22.10.09

Llavors en terra abonada

Una de les pràctiques habituals de l'escola, fa anys, en les èpoques de religió única i obligatòria, era fer-nos copiar l'evangeli del diumenge cada setmana, crec que servia per comprovar que haguéssim anat a missa. El més habitual era comprar la Hoja Dominical i copiar-lo d'allà, o també d'aquells missals que ajudaven a fer passar aquelles llargues estones a l'església. Cal recordar que no anar a missa era pecat mortal i que si et mories aquella nit, sense haver anat a missa, acabaves de cap a les calderes d'en Pere Botero per tota l'eternitat. Ara tot plegat fa riure però el cert és que recordo amb angúnia el vespre del diumenge, copiant a la llibreta amb tinta i plomilla l'evangeli que tocava. A vegades era curtet, d'altres era llarg i feixuc. A mi m'agradava quan hi havia alguna paràbola, com ara aquella de la llavor que cau en terres diferents i que només fructifica i excel·leix en la terra bona. 


De vegades hi ha coses que agafen una gran volada a nivell de comentari de carrer, o de blog, que ve a ser el mateix, perquè cauen en terra adient, preparada per a rebre el missatge. Un dels temes actuals d'èxit mediàtic és, inevitablement, tot això del Palau de la Música. Més enllà del cas concret o no tan concret, la gent del carrer coneix, a través de coneguts i saludats, moltes corrupteles lligades a l'àmbit polític o cultural, a la subvencionitis i a l'amiguisme. Per això quan es destapa la caixa dels trons, encara que només en sigui una, la gent hi suca pa amb delectació. Per això, també, tenen poc èxit les crides a la moderació que sembla que ha provocat l'excés de soroll, així com les afirmacions de que gairebé ningú no en sabia res o de que no tots són iguals... Com pot ser que ningú important no en sabés res si ho sabíem fins i tot els anònims ciutadans a través de comentaris diversos que ens arribaven per via tafanera, tipus, allà passa alguna cosa? Fins i tot ens fan algun advertiment sobre l'obvietat que el cas s'ha destapat ara per interessos polítics, com descobrint la sopa d'all. I què? Si no hi hagués cas no es podria destapar res. També hi ha qui amenaça amb parlar del que sap però no ho fa, nomes insinua. Sempre queden misteris per resoldre, com a les novel·les policiaques, que de vegades escampen moltes pistes falses. Però vaja, ballarem al ball que toqui, que val més una democràcia justeta que cap, al capdavall.


Un altre tema, molt diferent, que s'ha fet gros, gros, perquè ha trobat terra abonada, és el de la monja Forcades i el seu vídeo. Aquesta senyora té carisma i empenta, no és la primera vegada que ens impressiona, la va entrevistar en Barberà fa un temps i ja es va queixar de l'excés de medicalització en temes com ara la hiperactivitat infantil, allò de la vacuna del papiloma o la depressió adolescent. I del fet que sovint no et puguis morir fora d'un hospital de forma normalitzada. Parla amb claredat, s'explica bé i té ganxo. Tant és així que se li perdonen i perdonaran els -pocs- rampells una mica il·luminats que amolla en algun instant precís. I com que molts i moltes ja estem una mica tips de síndromes, pandèmies, vaques orades i pollastres contaminants, i de que un dia sí i un altre també es passin mig telediari parlant-nos de la malaltia que toca, mostrant-nos operacions a cor obert a l'hora de sopar o punxades vacunadores agafades en pla de detall, i insistint-nos en la necessitat d'anar cada dos per tres a vigilar l'evolució de les nostres peces vitals, encara que no ens destorbin, doncs ens l'hem volguda creure i ens l'hem creguda. Més o menys. En el fons, la ciència, la medicina, és també una qüestió de fe. Amb els anys t'assabentes d'errors mèdics, de dogmes que s'esberlen, de que la sardina era verí i ara és el novamàs de la cuina saludable, de com a algú l'ha perjudicat un excés de medicaments amb efectes secundaris poc estudiats, i de les untades que fan o intenten fer els laboratoris a molts galenos sota formes diverses.  I com que també comproves que mor qui és cuida i vigila i també qui no ho fa i que la medicina no és, ni de bon tros, una ciència exacta, doncs, inevitablement, dubtes del context i et tornes cínica  i escèptica i passota. Per això el problema no és l'audiència del vídeo, ni que la gent cregui a la senyora Forcades, el problema és aquesta medicalització imposada, poc explicada, i la intromissió contundent en la nostra vida privada, la sensació que et volen salvar a la força com ho feia la religió en èpoques encara properes...


En el fons hi ha també una reticència a admetre que la informació que ens arriba per internet té tant o més pes que aquella que ens forneixen els experts i els professionals, des dels mitjans canònics i, generalment, cobrant. Tenir grans estudis no vacuna contra la ignorància o el dogmatisme. Que vol dir que una pràctica mèdica determinada redueix la mortalitat? De fet, ai, si no ens morim d'una cosa ens morirem d'una altra. Els metges també es moren i els rics també ploren. I, abans que algú m'ho recordi amb sarcasme ho diré jo: els mestres també tenim fills mal educats.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

és curiosa aquesta mania social nostra de fer veure que no ens hem de morir mai, per això totes aquestes notícies prenen tanta volada. Bon cap de setmana :)

M. Antònia ha dit...

M'has fet riure amb el paràgraf final.
Els farmacèutics han de ser inclossos amb els "galens".
Part, és l'individu que demana molts medicaments, si no li recepten, el metge és un mal metge. Si no li fan proves, també. No és pot patir ni un poc de mal de cap,, al moment,prendre una pastilla. Si no herbes, que ara està de moda, i que poden fer bastant de mal també.
El què es veritat, és que tota vacuna porta germens,virus... però "atenuats". Et fan falta? pots preguntar-te. Els metges que conec, de moment, diuent que no a la vacuna. L'altra cosa important, és el canvi de definició de PANDEMIA. Aquí és el punt bàsic.
Tots anem al mateix destí, encara que per diversos camins.

miquel ha dit...

És ben veritat que hi ha una tendència a creure que els "professionals", els "oficials", etc., tenen coneixements i informacions més precisos; de la mateixa manera que sembla que has d'haver passat per la universitat per ser expert en alguna cosa. I els títols que no volen dir res segons la persona que els posseeix?

Júlia ha dit...

És que, Clídice, que em curin un càncer -per exemple- per morir-me feta una coca d'alzheimer, en fi, no sé què és pitjor, no sé perquè l'allargament vital sigui com sigui ha de ser un valor... Ho entenc en gent molt jove, però a partir de la tercera edat, encara que t'agradi arriba a la quarta en condicions, cosa poc probable encara que hi ha excepcions, i morir com un pollet sense patir, cap metge no t'assegura el tema davant de notari.

Júlia ha dit...

Sí, Maria Antònia, la gent també ens hem acostumat a valorar que ens donguin coses i ens facin proves, però cal aturar l'excés. I és que les coses de franc o gairebé, ni que siguin medicaments, tenen molt d'èxit. Els farmacèutics actuals no sé el que són, van molt bé, ja que recepten també. Per cert, fa anys et deien que no fessis cas dels farmacèutics i ara gairebé els volien homologar per a malaties lleus als metges. A mi m'agradaven aquells farmacèutiques que dedicaven molt de temps a preparar fòrmules magistrals, encara ho saben fer però tenen poques ocasions de fer-ho. Els apotecaris, vaja. I les apotecàries, car farmàcia va ser una de les primeres carreres amb un bon nombre de dones.

Júlia ha dit...

Encara diré quelcom més, Pere, no és el mateix un metge -o profe de català- que ha acabat la carrera amb notes brillants i en el temps adient que un xusquero repetidor que l'ha acabat a tranques i barranques... I això no ho sabem mai, quan en fem ús. Una profe molt bona de física fa anys explicava que no anava mai al metge si no era imprescindible, car havien fet la carrera com els físics i ella coneixa molts físics rucs i mediocres. I això que física és una carrera de les 'difícils'!!!