6.10.09

Herois grisos, premis i medalles





Al grup de lectura de l'Editorial Meteora s'ha triat, per a la propera trobada, un llibre de Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda. Més enllà del contingut, el títol em sembla excel·lent. Els títols que fan referència a cafès tenen una estranya atracció. A casa nostra comptem amb cafès propis, que donen títol a diferents llibres de narracions, d'entrada em venen al cap, per exemple: el Cafè dels Homes Tristos, de Víctor Mora, el Cafè de la Granota, de Moncada, el Cafè de la Lluna Plena, de Joana Trullàs, i en teatre, el de la Marina de Sagarra. En castellà i, en general, en gairebé tots els idiomes, hi ha molts cafès literaris més o menys reeixits pel que fa al seu contingut, encara que en el tema dels cafès i de la literatura, tot són gustos i encara que ara mani el nespresso de les capsuletes, a mi que no em toquin la cafetera italiana de rosca.



Havia llegit alguns llibres de Modiano fa temps, però em costa recordar-ne els títols concrets. Durant un temps em va fascinar i intrigar aquest autor. En el blog vaig parlar ja en una ocasió sobre Modiano. D'aquest darrer llibre, pel meu gust no pas dels millors, se n'ha fet una bona promoció, traducció al català i difussió important pels taulells de les llibreries, cosa importantíssima. A Modiano se li ha dit que escriu sempre el mateix llibre, ell no ho nega pas. Però aquesta característica pot ser, fins i tot, una virtut. També ho han fet d'altres, com ara Sandor Marai. En molts dels llibres de Modiano -no afirmaré que en tots, no els he llegit tots, ni de bon tros- personatges grisos, perduts per la ciutat, vagaregen cercant la seva identitat o la identitat d'algú altre. A Modiano li van donar el Goncourt pel carrer de les botigues fosques (un altre títol ben suggerent), sovint els premis responen a intencions diverses, molts autors admeten que els premis te'ls donen sovint per allò que creus que menys ho mereix. De vegades se cerca un autor de prestigi per a donar prestigi a un premi, cosa que fa que no rebi el premi aquella obra de l'autor que li ha donat més prestigi, no sé si m'explico. Els premis es lliuren sovint a un nom, a una promoció adient, a una moda, fan il·lusió i, en alguns casos, donen diners i currículum, però cal relativitzar-ne el valor. Hi ha premis literaris que fins i tot s'encarreguen o en els quals s'aconsella a algú que s'hi presenti, ja que té molts números per guanyar. Així es dóna l'estranya paradoxa que uns dies abans del lliurament ja se sap qui guanyarà, malgrat que l'afectat s'hagi presentat amb pseudònim. Misteris de la vida....literària.



Modiano és un home discret, seriós, d'èxit reconegut a França, país molt més fidel a les seves coses i a la seva gent que no pas el nostre, on la propaganda sobre un muntatge actual a l'entorn de textos d'Espriu, admet, en la promoció, que és un autor una mica oblidat avui. Espriu, que va ser sacralitzat absolutament per jovent que ara és gent madura amb poder cultural!!! Va comptar amb una estranya acceptació massiva, cosa ben singular en un autor que podia haver estat absolutament minoritari. Quan passa això, al cap d'un temps sempre ve algú que et diu que s'ha sobrevalorat i que el millor era un altre. Millor, pitjor, premis, tot és tan relatiu, tan fràgil. Jo crec que Espriu, com la mateixa Rodoreda, jugaven amb el seu misteri personal, pocs detalls se sabien de la seva intimitat, mentre autores vitalistes com Capmany o Roig ens explicaven un munt de coses, no sempre certes ni exactes, ep, però suficients per a satisfer la nostra tafaneria intel·lectual. Encara més, recordo fa anys unes declaracions de Maria Àngels Anglada i Olga Xirinacs sobre el tema, opinaven que tenir una vida familiar convencional i coneguda, com la d'elles mateixes, no venia.



Sobre premis, Rio s'ha endut el premi de l'olimpiada, amb una estranya alegria per part dels antimadridistes i una pena profunda per part dels olímpics desacomplexats que pensaven que alguna cosa en sucaríem, a Barcelona, d'una altra olimpíada estatal. Les olimpiades són el paradigma d'això dels premis, medalles i medalletes per a qui en el moment de la competició no va tenir la mala sort de patir un mal de panxa. En aquest tema, com en tants d'altres, el premi olímpic té seqüeles inesperades a la llarga i no desitjades, com ha passat a Barcelona, i molta bona gent de la capital de l'estat ho sap i temia la cosa com una pedregada. No entenc massa com, en una societat que educativament bescanta la competitivitat, sobre tot intel·lectual, es promocioni i valori la física i esportiva fins a extrems tan exagerats. Un titular de diari deia, textualment, amb aquesta afició a les frases fetes que gastem darrerament: Rio passa la mà per la cara a Madrid (!).



Sobre Modiano, fascina, però potser no acaba de convèncer, sempre esperem alguna informació més sobre aquestes persones que caminen, cerquen, observen, però que no semblen viure de forma massa intensa ni real. Reflecteix de forma subtil i excel·lent uns paisatges humans emboirats, imprecisos, que podem reconèixer a qualsevol ciutat. I escriu molt bé, pel meu gust, subjectiu i limitat a les possibilitats, sempre minses, d'accedir en profunditat a l'obra literària d'algú. Va ser el guionista de Lacombe Lucien, una pel·lícula que va encarar els francesos amb una realitat amarga, la de la col·laboració assumida i una mica ingènua amb l'enemic. Totes les guerres són civils d'alguna manera, encara que la mitologia que recullen els llibres d'història respongui al discurs correcte i interessat que toca. Guanyar una guerra és molt més perillós que guanyar un premi, a la llarga els perdedors sempre són mirats amb més respecte que no pas els condecorats.

6 comentaris:

el llibreter ha dit...

És un llibre amb una certa tristesa, diré que molt francesa sense saber-la especificar més. Coses de l'enyor, la melangia i el misteri i una certa atmosfera desapareguda i tot plegat. El cas és que no m'ha empès a llegir més coses de Patrick Modiano. Una certa tristesa amable, potser seria més clar.

Salutacions cordials.

Anònim ha dit...

AVUI HEM TANCAT L'ENIGMA.
JA HAN DIRAS LA TEVA OPINIO,HEM TRABALLAT AMB LES DADES DE UNA PERSONA QUE VA VIURE L'HISTORIA MOLT DE PROP,MARIA ARTIGAS,DESGRACIADAMENT TRASPASADA,TINC POR DE QUE LA MEVA MEMORIA FALLI EN CERT DETALLS.
GRACIES.
JUGANT......

Júlia ha dit...

Tens raó, Llibreter, a mi quan vaig llegir el primer, tristesa amable de la qual, en la seva obra literària, acaba abusant, pel meu gust.

He de dir que el cinema francès cau també sovint en això, parlar molt i dir poca cosa, però també té la seva gràcia subliminal.

Júlia ha dit...

Ara m'ho miraré, tinc pensat fer algun post sobre aquest personatge que és, avui, un enigma.

SM ha dit...

Per cert, has vist que aquest post ha sortit a l'Avui?

http://multimedia.avui.cat/pdf/09/1008/091008sup_a002.pdf

Júlia ha dit...

Òndia, doncs no, no ho havia vist, haurem d'acabar dient als de l'avui que ens paguin, al menys, un berenar, als blogaires...