estat d'homes i s'hi havien fet execucions, com la darrera pública a garrot, recollida per Ramon Casas i que va acabar amb un pobre desgraciat que amb el temps es va saber que era innocent, probablement. Podem trobar-ho molt bàrbar, tot allò, però la gent del poble anava a veure aquestes coses com qui va de revetlla. Doncs, una de les professores que acompanyava els alumnes a la ràdio va explicar la història de l'institut i va comentar, com de passada, que abans, des de després de la guerra civil fins a la construcció de l'edifici actual, l'institut era a la casa d'un marquès. M'hauria agradat una mica més de precisió, ja que la casa d'aquest marquès era la del Marquès de Camps, personatge importantíssim, que hauria de ser molt més conegut per les noves generacions. La meva besàvia va servir durant anys en aquella casa, la meva mare m'explicava històries semblants a aquelles de la sèrie A dalt i a baix, que em feien somniar en passats romàntics i esvaïts. La feina del servei, en aquella època, era dura, aquelles històries tenien llums i ombres, però sembla que la meva besàvia admetia que sempre li havien pagat puntualment el poc que es cobrava, a cal Marquès, cosa que no passava a tot arreu, ja que moltes famílies benestants, a força d'estirar més el braç que la màniga no complien amb els criats i s'endarrerien en els pagaments.


Durant la guerra civil, a Salt, van assassinar un fill del marquès. Un altre fill havia mort a la guerra, al Marroc. I un tercer, no sé si l'hereu, va poder escapar en un vaixell, amb d'altres personalitats que es trobaven en perill de mort, entre els quals Ramon d'Abadal, que en un llibre explica les seves vivències i la gent que va compartir amb ell aquell vaixell, entre els quals aquest fill del marquès, sobre el qual ironitza, ja que sembla que havia passat molta por, com és natural, i que temia que al vaixell no hi hagués algun enemic ocult. Vaig saber amb els anys que a casa de la meva mare, al pis del Poble-sec, hi van tenir amagat uns dies, durant la guerra, aquest fill del marquès, abans no sortís el barco, i que el meu avi el va acompanyar al port. El meu avi era més aviat d'esquerres i a sota de casa hi havia un lloc amb allò que en deien les patrulles de control i que després s'ha sabut que deunidó el control descontrolat que tenien; més d'un veí podia escoltar els crits de la gent que estovaven i, ens agradi o no, aquelles percepcions expliquen molt d'allò que s'ha titllat de franquisme sociològic. La meva mare era petita, adolescent, recordava que havien passat molta por i que el seu pare i la seva àvia li van insistir que, sobre tot, no se li escapés res a ningú, d'allò del marquès amagat. Si s'hagués descobert, evidentment, haurien mort també al meu avi de mala manera. Jo crec que són aquestes les històries veritablement remarcables que cal explicar, del temps de la guerra civil, i que es van donar per totes bandes, herois anònims sense pretensions, tips de veure morts i venjances i disposats a jugar-se la vida per ajudar algú, encara que fos dels altres. De la postguerra també en sé unes quantes, en aquest cas amb l'ideologia a l'inrevés.


Aquestes històries em fascinaven, de petita, i també ara, encara que ja no les veig com una mena de conte fantàstic, com aleshores. El Palau del Marquès de Camps ja no existeix, a Barcelona. Era al carrer Canuda, allà on ara hi ha l'horrible Decathlon, molts nois de la meva edat recordaran haver-s'hi anat a examinar, era molt freqüent estudiar per lliure, que deien, i fer uns exàmens dificilíssims, per als quals sovint, als pobles, i també en moltes acadèmies de barri, preparaven els mestres d'aleshores, tan poc preparats, quines coses. I fins i tot gent que no tenia cap mena de títol, la cosa era molt diferent d'ara. 


La família del marquès provenia de Salt, del Mas Ribot, on aleshores estiuejava la família. Salt és també avui un poble colorista, amb molta gent immigrada, coses dels nostres temps. Las meva besàvia també havia servit a una altra casa emblemàtica de l'època, Ca l'Erasme. No entrava qualsevol en aquestes cases, ep, poca broma. Calien recomanacions, coneixences. El servei domèstic era una de les poques sortides professionals femenines, en un temps en el qual, les dones podien ser molt poques coses, en el  millor dels casos, com deia, crec, Concepción Arenal, mestra, estanquera, monja o reina. Com fins i tot passa ara, no era el mateix treballar en una casa gran, una mena d'empresa important, que en una de petita i fer d'escarràs poc qualificat. Carlos de Camps va morir el 1939, abans d'acabar la guerra. La meva besàvia crec que el 1943. Cap a mitjans o finals dels noranta va morir, molt gran, l'esposa del tercer marquès de Camps, que la meva mare havia vist de petita en alguna ocasió, i recordo que em va fer retallar l'esquela de la Vanguardia, la mama, per guardar-la en aquestes capses de llauna familiars on es guarden tantes coses estranyes i misterioses.



El record dels marquesos de Camps és encara molt present a Girona. És aquest un títol dels anomenats pontificis, un títol important, encara que avui aquestes coses no ens impressionen. No eren aquells nobles gent vagarosa, eren enginyers, interessats per l'agricultura, polítics actius i esforçats. Carles de Camps i Olzinellas, el del temps de la meva besàvia, va escriure també narracions remarcables en català. Cert que en en l'època de la restauració exercien per les terres gironines el caciquisme, era aleshores molt corrent, hi havia una mena de pacte polític per controlar les eleccions. De fet eren gent il·lustrada que pretenia renovar la societat des de dalt. Bé, el cas és que ni per dalt ni per baix no es va aconseguir renovar la societat, la guerra civil va malmetre moltes bones intencions i totes les possibilitats de concòrdia. No era tan fàcil, el segle XIX és un segle molt desgraciat, amb carlinades pel món rural, una industrialització rapida i mediocre i una societat esqueixada i complexa. I el XX, fins a la seva tercera part, un desastre absolut. Això pel que fa a Espanya, a Europa. A una gran part del món del present els desastres continuen. Per això, més enllà de si és greu o no ho és, preocupar-nos per la grip em sembla una frivolitat.


Fa uns dies parlava de Patrick Modiano, qui, en les seves novel·les, fa vagarejar la gent per un París on tot canvia, de la mateixa manera que jo vagarejo per una Barcelona en perpètua transformació i tan sols jo sé que en aquell pis s'hi va amagar un marquès o que l'ombra de la meva besàvia és plany de no poder reconèixer gairebé res de la seva joventut, en aquest Raval on encara hi ha una bona pila de pedres amb història i amb històries . En una entrevista li van preguntar a Modiano perquè no li interessava la política i ell va manifestar que la política cerca simplificar les coses i que tan sols la literatura pot mostrar la gran complexitat humana. Hi estic d'acord, la veritat.



Després de la guerra, durant els anys quaranta i cinquanta, van sortir molts llibrets amb evocacions d'una Barcelona dramàticament perduda, com la col·lecció de la Llibreria Dalmau, Barcelona y su historia. Eren llibres cars, a causa de l'època, 14, 15 pessetes pels de rústica, tot un luxe. Avui molts d'ells es poden trobar als encants, a llibreries de vell. En un de Ramon Aliberch sobre les cases senyorials de Barcelona parla d'aquesta del Marquès de Camps, com una de les poques que encara resisteix (l'any 1944). Explica Aliberch que l'arquitecte va ser August Font, i que la casa encara té pati i jardí. Remarca l'interès del    marquès per l'agricultura i l'enginyeria, explica que va ser president de l'Institut de Sant Isidre i també recull un episodi que més endavant va escriure Permanyer a La Vanguardia. El 1916 el joc era permès i generava una gran problemàtica social i econòmica. El Marquès de Camps va protestar formalment al Senat, de forma contundent i el joc es va suprimir generant una manifestació dels tafurs i gent que vivia del tema, sembla que volien atacar el palau, però la cosa va acabar amb cops i soroll, tan sols. També es va atacar la casa de Salt i allà hi van haver fins i tot trets. Cada vegada tinc més l'estranya percepció de com es malmeten molts moviments populars, quan s'apleguen a l'entorn de causes, si més no, una mica dubtoses. Entre aquells marquesos de veritat i la gente bien rusiñolesca hi havia, evidentment, una distància important. Per això, ai, no podem pas posar-ho tot al mateix sac, seria injust. Per cert, al Milà, els alumnes fins i tot fan esgrima!!! I tenen... ordinadors. No sé pas de què s'hauran de refiar més, amb el pas dels anys.



18.10.09

Una llosa damunt dels llibres oblidats

En una entrada al blog, fa algun temps, vaig fer una crida per si algú recordava l'autor i el títol d'una novel·la de la qual vaig donar dades, sense èxit. Després d'algunes investigacions he esbrinat de quina novel·la es tractava, era Una llosa de marbre negre, de Lluís Utrilla. Aquest autor, crec que relacionat també amb les arts plàstiques, ha publicat un parell de novel·les més i un llibre interessant d'assaig, Cròniques de l'era conceptual.


Una llosa de marbre negre va ser finalista del Premi Sant Jordi el 1973. La novel·la guanyadora va ser aleshores Les Illes, de Miquel Àngel Riera. No recordo haver llegit la novel·la de Riera, en tot cas, si la vaig llegir no la recordo. En aquella època els premis Sant Jordi tenien força ressò, creaven polèmica. Aymà va publicar la d'Utrilla, amb el reclam publicitari: Erotisme i violència dins un quadre de l'alta burgesia barcelonina. 


Tinc una certa feblesa sentimental per les novel·les oblidades, n'hi ha moltes, probablement ho seran o són ja les meves. De vegades els oblits són intermitents, i, al capdavall, si fins i tot oblidem coses molt més importants, com no hem d'oblidar tants i tants llibres!!! L'oblit és necessari, no tenim prou capacitat per emmagatzemar-ho tot. La singularitat de la memòria rau en comprovar com hi ha coses que s'obliden de forma definitiva i d'altres que retornen de tant en tant al nostre pensament o que ressorgeixen de cop i volta de qui sap quins arxius biològics.


No trobo aquest llibre per casa. Si el tenia, no sé on és. Potser algú me'l va deixar o potser el vaig manllevar en alguna de les poques biblioteques que hi havia fa anys. Durant molts anys, a la parada de la llibreria Millà, dels encants de Sant Antoni, en van tenir exemplars. A la coberta es veia una mena de dibuix dels protagonistes, amb el seu nom i unes pistoles. Diuen que la memòria és un bon crític, el cas és que el llibre em va impressionar, el recordo encara i vull veure si el trobo, per rellegir-lo. Em va semblar aleshores molt cinematogràfic.

En articles sobre la novel·la policiaca catalana el mencionaven  en algunes ocasions, com a mostra d'un intent d'entomar el gènere policiac en català.  Jo crec que aquest llibre no és policiac, violent, ni tan sols eròtic, sinó més proper a
L'estranger de Camus que no pas a un thriller convencional. En tot cas el criminal mata sense uns motius massa clars, encara que hi ha una bona dosi d'enveja en el rerefons del que fa, i, si no ho recordo malament, el seu crim no es descobreix, cosa que en l'època era tota una fita literària moral (o amoral). L'intercanvi de parelles amb que comença la narració m'imagino que el 1973 resultava, també, força agosarada, ni que fos entre l'alta burgesia barcelonina. Aquell any va guanyar el premi Josep Pla Andrea Victrix, de Villalonga, un altre llibre que recordo molt bé, que conservo i que no entenc massa com no ha tingut molt més ressò. Un intent, en aquest cas, d'aproximació a la ciència ficció, per cert.

16.10.09

ANIVERSARI POÈTIC



ATENCIÓ, AMB MOTIU D'AQUEST ANIVERSARI, INAUGURO NOU BLOG-BLOC PER A AMANTS DE LA POESIA DESACOMPLEXADA, DELS ROMANÇOS I DE LES CANÇONS POPULARS AL MÀXIM: ROMANÇOS I CANÇONETES!!!!!!!!!




La Panxa del Bou ja ha fet cinc anys, si compto el temps en el qual va desenvolupar la seva tendra vida al Blocat. Un entranyable i excitant post (apunt per als normatius) de GAZOPHYLACIUM m'ha inspirat aquest magnífic poema que demana: música, mestre! Li dedico doncs, a ell, aquest ABECEDARI DE L'ORDINADOR (bolero català). I també a totes les persones que no abandonen els seus blogs, ni se'n van nord enllà, i resten fidels per sempre més al servei dels seus lectors. I lectores.

Lalalalalalalalalaaaaaaa...xim-pum!


Voldria fer un ABECEDARI ara que el blog ja té cinc anys
amb les paraules més blogueres i reflectint els meus afanys
vull rodolins, rimes senzilles, una cançó per fer el cor tou,
i celebrar l’aniversari d’aquesta panxa d’aquest bou.

A d’amistats noves i velles, les que ja he fet, les que faré,
B, de Blogger o del Blocat on m'iniciava en tal saber,
C, haurà ser de Catosfera, amb la llicència de l’autor,
D, de Dimonis, no em funciona, que pot passar amb l’ordinador?


E d’Esperança, tot s’arregla, ja torno a estar comunicada,
F de Feisbuc, que és un indret molt divertit i que m’agrada,
G d’aquest Google-meravella on hi trobem de tot i més,
H, de les Hores que m’hi passo, mentre per casa no faig res.


I, de la Idea necessària per fer un apunt quotidià,
J, de Júlia, doncs l’autora en algún lloc s’ha de posar,
La K és difícil, però mira, de Kilowats, és prou discret,
L de Lluna misteriosa, al cel que veig per internet.


M de Mòdem, una cosa que no sé pas ben bé com va,
N de Nits fent passejades per qualsevol país llunyà,
O, d’aquest estri que em domina, l’Ordinador que em fa patir,
O de l’Ormeig que m’acompanya, endolls i cables a desdir.


P de Paciència quan la cosa va una miqueta a poc a poc,
Q, Qualitat, se li suposa, a tots els blogs per on em moc,
R, molt fàcil, a la força haurà de ser pel Ratolí,
que sense queixa ni fatiga mena fidel el meu camí.


S de Sort de viure una época amb un invent tan divertit,
T de la Tele, doncs puc veure algun programa endarrerit,
U d’Usuària, aquesta lletra m’inspira poca varietat,
V de Virtual, que és una cosa que és veritat i no és veritat.


W, doble V, d'un lloc molt íntim que ens interromp navegacions,
X de la Xarxa misteriosa on hi passem moments tan bons,
Y del Yahoo per on un dia vaig començar a buscar i buscar,
Z, també lletra difícil, quedarà bé Zigzaguejar…

Que cadascú hi posi musica, jo crec que no costarà gaire,
i aquest modest abecedari entonareu al vostre aire,
m’ha costat molt arrodonir-lo, i amb versos tan fenomenals
no em donaran el Carles Riba ni l’englantina als Jocs Florals,

però he passat una estoneta fent barrinar l'enteniment,
no us penseu pas que sigui fàcil, això no és cosa d'un moment...


laralalalalalalalalalalala xim-pum.

14.10.09

Sobre l'esport dels nostres temps


Cada vegada em costa més d'entendre el món de l'esport. En el cas del bàsquet, això de fitxar persones que, en realitat, allò que tenen és un problema de gegantisme, em sembla alarmant, i encara m'alarma més que es tingui per una cosa normal i acceptable. No sé perquè no es pot jugar a aquest esport fent categories per alçades, com en el temps de la boxa es feia segons el pes, per exemple. Crec que ens escandalitzaríem si es fitxés gent amb enanisme per practicar un esport-espectacle, però en el cas de l'alçada excessiva sembla que no es mira de la mateixa manera. No sembla un espectacle de circ, vaja, però l'esport, en general, té una bona càrrega de circ. Entenc que aquests joves aprofitin la seva singularitat física per poder viure millor. El que no entenc és la potenciació de tota aquesta competitivitat, rècords, medalles, i esforços paranormals, com els que fan els ciclistes, per cert, un dels esports on hi ha hagut un nombre més gran de joguines trencades. Vaja, potser és que no hi entenc... I del futbol, ja, ni en vull parlar perquè diria molts disbarats.

12.10.09

Mitges veritats i amors polítics

A Jugant amb Barcelona ens van proposar un enigma sobre un personatge força oblidat. A través de les pistes s'arribava a esbrinar detalls sobre la vida de Carme Ballester, la segona esposa de Lluís Companys, una dona oblidada, com encapçalava en el mateix blog la proposta, l'autora d'aquests interessants misteris.

Poca cosa s'ha explicat sobre aquesta dona. Enric Vila, al llibre, polèmic, discutible, però imprescindible, -sobretot perquè ja va sent hora que ens acostem sense complexos i amb una visió adulta als mites intocables-, Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs, analitza el seu caràcter i explica alguns detalls de la seva vida. És inquietant comprovar com les vides personals i matrimonials dels nostres màrtirs més coneguts, Ferrer y Guardia i Companys van ser complicades. Jo crec, potser és una visió femenina i tafanera, que la vida i l'obra de les persones van estranyament lligades. Hi ha casos en els quals s'explica el capteniment polític d'algú pel fet que volia impressionar una dona o pels seus complexos sexuals més íntims. Aquestes explicacions avui es bandegen sense manies, quan neguitegen, però hi ha molta matèria de psicoanàlisi al darrera de fets històrics, dramàtics o heroics. Abans s'admetia allò de la gran dona darrere d'un gran home, un tòpic, i també que les dones dolentes podien acabar amb els homes més prometedors. Avui potser no en volem ni sentir parlar, tot ha canviat molt. Però, curiosament, pocs homes acaben en el poder o en la fama amb la seva primera parella, aquella que els va acompanyar quan eren anònims personatges en alça.

Carme Ballester, difícil, humana, atractiva, ha estat un personatge incòmode, del qual s'ha parlat i escrit molt poc. I això que va viure fins a principis dels setanta, quan ja, ni que fos de forma més o menys clandestina, es parlava força del passat recent. Els seus amors amb Companys van anar precedits d'un casament trencat i d'una relació amorosa amb un dels germans Badia, cosa que va fer que planés la sospita damunt Companys en la mort d'aquests personatges. De fet, Companys no va assistir a l'enterrament, cosa que va fer parlar molt aleshores. La relació de Companys amb la seva primera dona va ser molt difícil i no sempre el president va actuar de forma justa amb aquesta altra dona molt menys coneguda encara, Mercè Micó.


El cas és que Ballester, a l'exili, va intentar assumir, a la seva manera, la dignitat de vídua de polític important i afusellat per les seves idees, però va topar amb reticències i incomprensions per totes bandes, perquè, diuen, tenia un caràcter difícil i no devia donar la talla que calia a la vídua d'un mite nacional. La vida és difícil i aquells anys van ser violents, complexos. Va aconseguir una pensió del govern francès per poder viure amb certa comoditat i va tenir cura del fill amb problemes psicològics de Companys. Aquesta etapa de la seva vida ja la podria redimir dels seus pecats juvenils i esbojarrats. Enric Vila explica que sempre va creure que la seva mort i enterrament propiciarien una mena d'homenatge català massiu, però no va ser així, ni ens en vam assabentar, quan hauria pogut esdevenir un acte reivindicatiu important, en la França de l'època, on molta progressia viatjava per motius diversos, molts dels quals polítics. En el fons continuem amb allò de les males dones i els pobres homes víctimes de la seva seducció, en molts aspectes.

S'ha parlat poc enguany del 6 d'octubre, intent de cop d'estat d'esquerres. Potser per no entrar en matèria i no haver d'acceptar que va ser un intent d'això, de cop d'estat, també, destinat a acabar amb la pobra, breu i ja malmesa república. Moure'ns encara entre mites intocables no fa bé a ningú. De Carme Ballester costa de trobar-ne fins i tot imatges, mentre que del seu espòs màrtir se'n poden trobar centenars. He hagut d'anar a manllevar aquesta a un curiós blog en castellà que ja s'autodefineix com a políticament incorrecte i que pertany a l'altra banda del riu, però que compta amb documentació interessant. Sol passar això, tot el que no ens agrada ho volem oblidar o ho donem per fals, de forma visceral i arrauxada, i aleshores, les veritats incòmodes passen a l'actiu dels altres que també les expliquen i interpreten a la seva manera.

Trobo molt interessant i saludable que l'autora i mestressa de Jugant amb Barcelona ens hagi ofert un repàs en clau de juguesca sobre la pobra, incòmoda i contradictòria Carme Ballester de Companys, en pau descansi. Com diu en el seu blog:

Si la nostre dona hagués nascut francesa, hores d´ara podríem consultar un parell de biografies però era catalana... I és que els pecats de la carn, a la catalana, encara són matèria reservada i objecte de coneixement, tan sols, per a iniciats.


11.10.09

Pensionistes al poder (de veritat)


Davant dels fets que tots sabem i dels quals cada dia ens parlen els mitjans, sense arribar a aprofundir massa en com i perquè passen aquesta mena de coses, la veritat és que la desconfiança vers el món polític, per altra banda necessari, s'ha incrementat molt i molt. Els senyors i senyores que manen més o menys no fan més que amollar-nos discursos d'escola activa, catalana i democràtica, insistint en el fet que no tots són iguals. Ja ho sabem, ja ho sabem. Ensopegar-nos amb un mal metge no fa que no en cerquen un altre, malgrat que sabem, també, ai, que cap metge no ens farà immortals ja que sense receptes de metge l'home neix i creix i mor, com deia la cançó.

Fan falta alternatives als grans grups polítics.

Ja fa temps que constato la importància en nombre i qualitat del col·lectiu de la gent gran, d'aquella franja d'edat que abans en deien vells i velles, paraula que avui és pecat mortal. De cinquanta-cinc anys en endavant som molts i moltes, una gran majoria de classe mitjana més o menys baixa, tot un potencial que els mitjans televisius de vegades mimen amb pintoresquisme, ja que formen part del públic que nodreix molts programes en directe emesos en horari laboral. Al col·lectiu ens tenen controlats oferint-nos viatgets de l'imserso (una forma subliminal de treure'ns del davant durant temporadetes) i descomptes en els mitjans de comunicació. Doncs no n'hi ha prou, ni de bon tros. Ara es compta amb el Partit dels Pensionistes en Acció, una alternativa interessant. Aquest tipus de partit ja existeix en d'altres països, sembla que té èxit. És una mica conservador, allà on ha prosperat, però la cosa és natural, amb l'edat ens tornem una miqueta conservadors, que no vol dir feixistes ni immobilites, ep, ep, ep.


Fa anys hi va haver una campanya d'esquerres amb el lema Jubilat, aixeca el cap. En aquella època les pensions eren molt pitjors que no pas ara. Avui cal anar directament a intentar assolir alguna engruna de poder, de moment sembla que el partit voldria arribar a ser un partit frontissa. Ésa possible que amb el possible èxit es generin problemes, com ara incidir en el tema autonòmic o com tractar l'interclassisme, car de pensionistes n'hi ha de moltes menes, encara que em temo que els jubilats d'or no formaran part d'aquest partit. I la paritat, ai, la paritat, que les dones vivim més anys, ep, ep.



Nota al marge
No puc evitar dedicar avui un record a Luis Aguilé, cantant una mica pesadet però lligat a la meva història sentimental, amb aspectes poc coneguts, com ara que va fer un disc en català. I fins i tot algun tema polític, com aquest Señor Presidente. En pau descansi i que al cel el puguem retrobar.




10.10.09

Més meditacions sobre premis i premiats

En una d'aquestes anècdotes sobre personatges famosos que esdevenen tòpiques, s'explica que una senyora, després de pagar molts diners a Picasso per un dels seus quadres li va preguntar:
-I què significa, aquesta pintura?
-Doncs que jo tinc els seus els diners i que vostè té un Picasso... -sembla que va respondre el pintor, que era molt espavilat i conscient del tema i de la fragilitat de l'art consumible.

Els premis, siguin els que siguin, només volen dir això, també, que algú té un premi i que el jurat li ha donat un premi. Quan més gros és el premi més interessos hi ha en joc: relacions, diners, prestigi, pressions polítiques, pressions editorials, fins i tot científiques. Creiem, ai, que el món de la ciència no pot ser tan manipulable, però això no és cert, ni de bon tros. En moltes coses que la ciència afirma hi hem de posar fe, també, per creure-les. A un científic de prestigi no li convé que un altre demostri que allò que havia descobert o afirmat no era ben bé així, en tots els sectors professionals hi ha gelosies i mesquinesa. Abans et demanaven fe religiosa, ara fe científica en informes, estadístiques, comprovacions de tota mena. Està demostrat, això, t'amollen, quan dubtes del que sigui, relacionat amb temes científics o mèdics. Per no parlar de la història, matèria manipulable al màxim. La llàstima és que de moltes d'aquestes relativitats te n'adones al llarg del temps; quan ets savi i vell, de forma inevitable, mors, i no sempre de forma plàcida i ràpida, malauradament, encara que t'hagis revisat i vacunat quan tocava.

La història quotidiana i de la humanitat és plena de grans errors. No sé perquè ara hem de tenir la pretensió de comptar amb mitjans objectius per assolir veritats impossibles. Els metges també moren, els mestres tenim fills que no estudien i els científics més savis poden morir de qualsevol cosa inesperada, com la resta. El premi de la pau actual farà vessar molta tinta, però, és que els premis Nobel no estan també subjectes a la subjectivitat i interessos d'aquells que els lliuren? Només cal repassar la llista, no tan sols dels de la pau, sinó de tots els Nobel i fer un exercici de meditació sobre què n'ha quedat, de la llista, al llarg del temps. Això val per als Nobels, per als Óscars i per als Santjordis i Bertranes més casolans.

Mentre per una banda hi ha una tendència al comentari popular crític sobre premis en general, ni que siguin els que es donen als festivals d'eurovisió, per l'altra sembla que el premi, el que sigui, dóna també una pàtina de currículum indiscutible. Mentre a l'escola rosasensatera hem debatut durant anys la no-conveniència dels premis (ara potser la cosa canviarà, qui sap) a nivell social s'admeten els premis amb una gran badoqueria. Així és el món, i benvinguts siguin, doncs, ja que forneixen tema de conversa i als premiats, suposo, els fan il·lusió, a més de donar calerons en molts casos, que sempre va bé. Ara, inferir-ne consideracions més etèries, abstractes i espirituals, o pretendre que siguin justos, és un gran error, molt humà, per cert.